Una mica d’hedonisme, per favor!

dimarts, 21/07/2015 (tojaner)

Pintura sobre l'hedonisme

Pintura sobre l’hedonisme

Els pensadors més apocalíptics no es cansen de recordar-nos que vivim en una societat hedonista, massa interessada en el plaer (ἡδονή) immediat, material, superficial. Hi va haver un temps, però, en què l’hedonisme estava ben vist. Va ser al segle IV aC quan molts filòsofs tractaren el tema del plaer identificat amb el bé com a fi últim o com a guia de la nostra acció moral.

Tanmateix, el gran corrent hedonista de l’antiguitat seria el que va liderar Epicur (341-270 aC), natural de l’illa grega de Samos. Seva és l’afirmació “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. Epicur, però, no entenia el plaer com a plaer material i immediat, sinó com a plaer estable i absència de dolor. En aquesta línia, donava molta d’importància a aquells plaers que proporcionen felicitat, coneguda com a ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula és composta per la preposició grega α, “sense” + ταραχή, “pertorbació”). Entre aquests plaers destaquen sobretot el saber i l’amistat –curiosament, els epicuris, a diferència dels estoics, consideraven que dedicar-se a la política no reportava cap plaer.

Epicur

 

Per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix amb l’autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i impulsos. El filòsof grec, però, no entén aquesta autarquia com un estat de completa insensibilitat, com preconitzaven els estoics. Era més aviat l’eliminació dels obstacles que impedeixen la felicitat: els temors, les penes i els dolors. En el seu moment, aquesta manera d’entendre la vida no fou ben vist. Fou així com alguns postulats de l’epicureisme foren tergiversats i el seu pare espiritual fou acusat de llibertí.

La felicitat epicúria en la constitució nord-americana

A Roma Lucreci (94 aC-55 aC) recolliria part de la filosofia epicúria en el seu poema De rerum natura (“De la natura de les coses”). De la mà també de l’atomista grec Demòcrit (460-370 aC), aquesta obra defensauna visió científica i agnòstica del món. En diverses ocasions Epicur és elogiat com a salvador de la humanitat. No debades, havia demostrat que els déus viuen fora del nostre món i no s’immisceixen en els afers humans.

De rerum natura, redescoberta al segle XV, va ser una de les principals fonts del gir cultural del Renaixement. Influí molt en genis com Sandro Botticelli o Leonardo da Vinci. A més, l’obra de Lucreci va jugar un paper molt destacat en la Constitució dels Estats Units. El 1787 Thomas Jefferson hi va fer introduir el deure del Govern americà de proporcionar no només seguretat i llibertat als ciutadans, sinó també ajudar-los en la “recerca de la felicitat”, una idea autènticament epicúria.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Condons contra la sífilis

diumenge, 5/07/2015 (tojaner)

OK al condó

OK al condó

A l’estiu tota cuca viu. I les cuques més revetleres convé que es posin un condó per prevenir-se de la sífilis. Aquesta malaltia de transmissió sexual agafa el nom del protagonista d’un poema del segle XVI titulat en llatí Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”). El seu autor fou el metge italià Girolamo Fracastoro. En el poema, Syphilus –del grec σίαλος (“porc”) + φίλος (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir una malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.

Condó, en canvi, no està relacionat amb el món clàssic, tot i que en llatí hi ha el verb condo, que significa “fundar”, però també “amagar” –amb aquest darrer significat tenim la paraula recòndit i, en castellà “esconder”. El seu nom podria venir del comte de Condom, metge personal del rei Carles II d’Anglaterra (1630-1685). Per encàrrec del monarca –amb fama de faldiller-, Condom hauria dissenyat un nou preservatiu que donàs més garanties per combatre la sífilis. En tot cas, l’existència d’aquest comte no està gens clara. Hi ha qui prefereix associar la paraula a la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, on hi ha fins i tot un museu del preservatiu –Tailàndia, conegut pel seu turisme sexual, també en té un altre de ben famós.

 

Un instrument ben antic

El condó, tanmateix, s’emprà des dels inicis de la humanitat. El més antic conegut s’ha trobat a la tomba del faraó egipci Tutankamon. Data de fa 3.500 anys –avui es pot contemplar al Museu del Cairo. No se sap, però, si s’emprava com a mètode anticonceptiu o si era una simple protecció contra la picada d’insectes. Els romans, en canvi, sí que feien servir budells de vedella com a fundes per evitar embarassos no desitjats o malalties.

Condó al Museu del Caire

Condó al Museu del Caire

Amb tot, el primer document d’àmbit mèdic conegut és De morbo gallico (“Sobre la malaltia gàl·lica”), escrit el 1564 per Gabrielle Fallopius. En plena epidèmia de sífilis a Europa, aquest anatomista italià va descriure el preservatiu com un “tubet de tela” que s’adaptava com una caputxa al gland dels homes i que era subjectat a la seva base per una mena de cinta. El doctor el va provar amb més de mil homes i cap d’ells va contreure la sífilis. Fallopius immortalitzaria el seu nom en les famoses trompes uterines o trompes de Fal·lopi, els conductes membranosos que va des de l’úter fins als ovaris.

Un dels condons més ben conservats data de 1813. Va ser trobat a Lund (Suïssa). És d’un intestí de porc i va aparèixer acompanyat d’un manual d’instruccions en llatí que aconsella submergir-lo en llet tèbia abans d’emprar-lo per evitar malalties en tenir relacions sexuals amb prostitutes. Al segle XVIII l’escriptor Giacomo Casanova (1725-1743), conegut per les seves conquestes amoroses, ja mencionava sovint els condons en les seves memòries –llavors, però, eren productes reutilitzables molt cars. També n’era aficionat el marquès de Sade (1740-1814). El fort comportament eròtic dels personatges de les seves obres originaria el terme sàdic aplicat a una persona que s’estimula sexualment amb el sofriment físic infringit a l’altri –avui, però, aquesta paraula es pot fer servir fora de l’àmbit sexual.

Condó de Lund al Museu de Londres

Condó de Lund al Museu de Londres

Condons de làtex

A pesar del seu ús antic, el condó no es popularitzaria fins a mitjan segle XIX quan s’inventà la vulcanització del cautxú. Aleshores es varen poder fabricar de làtex en massa i a un preu més assequible. Durant la I Guerra Mundial les tropes nord-americanes foren les úniques que tenien prohibit per llei utilitzar condons. El Secretari de l’Armada considerava que era un accessori anticristià i immoral. Aquesta decisió va tenir terribles conseqüències en la salut dels soldats americans.

El 1955, amb la invenció de la píndola anticonceptiva i el sorgiment dels antibiòtics per tractar malalties com la sífilis, el condó va passar a un segon plànol. El 1981, però, amb l’aparició de la sida, es convertí en el millor mètode per evitar malalties venèries i ajudà a contenir l’expansió de l’epidèmia. El 1992 va sortir a la venda el condó femení, fabricat amb poliuretà (un tipus de làtex sintètic). El 2010, després de segles d’oposició, l’Església Catòlica va donar el seu vistiplau al condó, amb matisos, però. El papa Benet XVI va reconèixer que l’ús de profilàctics és justificable només “en segons quins casos”, sobretot en la lluita contra la sida.

Actualment, per referir-nos a aquest instrument anticonceptiu, tenim dos mots d’arrel clàssica: preservatiu –del llatí prae- , “davant” + servo, “guardar”) i profilàctic –del grec προ, “davant” + φυλάττω, “vigilar”). El lingüista Gabriel Bibiloni ens recorda que, per culpa de la interposició del castellà, deim condó en lloc de condom, com fan altres llengües europees: l’alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l’italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; i el finès, kondomi. De fet, en català mantenim la ema final sense problemes en paraules com flam, harem o rom. Amb condó, però, es va aplicar l’equivalència més o menys sistemàtica –ón/ -ó: avión/ avió; melón/ meló.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Utopies possibles

diumenge, 14/06/2015 (tojaner)

Direcció: Utopia

Direcció: Utopia

Les utopies ja han deixat de ser somnis impossibles de realitzar. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).

Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera.

En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l’esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.

Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.

Utopia de Tomás Moro

Utopia de Tomás Moro

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada.

A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí. Ara la força de les utopies continua més viva que mai. Ja ho va dir el gran poeta Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Una de “Champions”

diumenge, 7/06/2015 (tojaner)

Copa de "Champions"

Copa de “Champions”

Havent celebrat ja la “Champions” amb una bona botella de xampany, toca ara comportar-nos com uns campions i fer campanya per anar a cercar xampinyons al camp amb una campana i amb unes bones sabates Camper. Per digerir tantes etimologies haurem d’anar pam a pam. No debades, totes aquesta paraules deriven del llatí campus,-i (“camp”).

Durant l’edat mitjana un campió era una persona que combatia al mig del camp, en un espai obert que es conegué com a campanya. Després, aquesta paraula passà a significar una sèrie d’actuacions encaminades a una finalitat concreta –la paraula alemanya Kampf (“lluita”) també beu de quan el camp era vist com una zona de lluita. Al segle XI un heroi castellà expert en batalles campals va ser Rodrigo Díaz, conegut com a “El Cid Campeador” –“cid” en àrab significa “senyor”.

Al centre d’Itàlia una regió, amb Nàpols com a capital, s’anomena Campània per estar situada en una bella esplanada. És una regió que a partir del segle XIV es convertí en una gran exportadora de vasa campana, és a dir, de vasos fets amb un bronze de molt bona qualitat. D’aquí prové el nom del famós instrument de percussió: la campana. A Mallorca també tenim un poble derivat de campus: Campos –res a veure, per tant, amb ós, encara que aquest animal aparegui al seu escut.

Al nord-est de França hi ha una altra regió que traspua camp en la seva etimologia. És la Xampanya (en francès, Champagne), d’on ha sortit un vi escumós que sempre es beu en els moments d’alegria: el xampany. Per via del francès, també hem heretat el nom d’un bolet, el xampinyó, que prové de la forma del llatí vulgar campaniolus (“que neix al camp”).

Sabates Camper

Sabates Camper

Una altra paraula lligada al camp és camperol. El 1975, a Inca (Mallorca), va néixer una famosa marca de sabates que pretenia tocar amb els peus a terra: Camper (que avui tothom pronuncia com si fos una paraula plana, quan en realitat hauria de ser aguda). Amb aquestes sabates podem anar tranquil·lament d’acampada o de càmping o fins i tot podem passejar-nos per qualsevol campus universitari (la universitat nord-americana de Princeton fou la primera a fer servir aquest llatinisme).

Només ens queda acabar dient: Campi qui pugui! Per favor, però, en tornar del camp, no us dutxeu amb xampú. Aquesta paraula no ve del llatí campus, sinó de l’hindi –en un principi feia referència a un tipus de massatges musculars. És millor, doncs, fer servir el xampany per rentar-nos. Així ja ho han fet els jugadors del Barça en guanyar la “Champions League”, paraula llatina molt campera que els anglesos agafaren del francès.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Les Meduses de la indiferència

dijous, 21/05/2015 (tojaner)

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)

Avui l’antiga Mare Nostrum romana ja és coneguda com a “Mare Mortum”. Així la batià fa dues setmanes l’humorista gràfic El Roto en una de les seves enginyoses vinyetes arran del darrer drama humanitari a les costes de Líbia. Prop de nou-cents africans moriren ofegats fugint de la misèria i del terror en bolcar el pesquer en el qual viatjaven. Es tracta d’una de les majors tragèdies viscudes a les portes d’Europa. Amb l’eslogan “Més de dos Titànic” Amnistia Internacional ja s’ha afanyat a recordar que només en 2014, 3.400 persones perderen la vida al Mediterrani. La quantitat representa més del doble dels desapareguts el 1912 a l’oceà Atlàntic en aquell llegendari creuer de luxe, el més gran del seu temps.

Amb tot, un segle abans del Titanic, Occident també vessà llàgrimes –i no de cocodril- per una altra hecatombe nàutica. L’estiu del 1816 la fragata francesa Medusa naufragà en aigües del Senegal. El seu objectiu era prendre possessió de les antigues colònies africanes que els francesos havien recuperat dels anglesos arran de la fi de les Guerres Napoleòniques. L’expedició era formada per militars, funcionaris i, com era costum a l’època, per diversos científics que duien material d’observació.

Una violenta tempesta i continus errors del capità, que portava anys sense navegar, conduïren Medusa a la deriva. Aleshores la tripulació, presa pel pànic, es lliurà a l’alcohol fins a emborratxar-se i decidí utilitzar els bots salvavides. Es desentengué, però, de la resta de passatgers, considerats socialment inferiors. Aquells nàufrags s’aferraren a un rai, que, amb els seus vint metres de longitud, es convertí en un autèntic infern. Dels seus 150 ocupants només en sobrevisqueren quinze. Els que anaven armats mataren almanco seixanta-cinc dels seus companys, al·legant que s’havien amotinat. Els malalts o ferits foren llançats a la mar. També hi hagué casos de suïcidis. Cada dia que passava, la fam i la set feien estralls. Els mariners es veren en l’obligació de beure’s la seva pròpia orina i de practicar el canibalisme.

Al cap de tretze dies navegant sense rumb, els quinze supervivents albiraren una embarcació que s’acostava a ells. Era l’ajuda que el capità desertor, ja al Senegal, havia enviat no tant per rescatar-los, sinó més aviat per recuperar diversos barrils amb or que contenia el rai. El 1817 dos d’aquells supervivents escrigueren un llibre titulat “Naufragi de la fragata La Medusa”. El relat denunciava tant la negligència i la covardia del capità com l’atrocitat dels mariners aterrits i ebris. La seva publicació va escandalitzar i commoure profundament l’opinió pública francesa.

Enmig d’aquest clima d’indignació, un artista de vint-i-vuit anys, Théodore Géricault, àvid de reconeixement social, volgué immortalitzar aquella terrible odissea amb un gran quadre. L’escena triada fou el dramàtic moment en què els supervivents albiren el vaixell salvador, tement no ser vistos. L’obra, d’un colpidor realisme, s’exposà l’agost de 1819 en el Saló de París. Per burlar la censura, portà per títol “Escena d’un naufragi”. Tanmateix, tothom la va saber llegir entre línies. Lluís XVIII, representant de la restaurada monarquia borbònica, fou acusat d’indiferència envers els seus súbdits. A més, a ningú no se li escapà que el desencadenant d’aquell desastre nàutic havia estat un inepte capità “col·locat” només per ser un fervorós monàrquic. Tan sols, però, a pesar de ser declarat culpable, va ser condemnat a tres anys de presó.

El quadre de Géricault, màxim exponent del Romanticisme, s’erigí en una impressionant al·legoria d’una França a la deriva després de la caiguda de Napoleó. L’historiador Michelet no en tengué cap dubte: “En aquest rai s’hi va embarcar tot França, tota la nostra societat”. Avui, gairebé dos-cents anys de la seva realització, altres Meduses ens toquen de ben a prop en la nostra Mediterrània, antic gresol de civilitzacions. Tal com passà en el rai francès, els actuals “capitans” europeus també deixen abandonats a la seva sort milers d’immigrants africans considerats socialment “inferiors”. I mentre ens solidaritzam amb les víctimes de Charlie Hebdo o amb les de la tragèdia aèria de Germanwings, miram de reüll la realitat que tenim davall dels nostres peus.

El naufragi d'Àfrica

El naufragi d’Àfrica

En la mitologia grega, la Medusa era un ésser monstruós de mirada petrificadora que fou decapitat per Perseu. Igualment, ara nosaltres tenim els sentits petrificats en forma d’ indiferència amb tantes Meduses que circulen per aquest nostre cementeri marítim ja conegut tristament com a “Mare Mortum”. Encara estam esperant un heroi per acabar amb elles.

Article publicat a l’Ara Balears (04/05/2015)

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

El primer “selfie” del món clàssic

divendres, 1/05/2015 (tojaner)

Fídias i l'estàtua d'Atena

Fídias i l’estàtua d’Atena

La terra que ens va donar la paraula narcisista també era amant dels selfies. El primer autoretrat grec del qual tenim constància és de Fídias, l’escultor que a mitjan segle V aC coordinà les obres de l’imponent Partenó de l’acròpoli de la democràtica Atenes. Després de la victòria hel·lena sobre els perses a les Guerres Mèdiques, aquest santuari era un present a Atenea Parthenos (“Atena donzella”), la deessa protectora de la ciutat. L’edifici, amb tot, acabà convertint-se en tot un símbol propagandístic de la força civilitzadora de la capital de l’Àtica, “una escola per a tota Grècia”, en paraules de Pèricles.

A l’interior del temple, Fídias hi va construir una estàtua d’Atena de dotze metres d’altura, feta amb or i ivori. Segons algunes fonts històriques, l’escultor atenès no es pogué estar d’esculpir la seva pròpia imatge a l’escut de la deessa. Aleshores els seus enemics més envejosos aprofitaren l’ocasió per acusar-lo d’impietat. Perseguit per la justícia, Fídias optà per exiliar-se a Olímpia. Tanmateix, al santuari seu dels Jocs Olímpics continuaria fent gala del seu talent artístic. Hi erigí una altra monumental estàtua, la de Zeus, que seria considerada una de les set meravelles del món antic. Havent sortit escaldat d’Atenes, sembla que aquest cop Fídias va poder contenir la seva egolatria, de manera que evità fer-se un “selfie” amb la seva nova obra. Es creu que amb el temps aquesta fou traslladada  a Constantinoble  (l’actual Istanbul), on desapareixeria víctima de les flames.

 

Estàtua de Zeus a Olímpia

Estàtua de Zeus a Olímpia

L’estàtua d’Atena que Fídias esculpí al Partenó també desapareixeria arran d’un incendi. Al segle V dC el santuari de l’acròpoli es reconvertiria en una església bizantina. Al segle XV seria emprat com a una mesquita i 1687 volaria pels aires en ser bombardejat per les tropes venecianes, que sabien que els turcs l’utilitzaven com a polvorí. El 1802 l’ambaixador britànic lord Elgin es va emportar a Londres els famosos marbres del Partenó, que avui es conserven al British Museum. El 1894 un terratrèmol tornaria a malmetre aquest monument patrimoni de la humanitat.

Des de 1930, la ciutat nord-americana de Nashville (Tennessee) compta amb una reproducció del Partenó a escala real. L’edifici també conté l’antiga escultura d’Atena. Aquí la teniu.

Estàtua d'Atena a Nashville (Tennessee)

Estàtua d’Atena a Nashville (Tennessee)

 

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Sapere aude?

dimarts, 21/04/2015 (tojaner)

Sapere aude

Sapere aude

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: “Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra”. 

No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint.Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura

Mafalda i la cultura

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Avui aquest lema hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Plató es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s’adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna

El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

Article publicat a l’Ara Balears (20/04/2015)

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

El clítoris, quina gran descoberta!

diumenge, 12/04/2015 (tojaner)

L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)

L’origen del món (Gustave Courbet, 1866)

Tot i que les dones sempre han tengut clítoris, aquesta paraula va aparèixer al segle XVI durant el Renaixement. La seva primera descripció exhaustiva apareix en el llibre De re anatomica de Mateo Colombo, també conegut com a Renaldus Columbus. Aquest cirurgià de la Universitat de Pàdua l’anomenà poèticament com “l’amor de Venus” i el descrigué com “la seu del plaer femení”.

L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax i client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que dóna la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Vulva

Vulva

No és casual que el terme clítoris començàs a circular tan tard. Durant l’edat mitjana la cultura judeocristina ocultà l’existència d’aquesta part de l’anatomia femenina per la seva vinculació al plaer sexual. Aleshores la dona era vista només com una màquina de procrear. Aquesta misogínia també explicaria que el terme científic ovari (< ouum, “ou”) tampoc no aparegués fins al segle XVI. En els tractats medievals s’hi al·ludia amb la mateixa paraula utilitzada per als testicles (ὄρχις). Només recorrent al context se sortia de dubtes. D’ὄρχις tenim orquitis (inflamació d’un testicle) i orquídia –aquesta planta fou anomenada així al segle IV aC per Teofrast, deixeble d’Aristòtil, en considerar que els seus dos tubercles enterrats s’assemblen a dos testicles.

Una altra paraula de l’anatomia femenina de creació recent és vagina, datada del segle XVII. Té una connotació molt masclista. Deriva del llatí vagina (“beina”, “estoig”). Així doncs, la vagina és la “funda” del penis. Més antic és el terme vulva (“matriu” en llatí), que és la part exterior dels genitals femenins on s’obren la vagina i la uretra (<οὐρέω, “orinar”). Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.

Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana. Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

L'anatomista

L’anatomista

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.

 PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Cèsar no va néixer per cesària

dimecres, 1/04/2015 (tojaner)

Cesària

Cesària

La confusió neix amb el llibre Història natural (7.47) de Plini el Vell (segle I dC). Aquest gran enciclopedista de l’antiguitat clàssica diu que el primer avantpassat del famós general romà (100-44 aC) va néixer després que a la seva mare se li practicàs un tall al ventre. L’expressió exacta que fa servir és a caeso matris utero (“de l’úter tallat”) –caeso està enparticipi ablatiu del verb caedo, “tallar”. Més tard, s’atribuí aquesta forma de naixement al propi Cèsar. Durant l’edat mitjana, Isidor de Sevilla, en les seves Etimologies (9.12), va ser qui més va propagar aquesta teoria.

A l’antiguitat, una altra etimologia assegurava que Caesar provenia de caesaries (“cabellera”) a causa de l’exuberància capil·lar que tenia un avantpassat seu –ironies de la vida el conqueridor de les Gàl·lies es va caracteritzar per la seva alopècia (ἀλώπηξ, “guineu”) galopant. Al propi Cèsar, però, li agradava més pensar que el seu cognomen provenia de caesi, que significaria “elefant” en una llengua africana perquè algun repadrí seu hauria mort aquest animal. De fet, Cèsar va encunyar moltes monedes amb la imatge d’un elefant. Altres etimologies apuntaren a caesius (“gris-verd”) en al·lusió al color dels ulls d’un antic Caesar. Avui en dia, tanmateix, els lingüistes creuen que aquest nom és d’origen etrusc.

Cèsar

Cèsar

Sectio caesarea

Seria al segle XVI, amb el Renaixement, quan va aparèixer la paraula cesària de l’expressió llatina sectio caesarea (“tall de Cèsar”). Hi ha un bon motiu per pensar que això fou així. Només a partir d’aleshores es van poder fer cesàries amb una mínima esperança que la mare no morís en aquella delicada operació –la mare de Juli Cèsar, Aurelia Cota, va sobreviure al part del seu fill, la qual cosa desmuntaria l’etimologia popular que l’associa amb cesària. Va ser François Rousset qui va publicar el 1581 el primer llibre sobre la cesària en una dona viva. Aquest mena de manual, que va tenir una àmplia difusió per tot Europa, féu que es començassin a practicar més cesàries, tot i que el nivell de mortaldat per hemorràgies i infeccions encara continuà essent elevadíssima    –en alguns casos, per aturar les hemorràgies (αἷμα, “sang” + ῥέω, “fluir”) es practicava una histerectomia (ὑστέρα, “úter”, + ἐκ, “des de” + τομή, “tall”), que consisteix a extirpar l’úter.

Tanmateix, la primera cesària de la qual tenim notícia prové de la mitologia clàssica. És la que practicà Apol·lo per fer néixer Asclepi (Esculapi llatí), el déu de la medicina, després de matar Corònide per haver-li estat infidel –Dionís també hauria nascut de la mateixa forma; ell, però, va néixer de la cuixa del seu pare Zeus després que aquest l’hagués extirpat del ventre de la difunta Sèmele.

Cesaria-Esculapi

També sabem que Numa Pompili, el segon rei de Roma (716-674 aC), va ser l’autor de la lex regia. En les dones embarassades mortes, aquesta llei obligava a fer un tall en els seus ventres per extreure el fetus i per aconseguir així salvar-li la vida. Durant l’edat mitjana l’Església també adoptaria la lex regia en prohibir que s’enterràs cap dona embarassada si abans no se li hagués extret el fetus per reanimar-lo i batejar-lo.

Tsar i kàiser

Gaius Iulius Caesar moriria assassinat el 44 aC en les famoses idus de març. El fet que s’hagués proclamat dictador vitalici en la República no havia caigut gens bé. Després del fracàs del Segon Triumvirat, el seu successor natural per testament, Gaius Octavi, inauguraria un nou sistema de govern: l’imperi. L’any 27 aC, en assumir el poder, el Senat li atorgà el títol d’Augustus (“el venerat”) -aquest sobrenom, derivat d’àugur, indicava la voluntat de l’emperador de comptar amb l’aprovació dels déus. August, però, també volgué recordar la memòria del seu valedor polític assignant-se un altre sobrenom, Caesar. Aquest títol acompanyaria per sempre els futurs emperadors romans –en època moderna el terme es transformaria en el tsar rus i en el kàiser alemany.

Cervesa Kaiser

Cervesa Kaiser

A Espanya també tenim ben present la memòria de Cèsar en la toponímia. El 26 aC August es desplaçà a Hispània per sotmetre els indòmits càntabres i asturs. Aleshores fundaria una colònia amb el seu sobrenom: Caesar Augusta (Saragossa) –una altra seria Emerita Augusta (Mèrida).

A part de cesària, el verb llatí caedo (“tallar”) ens ha donat altres paraules com circumcisió, decidir, incisiu, precís o cel. Caedo, però, també pot significar “morir”, d’on tenim Occident (“allà on mor el sol”), deïcida, homicidi, genocidi, suïcidi o uxoricidi.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Esclaus de l’horror vacui

dilluns, 16/03/2015 (tojaner)

Descartes

Descartes

En pintura, l’expressió llatina horror vacui (“por del buit”) s’utilitza per descriure la necessitat d’omplir tot un espai buit en una obra amb algun tipus de disseny o imatge. És un tret característic del barroc, de l’art islàmic i bizantí. Avui en dia aquesta màxima presideix les nostres vides. Vivim abduïts per Internet, la televisió, els videojocs,  Facebook, Instagram i per infinits whatsapps i tweets. Tenim por d’afrontar-nos tots sols amb l’aclaparador buit de les nostres efímeres existències. En una mena de fugida cap endavant, necessitam tant de renou extern per evadir-nos del nostre renou interior. Fins i tot els centres comercials i les consultes mèdiques ens inhibeixen de pensar amb “innocus” fils musicals. Ja ho va dir el filòsof alemany Schopenhauer (1788-1860): “La intel·ligència es una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.

Amb tot, grans fites intel·lectuals de la humanitat s’han assolit gràcies a l’horror vacui. Molts creadors pinten, escriuen, composen música o ballen per entendre i assaborir el món, però també per omplir aquest abismal forat existencial. En canvi, la resta de mortals que no estan inspirats per cap musa recorren a altres vies no tan transcendentals. Les alarmes les ha encès Byung-Chul Han, un pensador coreà, alemany d’adopció, autor de l’interessant assaig “La societat del cansament” (2012, editorial Herder). Han manté que l’home contemporani ja no pateix atacs virals procedents de l’exterior. Ara les malalties provenen de la nostra pròpia psique en forma de depressions, trastorns de dèficit d’atenció, hiperactivitat, estrès o addicció a les noves tecnologies. I mentre que gràcies al descobriment d’antibiòtics ens hem immunitzats de certes pandèmies, per a les nostres patologies neuronals no hi ha anticossos que valguin.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any el suïcidi provoca més morts que les guerres, els homicidis i els desastres naturals –curiosament, el 75% d’aquestes morts volgudes es produeixen en els països en desenvolupament. Per al filòsof coreà, aquesta dada és un símptoma que anam a la deriva. Vivim en un món “multi atrafegat”, de ritme vertiginós i d’egos insaciables, on sembla que tenguem prohibit avorrir-nos i perdre el temps. Dispersam l’atenció en menudeses que atrofien el nostre intel·lecte i volem estar hiperinformats sense saber que en realitat estam infotoxicats. Els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens exhibim per existir, lliurats a la recerca de l’èxit i del reconeixement social que ens proporcioni glòria eterna.

Els psiquiatres ja ens adverteixen d’aquest narcisisme que té en els contagiosos selfies la seva manifestació més pornogràfica en una era tan “voyeurista” i hedonista: si en l’antiguitat allò important era el ser i per al capitalisme el tenir, avui ser ja no és important si no ets capaç d’exhibir el que ets o el que tens. “El major sofriment de l’home és passar desapercebut”, assegurava el filòsof  nord-americà William James (1842-1910). En el “món feliç” de les xarxes socials, aquest és el mal de les noves generacions addictes a l’ego (no confondre amb autoestima).

Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa

Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa

Incapaços de desconnectar, omplim totes les hores fent qualsevol cosa fins arribar a l’extenuació mental. La dependència compulsiva al mòbil ens ha fet víctimes de la coneguda ja com a “síndrome del telèfon que vibra”. Sembla que sempre estiguéssim esperant una trucada o un missatge que ens hagués de canviar la vida. L’autor de “La societat del cansament” ens alerta que ara ja no vivim alienats pel capitalisme, tal com denunciava Marx, sinó per la nostra pròpia llibertat, que volem esprémer al màxim. L’impuls per autorealitzar-nos permanentment ens ha convertit en esclaus del rendiment. Tanta hiperactivitat explicaria les actuals malalties psicològiques que Han anomena, de manera poètica, “l’infart de l’ànima”.

Enmig d’aquest panorama tan apocalíptic, per endreçar el nostre interior i per tornar a ser sobirans de nosaltres mateixos, el pensador coreà proposa un retorn a la vida contemplativa. És el que en el món de l’esport anomenen “temps mort”. Bé ho recordava ja la famosa màxima grega del frontispici de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”.

Per aspirar, doncs, al reparador silenci de la ment en blanc, no tenim més remei que deixar de ser esclaus de l’horror vacui. Només així podrem redefinir, sense fer-nos mal, la nostra relació amb l’interessantíssim univers digital. Tanmateix, cal anar en compte amb tanta transcendència. Una mica d’horror vacui també és necessari per al nostre benestar personal. Si no, la vida seria insuportable. Novament el temple d’Apol·lo ens il·lumina: “Res en excés”.

Article publicat a l’Ara Balears (09/03/2015)

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM