La vida penja d’un fil

dilluns, 9/11/2015 (tojaner)

Les Parques, Alfred Agache (1843-1915)

Les Parques, Alfred Agache (1843-1915)

Certament, la vida penja d’un fil. Ningú no es pot escapar del seu destí. Aquesta paraula prové del llatí destinare, que significava “fixar”, però també “fer puntaria amb l’arc”. Així, en un principi al·ludia a una meta i després adquirí el sentit de força immutable que determina el curs de les nostres vides.

Maleït karma

La pregunta, tanmateix, és recorrent: el destí, ens el feim nosaltres o ens ve marcat per una potència sobrehumana, per una providència (< pro + video, “qui veu amb antelació”)? Els hindús han optat per una resposta intermèdia: el karma. Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”

Les Moires que ens condueixen al tanatori

En grec, destí es deia ἀνάγκη (“necessitat”) i, segons la mitologia, estava en mans de les Moires (“porció”). Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth (“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesi, recollia el fil en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. Aleshores els individus rebien l’ordre de la mort a través de Thànatos (Θάνατος, “mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos (Ύπνος), el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.

Les Parques (Goya)

Les Parques (Goya)

Amb l’existència de les Moires, quedava clar que el nostre destí ja “està escrit” des de bon començament. De fet, molts episodis de la mitologia grega vénen determinats pels dictàmens inexorables dels oracles. Per exemple, tal com va predir l’oracle de Delfos, el destí d’Èdip era matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.

No us enfadeu amb el fat

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques (<pario “parir”), amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. Els seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna, presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Morta es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Filadora

Filadora

Les Parques, però, també reberen el nom de fades, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (“hado” en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. Amb el Romanticisme les fades foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.

De fat tenim l’adjectiu fatal. A l’antiguitat sempre es trobaven objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no va tenir cap connotació negativa, però amb el temps es convertí en sinònim de catastròfic. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué gent que l’esperà amb els braços creuats; per tant, s’enfadaven, és a dir es lliuraven al fat (in fatum) –amb el temps aquest verb fou sinònim d’enuig.

Un altre cas de canvi de significat és l’adjectiu fatídic, també derivat de for, fatus. A l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur -després adquirí una connotació negativa. Sovint aquests personatges feien les seves prediccions a partir de la interpretació de “signes” del seu entorn. D’aquí ve que en castellà un sinònim de fat sigui sino (<signum). Tanmateix, els romans també creien que la felicitat depenia d’algunes paraules que els déus o les Parques pronunciaven en el moment del naixement d’una criatura. D’aquesta manera, el destí quedava marcat en allò dit (dicta), paraula que en castellà donà “dicha“, sinònim de felicitat.

Articles del web relacionats:

– Memento mori
– La vida com a tragèdia
– Etimologies de la mort

Paraules de la terra

diumenge, 25/10/2015 (tojaner)

Van Gogh

Van Gogh

Hi ha paraules que ens reconcilien amb el nostre passat agrícola. Tots podem passar per dificultats pecuniàries, és a dir, econòmiques. Abans de l’aparició de la moneda, quan imperava la barata (“trueque” en castellà), un dels béns d’intercanvi més preuats era el bestiar (pecus en llatí). S’intercanvien, per exemple, quatre caps (capita) de bou per altres productes necessaris per a la subsistència. Va ser així, doncs, com va néixer el capitalisme, que sempre demana retribucions o emoluments -en un primer moment, aquesta paraula només designava la quantitat de farina que s’havia mòlt (< emolere).

El capitalisme genera molts de pobres, i no només d’esperit. En els seus orígens, però, els que eren pobres de veritat eren aquells que comptaven amb terres poc fèrtils (pauper) o paupèrrimes -pauper alhora és una fusió de paucus (“poc”) i de parire (“engendrar”).  Els que, en canvi, tenien la sort de comptar amb terrenys més productius (laetus) podien estar ben contents  -és el cas de la nostra reina Letizia, sempre tan contenta. A vegades, fins i tot, unes terres tan “contentes” creixien tant que sortien de mare, tot generant molta abundància o luxúria. Aquesta paraula que, per tant, inicialment no tenia cap connotació sexual, derivava de luxus (“dislocat”, “tret de lloc”), d’on tenim també luxe i luxació.

Gregaris reclacitrants

Ningú no negarà que el capitalisme ens ha convertit en xotets o en éssers gregaris. I és que, com  a bestiar (grex) que som, ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis (+ ex, “des de”), tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Com passa, però, al món animal, també tenim mortals indomables: són els contumaços (contumax, “caparrut”, derivat de tumere, “estar inflat”) i els recalcitrants (aplicat originàriament a les bísties que retrocedien pegant cops de taló, calx).

El sembrador (Van Gogh)

El sembrador (Van Gogh)

Les persones més delirants ja s’han desmarcat del solc del capitalisme. No debades, etimològicament parlant, delirar (embogir) volia dir “apartar-se del solc (lira) que fa l’arada. N’hi ha, però, que en lloc de delirar, prefereixen prevaricar. Originàriament, aquesta paraula també volia dir “fer un solc tort”; posteriorment, passà a utilitzar-se en el lèxic jurídic per al·ludir a l’advocat que actuava en connivència amb la part contrària -i avui a un individu que ha prevaricat se l’acusa d’haver-se desviat de les obligacions del seu càrrec.

Amb tants de solcs, el capitalisme dóna per fer molts de versos. Al món agrícola, els versos (< uerto, “dirigir-se a”, “girar”) eren precisament els solcs que anava deixant l’arada. La seva denominació poètica deriva de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera com els bous deixen la terra llaurada. La prosa, en canvi, s’escriu tot seguit fins al final. Prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”.

El camp (Van Gogh)

El camp (Van Gogh)

Són molts, tanmateix, els que no  volen estar subjugats al jou (iugum) del capitalisme. Si es casen, però, no es podran escapar d’aquesta pena perquè sempre estaran fermats al seu cònjuge –amb els consorts, en canvi, tendran més sort. I si viuen en un municipi, el seu ajuntament  els sotmetrà igualment en forma d’impostos -altres derivats d’iugum són: conjunt, juxtaposar, conjugar, jugular, conjuntura, subjuntiu, junt, adjunt...

Forasters pagans

Ja podem, doncs, incoar, és a dir, iniciar el nostre expedient per donar-nos de baixa d’aquest capitalisme que ens decapita. La paraula deriva de cohum, que era el forat on s’encastava la biga de l’arada -aleshores, quan el pagès posava la biga in cohum, volia dir que ja estava llest per a llaurar. A l’hora de passar l’arada calia anar en compte amb els rivals, és a dir, amb aquells habitants de l’altra banda del riu (river). Era millor que l’agricultor no es fes molt enfora del seu fòrum (foris, “porta”) que inicialment designava la tanca que rodejava la casa pairal. Els que vivien fora d’aquesta tanca eren els forans o forasters.

Davant tantes disquisicions etimològiques, hem de saber discernir (< cerno, “garbellar”, “contemplar”)  bé el gra de la palla i no oblidar els orígens pagesos, del camp (pagus), d’aquest nostre país. I perdonau si he fet tanta propaganda pagana. Així ho hem estipulat des d’un bon començament. No debades, aquest mot prové del trencament simbòlic d’un bri de palla (stipula) que es feia en concloure un contracte.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Alea iacta est?

diumenge, 4/10/2015 (tojaner)

Cèsar, creuant el Rubicó, Adophe Yvon (1875)

Cèsar, creuant el Rubicó, Adophe Yvon (1875)

Qui no ha dit mai aquesta frase! Amb ella evocam una gran història, que, tanmateix, tingué unes altres paraules. L’any 59 aC, havent ocupat les Gàl·lies, Juli Cèsar es disposà a tornar a Roma amb la idea de fer-se amb el poder i treure’s de sobre Pompeu, el seu company al Primer Triumvirat. Aleshores el Senat li exigí que llicenciàs el seu exèrcit, donat que una de les lleis republicanes establia que un general només podia tornar tot sol a la capital del Laci i no al front de les seves tropes. Cèsar, però, s’hi negà i accelerà la marxa creuant el Rubicó, un riuet a 300 km al nord de Roma, anomenat avui Pisatello, que marcava la frontera amb la Gàl·lia Cisalpina.

 

Rubicó

Rubicó

Segons l’historiador Suetoni, fou aleshores quan Cèsar proferí una de les seves famoses dites: Alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). En llatí, alea –d’on deriva aleatori– al·ludeix a qualsevol joc d’atzar, particularment el joc de daus. Tanmateix, segons un altre historiador, Plutarc, Cèsar va pronunciar aquesta dita en grec, ἀνεῤῥίφθω κύβος (“que es llanci el dau!”), parafrasejant així un fragment del comediògraf hel·lè Menandre, a qui era molt aficionat. No s’afirma, doncs, que la decisió estigués presa, sinó que les coses estaven per decidir-se; és com si Cèsar hagués dit: “Tirem el dau, a veure quin serà el resultat, si victòria o derrota”. Avui Alea iacta est! –que, d’acord amb la versió grega, hauria de ser alea iacta esto– es fa servir sovint abans d’emprendre alguna acció o empresa de cert risc. I també es recorre a l’expressió “passar el Rubicó” quan s’adopta una decisió transcendent que no té volta enrere.

 

Cèsar Bòrgia

Cèsar Bòrgia

 

A Cèsar també se li sol atribuir una altra frase: Aut Caesar aut nullum (“O Cèsar o res!”). Amb tot, aquestes paraules haurien dites al segle XV pel cardenal Cèsar Bòrgia, fill del papa Alexandre VI, d’origen valencià, qui sembla que les portava inscrites en la seva espasa. Avui s’empren per donar a entendre que algú no vol assumir un càrrec o responsabilitat menor del que ja té o pretén. “César o nada” també és el títol d’una novel·la de Pío Baroja, de 1910.

El 1949 Chaplin també va fer ús d’aquesta cèlebre expressió en la seva obra mestra El gran dictador, una paròdia dels dirigents autoritaris que aleshores governaven Europa.  El protagonista és el cabdill de Tomainia, l’ambiciós Adenoid Hynkel, alter ego de Hitler (no debades les seves inicials coincideixen amb les del dictador germànic). En una memorable escena, s’apropa discretament a un enorme globus terraqüi i, abans de sostenir-lo entre les seves mans, li diu: “Cèsar o res! Emperador del món! El meu món…”. A continuació, Adenoid Hynkel comença a jugar amb aquella representació del Planeta, llançant-lo pels aires i ballant amb ell. Finalment, però, per desgracia seva, el globus se li esclata davant del seu nas. Tota una premonició! Aquí teniu la fantàstica escena, una de les millors del setè art.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Articles del web relacionats:
– Cèsar no va néixer per cesària
– Vercingètorix, l’alter ego d’Astèrix
– Ave, Caesar Matas
– La guerra propagandística

A la recerca del paradís perdut

dimecres, 16/09/2015 (tojaner)

 

El jardí de les delícies

El jardí de les delícies

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

Tradicionalment el jardí de l’Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies” (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid. Aquest paradís terrenal reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació

El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Jardins de Babilonia

 

Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grecHeròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.

Els camps elisis grecollatins

La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i de tota mena d’arbres fruiters. Al bell mig hi havia un riu, el Leteu, les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos.

Camps Elisis (París)

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

En la mitologia grega, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes Afortunades o les Illes dels Benaventurats, altrament anomenades com les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”). Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut (podrien ser les CanàriesMadeira o Cap verd). També, però, era on se solia situar un jardí d’Hera amb un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.

Amèrica és xauxa

Jardí de les Hespèrides

 

Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l’Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d’Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l’havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l’Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat.

Al segle XV, amb el descobriment d’Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l’època presentaven el nou continent molt semblant al món d’abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

D’Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d’inspiració a l’escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d’or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d’aquesta obra naixeria l’expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, “això és xauxa“.

El Dorado

La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l’espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Jardins paradisíacs

Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l’anhelat paradís. La literatura ja l’evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Adrià, el primer “hipster” de l’antiga Roma?

diumenge, 30/08/2015 (tojaner)

 

Bust d'Adrià

Bust d’Adrià

Les estàtues d’Adrià (segle II dC), de barba poblada, no ofereixen cap mena de dubte. El conegut com l’ “emperador viatger” podria haver estat el primer “hipster” de l’antiga Roma. La història oficial, però, diu que aquesta moda, que solem associar al moviment obrer, té un origen racista. Així doncs, després de llegir el que explicarem a continuació, els actuals incondicionals de les barbes salvatges s’ho haurien de fer mirar.

El terme “hipster” prové de l’anglès hip (“a la moda”) i, per tant, també està relacionat amb la paraula hippy. Va ser encunyat als anys quaranta del segle XX dins l’àmbit de la música Jazz. Amb tot, segons l’historiador estatunidenc Sean Trainor, l’avui coneguda com a barba “hipster” va néixer als Estats Units d’abans de la Guerra Civil o Guerra de la Secessió (1861-1865). Aleshores els afroamericans tenien el monopoli de les barbaries del país. Això els donava certa independència i un estatus econòmics que molts nord-americans no estaven disposats a tolerar.

Hipster actual

Hipster actual

Per rebel·lar-se contra aquestes ànsies de llibertat de la població negra, els blancs varen decidir boicotejar els seus negocis. L’única alternativa era afaitar-se a casa, però això feria l’orgull dels adinerats supremacistes. Va ser llavors quan començaren a multiplicar-se les barbaries regides per blancs. Amb tot, deixar-se la barba ja s’havia convertit en un símbol racial dels conquistadors colonials. I és que no estava ben vist utilitzar una eina com la navalla que era domini dels esclaus i dels negres. Així, els cànons estètics començaren a canviar més per connotacions polítiques que no pas per un tema estètic.

El 1856 fins i tot l’influent diari Daily Evening Transcript va llançar una sèrie de 21 articles on els racistes escriptors “probarba” s’esplaiaven a gust per defensar aquella incipient moda, que representava l’ “ideal de resistència” i el “domini dels blancs sobre les races inferiors”. Segurament aquest apunt històric passà desapercebut als artífexs de la “revolució dels barbuts”, liderada un segle després a Cuba per Fidel Castro.

Hipster antic

Hipster antic

Però la moda de la barba “hipster” també té altres lectures. Una d’elles és la que ofereix la historiadora de la Universitat de Berkely Sarah Gold McBride, especialitzada en estudis de gènere. Segons el seu parer, la barba poblada es va posar de moda en els Estats Units de la segona meitat del segle XIX també com a “resposta al moviment pels drets de la dona”. Aquesta mateixa connotació la trobam actualment en l’islamisme, on els homes se solen deixar la barba per reivindicar el seu poder davant la dona.

Barba “a la grega”

A Roma era habitual que els emperadors exhibissin rostres afaitats. Neró(54 – 68) començà a trencar aquesta tendència deixant-se créixer una mica la barba. Amb tot, fou l’hispà Adrià (117 – 138), fill adoptiu de Trajà, el primer cèsar que posà de moda la barba llarga, la famosa barba “hipster”. Aleshores, però, es conegué com a barba “a la grega”, atès que era un tret distintiu dels filòsofs hel·lens, a qui l’emperador volgué imitar. Sembla, però, que, en el seu cas, era una manera de dissimular unes cicatrius.

L’hel·lenisme també va impregnar la vida privada d’Adrià, qui arribà a rebre el malnom de Graeculus (“greguet”). Com li va passar a Sòcrates, l’emperador romà també es va casar amb una dona, Vibia Sabina, amb la qual no es dugué gens bé. Segons les xafarderies de l’època, Vibia Sabina bevia pocions abortives per no quedar-se embarassada d’un home a qui considerava un monstre, la descendència del qual únicament podia “danyar la humanitat”. I és que Adrià tenia fama de tenir un temperament colèric i violent que s’esforçà per sotmetre seguint els cànons grecs. No debades, pels seus veïns, perdre el control i cedir a la ira, era el pitjor dels pecats.

Adrià i Antínous

Adrià i Antínous

La veritat, però, del rebuig de la seva dona és que Adrià estava més interessat en persones del seu mateix sexe. Un dels seus amants més coneguts va ser un jove grec anomenat Antínous, natural de Bitínia, una regió d’Àsia Menor (actual Turquia) –es creu que era un esclau. El va conèixer en un dels seus viatges per aquelles contrades. Amb ell Adrià va ressuscitar la tradició homoeròtica grega, segons la qual l’home madur d’una parella (l’erastés) actuava com a educador del més jove (l’erómenos).

El 130, durant un viatge a Egipte, Antínous es va ofegar al riu Nil. Per a uns fou un accident, per a altres va ser cosa de l’emperadriu Vibia Sabina. L’explicació més romàntica sosté que el jove es va suïcidar, persuadit per un oracle que el seu sacrifici allargaria la vida del seu estimat Adrià. Aquest, romput de dolor, el va divinitzar, li aixecà estàtues amb el seu rostre arreu de l’imperi i li erigí una ciutat a la vora del Nil, Antinòpolis, els habitants de la qual gaudiren d’exempcions fiscals.

Vil·la adriana

Vil·la adriana

Al cap de vuit anys d’aquella pèrdua, Adrià, dèbil de salut, es retirà a la Vil·la Adriana, un fastuós palau situat a Tívoli, prop de Roma, considerat el palau de Versalles de l’imperi romà.  Era com una espècie de parc temàtic de l’arquitectura clàssica. Comptava amb rèpliques de singulars construccions com l’Acadèmia de Plató, del Liceu d’Aristòtil o fins i tot un jardí que representava l’Hades. Enmig d’aquest paradís, Adrià moriria amb 62 anys a causa, suposadament, d’una insuficiència cardíaca. Havent abraçat la filosofia epicúria, dies abans d’expirar va escriure un bellíssim poema dedicat a la seva pròpia ànima.

Animula vagula, blandula                    “Petita ànima meva, fugissera i tendra,

hospes comesque corporis                     hoste i companya del cos,

quan nunc habibis in loca                      on és que t’adreçaràs, ara?

pallidula, rigida, nudula                         Tu, pàl·lida, immòbil i nua,

nec, ut solis, dadis iocos!                        Ja no em donaràs les diversions que solies”

 

Sembla que amb aquests versos, d’una alta sensibilitat, Adrià va voler contrarestar la seva fama d’emperador dèspota –a Roma s’havia estès el rumor que, un any abans de morir, havia ordenat matar la seva dona per enverinament. El 1951 la seva personalitat polièdrica seria recreada magistralment per l’escriptora francesa Marguerite Yourcenar en la seva famosa novel·la Memòries d’Adrià.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

La mare llibertat

dimarts, 4/08/2015 (tojaner)

Catalunya versus Espanya

Catalunya versus Espanya

La llibertat és el fil conductor de la història de la humanitat. El primer document escrit més antic que tenim d’aquest concepte data de devers l’any 2.300 aC. A la ciutat-estat sumèria de Lagash algú va inscriure sobre una tauleta d’argila el símbol cuneïforme de l’Ama-gi, que, traduït literalment, significa “tornar a la mare”. Per aquell temps el rei Urukagina acabava de fer-se amb les regnes d’una regió sumida en la misèria per culpa de la corrupció dels seus anteriors governants. El nou monarca es proposà acabar amb aquella situació del tot insostenible. Els textos de l’època així ho asseguren: “Alliberà els habitants de Lagash de la usura […], de la fam i de l’assassinat”. Amb la paraula Ama-gi (“tornar a la mare”) es consignava la voluntat reial de retornar la ciutat a un estat anterior de major puresa, que honrava els desitjos dels déus.

Primer concepte sumeri de llibertat

Primer concepte sumeri de llibertat

Avui Catalunya torna abraçar aquest antic concepte sumeri de llibertat. Vol “tornar a la mare” per començar des de zero, lliure de la relació tan tòxica que des de fa temps manté amb Espanya a nivell institucional. Els més crítics diran que la condició humana és igual de corrupta pertot i que, per tant, el retorn a una pàtria edènica no és garantia d’èxit. Certament és així. A Catalunya, amb el “cas Millet” i el “cas Pujol” ja n’estan ben servits. Hi ha, però, una diferència clara. Espanya és esclava del seu passat imperialista i tan sols s’aferra al discurs de la por. Catalunya, en canvi, té ànim constructiu i ofereix propostes engrescadores de futur per als seus conciutadans. Vista la incapacitat estatal de concebre un estat federal –tant amb el PP com amb el PSOE-, ja no hi ha alternativa que valgui. A pesar de les incerteses, pot més la il·lusió per una societat millor que no pas l’immobilisme improductiu i castrador de Castella.

Enmig d’aquest clima de desafecció, Felip VI, que encara no s’ha tret de sobre la caspa heretada, insisteix que Espanya és “una gran empresa que ens uneix a tots”. No diu res, però, de l’ “assetjament laboral” que pateixen els seus treballadors en mans d’un cap del tot dèspota. Des de la ingenuïtat o la supèrbia, el monarca intenta a la desesperada conservar el seu anacrònic regne mentre que l’estat que lidera, en lloc d’oferir solucions, prefereix la repressió. Ja ho ha demostrat amb la polèmica “llei mordassa”. Ara Madrid, ferit en el seu orgull patriòtic, no es cansa d’intimidar els seus súbdits “aldeans” de qui lamenta que estiguin  abduïts pels cants de sirena del sobiranisme. La gota que ha fet vessar el tassó és la recent confecció de la llista unitària del sí de cara a les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre, que vol dotar de legalitat la consulta del passat 9 de novembre.

En aquella ocasió el venjatiu ministre Margallo, conegut com el “ministre d’Afers de l’Espai Exterior”, ja va assegurar que, en cas que el procés triomfàs, “Catalunya  estaria condemnada a vagar, pels segles dels segles, per l’espai sense reconeixement internacional”. Ara, davant una possible declaració unilateral d’independència, un impotent i nerviosíssim Rajoy amenaça amb suspendre l’autonomia. Aquesta Espanya que “s’espenya” sense el seu principal motor econòmic vol morir matant. Res a veure amb l’actitud flexible i dialogant que ha tengut el govern britànic amb Escòcia, que va poder celebrar un referèndum sobre la seva autodeterminació. Tot i perdre’l, quedà palès el talant democràtic de la “Pèrfida Albió”.

Espanya versus Catalunya

Espanya versus Catalunya

L’executiu espanyol, però, no té armes de seducció i és incapaç d’apreciar el canvi sociològic que ha experimentat Catalunya aquests darrers deu anys. Confia més en les seves suposades “majories silencioses”. Tanmateix, ha estat la societat civil catalana qui, cansada d’acotar el cap i de fer pedagogia sobre la nació que són, ha empès una valenta classe política a enarborar la bandera de la independència. Els més reticents diran que, en realitat, aquesta bandera amaga les misèries de la gestió del president Artur Mas. El cert, però, és que no hi ha cap poble del món que el dia de la seva diada, durant tres anys consecutius, aconseguesqui treure al carrer tanta de gent –en la darrera s’assolí el rècord de devers dos milions de persones i tot apunta al mateix èxit en la d’enguany. Negar aquesta realitat, escudant-se en els fantasmes de la fractura social, és de necis. I com més es negui sense agafar el toro per les banyes més independentistes hi haurà.

El govern espanyol encara no sap que la història no és estàtica. Faria bé de llegir-se la nova enciclopèdia de “Sàpiens Publicacions” titulada “Història de la humanitat i la llibertat”. Es tracta d’una aventura editorial sense precedents, en la qual un servidor ha tengut l’honor de col·laborar. Amb la seva lectura, els hereus de l’Espanya més monolítica i intransigent podran entendre que, d’acord amb l’antic concepte sumeri de llibertat, Catalunya “no ha sortit de mare”, sinó que vol “tornar a la mare”.

Al llarg de la història, els catalans ja han donat mostres suficients del seu caràcter pioner. Durant l’edat mitjana varen tenir el primer Parlament d’Europa i s’avançaren als castellans i portuguesos en la seva expansió ultramarina per la Mediterrània. A més, a principis del segle XX es posaren al capdavant del modernisme i de les avantguardes pictòriques. A les Balears, ara haurem de veure si la nostra societat civil, acabada de deixondir, serà capaç de vèncer les seves pors i prejudicis per abraçar també aquesta “mare llibertat”.

Article publicat a l’Ara Balears (27/07/2015)

Relacionat amb aquest article, en teniu un altre titulat “Catalunya encadenada“.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

 

Una mica d’hedonisme, per favor!

dimarts, 21/07/2015 (tojaner)

Pintura sobre l'hedonisme

Pintura sobre l’hedonisme

Els pensadors més apocalíptics no es cansen de recordar-nos que vivim en una societat hedonista, massa interessada en el plaer (ἡδονή) immediat, material, superficial. Hi va haver un temps, però, en què l’hedonisme estava ben vist. Va ser al segle IV aC quan molts filòsofs tractaren el tema del plaer identificat amb el bé com a fi últim o com a guia de la nostra acció moral.

Tanmateix, el gran corrent hedonista de l’antiguitat seria el que va liderar Epicur (341-270 aC), natural de l’illa grega de Samos. Seva és l’afirmació “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. Epicur, però, no entenia el plaer com a plaer material i immediat, sinó com a plaer estable i absència de dolor. En aquesta línia, donava molta d’importància a aquells plaers que proporcionen felicitat, coneguda com a ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula és composta per la preposició grega α, “sense” + ταραχή, “pertorbació”). Entre aquests plaers destaquen sobretot el saber i l’amistat –curiosament, els epicuris, a diferència dels estoics, consideraven que dedicar-se a la política no reportava cap plaer.

Epicur

 

Per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix amb l’autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i impulsos. El filòsof grec, però, no entén aquesta autarquia com un estat de completa insensibilitat, com preconitzaven els estoics. Era més aviat l’eliminació dels obstacles que impedeixen la felicitat: els temors, les penes i els dolors. En el seu moment, aquesta manera d’entendre la vida no fou ben vist. Fou així com alguns postulats de l’epicureisme foren tergiversats i el seu pare espiritual fou acusat de llibertí.

La felicitat epicúria en la constitució nord-americana

A Roma Lucreci (94 aC-55 aC) recolliria part de la filosofia epicúria en el seu poema De rerum natura (“De la natura de les coses”). De la mà també de l’atomista grec Demòcrit (460-370 aC), aquesta obra defensauna visió científica i agnòstica del món. En diverses ocasions Epicur és elogiat com a salvador de la humanitat. No debades, havia demostrat que els déus viuen fora del nostre món i no s’immisceixen en els afers humans.

De rerum natura, redescoberta al segle XV, va ser una de les principals fonts del gir cultural del Renaixement. Influí molt en genis com Sandro Botticelli o Leonardo da Vinci. A més, l’obra de Lucreci va jugar un paper molt destacat en la Constitució dels Estats Units. El 1787 Thomas Jefferson hi va fer introduir el deure del Govern americà de proporcionar no només seguretat i llibertat als ciutadans, sinó també ajudar-los en la “recerca de la felicitat”, una idea autènticament epicúria.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Condons contra la sífilis

diumenge, 5/07/2015 (tojaner)

OK al condó

OK al condó

A l’estiu tota cuca viu. I les cuques més revetleres convé que es posin un condó per prevenir-se de la sífilis. Aquesta malaltia de transmissió sexual agafa el nom del protagonista d’un poema del segle XVI titulat en llatí Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”). El seu autor fou el metge italià Girolamo Fracastoro. En el poema, Syphilus –del grec σίαλος (“porc”) + φίλος (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir una malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.

Condó, en canvi, no està relacionat amb el món clàssic, tot i que en llatí hi ha el verb condo, que significa “fundar”, però també “amagar” –amb aquest darrer significat tenim la paraula recòndit i, en castellà “esconder”. El seu nom podria venir del comte de Condom, metge personal del rei Carles II d’Anglaterra (1630-1685). Per encàrrec del monarca –amb fama de faldiller-, Condom hauria dissenyat un nou preservatiu que donàs més garanties per combatre la sífilis. En tot cas, l’existència d’aquest comte no està gens clara. Hi ha qui prefereix associar la paraula a la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, on hi ha fins i tot un museu del preservatiu –Tailàndia, conegut pel seu turisme sexual, també en té un altre de ben famós.

 

Un instrument ben antic

El condó, tanmateix, s’emprà des dels inicis de la humanitat. El més antic conegut s’ha trobat a la tomba del faraó egipci Tutankamon. Data de fa 3.500 anys –avui es pot contemplar al Museu del Cairo. No se sap, però, si s’emprava com a mètode anticonceptiu o si era una simple protecció contra la picada d’insectes. Els romans, en canvi, sí que feien servir budells de vedella com a fundes per evitar embarassos no desitjats o malalties.

Condó al Museu del Caire

Condó al Museu del Caire

Amb tot, el primer document d’àmbit mèdic conegut és De morbo gallico (“Sobre la malaltia gàl·lica”), escrit el 1564 per Gabrielle Fallopius. En plena epidèmia de sífilis a Europa, aquest anatomista italià va descriure el preservatiu com un “tubet de tela” que s’adaptava com una caputxa al gland dels homes i que era subjectat a la seva base per una mena de cinta. El doctor el va provar amb més de mil homes i cap d’ells va contreure la sífilis. Fallopius immortalitzaria el seu nom en les famoses trompes uterines o trompes de Fal·lopi, els conductes membranosos que va des de l’úter fins als ovaris.

Un dels condons més ben conservats data de 1813. Va ser trobat a Lund (Suïssa). És d’un intestí de porc i va aparèixer acompanyat d’un manual d’instruccions en llatí que aconsella submergir-lo en llet tèbia abans d’emprar-lo per evitar malalties en tenir relacions sexuals amb prostitutes. Al segle XVIII l’escriptor Giacomo Casanova (1725-1743), conegut per les seves conquestes amoroses, ja mencionava sovint els condons en les seves memòries –llavors, però, eren productes reutilitzables molt cars. També n’era aficionat el marquès de Sade (1740-1814). El fort comportament eròtic dels personatges de les seves obres originaria el terme sàdic aplicat a una persona que s’estimula sexualment amb el sofriment físic infringit a l’altri –avui, però, aquesta paraula es pot fer servir fora de l’àmbit sexual.

Condó de Lund al Museu de Londres

Condó de Lund al Museu de Londres

Condons de làtex

A pesar del seu ús antic, el condó no es popularitzaria fins a mitjan segle XIX quan s’inventà la vulcanització del cautxú. Aleshores es varen poder fabricar de làtex en massa i a un preu més assequible. Durant la I Guerra Mundial les tropes nord-americanes foren les úniques que tenien prohibit per llei utilitzar condons. El Secretari de l’Armada considerava que era un accessori anticristià i immoral. Aquesta decisió va tenir terribles conseqüències en la salut dels soldats americans.

El 1955, amb la invenció de la píndola anticonceptiva i el sorgiment dels antibiòtics per tractar malalties com la sífilis, el condó va passar a un segon plànol. El 1981, però, amb l’aparició de la sida, es convertí en el millor mètode per evitar malalties venèries i ajudà a contenir l’expansió de l’epidèmia. El 1992 va sortir a la venda el condó femení, fabricat amb poliuretà (un tipus de làtex sintètic). El 2010, després de segles d’oposició, l’Església Catòlica va donar el seu vistiplau al condó, amb matisos, però. El papa Benet XVI va reconèixer que l’ús de profilàctics és justificable només “en segons quins casos”, sobretot en la lluita contra la sida.

Actualment, per referir-nos a aquest instrument anticonceptiu, tenim dos mots d’arrel clàssica: preservatiu –del llatí prae- , “davant” + servo, “guardar”) i profilàctic –del grec προ, “davant” + φυλάττω, “vigilar”). El lingüista Gabriel Bibiloni ens recorda que, per culpa de la interposició del castellà, deim condó en lloc de condom, com fan altres llengües europees: l’alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l’italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; i el finès, kondomi. De fet, en català mantenim la ema final sense problemes en paraules com flam, harem o rom. Amb condó, però, es va aplicar l’equivalència més o menys sistemàtica –ón/ -ó: avión/ avió; melón/ meló.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Utopies possibles

diumenge, 14/06/2015 (tojaner)

Direcció: Utopia

Direcció: Utopia

Les utopies ja han deixat de ser somnis impossibles de realitzar. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).

Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera.

En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l’esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.

Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.

Utopia de Tomás Moro

Utopia de Tomás Moro

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada.

A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí. Ara la força de les utopies continua més viva que mai. Ja ho va dir el gran poeta Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Una de “Champions”

diumenge, 7/06/2015 (tojaner)

Copa de "Champions"

Copa de “Champions”

Havent celebrat ja la “Champions” amb una bona botella de xampany, toca ara comportar-nos com uns campions i fer campanya per anar a cercar xampinyons al camp amb una campana i amb unes bones sabates Camper. Per digerir tantes etimologies haurem d’anar pam a pam. No debades, totes aquesta paraules deriven del llatí campus,-i (“camp”).

Durant l’edat mitjana un campió era una persona que combatia al mig del camp, en un espai obert que es conegué com a campanya. Després, aquesta paraula passà a significar una sèrie d’actuacions encaminades a una finalitat concreta –la paraula alemanya Kampf (“lluita”) també beu de quan el camp era vist com una zona de lluita. Al segle XI un heroi castellà expert en batalles campals va ser Rodrigo Díaz, conegut com a “El Cid Campeador” –“cid” en àrab significa “senyor”.

Al centre d’Itàlia una regió, amb Nàpols com a capital, s’anomena Campània per estar situada en una bella esplanada. És una regió que a partir del segle XIV es convertí en una gran exportadora de vasa campana, és a dir, de vasos fets amb un bronze de molt bona qualitat. D’aquí prové el nom del famós instrument de percussió: la campana. A Mallorca també tenim un poble derivat de campus: Campos –res a veure, per tant, amb ós, encara que aquest animal aparegui al seu escut.

Al nord-est de França hi ha una altra regió que traspua camp en la seva etimologia. És la Xampanya (en francès, Champagne), d’on ha sortit un vi escumós que sempre es beu en els moments d’alegria: el xampany. Per via del francès, també hem heretat el nom d’un bolet, el xampinyó, que prové de la forma del llatí vulgar campaniolus (“que neix al camp”).

Sabates Camper

Sabates Camper

Una altra paraula lligada al camp és camperol. El 1975, a Inca (Mallorca), va néixer una famosa marca de sabates que pretenia tocar amb els peus a terra: Camper (que avui tothom pronuncia com si fos una paraula plana, quan en realitat hauria de ser aguda). Amb aquestes sabates podem anar tranquil·lament d’acampada o de càmping o fins i tot podem passejar-nos per qualsevol campus universitari (la universitat nord-americana de Princeton fou la primera a fer servir aquest llatinisme).

Només ens queda acabar dient: Campi qui pugui! Per favor, però, en tornar del camp, no us dutxeu amb xampú. Aquesta paraula no ve del llatí campus, sinó de l’hindi –en un principi feia referència a un tipus de massatges musculars. És millor, doncs, fer servir el xampany per rentar-nos. Així ja ho han fet els jugadors del Barça en guanyar la “Champions League”, paraula llatina molt campera que els anglesos agafaren del francès.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM