Jueus i romans, l’origen d’un estigma

dissabte, 23/03/2013 (tojaner)

Ara que arriba la Setmana Santaés un bon moment per recordar l’origen de l’antisemitisme. I és que la mala fama que persegueix els jueus arranca amb la mort de Jesús de Natzaret. 


El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel.
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
L’ocupació romana

Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messieshebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus hagueren de marxar a Egipte per culpa de la fam. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan –avui l’expressió la travessia del desert fa referència a un camí ple de dificultats. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.
Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Cal·lígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase… Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.

Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.

Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus    –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. A partir del segle XIII foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
Els que es quedaren se’ls obligà a convertir-se al cristianisme. Tanmateix, però, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.

En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la Françade la III Repúblicaprotagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l’affaire Dreyfus.

La creació de l’estat d’Israel

Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

El 1948, després de la Segona GuerraMundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.


Antoni Janer Torrens

http://www.tv3.cat/videos/4555651/Lestigma

El nepotisme i els papes

dissabte, 16/03/2013 (tojaner)

Dimecres passat sortí del conclave de la Capella Sixtina el nou papa Francesc. Segons informacions publicades, la seva elecció hauria comptat amb un gran consens -90 vots dels 114 cardenals. Segurament, però, la cerimònia de la fumata blanca fou fruit de moltes intrigues, i no precisament propiciades per l’Esperit Sant. Antigament el conclave era el lloc on els diferents cardenals papables feien ostentació de les seves influències. I aquestes influències solien venir marcades per la sang. És el que es coneix com a nepotisme, la concessió de càrrecs de confiança a parents.
Avui ens escandalitzam d’aquesta pràctica tan estesa en la nostra política. Es tracta, però, d’una herència d’una de les etapes més corruptes del Vaticà, quan a partir de finals de l’edat mitjana molts papes col·locaven en alts llocs de la cúria romana els seus nebots (nepos en llatí), que en realitat eren fills seus il·legítims. D’aquesta manera, s’asseguraven tenir un major control dels assumptes interns de la Santa Seu.
Un dels casos més clamorosos de nepotisme fou protagonitzat per la dinastia papal dels Bòrgia, d’origen valencià. Els nombrosos parents que aconseguí col·locar a la cort pontifícia el primer d’ells, Calixt III (1455-1458), foren coneguts a Roma com els catalani. Precisament un nebot seu també arribaria a ser papa amb el nom d’Alexandre VI (1492-1503). D’ell, es diu que va tenir descendència amb la seva pròpia filla Lucrècia. A pesar de la seva fama de depravat, Alexandre VI és considerat com un dels grans papes del Renaixement. S’enfrontà a les potències més importants i a la noblesa italiana per refermar el poder dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí el Breu i del seu fill Carlemany. 

Després del pontificat dels Bòrgia, hi hauria una altra dinastia, la dels poderosos Medici de Florència, que arribà a tenir fins a quatre papes: Lleó X (1513-1521), Climent VII (1523-1534), Pius IV (1559-1565) i Lleó XI (1605). El nepotisme a la cúria romana s’acabaria per decret al segle XVIII. A la nostra societat, però, encara es troba present. De moment, no hi ha cap llei que hagi eradicat aquesta forma de corrupció que tant de mal fa a l’ideal de la democràcia, la meritocràcia.


15 de març, un dia maleït per la història

divendres, 15/03/2013 (tojaner)

Un 15 de març de fa molt d’anys va morir el gran general romà Juli Cèsar. Aquest dia, en el calendari romà, correspon als idus de març. Aquí teniu la seva curiosa història.

Es compleix la profecia del papa negre

dimecres, 13/03/2013 (tojaner)

Després d’haver comprovat que, tal com pronosticaren els maies, el món no s’acabava el passat mes de desembre, ara ens toca lidiar amb una altra profecia, aquesta vegada de Nostradamus: la fi del món amb l’arribada d’un papa negre. El nou papa Francesc I no és negre de color, però els jesuïtes, l’ordre d’on procedeix, són coneguts com a “negres” a causa de la seva túnica negra. Vol dir això que ara sí ens ha arribat l’hora de la veritat? Per a més informació mirau aquest link.

Bocatti di Cardinali

dimecres, 13/03/2013 (tojaner)


Des d’ahir 115 cardenals es troben reunits a la Capella Sixtina per triar el nou papa. Si hem de fer cas a la seva etimologia, la seva funció és fonamental en aquesta tasca. Cardenal ve del llatí cardo, -inis, que significa “eix, punt decisiu” –en l’urbanisme romà el Cardo era el carrer principal que travessava la ciutat de nord a sud, mentre que el Decumanus ho feia d’est a oest; i aquestes quatre direccions componen els “punts cardinals”. 

Els nostres clergues papables vesteixen de vermell per demostrar que estan disposats a “vessar la seva sang” en defensa de la seva fe. Antigament, però, vestien el color porpra. Estractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. És per això que, tot i que ara ja no el vesteixen, els cardenals encara són coneguts com a “purpurats”.

Durant els dies que duri el conclave, als cardenals no els faltarà de res. Hem de suposar que el que menjaran a la residència adjunta a la Capella Sixtina serà bocatti di Cardinali. Però, segons una versió del tot pintoresca, aquesta expressió no ve dels nostres purpurats, sinó de la famosa actriu italiana Claudia Cardinale. L’expressió original ens ha arribat  tergiversada amb bocatti, bocatti o fins i tot bocato, però cap d’aquests termes no és italià. La paraula italiana per a mossegada és boccone. Sembla que apareix escrita per primera vegada al 1982 en un llibre que publicà el perruquer de l’actriu, Luca Cagliatti, sobre anècdotes dels anys que treballà amb ella. Una d’elles parla del costum que tenia Cardinale d’aturar constantment els rodatges per fer petites picades d’entrepans i canapès. Com que es tractava de piscolabis molt deliciosos el nom de l’actriu s’acabaria associat a qualsevol àpat suculent. L’expressió, amb tot, també podria fer referència a la bona presència física de Cardinale. 

Per alguns, aquestes versions etimològiques topen amb l’inconveninet que la interjecció bocatti di Cardinali era ja prou extesa entre la població molt abans del 1982, any de la publicació del llibre de Luca Cagliatti. Però, com resa la màxima periodística. “No deixis que la realitat t’espenyi una bona notícia”. O, com diuen en italià E se non è vero, è ben trovato! (“Encara que no sigui veritat, ben trobat és!”).

L’optimisme com a motor de la vida

dimarts, 12/03/2013 (tojaner)

Aquest passat cap de setmana el programa Redes de RTVE va dedicar un programa a l’optisme. Entrevistà Mark Stevenson, un divulgador britànic impulsor d’una xarxa mundial coneguda com La lliga dels optimistes, l’objectiu de la qual és promoure una visió positiva de la vida. L’entrevista és extraordinària i aporta grans idees en benefici d’un món millor. És molt interessant la reflexió que fa sobre la nostra casta política. Diu que quan dos enginyers es troben s’abracen perquè saben que els coneixements d’ambdós seran de gran profit per a la construcció del millor pont possible. En canvi, quan dos polítics es troben es donen l’esquena, perquè s’aferren a la seva ideologia, la qual els impedeix veure l’altra meitat de l’univers. Amb aquest estancament mental, són incapaços de cercar el bé comú, la millor solució per a la societat. I crec que això és precisament el nostre gran drama.

Jo ja no vull partits polítics, vull gent competent, amb criteri i amb mentalitat oberta que lluiti per un món millor. Com diu Stevenson, “si vols salvar el món, pensa com un enginyer, que es basa en l’evidència”. En aquest sentit, Stevenson defensa “el sexe entre les idees”, hem de voler compartir idees per tirar endavant. El divulgador britànic també parla d’un concepte nou: la procrastinació -ve dels ètims llatins pro (“cap a, en favor de”) i de cras (“demà”). És quan la peresa ens fa aplaçar el moment de començar una tasca. Aquest fenòmen, que pateix un 24% de la població, ens impedeix progressar. Aquí teniu el vídeo del programa Redes que no us podeu perdre.

Redes – Claves para enfrentarse al mundo hoyhttp://www.rtve.es/swf/4.1.20/RTVEPlayerVideo.swf

Orígens dels títols i les insígnies papals

dimarts, 12/03/2013 (tojaner)


Reproducció parcial d’un article de Lluís Busquets publicat al Diari de Girona.

El títol original del papa és el de bisbe (επίσκοπος =’vigilant’) de Roma, testimoniat des del segle II. La paraula papa prové del terme grec πάππας que significa “pare”, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma  és en una carta de Cirici de finals  del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament al 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apostoli Potestatem Accipiens (“El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Com diuen els italians: Se non é vero, è ben trovato (“encara que no és veritat, ben trobat és!”)

Pontífex i vicari

Quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l’any 330, el bisbe de Roma  omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l’Església.En l’antiguitat romana,  el “pontífex” (‘fer el pont’) era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l’Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d’August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme. Al segle XIII el papa Innocenci III (1198-1216) s’afegiria un nou títol: Vicari de Crist. Aquesta paraula, que significa “suplent”, deriva del llatí vicis (“intercanvi”), mot que trobam en paraules com “vicepresident” o “vicissitud”.
Altres títols papals
D’altres títols, a banda de Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d’Estat arreu)  han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Pastor del ramat de Crist o Patriarca d’Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el  títol de  Servus Servorum Dei (“Servent dels servents de Déu”), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo  amb el de Bisbe universal que s’atorgava el Patriarca de Constantinoble.

Insígnies papals
El barret papal, conegut com a tiara papal, barret petit (solideu), l’anell del Pescador, cadira o soli papal, mantell o pal·li papal, creu papal (bastó coronat amb un crucifix), escut papal.

Esquema de la indumentària papal

Síndrome de Diògenes, una injusta paradoxa

divendres, 8/03/2013 (tojaner)

La síndrome de Diògenes és patida per aquelles persones, generalment d’edat avançada, que viuen aïllades i envoltades per una gran quantitat de doblers o escombraries. Aquesta síndrome agafa el nom d’un famós filòsof grec del segle III dC. El seu significat actual, però, no s’ajusta del tot a la veritat històrica. Es tracta d’una injusta paradoxa molt ben explicada en aquest link.

Inventant paraules noves

dilluns, 4/03/2013 (tojaner)

La llengua no és una cosa estàtica, sinó una realitat que s’adapta als nous temps. Prova d’això és el nou diccionari que ha publicat Mario Coll, fill de l’il·lustre humorista José Luis Coll. Ara, amb l’actual panorama, tenim paraules com “caputalismo” en lloc de “capitalismo”; “chorizonte” en lloc de “horizonte” per la quantitat de xoriços que ens envolten; o “calumnistes” en lloc de “columnistes” per la quantitat de periodistes -o millor dit, comissaris polítics- que escriuen articles d’opinió -o millor dit, de difamació. Jo tenc unes quantes propostes per al DiccioMario. En lloc de democràcia hauríem de parlar de “idiocràcia” (govern dels “idiotes”) o de “mediocricràcia” (govern dels “mediocres”) en contraposició amb meritocràcia (govern de persones que tenen mèrits per ocupar un lloc). I una que m’agrada molt: “analfabèstia” en lloc d’analfabet, en al·lusió a aquelles persones que bravegen de la seva ignorància en un gest de menypreu absolut envers el coneixement.  Aquí teniu l’entrevista de Mario Coll al programa La Ventana de la Ser amb Carles Francino.

Fumata Blanca, la història del fum del consens papal

dilluns, 4/03/2013 (tojaner)

D’aquí poc se celebrarà a la Capella Sixtina el conclave d’on haurà de sortir el nou Papa. Si voleu conèixer l’apassionant litúrgia que seguirà aquesta cerimònia, aquí teniu l’article al respecte que m’acaben de publicar a l’edició digital de la revista Sàpiens.