15 de març, un dia maleït per la història

divendres, 15/03/2013 (tojaner)

Un 15 de març de fa molt d’anys va morir el gran general romà Juli Cèsar. Aquest dia, en el calendari romà, correspon als idus de març. Aquí teniu la seva curiosa història.

Es compleix la profecia del papa negre

dimecres, 13/03/2013 (tojaner)

Després d’haver comprovat que, tal com pronosticaren els maies, el món no s’acabava el passat mes de desembre, ara ens toca lidiar amb una altra profecia, aquesta vegada de Nostradamus: la fi del món amb l’arribada d’un papa negre. El nou papa Francesc I no és negre de color, però els jesuïtes, l’ordre d’on procedeix, són coneguts com a “negres” a causa de la seva túnica negra. Vol dir això que ara sí ens ha arribat l’hora de la veritat? Per a més informació mirau aquest link.

Bocatti di Cardinali

dimecres, 13/03/2013 (tojaner)


Des d’ahir 115 cardenals es troben reunits a la Capella Sixtina per triar el nou papa. Si hem de fer cas a la seva etimologia, la seva funció és fonamental en aquesta tasca. Cardenal ve del llatí cardo, -inis, que significa “eix, punt decisiu” –en l’urbanisme romà el Cardo era el carrer principal que travessava la ciutat de nord a sud, mentre que el Decumanus ho feia d’est a oest; i aquestes quatre direccions componen els “punts cardinals”. 

Els nostres clergues papables vesteixen de vermell per demostrar que estan disposats a “vessar la seva sang” en defensa de la seva fe. Antigament, però, vestien el color porpra. Estractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. És per això que, tot i que ara ja no el vesteixen, els cardenals encara són coneguts com a “purpurats”.

Durant els dies que duri el conclave, als cardenals no els faltarà de res. Hem de suposar que el que menjaran a la residència adjunta a la Capella Sixtina serà bocatti di Cardinali. Però, segons una versió del tot pintoresca, aquesta expressió no ve dels nostres purpurats, sinó de la famosa actriu italiana Claudia Cardinale. L’expressió original ens ha arribat  tergiversada amb bocatti, bocatti o fins i tot bocato, però cap d’aquests termes no és italià. La paraula italiana per a mossegada és boccone. Sembla que apareix escrita per primera vegada al 1982 en un llibre que publicà el perruquer de l’actriu, Luca Cagliatti, sobre anècdotes dels anys que treballà amb ella. Una d’elles parla del costum que tenia Cardinale d’aturar constantment els rodatges per fer petites picades d’entrepans i canapès. Com que es tractava de piscolabis molt deliciosos el nom de l’actriu s’acabaria associat a qualsevol àpat suculent. L’expressió, amb tot, també podria fer referència a la bona presència física de Cardinale. 

Per alguns, aquestes versions etimològiques topen amb l’inconveninet que la interjecció bocatti di Cardinali era ja prou extesa entre la població molt abans del 1982, any de la publicació del llibre de Luca Cagliatti. Però, com resa la màxima periodística. “No deixis que la realitat t’espenyi una bona notícia”. O, com diuen en italià E se non è vero, è ben trovato! (“Encara que no sigui veritat, ben trobat és!”).

L’optimisme com a motor de la vida

dimarts, 12/03/2013 (tojaner)

Aquest passat cap de setmana el programa Redes de RTVE va dedicar un programa a l’optisme. Entrevistà Mark Stevenson, un divulgador britànic impulsor d’una xarxa mundial coneguda com La lliga dels optimistes, l’objectiu de la qual és promoure una visió positiva de la vida. L’entrevista és extraordinària i aporta grans idees en benefici d’un món millor. És molt interessant la reflexió que fa sobre la nostra casta política. Diu que quan dos enginyers es troben s’abracen perquè saben que els coneixements d’ambdós seran de gran profit per a la construcció del millor pont possible. En canvi, quan dos polítics es troben es donen l’esquena, perquè s’aferren a la seva ideologia, la qual els impedeix veure l’altra meitat de l’univers. Amb aquest estancament mental, són incapaços de cercar el bé comú, la millor solució per a la societat. I crec que això és precisament el nostre gran drama.

Jo ja no vull partits polítics, vull gent competent, amb criteri i amb mentalitat oberta que lluiti per un món millor. Com diu Stevenson, “si vols salvar el món, pensa com un enginyer, que es basa en l’evidència”. En aquest sentit, Stevenson defensa “el sexe entre les idees”, hem de voler compartir idees per tirar endavant. El divulgador britànic també parla d’un concepte nou: la procrastinació -ve dels ètims llatins pro (“cap a, en favor de”) i de cras (“demà”). És quan la peresa ens fa aplaçar el moment de començar una tasca. Aquest fenòmen, que pateix un 24% de la població, ens impedeix progressar. Aquí teniu el vídeo del programa Redes que no us podeu perdre.

Redes – Claves para enfrentarse al mundo hoyhttp://www.rtve.es/swf/4.1.20/RTVEPlayerVideo.swf

Orígens dels títols i les insígnies papals

dimarts, 12/03/2013 (tojaner)


Reproducció parcial d’un article de Lluís Busquets publicat al Diari de Girona.

El títol original del papa és el de bisbe (επίσκοπος =’vigilant’) de Roma, testimoniat des del segle II. La paraula papa prové del terme grec πάππας que significa “pare”, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma  és en una carta de Cirici de finals  del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament al 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apostoli Potestatem Accipiens (“El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Com diuen els italians: Se non é vero, è ben trovato (“encara que no és veritat, ben trobat és!”)

Pontífex i vicari

Quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l’any 330, el bisbe de Roma  omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l’Església.En l’antiguitat romana,  el “pontífex” (‘fer el pont’) era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l’Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d’August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme. Al segle XIII el papa Innocenci III (1198-1216) s’afegiria un nou títol: Vicari de Crist. Aquesta paraula, que significa “suplent”, deriva del llatí vicis (“intercanvi”), mot que trobam en paraules com “vicepresident” o “vicissitud”.
Altres títols papals
D’altres títols, a banda de Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d’Estat arreu)  han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Pastor del ramat de Crist o Patriarca d’Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el  títol de  Servus Servorum Dei (“Servent dels servents de Déu”), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo  amb el de Bisbe universal que s’atorgava el Patriarca de Constantinoble.

Insígnies papals
El barret papal, conegut com a tiara papal, barret petit (solideu), l’anell del Pescador, cadira o soli papal, mantell o pal·li papal, creu papal (bastó coronat amb un crucifix), escut papal.

Esquema de la indumentària papal

Síndrome de Diògenes, una injusta paradoxa

divendres, 8/03/2013 (tojaner)

La síndrome de Diògenes és patida per aquelles persones, generalment d’edat avançada, que viuen aïllades i envoltades per una gran quantitat de doblers o escombraries. Aquesta síndrome agafa el nom d’un famós filòsof grec del segle III dC. El seu significat actual, però, no s’ajusta del tot a la veritat històrica. Es tracta d’una injusta paradoxa molt ben explicada en aquest link.

Inventant paraules noves

dilluns, 4/03/2013 (tojaner)

La llengua no és una cosa estàtica, sinó una realitat que s’adapta als nous temps. Prova d’això és el nou diccionari que ha publicat Mario Coll, fill de l’il·lustre humorista José Luis Coll. Ara, amb l’actual panorama, tenim paraules com “caputalismo” en lloc de “capitalismo”; “chorizonte” en lloc de “horizonte” per la quantitat de xoriços que ens envolten; o “calumnistes” en lloc de “columnistes” per la quantitat de periodistes -o millor dit, comissaris polítics- que escriuen articles d’opinió -o millor dit, de difamació. Jo tenc unes quantes propostes per al DiccioMario. En lloc de democràcia hauríem de parlar de “idiocràcia” (govern dels “idiotes”) o de “mediocricràcia” (govern dels “mediocres”) en contraposició amb meritocràcia (govern de persones que tenen mèrits per ocupar un lloc). I una que m’agrada molt: “analfabèstia” en lloc d’analfabet, en al·lusió a aquelles persones que bravegen de la seva ignorància en un gest de menypreu absolut envers el coneixement.  Aquí teniu l’entrevista de Mario Coll al programa La Ventana de la Ser amb Carles Francino.

Fumata Blanca, la història del fum del consens papal

dilluns, 4/03/2013 (tojaner)

D’aquí poc se celebrarà a la Capella Sixtina el conclave d’on haurà de sortir el nou Papa. Si voleu conèixer l’apassionant litúrgia que seguirà aquesta cerimònia, aquí teniu l’article al respecte que m’acaben de publicar a l’edició digital de la revista Sàpiens.

DIARI DE SESSIONS

dilluns, 1/11/2010 (tojaner)

En aquesta pàgina vull penjar impressions i material sobre el món clàssic