Armini, el Bin Laden de l’antiga Roma

dilluns, 9/05/2016 (tojaner)

 Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg

Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg

Ja fa cinc anys (el 2 de maig de 2011) que Estats Units matà Ussamma Bin Laden, el líder terrorista d’Al-Qaida. El 2001 Bin Laden es convertí en l’enemic número u dels EUA després dels atemptats a les Torres Bessones. Fins aleshores, però, havia estat un fidel aliat seu. La relació entre ambdós s’inicià el 1979 quan la CIA reclutà un jove saudí de 22 anys perquè gestionàs les operacions dels serveis secrets americans a Afganistan: havia d’aconseguir fons, atreure fonamentalistes islàmics i armar-los per combatre l’exèrcit de la Unió Soviètica, que acabava d’envair el país en suport del govern prosoviètic del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA).

Ussamma Bin Laden

Ussamma Bin Laden

La CIA invertí 2.000 milions de dòlars en aquelles operacions. El seu únic objectiu era aconseguir el fracàs de la URSS en plena Guerra Freda i reduir la seva influència l’Àsia Central. El 1988, davant el previsible èxit de la resistència antisoviètica, Bin Laden, graduat en Administració d’Empresas, va crear a Pakistan una bases de dades amb informació detallada dels 35.000 voluntaris mujahidins, de 40 nacions diferents, que havien lluitat en la guerra afgana. Aquell fitxer es batià com a Al Qaida («la base», en àrab) i donà nom a la xarxa terrorista islàmica que tretze anys després atacaria el cor dels Estats Units. Bin Laden, doncs, fou ensinistrat per la potència que després seria víctima seva. El mateix passà a Roma al segle I dC amb el jove germànic Armini.

Armini, el botxí de Roma

Armini era el príncep de la tribu dels queruscs. Havia estat portat a Roma per adoptar ràpidament els costums de les forces invasores. Un cop aconseguida la ciutadania romana, es va introduir en l’exèrcit del caput mundi per ser ensinistrat en les tàctiques militar més sofisticades. Mentrestant, els seus compatriotes ja havien conegut el tarannà dèspota del nou governador de Germània, Publi Quintili Varus. Va ser així com, en tornar a la seva terra,  Armini, de 27 anys, no va dubtar a posar en pràctica el que havia après dels seus enemics.

Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)

Armini s’acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)

El setembre de l’any 9 Armini va aconseguir acorralar tres legions romanes en l’espès i fangós bosc de Teutoburg (avui Kalkriese, a la localitat nòrdica d’Osnabrück). L’escomesa va durar tres dies, enmig de pluges intenses, i va suposar la massacre de 25.000 homes de Varus, qui, humiliat per la derrota, es va suïcidar. A pesar que hi enviaria més efectius per venjar aquell desastre, des d’aleshores Roma fixaria definitivament la frontera del seu Imperi en el Rin.

Mapa de les fronteres de l'imperi romà

Mapa de les fronteres de l’imperi romà

Conta l’historiador Suetoni que, d’ençà de la derrota de Teutoburg, l’emperador August era una ànima en pena. No s’afaitava ni es tallava els cabells. Sovint es colpejava el cap contra les parets i cridava: “Varus, Varus, torna’m les meves legions!”

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Adéu als déus

dimarts, 12/04/2016 (tojaner)

Psique és rebuda a l'Olimp (Concili degli Dei), Rafael Sanzio (1517-1519)

Psique és rebuda a l’Olimp (Concili degli Dei), Rafael Sanzio (1517-1519)

Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu (en aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió). Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.

La nostra paraula déu prové del llatí deus, d’on tenim deïficar, diví, divinitzar, endevinar (en grec, endevinació, μαντεία, ens ha donat ornitomància o quiromància) i, en castellà, “pordiosero” (captaire en català), és a dir, una persona que demana almoina “por Dios”, en nom de Déu –almoina, d’altra banda, prové del grec, ἐλεήμοσύνη (“pietat”). L’equivalent grec del deus llatí és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”) o Timoteu (“qui adora déu”).

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)

Els déus de la mitologia grega eren antropomorfs, és a dir, estaven fets a la imatge de l’home, amb la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos. Habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’Olimp els déus menjaven nèctar i l’ambrosia.

El menjar dels déus

La paraula nèctar (νέκταρ) conté les arrels indoeuropees *nek- (“mort”) i *tere-2; per tant, vol dir “qui derrota la mort”. Era la beguda que conferia la immortalitat. Era servida per Hebe, la deessa de la joventut –quan Hèracles es convertí en déu, es casà amb ell i el jove Ganimedes, amant de Zeus, la va substituir en aquesta funció. La paraula ambrosia (ἀμβροσία) està composta per alfa privativa i per βροτός (“mortal’); significa, per tant, “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. La seva consistència no està prou definida. Alguns creuen que era un tipus de mel.

L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

L’aliment dels déus a l’Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

Al segle IV aC, Plató, en la seva obra Timeu, va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.

Iconoclastes

Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”)  el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.

Durant un segle sencer les disputes entre iconoclastes (“destructors d’imatges”) i iconòduls (els seus defensors) se saldaren amb terribles matances en ambdós bàndols. Per fi, l’any 843, s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers. D’aquesta època de tensions ideològiques tenim la paraula iconoclasta, que s’aplica a aquella persona que no només menysprea la simbologia religiosa, sinó també certes convencions socials.

Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”). En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa.

Articles del web relacionats:
– Apoteosis apoteòsiques
 L’univers simbòlic dels mites
 La mort de Déu?
 El rostre de Déu
 Cristians, “guiris” cretins?

La primera ruta de la corrupció a Mallorca

dimarts, 15/03/2016 (tojaner)

Via corrupta

Via corrupta

La corrupció forma part de la condició humana. Balears, però, té el trist honor de ser la comunitat autònoma amb més polítics a la presó per corrupció. En total 26, de moment. Tots ells han passat per la famosa rampa dels jutjats de Via Alemanya de Palma. Per analitzar aquesta xacra social, servidor i un altre periodista, Felip Palou, hem posat en marxa “Via corrupta: la ruta de la rampa”.

La ruta es planteja com un exercici de salut democràtica amb voluntat de catarsi col·lectiva. Posam la societat mallorquina davant del mirall recorrent els llocs de Palma més emblemàtics de la corrupció política dels últims anys. Amb la mirada posada també en la corrupció en l’antiga Roma, prenem nota del nostre passat més vergonyós per aconseguir que Mallorca deixi de ser d’una vegada “Sicília sense morts”. La ruta vol ser un treball periodístic. Xavi Canyelles és l’actor encarregat d’imitar la nòmina de corruptes protagonistes d’aquests últims anys.

La ruta es realitza cada dissabte a les 10 h i dura tres hores. El punt de partida és l’antiga seu d’Unió Mallorquina (carrer Sindicat, Palma). Acabam en un bar on els assistents podran menjar una truita de xoriço amb una canya. Per apuntar-s’hi, heu d’escriure un mail a viacorrupta@gmail.com.

Per a més información de la ruta: https://www.facebook.com/Via-Corrupta-la-ruta-de-la-rampa-191475824542549

Aquí teniu els enllaços amb vídeos de la ruta:

http://www.cuatro.com/noticias/Ruta_guiada-corrupcion-Palma_de_Mallorca_2_2146755081.html

http://www.rtve.es/alacarta/videos/informatiu-balear/exit-participacio-via-corrupta/3522495/

 

 

 

Read the rest of this entry »

Etimologies de pel·lícula

divendres, 26/02/2016 (tojaner)

Germans Lumière

Germans Lumière

El cinema va néixer del moviment d’imatges. El 1891 el nord-americà Thomas Alva Edison va inventar el kinetoscopi, que permetia fer moltes fotos seguides. La paraula es formà a partir dels ètims grecs κινέω (“moure”) i σκοπέω (“observar”). L’invent d’Edison no trigaria a ser perfeccionat a França amb el cinematògraf, que contenia un altre ètim grec, γράφω, “escriure”, “gravar”. El 1895 els germans Auguste i Louis Lumière patentaren aquest invent, que acabaria essent conegut com a cinema –la paraula està emparentada amb telecinesi, que és la capacitat de moure objectes sense tocar-los.

El 28 de desembre de 1895 és considerat el dia del naixement del cinema. Un saló des bulevard des Capucines de París va acollir la projecció de tres pel·lícules: dues eren escenes quotidianes (Sortida dels obrers de la fàbrica i Arribada del tren a l’estació), i l’altra (El regador regat) havia requerit contractar un jardiner que, d’aquesta manera, es convertí en el primer actor de cinema. El 1902 un altre francès, Georges Méliès, faria la primera pel·lícula de ciència ficció: Viatge a la Lluna.

 

Viatge a la Lluna

Viatge a la Lluna

Mentrestant, als EUA Edison volia cobrar els drets d’explotació del seu kinetoscopi. La dècada de 1910, però, els productors més vius varen fugir a la costa oest. Allà es varen instal·lar en un petit poble anomenat Hollywood, avui convertit en la meca del cinema. Des de 1929, anualment, s’hi celebra la cerimònia de lliurament dels Premis Oscar, dits així a partir de 1939. El guardó és l’estatueta d’un cavaller armat amb una espasa. L’origen del seu nom és molt incert. La versió més estesa el situa el 1931 quan la secretària executiva de l’Acadèmia, Margaret Herrick, va veure per primera vegada aquell premi i va comentar que s’assemblava molt al seu “oncle Oscar”.

Pel·lícules amb pell

Com era d’esperar, el naixement del cinema suposà la creació de noves paraules. Una d’elles va ser pel·lícula, que encunyaren els anglesos a partir del llatí pellis (“pell prima”). No debades, la cinta de les imatges en moviment es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Un altre terme més genuïnament anglès és film, que conté una arrel germànica que igualment significa “pell”. Les cintes, però, també podien ser de nitrat de cel·lulosa –derivat del llatí cellula, “petita cel·la”-, d’on tenim la paraula cel·luloide per referir-nos al setè art.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Realment la dona va néixer d’una costella?

dilluns, 18/01/2016 (tojaner)

La creació d'Eva

La creació d’Eva (Capella Sixtina)

Per culpa d’una mala traducció podem dir que la dona és injustament considerada un ésser inferior. Aquest és el passatge del Gènesi (2, 21-25):

“Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat.  De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home exclamà:

-Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn.

Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien.”

La creació d'Eva

La creació d’Eva

El Gènesi forma part del Pentateuc o Torà, que abraça els cinc primers llibres de la Bíblia. La cultura hebrea agafà aquest episodi del mite de la creació sumeri (Atráhasis), on el déu Enki crea la dona igual a l’home. En el text original sumeri, escrit en cuneïforme, es fa servir la paraula TI per referir-se a la dona.

En funció de com es col·loqui, TI significa o bé “costella” o bé “el poder de crear vida” –curiosament, en hebreu, Eva significa “font de vida”. Els rabins jueus, però, optaren per traduir el terme sumeri com a “costella”. Fou així com la dona, en l’imaginari occidental, acabà essent considerada un ésser subordinat a l’home. Ja ho diuen en italià: Traduttore, traditore (“Traductor, traïdor”).

Articles relacionats

– El clítoris, quina gran descoberta
– El complex de Fedra
– Penèlope no tenia cap síndrome!
– El complex de Cassandra
– Lilith, la primera dona rebel
– L’etern mal uterí
– Manual mallorquí de misogínia

– Les noves amazones
– Pandora, les arrels gregues de la misogínia
– El mite de la bellesa
– Lisístrata o el poder sexual de les dones
– Sobre dones i homes
 Alerta a venerar Venus
– Friné, la bellesa feta dona
– Femme fatale, l’origen d’un mite
– Tragèdies femenines
– La guerra dels sexes
 El llenguatge sexista: entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó (El Temps, agost 2008, Núm. 1.263)

El rostre de Déu

dilluns, 4/01/2016 (tojaner)

La creació d'Adam

La creació d’Adam

Els cristians s’imaginaren Déu com un ancià respectable amb barba. La primera representació, però, del seu rostre arribà amb el Renaixement, de la mà de Miquel Àngel. A principis del segle XVI (1509-1512), en la seva intervenció a la Capella Sixtina, el gran artista toscà dotà de forma humana aquell “ésser invisible” en el seu fresc “La creació d’Adam”, una de les icones de la història de la pintura universal. El seu principal model fou Zeus, del món clàssic.

Capella Sixtina

Capella Sixtina

La pintura ocupa la part central la volta de la Capella Sixtina, que escenifica diversos passatges de la Bíblia. Adam descansa mentre que un musculós Déu entra en escena amb moviments ràpids: el vent de la carrera li tira cap enrere la seva barba i cabellera. Aquests moviments recorden Zeus, sempre actiu i disparant rajos, anant amunt i avall de l’Olimp.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)

Tetis (mare d’Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)

Segons el Gènesi, Déu va modelar l’home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l’alè de vida”. Miquel Àngel, però, va defugir aquesta escena i va preferir que Déu sortís donant vida a Adam estenent-li la mà. Irromp flotant a l’aire, de manera majestuosa, embolcallat per un mantell i acompanyat d’un cor d’àngels. Sota el seu braç esquerre hi ha Eva, que, en sentit figurat, espera en els cels el seu torn.

Imatge del tot poètica

Imatge del tot poètica

Possiblement l’escena dels dos dits a punt de tocar-se va ser agafada de l’himne medieval Veni Creator Spiritus, on es demana que el dit de la mà paterna dreta doni als fidels amor. “La creació d’Adam” és considerada l’al·legoria més suggeridora i poètica de l’origen diví de l’ésser humà. El fresc recorda molt “La creació d’Eva”, que s’hi troba representat just al costat.

La creació d'Eva

La creació d’Eva

Articles relacionats:
– Els orígens del cristianisme
– 
La mort de Déu

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Desitjos siderals

dimarts, 22/12/2015 (tojaner)

Estel fugaç

Estel fugaç

És un clàssic. Sempre que veim passar un estel fugaç demanam un desig. I no és casualitat. Desitjar conté ja la paraula llatina sidus, eris (“estel”). A l’antiga Roma desiderare significava “esperar alguna cosa dels estels”. Era una acció que feien els pagesos tot implorant que les condicions climatologies fossin favorables a les seves collites.  També feien servir el verb considerare (“contemplar els estels”) a l’hora de planificar les tasques del camp; d’aquí que avui considerar signifiqui “pensar”, “examinar”. Tot plegat tenia una importància sideral.

A part de sidus, el llatí també tenia la paraula stella, d’on ve estel, que en català és un mot més genuí que no pas estrella, que també prové, tanmateix, de stella. D’aquí tenim les expressions “néixer amb bona estrella” o “actuació estel·lar”. En castellà també hi ha el verb “estrellarse” amb el sentit de fer una cosa a trossos, plena d’estrelles. En canvi, el seu homòleg català estavellar-se prové de tabula (“taula”).

Munch

Munch

En grec, estel és ἀστήρ -no confondre amb σίδηρος (“ferro”), que, amb l’arrel ἔργον (“treball”), ha donat siderúrgia. Ἀστήρ té una àmplia família de derivats: asterisc, astrologia, astronomia o astrolabi. A través de l’occità, d’ ἀστήρ ens ha arribat també la paraula desastre, que, amb el prefix negatiu llatí dis-, s’associava, en un principi, als efectes negatius dels astres, és a dir, a una desgràcia. Malastrugança, sinònima de mala sort, és un altre híbrid que conté l’adjectiu llatí malus (“dolent”) i la paraula grega ἀστήρ.

L’estel de Betlem

L’estel que més ens il·lumina aquests dies és el de Betlem, que esdevé tot un misteri. L’evangeli de Sant Mateu, escrit uns setanta anys després de la mort de Jesús, és l’únic que en parla. Sorprèn que no hi hagi cap crònica de l’època que tampoc esmenti un fenomen meteorològic tan especial. Hi ha tres hipòtesis al respecte: uns creuen que l’estel de Betlem va ser un meteorit, uns altres una explosió d’una supernova i finalment no falten els que defensen que fou un cometa. Aquesta darrera opció fou la que plasmà el 1304 en el seu quadre l’artista italià Giotto a partir del cometa Halley que contemplà tres anys enrere. La seva pintura és la primera on surt representat l’estel de Betlem.

Estel de Betlem de Giotto

Estel de Betlem de Giotto

Al segle XVII alemany Johann Kepler va afirmar que l’estel de Betlem fou una conjunció (aproximació) de planetes, concretament entre Júpiter i Saturn, que s’hauria produït l’any 7 aC tres vegades, als mesos de maig, juliol i desembre. Per tant, segons aquesta teoria, Jesús hauria nascut set anys abans de la data convencional.

Articles relacionats:
– Paraules de la terra

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Gent imprescindible amb la síndrome d’Àiax

dilluns, 7/12/2015 (tojaner)

Àiax emportant-se el cadàver d'Aquil·les

Àiax emportant-se el cadàver d’Aquil·les

A la vida hi ha moltes persones que es creuen imprescindibles i que se senten injustament menyspreades per la seva gent. Pateixen la síndrome d’Àiax, que agafa el nom de l’heroi grec més important de la guerra de Troia després d’Aquil·les. És el protagonista d’una tragèdia homònima de Sòfocles i el símbol del club de futbol Àiax d’Àmsterdam, fundat el 1900. Aquesta és la seva història.

Àiax d'Àmsterdam

Àiax d’Àmsterdam

En morir Aquil·les, Àiax se sentí humiliat en saber que Agamèmnon havia decidit que les armes del seu difunt company fossin concedides a Odisseu. Ell, que ho havia donat tot al camp de batalla, no podia creure que l’ignorassin d’aquesta manera. Com a venjança, atacà de nit l’exèrcit grec. Però la deessa Atena l’embogí i féu que, en lloc de grecs, matàs ovelles, l’aliment principal dels soldats hel·lens. En recuperar el seny, la seva vergonya fou tan gran que se suïcidà amb la seva pròpia espasa.

El suïcidi d'Àiax (Nicolas Poussin)

El suïcidi d’Àiax (Nicolas Poussin)

Aquest mite, doncs, ha de servir de lliçó, sobretot, per a les persones públiques. Han d’evitar sentir-se agreujades quan el poble no els dóna el suport ni el reconeixement que ells es creuen merèixer pels serveis prestats. Gairebé sempre, però, l’eròtica del poder fa pecar de supèrbia (la famosa ὕβρις dels herois grecs). Per abaixar-se els fums, estaria bé que els nostres governants emulassin els seus avantpassats romans que, dalt del carro, en la celebració d’un triomf, es feien acompanyar d’un esclau que, a cau d’orella, els xiuxiuejava: Respice post te, hominem te esse memento (“Mira enrere i recorda que només ets un home”). Felipe González, José María Aznar, Rodríguez Zapatero o Jordi Pujol farien bé de prendre bona nota de la síndrome d’Àiax.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Les Fúries de l’Iraq

dissabte, 21/11/2015 (tojaner)

La ignominiosa foto de les Açores

La ignominiosa foto de les Açores

L’ex primer ministre britànic Tony Blair, de 62 anys, fa mala cara. Fa mesos que no pot dormir. Té mal de consciència per la seva actuació en la guerra de l’Iraq. Les Fúries no aturen d’assetjar-lo. És la viva imatge d’Orestes, el turmentat protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Es tractava d’uns monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social. S’encarregaven sobretot d’encalçar els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.

 

Les Fúries perseguint Orestes

Les Fúries perseguint Orestes

 

Davant aquest setge, Orestes anà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Fúries, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.

Tony Blair, tanmateix, atropellat pel temps i les circumstàncies, encara no ha aconseguit aplacar les seves Fúries internes. Recentment, en una entrevista a la CNN nord-americana, ha demanat perdó, fins a tres vegades, per l’error que va suposar la guerra de l’Iraq iniciada ja fa dotze anys. De la seva cara ha desaparegut el somriu complaent que exhibí en la famosa foto del quartet fanfarró de les Açores, que donà el vistiplau a aquell oprobi. Fent-li companyia hi havia George W. Busch, José María Aznar i José Manuel Durâo Barroso. Ara l’ex primer ministre britànic ha decidit entonar el mea culpa davant la imminent publicació dels resultats d’un comprometedor informe sobre la seva gestió en una guerra que aleshores comptà amb una descomunal propaganda contrària a qualsevol veu discrepant.

Blair es penedeix d’haver-se fiat dels serveis d’intel·ligència que asseguraven, de manera interessada, que el règim de Saddam Hussein emmagatzemava armes de destrucció massiva. El laborista lamenta les dramàtiques conseqüències que encara ara està tenint una actuació militar que es va vendre sota l’etiqueta eufemística de “preventiva”. Així, al seu parer, la caiguda de Saddam hauria provocat l’auge imparable del grup terrorista Estat Islàmic i l’actual crisi de refugiats, la més gran que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, l’ex primer ministre britànic falta a la veritat. L’excusa de les armes de destrucció massiva no va ser un error, sinó una mentida orquestrada per justificar una decisió presa deliberadament com a represàlia als atacs terroristes de l’11S.

La crisi dels refugiats

La crisi dels refugiats

Veient-se investigat, Blair ja s’ha avançat a preparar la seva defensa. Sobre la seva consciència pesen massa els centenars de milers de morts civils que està deixant tanta irresponsabilitat. El 2008, quan estava a punt de deixar la Casa Blanca, Bush ja va reconèixer, encara que amb la boca petita, la desafortunada política dels EUA al Pròxim Orient. El portuguès Barroso, essent president de la Comissió Europea el 2007, també va afirmar, mig avergonyit, que va anar a la cimera de les Açores enganat. Menys humil ha estat Aznar, que al seu dia, ateses les evidències, va assegurar amb sorna que ell aleshores no era “tan llest” com per saber que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva.

Dotze anys després d’aquella ignominiosa invasió, sembla que Blair, malgrat la seva hipocresia, és el que té més remordiments. L’eixordador crit de les Fúries li resulta insuportable. El seu rostre desencaixat el delata. Ara haurem de veure si finalment, tal com va passar amb Orestes, també se celebrarà un judici contra ell i els seus obtusos còmplices. Així ja ho ha demanat gent del seu propi partit. Tanmateix, en cas que el Tribunal Penal Internacional de La Haia se’n faci càrrec, el judici per la major tragèdia de la humanitat d’aquest segle acabaria essent una pantomima. No debades, és una ingenuïtat pensar que el sancta sanctorum de la justícia occidental s’atrevesqui a dictaminar a favor de les Fúries, és a dir, d’una indignada ciutadania. Per molt, doncs, que ens vulguin reconvertir en les Benignes, difícilment es podrà aplacar la nostra ira. Queda clar que la impunitat alimentada pel cinisme només serveix perquè els nostres dirigents continuïn cometent els mateixos excessos que tant de caos i misèria han duit al món.

Article publicat a l’Ara Balears (08/11/2015)

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

La vida penja d’un fil

dilluns, 9/11/2015 (tojaner)

Les Parques, Alfred Agache (1843-1915)

Les Parques, Alfred Agache (1843-1915)

Certament, la vida penja d’un fil. Ningú no es pot escapar del seu destí. Aquesta paraula prové del llatí destinare, que significava “fixar”, però també “fer puntaria amb l’arc”. Així, en un principi al·ludia a una meta i després adquirí el sentit de força immutable que determina el curs de les nostres vides.

Maleït karma

La pregunta, tanmateix, és recorrent: el destí, ens el feim nosaltres o ens ve marcat per una potència sobrehumana, per una providència (< pro + video, “qui veu amb antelació”)? Els hindús han optat per una resposta intermèdia: el karma. Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”

Les Moires que ens condueixen al tanatori

En grec, destí es deia ἀνάγκη (“necessitat”) i, segons la mitologia, estava en mans de les Moires (“porció”). Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth (“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesi, recollia el fil en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. Aleshores els individus rebien l’ordre de la mort a través de Thànatos (Θάνατος, “mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos (Ύπνος), el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.

Les Parques (Goya)

Les Parques (Goya)

Amb l’existència de les Moires, quedava clar que el nostre destí ja “està escrit” des de bon començament. De fet, molts episodis de la mitologia grega vénen determinats pels dictàmens inexorables dels oracles. Per exemple, tal com va predir l’oracle de Delfos, el destí d’Èdip era matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.

No us enfadeu amb el fat

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques (<pario “parir”), amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. Els seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna, presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Morta es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Filadora

Filadora

Les Parques, però, també reberen el nom de fades, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (“hado” en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. Amb el Romanticisme les fades foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.

De fat tenim l’adjectiu fatal. A l’antiguitat sempre es trobaven objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no va tenir cap connotació negativa, però amb el temps es convertí en sinònim de catastròfic. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué gent que l’esperà amb els braços creuats; per tant, s’enfadaven, és a dir es lliuraven al fat (in fatum) –amb el temps aquest verb fou sinònim d’enuig.

Un altre cas de canvi de significat és l’adjectiu fatídic, també derivat de for, fatus. A l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur -després adquirí una connotació negativa. Sovint aquests personatges feien les seves prediccions a partir de la interpretació de “signes” del seu entorn. D’aquí ve que en castellà un sinònim de fat sigui sino (<signum). Tanmateix, els romans també creien que la felicitat depenia d’algunes paraules que els déus o les Parques pronunciaven en el moment del naixement d’una criatura. D’aquesta manera, el destí quedava marcat en allò dit (dicta), paraula que en castellà donà “dicha“, sinònim de felicitat.

Articles del web relacionats:

– Memento mori
– La vida com a tragèdia
– Etimologies de la mort