Entrades amb l'etiqueta ‘ROMA’

Dòlars clàssics

dimarts, 4/03/2014

Als EUA la influència de Roma queda ben palesa en els seus símbols, fixats als bitllets de dòlar. En una part, hi ha l’àguila imperial amb un lema, atribuït a August, E pluribus unum (literalment, “un fet de molts” o “a partir de la unió de diversos”). És la famosa idea de la unió fa la força.  En una de les seves urpes sosté un branca d’olivera, símbol de la pau; i a l’altra, tretze fletxes (les tretze colònies originals dels EUA), que representen la disposició a defensar el país.


L’altra emblema important és una gran piràmide inacabada amb tretze esglaons (una altra vegada els tretze estats inicials), coronada amb un ull, símbol de Déu, que tot ho veu. A dalt té la inscripció Annuit coeptis, “(La providència ha afavorit les nostres empreses). És una adaptació de l’inici de les Geòrgiques del poeta Virgili: audacibus annue coeptis (“Que la providència afavoreixi les nostres audaces empreses”). La versió adaptada suma tretze lletres i conserva així el seu significat esotèric.

A baix d’Annuit coeptis hi ha escrit, en nombres romans, 1776 i el següent llatinisme Novus ordo seclorum (“Un nou ordre de segles”). Es tracta d’una altra frase agafada també de les Bucòliques de Virgili. Al·ludeix al 4 de juliol de 1776, el dia de la Declaració d’Independència Nord-americana. De tota manera, la frase llatina té una petita modificació respecte a l’original, on trobam  seclorum, en lloc de saeclorum. Així, la inscripció suma un total de desset lletres, un altre número intencionat pels maçons.


La piràmide i l’ull que tot ho veu són també símbols maçons –paraula que prové del francès maçon, “picapedrer”. La piràmide conté setanta-dos totxos. Es tracta del número més esotèric de tots, ja que manté una connexió íntima entre l’home i el cosmos. Per exemple, un cor sa normal batega setanta-dues vegades per minut.

L’adopció de tots aquests emblemes per a la nació nord-americana no és casual. El primer president d’EUA, George Washington, va ser maçó, com ho foren també moltes dels signants de la Constitució. Els valors republicans nord-americans encaixen amb els de la maçoneria: el sentit del deure cívic i gran estima pel coneixement i el progrés. Qui manà imprimir tots aquests símbols maçons al bitllet del dòlar va ser el trigèsim segon president dels EUA, Franklin Delano Roosevelt (1933-1945), un dels maçons amb més poder que ha trepitjat la Casa Blanca.

Antoni Janer Torrens

Ave, Caesar Matas

dijous, 12/12/2013
La mort de Cèsar (Gerome, 1867)

La mort de Cèsar (Gerome, 1867)

A pesar de l’escarni públic patit els últims anys, Jaume Matas es continua comportant com si encara fos el president del Govern. O, mutatis mutandis, com si fos el mateix Juli Cèsar, el general romà que al segle I aC es féu amb les regnes de la República. Així ha quedat demostrat recentment en el seu segon judici per corrupció. Un jurat popular l’ha declarat culpable de suborn per haver demanat a un hoteler amic seu que el 2006 contractàs la seva dona, Maite Areal, com a relacions públiques.
Davant del tribunal, l’exmandatari balear deixà a tothom atònic en assegurar que va actuar “com faria qualsevol pare de família: anar a un amic i demanar-li feina. Que no tens res per a la meva dona?”. D’aquesta manera, Matas s’apropiava de la famosa frase dels Evangelis: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. És la resposta que Jesús donà a un grup de fariseus que, en temps de l’emperador Tiberi –conegut també amb el sobrenom de Cèsar en honor al primer Vito Corleone romà-, li havien demanat si era lícit pagar impostos a la metròpoli. I, evidentment, els tres mil euros mensuals que cobrava Areal eren una mena d’impost al Caesar Matas pels suculents beneficis que reportaren a l’hoteler mallorquí els nombrosos actes celebrats pel Partit Popular en les seves instal·lacions.
No era la primera vegada que Areal aconseguia feina gràcies al seu influent marit, que no parava de dir que havia estat ministre d’Aznar. Abans, un despatx d’assessoria laboral ja l’havia contractada, però l’havia acomiadada al cap de poc temps per manca de resultats. En la seva segona oportunitat, la insigne esposa presidencial continuà demostrant sense complexos la seva ineptitud, no apareixent gairebé ni un sol dia al lloc de treball. Matas s’oblidà, per tant, que “la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho”. Segons l’historiador Plutarc, aquesta frase seria una interpretació de la resposta que el 62 aC donà el capitost romà quan, essent pretor, es divorcià de la seva segona muller, Pompeia, de qui hi havia rumors que s’entenia amb un aristòcrata.
Tanmateix, la figura de Matas recorda molt la de Cèsar. El 49 aC l’aleshores responsable de la província de les Gàl·lies pecà de supèrbia en creuar el Rubicó, un riuet a la frontera del nord d’Itàlia. Desobeí així el Senat, que li havia exigit la dissolució del seu exèrcit per poder tornar a Roma, on el seu amic Pompeu s’havia proclamat cònsol únic. Conscient que ja no hi havia volta enrere, pronuncià una cita grega més coneguda en la seva versió llatina: alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). Són les mateixes paraules que degué pronuncià Matas el 2003 quan es proposà disputar un altre pic a Francesc Antich (Pompeu) la presidència del Govern després de les seves “fulgurants” campanyes ministerials per les Gàl·lies de Madrid.
I la jugada li sortí bé. La majoria absoluta obtinguda llavors permeteren dir a l’exministre la cèlebre frase ueni, uidi, uici (“he arribat, he vist i he vençut”), amb la qual el 47 aC Cèsar havia tret pit davant el Senat de la seva ràpida victòria contra el rei turc Farnaces II. Un cop instal·lat al poder, Matas continuà emulant el seu homòleg clàssic: encarregà l’enaltiment de les seves gestes presidencials a un seguici de periodistes aduladors -liderats per  Antoni Alemany- i es deixà encisar pel glamur dels poderosos –en aquest cas Urdargarin actuaria de Cleòpatra.

Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

El “semidéu” megalòman que, en paraules de l’inquisitorial fiscal Horrach, hipotecà el futur dels illencs a cop d’ “hágase” tampoc no féu cas dels auguris que l’advertiren del seu trist final. Obvià, doncs, els temuts idus de març -15 de març en el calendari romà-, que el 44 aC portaren un grup de conjurats a assassinar el líder de la República. En veure que un d’ells era Brutus, un fill il·legítim seu, Cèsar exclamà: Tu quoque, fili mi (“Tu també, fill meu”). Idèntiques paraules deu haver mastegat Matas en saber que, en algunes les seves causes judicials –gairebé igual de nombroses que les vint-i-tres punyalades rebudes pel general romà-, s’hi ha personat com a acusació particular el mateix Govern presidit ara pel seu delfí Bauzá. Davant del retret del pare, Brutus digué: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Sembla, però, que Bauzá no n’ha après la lliçó. Si continua “trepitjant” tant el seu poble, corr el perill de convertir-se no en un nou Cèsar, com Matas, sinó en un nou Herodes, que tants d’innocents féu matar. Per evitar mals majors, seria recomanable que aquest Nadal anàs a veure l’obra Herodes rei, igual d’alliçonadora que la seva germana Acorar.
Article publicat a l’Ara Balears (11/12/2013)
Antoni Janer Torrens

Que es faci justícia!

dijous, 25/07/2013

Article publicat a l’Ara Balears (25/07/13)

El dret nasqué com a instrument d’organització de la vida en societat. En un principi, les lleis no estaven escrites i eren executades per l’autoritat de torn, reis, prínceps o summes sacerdots. Això feia que la seva interpretació fos del tot subjectiva. El problema es resolgué fa més de cinc mil anys a Mesopotàmia amb l’aparició de l’escriptura. Llavors, tenint codis com el d’Hammurabi a la vista de tothom, la gent no se sentia tan vulnerable donat que ja sabia a què s’havia d’atendre.
Amb tot, fou a Roma on es configurà el nostre dret actual. El poble llatí, eminentment pragmàtic, va intentar regular tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un extens corpus de normes precises conegut com a jurisprudència (ius, “dret” + prudentia,“saviesa”). En aquesta tasca, el seu major mèrit fou la introducció del principi d’equitat, és a dir, s’havia de jutjar objectivament, però analitzant els atenuants de cada cas.
Símbol d’aquesta equitat seria la deessa de la Justícia, que tanta feina té avui. La balança que sosté en equilibri amb la mà esquerra li atorga credibilitat. El ulls embenats garanteixen la seva imparcialitat. I l’espasa que empunya amb la mà dreta al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències: Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). Tanmateix, l’essència del dret romà es començà a pervertir a partir de finals del segle I aC quan la Repúblicadonà pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu recaigué en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis a la seva conveniència.
Al segle XIX, amb la consolidació de la majoria dels estats nació d’Europa, cada país, a través del procés de codificació, emprengué l’actualització dels seus ordenaments jurídics. En molts casos, el punt de partida fou el Codi Justinià, el recull de les fonts del dret que ordenà fer l’emperador homònim bizantí l’any 529, mig segle després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Llavors, el filòsof alemany Hegel (1770-1831) tingué molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’ensorri”). Per reforçar el paper del dret com a garant de l’ordre social, hi féu un petit canvi gramatical, de manera que la frase quedà com a Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci  justícia per tal que el món no s’ensorri”).
Aquesta enginyosa reformulació de Hegel és més vigent que mai. Amb les misèries polítiques i reials ara al descobert, només ens queda confiar en la justícia per evitar la degradació de l’statu quo. Ja fa massa temps que la nostra democràcia està segrestada. A l’espera de respostes judicials més contundents, la ira popular va en augment. Els fantasmes del passat esperonegen massa. Ja durant la Revoluciófrancesa (1789-1799) moltes persones varen perdre, literalment, el cap. Aleshores el mètode habitual d’execució fou la decapitació amb guillotina, que agafa el nom de Joseph Guillotin. Aquest metge francès considerava que es tractava d’un instrument humanitari perquè provocava una mort ràpida; i igualitariperquè no feia distincions entre rics i pobres.
Anys abans, als EUA, s’havien produït un fets que originaren l’aparició del verb linxar . Durant la Guerra de la Independènciaamericana (1775-1783), Charles Lynch, un granger de Virgínia, va liderar una acusació contra un grup de lleialistes (seguidors del rei anglès). Després que un jurat absolgués els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte. A finals del segle XIX, els camperols irlandesos també preferiren prendre’s la justícia pel seu compte, encara que d’una manera més pacífica. Estaven farts de treballar per a propietaris anglesos absents que els cobraven uns arrendaments altíssims. Així ho feren saber a l’administrador Charles Boycott. Davant la seva inflexibilitat, els pagesos es negaren a continuar treballant. Finalment, al cap de pocs mesos, a causa del boicot que patí, Boycott va haver d’abandonar el càrrec.

Aquests són només alguns dels vestigis lingüístics que ens han deixat els moviments d’indignats els darrers segles. Ara, però, les nostres millors armes són la balança, l’espasa i els ulls embenats de la Justícia. En cas de sentir-nos desemparats, cobra més força la consigna de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. Per tant, haurem de seguir incorporant nous termes nascuts a l’escalfor del descontentament popular. Un dels darrers és escrache (< escrachar, “destruir”), que és com es denomina a l’Argentina l’assetjament en massa d’algú en el seu domicili o lloc de treball. Que es faci, doncs, justícia per evitar, com va dir Hegel, que el món s’ensorri!

Per reflexionar més sobre el concepte de justícia, aquí teniu un vídeo del programa “Amb filosofia” de TV3.


http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

  Antoni Janer Torrens

Per què tots els camins duen a Roma?

dimecres, 3/04/2013


Un dels emblemes urbanístics de l’imperi romà fou l’extensa xarxa de calçades que construí per tot el seu vast territori. Com passa actualment, aquestes vies comptaven amb un indicadors en forma de columnetes de pedra. Eren els mil·liaris, que assenyalaven la distància existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma. En aquell temps, cada milla equivalia a mil passes, és a dir, a 1.482 m.
L’any 20 aC l’emperador August, conegut per la seva febre constructora, féu erigir al fòrum de la capital del Laci el “mil·liari d’or” o milliarium aureum. En aquest cas, era una columna de marbre de més d’un metre d’altura, folrada amb làmines de bronze daurat. Sobre aquest monument, que havia d’indicar el punt ideal de convergència dels camins de l’imperi, s’hi gravaren els noms de les principals ciutats i també s’indicà la distància que les separava de la capital. D’aquí hauria nascut la famosa expressió “tots els camins duen a Roma”. 

Avui al fòrum romà, al costat de l’antiga tribuna d’oradors, s’han trobat unes fragments de marbre que fan suposar que servirien de base del famós milliarium aureum (a dalt, a la imatge). D’altres, en canvi, creuen que serien restes d’un altre edifici. Sigui com sigui, el fet és que avui dia gairebé totes les capitals del món tenen el seu particular kilòmetre zero a imatge daquest antic monument.

La caiguda de l’imperi romà

diumenge, 24/03/2013

No us podeu perdre aquesta obra de teatre d’una companyia mallorquina: La caiguda de l’imperi romà. És excel·lent i no entec per què té tan poca difusió. És una reflexió sobre l’actual sagnant crisi que ho està arrasant tot. Així ho sintetitza la sinopsi de l’obra: Som com els bàrbars que derrotaren l’Imperi Romà? La vida ens converteix en salvatges? Hem d’entrar a la roda paranoica de l’existència per sobreviure? Paga la pena sobreviure per morir un poc cada dia? Però en aquesta història no tot el que sembla ser, és. Aquí teniu més informació de l’obra.

15 de març, un dia maleït per la història

divendres, 15/03/2013
Un 15 de març de fa molt d’anys va morir el gran general romà Juli Cèsar. Aquest dia, en el calendari romà, correspon als idus de març. Aquí teniu la seva curiosa història.