Entrades amb l'etiqueta ‘MITOLOGIA’

Valent Sant Valentí!

dijous, 13/02/2014
Primera representació del sant (1493), en un gravat de Nuremberg

Primera representació del sant (1493), en un gravat de Nuremberg

Sant Valentí ens té el cor robat. En la història del cristianisme hi ha fins a tres personatges que porten aquest nom marca de valentia (<ualens, “valent”). Un hauria mort un 14 de febrer de 270 dC, sota el mandat de l’emperador Claudi II el Gòtic. Hi ha dues teories que explicarien la seva conversió com a patró dels enamorats. Una assegura que Sant Valentí va ser condemnat a mort per haver casat en secret alguns soldats –aleshores, l’emperador havia prohibit el matrimoni als membres de l’exèrcit perquè considerava que les obligacions conjugals no eren compatibles amb la sacrificada vida militar. Sembla que l’oficiant de matrimonis furtius va ser lapidat, però, com que no hi havia manera de matar-lo a pedrades, va ser decapitat. La segona teoria, més romàntica, indica que el dia de Sant Valentí coincideix amb l’època de l’any en què els ocells comencen a aparellar-se.

La festa de Sant Valentí va ser establerta el 496 pel papa Gelasi I en substitució de la Lupercalia dels romans, que es feia al voltant del 14 de febrer, en honor de Luperc, déu de la fertilitat i dels pastors. En aquestes festes paganes, els sacerdots de Luperc sacrificaven un boc a la cova del Lupercal, on la lloba havia alletat Ròmul i Rem; després, anaven pels carrers de Roma fuetejant amb trinxes de pell de cabra les joves a fi de fer-les fèrtils. Atès el misteri que envolta el personatge, el 1969 el Vaticà retirà Sant Valentí del calendari catòlic. Avui, passats els segles, els grans centres comercials s’han apropiat d’un personatge que, si veiés des de la tomba en què s’ha convertit la seva efemèride, segur que diria: “tapa, tapa”.

Recordau amb el cor
Tanmateix, el record coratjós de Sant Valentí ha de servir per alleugerir els nostres cors (cor, cordis, en llatí) en un dia on les grans superfícies, per tal d’assolir rècords de vendes acordats, volen que regni la concòrdia conjugal a través de presents cordials. Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis). En portuguès, saber una cosa de memòria és conèixer-la de cor; en francès apprendre par coeur, i en anglès, to learn by heart. L’arrel indoeuropea *kerd- també es troba present en el verb “creure” que, per tant, voldrà dir “posar el cor en quelcom”.

Avui, doncs, us desitj de tot cor que eviteu les discòrdies de parella. No sigueu, per favor, un incordi en un dia tan assenyalat. I els que sou castellanoparlants deixeu-vos dur amb “cordura” (= seny) per les vostres “corazonadas” (= pressentiments).

Cupido concupiscent
Les actuals campanyes comercials han volgut associar Sant Valentí amb un altre personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal. De Cupido tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals. I d’Eros deriva la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama.

Venus i Cupido (Lorenzo Lotto)

Venus i Cupido (Lorenzo Lotto)

En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo. La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic. Relacionat amb aquesta patologia hi ha el complex de Diana que al·ludeix a la dona que rebutja qualsevol tipus de contacte amb el gènere masculí –en la mitologia grega, Diana, deessa de la caça i la vegetació, havia demanat expressament al seu pare Zeus romandre per sempre verge.

Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, “ànima”), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu,  Eros ja apareix adult.

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique, ja que la seva bellesa espantava els pretendents. Afrodita, indignada en veure que els seus temples romanien deserts mentre els honors se’ls emportava la seva jove rival, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique, impacients per casar-la, consultaren l’oracle. Aquest els ordenà que deixassin la seva filla en una roca, pomposament vestida per a unes noces donat que seria un monstre horrible qui l’esposaria. Els pares de Psique, desfets en plors, compliren l’ordre.

Aleshores, Eros davallà de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare i, desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs. Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí, però hi havia un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Psique es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva lletjor.

Eros i Psique (1889)

Eros i Psique (1889)

Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu. Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu espòs en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant, que la llàntia li tremolà i una gota d’oli cremant caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà i de seguida fugí per no tornar mai més i deixant Psique desconsolada.

Eros fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. La pobre Psique, en faltar-li la protecció del seu espòs, començà a fer tombs pel món, perseguida per la còlera d’Afrodita, que encara sentia enveja de la bellesa de la jove. Finalment, la deessa de l’amor aconseguí capturar-la i la tancà en el seu palau. Perquè desmostràs que seria una muller digna per al seu fill li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles. En el darrer d’ells comptà amb l’ajuda d’Eros. En acabar, Zeus, impressionat per les proeses de Psique, aplacà la còlera d’Afrodita i convidà la jove a beure el nèctar diví amb el qual es convertí en deessa. Psique i Eros tengueren una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Cupido i Psique (Antonio Canova, 1787-93)

Cupido i Psique (Antonio Canova, 1787-93)

Bé, després de totes aquestes històries, m’imagín que ja estareu més que embafats del dia de Sant Valentí.

Antoni Janer Torrens

El rapte d’Europa

dimarts, 11/02/2014
El rapte d'Europa (Rubens, 1628-29)

El rapte d'Europa (Rubens, 1628-29)

Els bitllets de cinc euros i les monedes gregues de dos euros ens recorden contínuament el nostre mite fundacional. Europa era una princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir (Líban). La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, que, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. L’innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins, portant aquella tota plorosa presa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seva vertadera identitat. Tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó) certificarien la unió –algunes versions parlen de violació- de l’exòtica parella. Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. És un misteri l’etimologia del personatge mitològic que acabà donant nom al nostre continent. Uns la vinculen amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec eurús (“ample”) i del substantiu ops (“mirada”).

Moneda grega de 2 euros

Moneda grega de 2 euros

Al llarg de la seva extensa història, el Vell Continent ha reproduït més d’una vegada el seu rapte fundacional en forma de guerres i de règims totalitaris. Ara, amb el greu context de crisi econòmica, Europa pateix l’amenaça de ser raptada de bell nou per partits d’extrema dreta. Així ho auguren els sondejos de les eleccions europees del maig vinent, que fins i tot els donen un grup parlamentari propi. Aquest és l’objectiu que s’han proposat conjuntament la dirigent del puixant Front Nacional (FN) francès, Marine Le Pen, i el líder islamòfob del Partit de la Llibertat d’Holanda (PVV), Geert Wilders. Ambdós volen acabar amb la Unió Europea -“el monstre de Brussel·les”, segons Wilders- i tornar la sobirania als estats.

La ultradreta, doncs, avança imparable per Europa. Als països escandinaus ja s’ha instal·lat en l’espectre polític amb el pretext de defensar l’estat del benestar d’una suposada amenaça en forma d’immigració. A Àustria, el Partit de la Llibertat Austríac (EPÖ), fundat pel desaparegut Jörg Haider, es manté fort amb un 20,5% de vots. A Bèlgica, el partit independentista de Flandes Interès Flamenc, que té com a premissa “revertir les errònies polítiques de multiculturalitat”, compta amb el suport d’un 7’7% de la població. A Hongria, el Moviment per una Hongria Millor, conegut com a Jobbik, de clars postulats antisemites, s’erigeix en la tercera força més votada.

Grècia, però, bressol de la democràcia, és l’únic dels països rescatats on l’extrema dreta ha mostrat la seva cara més agressiva. A les passades eleccions de 2012 Alba Daurada, amb un logo que recorda l’esvàstica, obtingué 18 diputats amb el 6’9% dels vots gràcies a una campanya que combinava l’ús de la violència amb un vistós “treball social”, repartint aliments “només a grecs”. Les seves ràtzies violentes contra immigrants varen culminar fa mig any amb l’assassinat d’un cantant, que ha costat la presó preventiva al seu líder parlamentari, l’exmilitar Nikolaos Mijaloliakos.

Curiosament, ni a Portugal ni a Espanya, que comparteixen amb Grècia un passat dictatorial, l’extremisme dretà no s’ha enlairat. A casa nostra es dóna la “tempesta perfecta” perquè així sigui: descrèdit institucional, erosió dels grans partits, un 26% d’atur i un 11’7% d’immigració de la població total. Amb aquesta conjuntura, però, tan sols tenim dos partits d’àmbit regional que conformen una dreta populista homologable a la d’Europa occidental: Plataforma per Catalunya (PxC), amb 67 regidors, i España 2000, establerta a València, on compta amb 4 regidors (i un cinquè a Alcalá de Henares).

Ara, amb tot, el procés sobiranista engegat a Catalunya sembla que està esperonant la ultradreta espanyola més virulenta. Així es pogué constatar en la passada diada de l’11 de setembre quan un grup de neonazis va sabotejar un acte institucional al centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. A pesar que condemnà l’incident, el PP continua donant mostres de suport tàcit a l’Espanya preconstitucional. La seva negativa a tipificar com a delicte l’apologia del franquisme és aprofitada per alguns dels seus cadells de Nuevas Generaciones, que no es cansen de fotografiar-se amb símbols d’El Caudillo. Davant aquest panorama, la desconhortada Europa plora, per enèsima vegada, el seu rapte, mentre el brau blanc d’Intereconomía –un logo prou revelador- no atura de treure pit.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (10/02/2014)

Memento mori

dijous, 7/11/2013

La mort, única certesa de la vida que ens iguala a tots, és ben present en moltes possessions mallorquines. Penjats des d’imponents façanes, els rellotges de sol ens interpel·len amb punyents sentències llatines com Memento mori (“Recorda que has de morir”), Tempus fugit (“El temps fuig”) o Omnes ferunt, ultima necat (“Totes les hores fan mal, l’última mata”). Per molt totpoderosos i imprescindibles que ens creiem, ho podem obviar, però no oblidar: des que naixem, el nostre compte enrere ja està en marxa.

Els grecs foren plenament conscients que la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Tànatos (“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria identificat amb el sinistre personatge de la dalla.

Tànatos modern amb dalla

Tànatos modern amb dalla

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1909, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques també rebrien el nom de Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”, és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb l’enuig que ara implica aquest verb.

Les Parques (Goya)

Les Parques (Goya)

La mort, tanmateix, lluny de coartar-nos, ens ha d’animar a exprimir al màxim les nostres efímeres existències. Ja ens ho va advertir al segle I aC Horaci amb el seu famós Carpe diem (“Aprofita el moment”). I a principis del segle XX el grec Kostantin Kavafis, en el poema Ítaca, apuntà a una interpretació mortuòria de l’illa natal d’Ulisses, el qual hagué de viure una autèntica odissea per poder-hi retornar un cop finalitzada la guerra de Troia: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences […]. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca […].

Al 1975 Ítaca assoliria un nou nivell metafòric en ser musicat per Lluís Llach. El cantautor de Verges transformà la pàtria d’Ulisses en la il·lusió que necessita tot individu per mantenir-se viu fins al final. Aquesta força engrescadora és la que ens ha de permetre conviure millor amb l’altra cara del nostre atzarós pas per aquest món, la finitud. Per tocar amb els peus a terra, sempre tendrem les alliçonadores paraules sobre la fugacitat de la glòria que antigament escoltava el Papa moments abans d’assumir l’encàrrec diví: Sic transit gloria mundi (“Així passa la glòria del món”).

Amb la negra espasa de Dàmocles amenaçant, de res serveix preocupar-nos del somni etern. És més profitós ocupar-nos de viure el present amb els ulls ben oberts. I, mentre assistim a la nostra imparable decrepitud física –i sovint també moral-, ens podem consolar pensant que la immortalitat ens resultaria massa esgotadora o un autèntic malson en cas d’haver-nos convertit en una ànima en pena. Foragitada la por, ens queda el dubte que, tal com va plantejar Nabokov, si la vida és una sorpresa, per què la mort no hauria de ser-ne una de més gran?

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (06/11/2013)

Les noves amazones

dimarts, 29/10/2013

El moviment feminista observa cada cop amb més perplexitat el ressò mediàtic que està tenint Femen. Es tracta d’un grup de dones que va néixer fa cinc anys a Ucraïna per denunciar la pornografia i la prostitució al seu país d’origen. Ara, però, amb centenars de seguidores arreu del món, es dedica a combatre un ventall més ample d’injustícies. Fa unes setmanes tres de les seves activistes irromperen al Congrés dels Diputats per mostrar el seu rebuig a la reforma de la llei de l’avortament del ministre Gallardón. Sorprengué constatar quina és la seva principal arma reivindicativa: pits al descobert amb consignes pintades. Aquesta estètica recorda molt la de les amazones, considerades les precursores del feminisme a l’antiguitat.

La mitologia ens diu que les amazones vivien prop de les costes del mar Negre. Eren filles d’Ares, el déu de la guerra, i de la nimfa Harmonia. Segons una etimologia molt popular, però poc fiable, el seu nom significaria, en grec, dones “sense pit” (a+mazos). No debades, tenien per costum tallar-se’n o cremar-se’n un per dominar millor l’arc, el seu temut instrument de guerra. Curiosament, però, no hi ha indicis de tal pràctica en les obres d’art, on les amazones sempre són representades amb ambdós pits, encara que amb un freqüentment cobert.

Aquestes intrèpides dones mantenien una societat matriarcal i sense homes. Un cop l’any, per evitar l’extinció de la seva espècie, organitzaven incursions sexuals als pobles veïns. Els nins que naixien d’aquests encontres eren sacrificats o enviats als seus pares; les nines, en canvi, es quedaven amb elles i, ja de petites, eren ensinistrades en l’art de la caça i la guerra. Ben aviat, dalt de portentosos cavalls, les amazones intentaren estendre els seus dominis per tota Turquia, reencarnant així un nou prototip de femme fatale. Tanmateix, a pesar de la seva aparent força bruta, el més habitual era que patissin derrotes severes. Per a alguns estudiosos, això vendria a ratificar que, en l’imaginari grec, fortament misogin, qualsevol intent femení d’insurrecció acabava essent sufocat.

Amazona, Hans von Stuck (1904)

Amazona, Hans von Stuck (1904)

La força literària de les amazones exerciria una gran influència al llarg del temps. Durant l’edat mitjana foren un tema recorrent en els llibres de cavalleria. A Las Sergas de Esplandian, escrit el 1510 per García Rodríguez de Montalvo, apareix un lloc fictici anomenat la Península de Califòrnia, senyoriu de l’amazònica Califas. La repercussió de l’obra féu que els conqueridors espanyols capitanejats per Hernan Cortés pensessin en aquest topònim per batejar l’actual regió del sud-oest d’EUA.

A Sud-amèrica, les amazones també haurien estat presents en la ment de l’estremeny Francisco de Orellana, que participà en la conquesta l’imperi inca. Al 1541, en endinsar-se per un riu d’Equador, fou rebut amb fletxes enverinades. Les cròniques de l’expedició apunten que moltes d’elles provenien d’un grup de dones altes i de pèl llarg. Atesa la seva semblança amb les guerreres gregues, aquell riu s’hauria batejat com l’Amazones. Amb tot, és més possible que el nom derivi de la paraula indígena amassona (“destructor de naus”).

En la mitologia escandinava, les amazones serien identificades amb les belles valquíries, que es dedicaven a atendre els herois caiguts en batalla. En època moderna, la seva figura tornaria a ser evocada per Marianne, la jove símbol de la República francesa representada amb un o dos pits al descobert. En el seu cas, aquesta part del cos al·ludiria al coratge i a la llibertat, però també al poder de nodrir els seus fills, el poble francès, i amb això al desig d’abundància i protecció. La inèrcia mimètica de la història faria que recentment, al país gal, el rostre de la líder de Femen, la ucraïnesa Inna Xevtxenko, hagi servit d’inspiració per al nou segell de Marianne, la qual cosa ha generat una forta polèmica.

Marianne, símbol de la República francesa

Marianne, símbol de la República francesa

A les “noves amazones”, les crítiques no només els arriben des dels sectors més conservadors. La mateixa militància feminista no entén que una dona reivindiqui els seus drets mostrant els pits, tradicional objecte de desig masclista. Femen, per contra, considera que la seva nova forma d’activisme, batejada com a “sextremista”, és la millor manera per captar l’atenció mediàtica de la situació de la dona al món. Resta importància al fet que només s’exhibesquin en “topless” aquelles rebels de cossos joves i esculturals.

Tanmateix, hi ha qui recorda que aquest grup tan provocador s’ha d’analitzar tenint en compte el seu país d’origen, d’on moltes femens s’han hagut d’exiliar per evitar la presó. Ucraïna és un estat que ha passat del comunisme al neoliberalisme i que no ha viscut les lluites feministes dels anys 70 ni cap política pública d’igualtat. Ara, essent víctima de les xarxes d’explotació sexual, la dona ucraïnesa s’ha imbuït de l’esperit emancipador de les amazones, el qual ha arrossegat per a la causa altres indignades de tot arreu. Només caldrà esperar que tenguin millor sort que les seves predecessores mitològiques.

Antoni Janer Torrens

Ampliació de l’article publicat a l’Ara Balears (27/10/2013)

 

Benvinguts a l’era Narcís!

dimecres, 25/09/2013

                                                      Eco i Narcís, John Waterhouse (1849-1917)

La revolució digital dels últims anys fa que estiguem instal·lats en la coneguda com a era 2.0. Per ventura, però, amb l’egocentrisme que circula per la xarxa, seria més oportú parlar de l’era Narcís. En la mitologia clàssica, Narcís era un jove tan atractiu com arrogant. Així s’entén que no tengués escrúpols en rebutjar Eco (ἠχώ, “so”), una nimfa còmplice de les infidelitats de Júpiter a qui Juno, la dona del patriarca olímpic, havia condemnat a repetir les últimes paraules del seu interlocutor. Davant tal desaire, la humiliada nimfa es retirà a les muntanyes, on s’aprimà tant que de tota ella només quedà la seva planyívola veu que encara ara ressona quan la cridam.

Tal com relata Ovidi en les seves Metamorfosis, altres pretendents menyspreades per aquell jove insolent clamaren venjança al cel. Escoltant els seus precs, Nèmesis, la deessa de la discòrdia, féu que un dia calorós, després d’una cacera, Narcís s’inclinàs sobre una font per saciar la seva set. En ajupir-se, quedà del tot astorat per la bellesa del rostre que tenia al seu davant, desconeixent que era el seu propi. Llavors, s’hi acostà encara més per besar-lo, però a l’acte aquella il·lusòria imatge s’esvaní. No avesat a ser rebutjat, fou tanta la pena que sentí Narcís que la mort se l’acabà consumint. Es complia així la profecia que, en néixer,  havia fet el famós endeví Tirèsias a la seva mare: “Viurà molts d’anys si no es contempla a si mateix”. Com a recordatori, d’aquell dissortat cos va brotar una flor que rebé el seu nom.

Si fos un personatge real, segur que avui Narcís romandria embadalit davant la pantalla de l’ordinador o del mòbil. Practicaria l’egosurfing. Així, el seu ego s’aniria inflant a mesura que anàs trobant el seu nom per Internet, una xarxa (Network) que pretén donar-nos una dimensió més internacional. Tampoc no es cansaria de compartir amb el món virtual comentaris suposadament ocurrents i imatges de la seva “fantàstica” vida. En cas de sentir-se deprimit, per recuperar l’ànim, en lloc de prendre Prozac, li bastaria fer ullada a l’egòmetre dels agregats, dels “m’agrada”, de les repiulades o de les visites dels seus amics ficticis d’aquesta “teranyina d’abast mundial” que és, en anglès, la www (World Wide Web).

                                                             Metamorfosi de Narcís, Dalí (1937)

Sens dubte, Internet ha canviat les nostres vides, les relacions personals i la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Són molts els avantatges que ofereix, però també els perills. Ara ja no es parla d’intimitat, sinó d’extimitat, la necessitat que tenim contínuament d’exhibir-nos sense pudor i de reafirmar-nos davant la resta. No es parla de diàleg, sinó de dial-ego. És curiosa l’evolució que ha experimentat la humanitat. Del teocentrisme de l’edat mitjana es va passar a l’antropocentrisme del Renaixement. I ara  el segle XXI ens ha duit l’egocentrisme o, millor dit, l’egolatria.

Al món feliç ple d’emoticonos que és la xarxa tots estam encantats d’haver-nos coneguts i ens creim líders d’opinió. Certament, ben usat, Internet és una gran eina educativa i democràtica, especialment ara que tots ens sentim més coartats que mai. Per contra, també potencia el narcicisme, sobretot entre els més ociosos, que no dubten a negociar amb la seva fatuïtat o vanitat que tants comentaris insípids (fatui, en llatí) i buits (vani) generen.

Internet també ens permet sadollar la nostra curiositat i voyerisme fins a límits grotescos. Això, però, no ha de desmerèixer el seu gran èxit comunicatiu i altruista. Mostrant la nostra millor cara, posam en comú tota mena de dades pel bé del proïsme, el qual, tanmateix, si no va alerta, pot acabar infotoxicat, és a dir, saturat d’informació. Sembla que preferim el distanciament d’un edulcorat món virtual que les implicacions d’un incòmode món real. A força de teclejar amb els dits (digiti), ens preocupam més dels nostres companys digitals que d’aquells que tenim al costat, a qui sovint no donam ni tan sols un dit. Per reivindicar la nostra presència al món, escrivim més que no parlam de cara. Ens sentim connectats al món, però desconnectats de l’entorn. Som així de virtuosos, vull dir, de virtuals.

L’escalfor de la xarxa ens ajuda a suportar millor la nostra feixuga existència. La soledat i el silenci ens horroritzen o, millor dit, ens avorreixen. No debades, aquesta paraula ve del llatí abhorrere (ab + horrere, “prendre en horror”) i antigament era sinònima d’odiar; després adquiriria la connotació de “causar tedi” amb la idea de no suportar una persona o una cosa. Pascal, filòsof francès del segle XVII, deia que tots els problemes de la humanitat provenien de la incapacitat de l’home d’estar assegut, sol i en silenci. Maquillant, doncs, la nostra vida, Internet esdevé el millor vehicle canalitzador d’aquest buit existencial i ens proporciona l’afecte, els aplaudiments i el reconeixement social que no ens brinda el món real. Benvinguts a la terapèutica era Narcís!

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (25/09/13)

Per a més informació, us recoman fervorosament aquests articles del periodista Joan Estrany, autor del bloc Doce notas. Un es titula “La dictadura del pulgar en alto” i l’altre “Facebook home, el enemigo en casa, en el bosillo

L’origen dels vents

dijous, 4/04/2013


Avui toca parlar de l’origen etimològic del vents. Primer, però, convé resseguir el seu rastre en la mitologia que els fa fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Homer defineix Eos com una divinitat de “dits rosats” (οδοδάκτυλος), que s’encarrega d’obrir les portes del cel al carro del seu germà Hèlios, personificació de Sol. En la mitologia grega els vents (Άνεμοι) més importants són quatre:

         Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà
         Notos (sud), equivalent a l’Austre romà
         Euros (est), equivalent al Vulturn romà
         Zèfir (oest), equivalent al Favoni romà

En la mitologia grega només existeixen activitats personalitzades relatives al Bòreas, de caràcter molt irritable, i al Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau (que arrossega el perfum de les flors; no debades, aquest vent, que en llatí, Favoni, ja significa “favorable”, sempre va acompanyat per una nimfa anomenada Cloris, que els romans identificarien amb la deessa Flora. La nostra paraula zero estaria relacionada amb el Zèfir. El zero prové de l’hindú shunya(“buit”). La seva traducció per zero recordaria al buf suau d’aquest vent de ponent.

Bòreas rapta Orítia                             Zèfir i Flora

Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol, fill de Posidó. En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.
La rosa dels vents
Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.
– Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l’altra banda de les muntanyes” perquè els romans consideraven que venia del nord nord d’Itàlia, és a dir, de transmontanumdels Alps. 

– Mestral (nord-oest). En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per això li van dir magistrale, que vol dir “mestre”. D’aquest mot derivaria la  paraula mestral.

– Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren  graegale, que vol dir referent als grecs.

–  Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de “levante”, que vol dir “aquell que s’alça” al·ludint al sol, és a dir,  per on surt el sol. 

– Xaloc (sud-est).  Aquest nom no ve del llatí sinó de l’àrab,  de la paraula shalúq, que vol dir “suau”. 

–  Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud. 

– Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs  que vol dir “de Líbia”, perquè és d’allà des d’on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab. 

– Ponent (oest). Equival al Zèfir grec. Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir que es pon”, allà on es pon el sol. És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d’allà on es pon el sol. 

A l’hora de navegar, els romans estaven pendents de tots aquests vents. Aquell que els conduïa a bon port (portus) fou
conegut amb el sobrenom d’oportú. Amb el temps, aquest adjectiu amplià el seu significat i es convertí en sinònim de còmode, adequat. Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l’expressió vent d’aval, literalment, “vent de la vall”, “vent de sota”, que s’aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l’Atlàntic.


Si voleu ampliar la informació no us perdeu aquest web.

L’origen de les estacions

diumenge, 24/03/2013
Ara que ja ha arribat la primavera és un bon moment per fer una mica d’etimologia dels noms de les estacions.

                                  “Al·legoria de la Primavera” de Botticelli (1481)


En la mitologia clàssica, les Hores no tenien el significat actual. Eren tres deesses, filles de Zeus i la titànida Temis, que controlaven el cicle de les estacions. Els seus noms en grec, Tal·lo, Auxo i Carpo, evocaven les idees de brotar, créixer i fructificar, respectivament. Com a filles de Temis (la Justícia), les Hores també eren divinitats de l’ordre, assegurant l’equilibri social. Una de les Hores més famoses és la que surt al quadre El naixement de Venus (1425), de Botticelli. És la que encarna la Primavera, la qual espera la deessa de l’amor a la platja per cobrir-la amb una manta amb motius florals. Amb el temps les Hores al·ludiren a les nostres unitats de temps, de manera que hagueren d’ampliar el seu nombre.

Va ser un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui va inventar el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de scaphe (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a gnòmon (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol. A part de l’scaphe, en grec, els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a horologium (“indicador d’hores”), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologioés més fidel a la seva etimologia. 


Etimologia de les estacions
Els noms de les nostres estacions tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar al 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.

La importància que els romans donaren a la primavera es reflectí, en llatí vulgar, en forma de redundància: al mot ver -que ja vol dir “primavera” i que alguns fan derivar de vis (“força”) en al·lusió al creixement que suposa aquesta estació- s’hi afegí primum, és a dir que etimològicament primavera vol dir “principi de primavera”. El final de la primavera fou conegut com a veranum tempus, que en castellà donaria “verano”. En canvi, el nostre “estiu” vendria de l’època de més calor del veranum tempus, l’aestiva, paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre -el primum ver, inicialment neutre, passà al gènere femení per influència del femení aestas – en francès tenim “été”, en italià “estate” i en castellà també hi ha l’expressió “época estival” en al·lusió a l’època de calor més sufocant del “verano”.


Primavera (Alcimboldo, 1563)                  Estiu (Alcimboldo, 1572)

Després del primum ver i del veranum tempus, hi havia l’hibernum tempus, que donaria el nostre “hivern” i el castellà “invierno”. L’origen clàssic d’aquestes tres estacions estaria en el mite de Persèfone. Posteriorment en català sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu tardus (“tardà”). La raó d’aquesta designació podria estar en el fet que és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita -és curiós que, en el llenguatge popular, a la tardor se l’anomena també “primavera d’hivern”. El castellà “otoño” derivaria del llatí autumnus i aquest per ventura del verb augeo (“incrementar”), de manera que podria remetre a la idea que amb aquesta estació la vegetació arriba a la seva plenitud.

Tardor (Alcimboldo, 1572)                Hivern (Alcimboldo, 1572)

Així doncs, a l’antiguitat hi havia només tres estacions. Abans, però, que es convertissin definitivament en quatre n’hi hagué cinc. Al capítol 53 de la segona part d’ El Quijote (segle XVII) trobam la següent enumeració: “la primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua; sola la vida humana corre a su fin ligera más que el tiempo, sin esperar renovarse si no es en la otra, que no tiene términos que la limiten’’.

Com si fossin estacions de tren, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.


A l’hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d’equinocci. La paraula està composta del llatí aequus (“igual”) i de nox, noctis (“nit”) i indica que es tracta d’un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L’equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d’Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l’equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre.
Els dies que arriba l’estiu o l’hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins sol i status -participi de stare (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic”. Es tracta, tanmateix, d’una aparent detenció, ja que el Sol no s’atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d’estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l’any. I el solstici d’hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capriconr, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l’any.
Als Estats Units l’inici de la primavera ve marcada per un mamífer., la marmota. Aquí teniu informació sobre la curiosa història del dia de la marmota.

Antoni Janer Torrens