Entrades amb l'etiqueta ‘MISCEL·LÀNIA’

Contra el desànim: Per aspera ad astra

diumenge, 5/11/2017

                            Per aspera ad astra

En temps on predomina la llei del mínim esforç convé invocar l’esperit de sacrifici dels clàssics. Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”), deien els romans. És a dir, el camí cap a l’èxit és ple de dificultats. Altres variants de l’aforisme serien Per ardua ad astra o Ad sidera per aspera -la seva versió grega seria Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”). En català deim “Qui vol peix que es mulli”, i en castellà, “Quien algo quiere algo le cuesta”, “Cada sendero tiene su atolladero” o “Quien la persigue la consigue”.

        La realitat sobre l’esperit de sacrifici actual

Ja sabem per la Bíblia que el destí de l’home és treballar. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, digué Déu a Adam en expulsar-lo del paradís. Aquest enaltiment del treball també és recollit en un altre llatinisme cèlebre extret de les Geòrgiques de Virgili: Labor omnia vincit/ improbus (“El treball pertinaç pot amb tot”) -avui és la divisa de molts col·legis de fusters  i ebenistes. A l’Eneida Virgili insisteix en la força de la voluntat: Possunt quia posse videntur (“Poden perquè els sembla poder”). Voler, per tant, és poder.

Un altre aforisme llatí, atribuït a Ovidi, ens convida a perseverar amb el següent crit: Gutta cavat lapidem non vi, sed saepe cadendo (“La gota forada la làpida, no per la força, sinó constantment”). En tota acció, cal, per tant, combatre la peresa i la resignació, els nostres principals enemics. Un nou proverbi ens interpel·la: “No hi ha major dificultat que la pròpia voluntat”.

                           Escut de Kansas

No hi ha dubte que el camí cap als estels és ple de dificultats. Així, no ha d’estranyar que la NASA triàs el lema Per aspera ad astra per a les missions de l’Apol·lo a la Lluna. Avui aquest llatinisme també és el lema de l’estat de Kansas, als Estats Units.

I per acabar aquí teniu una cita del poeta alemany Bertolt Brecht (1898-1956):

“Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. Però també hi ha els qui lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles”.

Aquí teniu el divulgador científic Carl Sagan reflexionant sobre el lema Per aspera ad astra:

Articles del web relacionats:
– Treballar és una tortura
– Gasos caòtics
 Desitjos siderals

El poder de la fal·làcia

diumenge, 22/10/2017

Fal·làcia “ad hominem”

En l’era de la postveritat hem d’anar molt en compte amb les fal·làcies, amb els arguments enganyosos, falsos (fallaces, en llatí). Quan no tens raons de pes per rebatre el discurs de l’altre, aleshores passes a l’atac insultant la mateixa persona. Li retreus un defecte físic o una manera de ser. És el que es coneix com a fal·làcia ad hominem (“a l’home”). En seria un clar exemple la següent afirmació: “Els ecologistes diuen que consumim massa energia; però no en facis cas perquè els ecologistes sempre exageren”.

En la dialèctica trobam moltes altres fal·làcies. Aquí en teniu unes quantes:

  • Fal·làcia ad Hitlerum (“a Hitler”). Per fer-los callar, s’acusa els adversaris de totalitaris o de nazis, tot i que manifestament no ho siguin. És una particularització de la fal·làcia ad hominem.
  • Fal·làcia ad baculum (“al bastó”). Es recorre a l’amenaça, a la força o a la por. És un argument que permet vèncer, però no convèncer. Exemple: “No atenguis el públic de la botiga portant aquest piercing; recorda que qui paga, mana”.
  • Fal·làcia tu quoque (“tu també”). S’acusa l’acusador d’allò mateix. Exemple: “Tu que fumes m’estàs aconsellant que jo no fumi?”
  • Fal·làcia ad verecundiam (“al respecte”). Utilitzant el respecte que es té a una persona o institució, s’apel·la a l’autoritat per demostrar una conclusió. Exemple: “Com que ho va di Ciceró, això va a missa”.

Fal·làcia “ad verecundiam”

  • Fal·làcia ad populum (“al poble”). S’exposen raons adreçades a despertar les emocions del públic. Forma part de la demagògia. Exemple: “Hem de prohibir que vingui gent de fora. Què faran els nostres fills si els estrangers els roben la feina i el pa?”
  • Fal làcia “ex populo” (“des del poble”). Es defensa determinat punt de vista al·legant que tothom o molta gent està d’acord amb aquesta opinió. Exemple: “M’has de deixar sortir fins a les dues, tots els pares dels meus amics els ho deixen fer”.

Fal·làcia ad populum

  • Fal·làcia ad ignorantiam (“a la ignorància”). Es pretén defensar una tesi a partir del fet que no es pot demostrar el contrari. Exemple: “No es pot provar la innocència d’una persona relacionada amb un crim, per tant, és el culpable”.
  • Fal·làcia post hoc ergo propter hoc (“després d’això, per tant a causa d’això”). Consisteix a atorgar validesa a una causa insuficient o errònia. És molt típica del pensament supersticiós. Exemple: “Vàrem guanyar el partit perquè portava la corbata verda que em dóna sort. Si me la torno a posar, tornem a guanyar”.
  • Fal·làcia «de la tradició»: Atès que una cosa que s’ha fet sempre, és correcte continuar fent-la. Exemple: “Si tothom es casa per l’Església, tu també ho has de fer”.

Fal·làcia “ad ignorantiam”

Articles del web relacionats:
– La veritat de la mentida
– La veritat no s’oblida mai
– 
Les llavors de la discòrdia
– Paraules adulterades
– L’etern retorn del Gran Germà
– Matar el missatger en temps de la postveritat
– La postveritat segons Aristòtil
– On és la veritat?

Guàrdia Civil sota protecció romana

dijous, 28/09/2017

Emblema de la Guàrdia Civil

Si avui la Guàrdia Civil intimida és gràcies a l’omnipotent i omnipresent Roma. Basta veure l’escut d’aquest cos creat el 1844 pel Duc d’Ahumada, durant el regnat d’Isabel II. Des del 1943, el seu emblema és un feix romà coronat i travessat per una espasa, símbol tradicional del feixisme italià. Segons alguns historiadors, la seva adopció respondria a motius ideològics atès el moment històric en què es produí el canvi d’imatgeria d’un cos que també seria conegut com a “Benemérita” pels serveis prestats a la societat seguint el lema “L’Honor és la meva Divisa”.

Escut de la Guàrdia Civil

El feixisme agafà el nom dels Fasci Italiani di Combattimento (“Feixos italians de combat), uns grups d’agitació fundats el 1919 per Benito Mussolini, inscrit inicialment al Partit Socialista. En aquella època fasci era un terme molt difós a Itàlia per referir-se a grups socials. Aviat, però, els fasci de Mussolini es diferenciaren de la resta. El seu símbol foren els fasces romans, uns paquets cilíndrics de vares, de metre i mig, amb una destral a la part de dalt. D’origen etrusc, la destral personificava la justícia, i el paquet de vares, la força.

Fasces romans

En temps romans els fasces eren portats pels lictors, oficials públics que s’encarregaven d’escortar els magistrats. Amb ells, exhibien l’autoritat que tenien els seus superiors i la seva capacitat per impartir justícia. Es tractava d’un emblema que també ja havia estat adoptat el 1789 per la Revolució Francesa. Aquest cop, però, la revolució que enarboraria a Itàlia tendria un caire ben diferent.

Lictors amb fasces

El 1921 els Fasci Italiani di Combattimento foren la base per  a la creació del Partit Nacional Feixista, amb postulats ja clarament de dretes. L’octubre de 1922 els feixistes de Mussolini decidiren fer-se amb el poder en la coneguda marxa sobre Roma. Aleshores el rei Víctor Manel III nomenà Mussolini cap de govern. Durant els tres anys següents Mussolini, home d’una portentosa oratòria, anà assumint tots els poders, de manera que acabà per implantar una dictadura.

Escut italià durant el feixisme

Avui els feixos de la Guàrdia Civil també els podem trobar en l’escut de França, en el de la policia de Noruega, en altres escuts policials o judicials, en el Congrés dels Estats Units, franquejant la tribuna dels oradors, o en el seient de l’estàtua del president Abraham Lincoln, a Washington.

Fasces al Congrés d’Estats Units

 

Fasces a l’estàtua d’Abraham Lincoln

                      Escut de França

 

Escut de la policia noruega

 

Escut de sheriff

Articles del web relacionats:
– Esparta, el mirall del nazisme
– Iconografia romana a la Falange espanyola
 Roma com a justificació del colonialisme modern
 Roma, història de la humanitat i la llibertat
 Dictadors contradictoris
 És realment fascinant
– El polèmic origen romà de la salutació feixista
– El feixisme i l’antiga Roma

Boudica, l’amazona que protagonitzà el primer Brèxit

diumenge, 5/02/2017
Boudica

Boudica

Gran Bretanya ja ha votat la seva sortida de la Unió Europea. El primer Brèxit de la història, però, va ser protagonitzat el segle I dc per una dona, Boudica. Aleshores, tanmateix, no va ser tan fructífer. Avui aquesta heroïna té una estàtua a la vorera del Tàmesi, al costat de la Cambra dels Comuns i del Big Ben. Apareix amb les seves filles dalt d’un carro de rodes adornades amb dalles a l’estil persa.

 

Estàtua de Boudica a Londres

Estàtua de Boudica a Londres

L’any 60 dC, en temps de Neró, Boudica, d’uns trenta anys, va liderar una rebel·lió de més de cent mil britànics contra les legions romanes que des de feia desset anys tenien sotmesa gran part de l’actual Anglaterra. Aquella imponent amazona de terres nòrdiques estava indignada. En el testament, el seu difunt marit Prasutag l’havia nomenada la nova reina de la tribu dels icens, al nord-est d’Anglaterra. A més, la meitat de la seva herència era per a les seves dues filles adolescents i l’altra meitat, per a l’emperador Neró, amb qui Prasutag havia signat un pacte de no-agressió.

 

Mapa de tribus britàniques

Mapa de tribus britàniques

Els romans, tanmateix, no varen donar cap validesa a aquell paper i varen ordenar el saqueig de totes les propietats dels icens. Boudica seria despullada i assotada davant del seu poble mentre els legionaris violaven les seves filles. Aleshores la flamant reina jurà venjar-se d’aquella humiliació. Amb el suport d’altres tribus britàniques, va arrasar Camulodunum (Colchester), Londinium (Londres) i Verulamium (Saint Albans). Els relats dels historiadors romans, segurament exagerats, eleven el nombre de morts a 70.000.

La batalla final es lliurà a Watling Street, prop de Londinium.  Per motivar les seves tropes, segons l’historiador Tàcit, Boudica els dirigí les següents paraules:

“Ningú no es pot lliurar dels arrogants i orgullosos romans. Desfiguraran allò sagrat i violaran les nostres verges. Vèncer o morir en aquesta batalla; tal és la meva decisió de dona. Allà ells, els homes, si volen viure com a esclaus”.

Boadicea Haranguing The Britons. John Opie, R.A. (1761-1807). Oil On Canvas.

Boudia, John Opie, R.A. (1761-1807)

Sembla que Boudica no era entre els 80.000 britànics morts en aquella batalla. Segons algunes fonts, va morir presa. D’altres diuen que va aconseguir escapar i que, conscient del que li esperava, es va suïcidar ingerint verí. Tot i perdre el torcebraç, la magnitud d’aquella revolta va suposar un cop molt dur per a l’amor propi de la totpoderosa Roma. Els historiadors Tàcit i Cassi Dió asseguren que l’enterrament de Boudica va ser espectacular. No s’ha pogut trobar, però, la seva tomba. Alguns diuen que estaria ubicada en el mític Stonehenge.  

PER A MÉS INFORMACIÓ: www.antonijaner.com

Articles del web relacionats:

– El nas de Cleòpatra
– Les noves amazones
– El lament de Zenòbia, l’amazona de Palmira

 

Utopies al món clàssic

dilluns, 12/09/2016
El mite de l'Atlàntida

El mite de l’Atlàntida

Ja fa 500 anys que el britànic Thomas More va escriure la seva famosa obra Utopia (1516), una illa imaginària que havia d’acollir una societat perfecta. Aquest neologisme d’arrels gregues jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (οὐ + τόπος) o “lloc del bé” (εὖ + τόπος). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat República, coneguda en grec com a Πολιτεία.

La República platònica estava ordenada en tres classes socials: filòsofs governants, guerrers guardians de l’Estat i treballadors productius. Les dues primeres classes no podien tenir propietat privada per evitar que, per egoisme o per ambició, poguessin sorgir divisions entre elles. També imperava la igualtat de sexes –tota una revolució tenint en compte la misogínia imperant d’aquella època. Un dels motors del projecte platònic era la παιδεία (“l’educació”), il·luminadora d’una vida justa.

Estat platònic

Estat platònic

El deixeble de Sòcrates s’imaginà el seu Estat ideal en l’illa gegantina de l’Atlàntida, que havia conegut per fonts egípcies. En parlà en les seves obres Timeu i Crítias. Els seus habitants havien estat vençuts pels atenesos després d’haver volgut dominar el món. Com a càstig, els déus havien enfonsat l’illa. Plató, tanmateix, s’entestà a fer realitat el seu ideari polític. Ho intentà el 388 aC a Siracusa, colònia grega de Sicília, on fou cridat pel tirà Dionisi I el Vell, gran amant de les arts. La seva frustració, però, va ser majúscula en ser-ne expulsat de seguida –més tard, hi tornaria dues vegades més amb idèntics resultats. El 387 aC, després de la seva primera fallida incursió siracusana, Plató havia aconseguit fundar a Atenes una escola de filosofia coneguda com a Acadèmia. Es deia així en honor a l’heroi mitològic Akadem –el centre sobreviuria a la seva mort, fins l’any 529 dC.

El jardí d’Epicur

Al mateix segle IV aC, després de Plató, Epicur de Samos, el pare de l’hedonisme, continuaria somiant en una societat perfecta mitjançant una escola que creà el 306 aC a Atenes amb el nom d’ “El jardí d’Epicur”. A diferència de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic, més que un centre d’ensenyament era un espai de reunions i converses amistoses.  Se li deia jardí (κῆπος), però en realitat era un hort. Hi eren admeses persones de tota condició social: homes, dones (incloses les cortesanes) i esclaus.

El jardí d'Epicur

El jardí d’Epicur

Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que paralitzen els homes (la por a la mort, als déus i al dolor). En conseqüència amb la seva màxima (“viu retirat”), Epicur preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic.

Utopia de Thomas More

En la illa Utopia de Thomas More ni la propietat privada ni els diners existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es menyspreava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Utopia de Thomas More

Utopia de Thomas More

A Utopia More feia una crítica de la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder. El 1535 l’escriptor britànic va ser condemnat a mort per la seva oposició a la separació de l’Església Anglicana.

Thomas More

Thomas More

Distopies i ucronies

A principis del segle XX la literatura de ciència-ficció inaugurà el gènere de les distòpies -el neologisme conté el prefix δυς-, que indica dificultat. Són novel·les que presenten un futur molt negre, per tant, gens utòpic. Les més famoses són Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell. No s’han de confondre les novel·les distòpiques amb les ucròniques (οὐ, “no” + χρόνος, “temps”), que plantegen un futur a partir d’un passat alternatiu (per exemple, què hauria estat de món si els nazis haguessin triomfat?).

Avui encara hi ha gent que planta cara a les distòpies i a les ucronies. La seva aposta són les utopies. Així quedà demostrat a Espanya amb el moviment del 15-M, nascut el 2011. Tot, però, penja d’un fill. L’historiador Ferran Aisa, autor d’Utopia. Del somni igualitari al pensament únic (Icaria) feia el següent diagnòstic en un article de Jordi Nopca publicat al diari Ara (21/08/2016): “El problema és que el pensament únic actual, el neoliberalisme, assegura que les utopies, la ideologia i la història han mort. Ha acabat guanyant el bàndol que volia un món desigual”. Tanmateix, convé no ser pessimistes. Llarga vida a les utopies!

Us deix amb dues frases per a la reflexió:

  • “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res” (Albert Einstein)
  • “La cosa més important que hem de tenir sempre al cap és que no podem esperar mai ni un minut per començar a canviar el món” (Anna Frank)

Aquí teniu la meva intervenció al programa “Balears fa ciència” d’IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.

Aquí teniu la canço Utopia dels Catarres:

Articles del web relacionats:
– Estoics per resignació
– Una mica d’hedonisme
– La força de les utopies

– Sobre acadèmies, liceus i ateneus
 La casta i el 15M a l’antiga Roma

L’origen nazi de la torxa olímpica

dijous, 4/08/2016
La torxa i l'escenografia nazi

La torxa i l’escenografia nazi

La torxa olímpica va néixer en els Jocs de Berlín de 1936. Hitler, que havia arribat al poder tres anys abans, va voler aprofitar aquell esdeveniment mundial per demostrar la suposada superioritat “ària” alemanya sobre la resta de races. Ho va fer introduint en l’olimpisme un nou element d’arrels clàssiques, la torxa, que al·ludia a la figura de Prometeu, el creador de la humanitat.

La salutació nazi a l'estadi olímpic de Berlín 1936

La salutació nazi a l’estadi olímpic de Berlín 1936

A l’antiga Grècia, una de les poques proves col·lectives que se celebraven era la carrera de torxes o lampadedromía. En tot cas, era una prova puntual que no incloïen tots els jocs com fou el cas dels Olímpics. El que sí que hi havia era una flama que romania encesa dins un temple durant el transcurs de les competicions. No debades, en totes les cultures de l’antiguitat el foc és un símbol de progrés.

Hitler a l'estadi olímpic

Hitler a l’estadi olímpic

Prometeu, icona de la raça ària

En la mitologia grega el progrés apareix associat a la figura del tità Prometeu, el creador de la humanitat. En una ocasió en què els humans decidiren transgredir les regles d’un sacrifici, Zeus els castigà, privant-los del foc. Llavors Prometeu pujà a l’Olimp amb una torxa i robà de la farga d’Hefest una guspira amb la qual els seus fills pogueren tornar a fer vida normal. La gesta li sortí cara. El pare dels déus el condemnà a un suplici etern. L’encadenà en una roca del Caucas, on de dia una àguila li cruspia el fetge, el qual, atesa la condició immortal del tità, es regenerava de nit. La filantropia de Prometeu l’acabà convertint en tota una icona de la raça ària.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Donada la repercussió mediàtica que anaven a tenir els Jocs de 1936, els ideòlegs nazis, amb Carl Diem al capdavant, varen associar la torxa de Prometeu amb la idea de raça i progrés. Segons la seva interpretació, el foc, és a dir, el progrés, primer havia estat en mans dels grecs. Després, el testimoni havia estat recollit pels romans i finalment pels alemanys, que es presentaven com a hereus directes del llegat clàssic. Va ser així com va sorgir la idea de la carrera de relleus.

Gol a l’olimpisme

El 30 de juny de 1936 la torxa olímpica era encesa, per primera vegada, en el temple d’Hera, a Olímpia, la seu dels antics Jocs Olímpics. En aquell ritual inventat per a l’ocasió, quinze vestals verges vestides de blanc encenien la flama mitjançant un mirall còncau sobre el qual es concentraven els rajos solars. Acte seguit s’iniciava la carrera de relleus. 3.422 atletes, representants de la “raça ària, recorreren els 3.422 kilòmetres que separaven Olímpia de Berlín. L’escena, plena de solemnitat, va ser recollida per la cineasta del règim, Leni Riefenstahl, en la seva cèlebre pel·lícula Festa dels pobles.

Arribada de la torxa olímpica a Berlín

Arribada de la torxa olímpica a Berlín

El pare dels jocs olímpics moderns, el baró de Coubertin, va aplaudir la idea del trasllat de la torxa en considerar-la una oportuna ampliació del ritual olímpic. D’aquesta manera es va aconseguir infiltrar continguts ideològics nazis en uns jocs que teòricament havien nascut per glorificar la concòrdia i la igualtat entre nacions. Amb tot, el nou símbol de la superioritat de la raça ària va veure com les seves doctrines eren qüestionades amb les contundents victòries de l’afroamericà Jesse Owens i l’hongaresa, d’origen jueu, Ibolya Czak.

Articles del web relacionats:
– Coubertin, el humanista olímpico
– Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
 Esparta, el mirall del nazisme
– El complex de Prometeu

L’origen del terme català

dimecres, 22/06/2016
L'origen del terme català

L’origen del terme català

Com passà amb la resta de llengües romàniques, al principi el català rebé el nom de romanç. És a començaments del segle XII quan trobem documentats els noms de catalans i Catalunya. Aquestes formes apareixen en llatí en el poema titulat Liber Maiolichinus. L’obra, escrita per un cronista pisà, relata la primera croada catalana que dugué a terme el 1114 Ramon Berenguer III sota el lideratge de la república de Pisa i altres ciutats italianes. Tanmateix, aquelles forces cristianes hagueren de marxar al cap d’un any en assabentar-se que un exèrcit musulmà de ferotges almoràvits es preparava per socórrer els seus compatriotes illencs.

L’etimologia del terme català no està gens clara. Amb tot, l’insigne lingüista Joan Coromines apunta a una antiga tribu ibèrica coneguda com a lacetani, que, d’acord amb les fonts clàssiques, poblava la part interior de Catalunya, des del Pirineu fins a la meitat  –es tracta de la zona on se suposa que es començà a parlar la nostra llengua. En la paraula lacetani s’hauria produït un canvi fonètic conegut com a metàtesi, donant com a resultat catelani. I d’aquí provindria el nom de la regió Catalonia, de manera semblant al que va succeir amb Aquitània, Bascònia, etc.

Als catalans també se’ls anomena, de manera despectiva, com a “polacos”. L’origen d’aquest terme no és molt clar. Aquí, però, en teniu algunes teories.

Articles del web relacionats:

Calígula, el primer “friki” de l’antiga Roma

dimarts, 24/05/2016
Caligula

Caligula

Des del 2006 cada 25 de maig se celebra el Dia de l’Orgull Friki. La data no fou triada a l’atzar. No debades, un 25 de maig de 1977 es va estrenar en els cinemes d’EUA “Una esperança nova”, la primera entrega de la saga d’Star Wars. Avui, però, aquesta efemèride no només congrega “frikis” (de l’anglès freaky, “estrany”, “espantós”) de les pel·lícules de George Lucas. També és el dia que la resta de “rara avis” aprofiten per sortir al carrer per donar a conèixer les seves rareses (afició a determinades pel·lícules, sèries, còmics, superherois o jocs de rol).

Tanmateix, si gratam una mica en la història, és a Roma on podríem trobar el primer “friki” d’Occident en la figura de Calígula (37 – 41). El seu nom real era Gaius Juli Cèsar. Fou proclamat emperador a l’edat de vint-i-cinc anys en substitució del seu oncle Tiberi. L’apel·latiu pel qual fou més conegut li venia pel fet que, de petit, quan acompanyava el seu pare Germànic en les campanyes militars, portava unes botes de soldat (caligulae).

En un primer moment, Calígula va regnar amb molt bon criteri. Després, però, a causa d’una malaltia cerebral que va degenerar en follia, canvià totalment de caràcter. Segons una llegenda, feia excentricitats com nomenar senador el seu cavall Incitatus (“ràpid”, “excitat”). Aquesta hauria estat, per tant, la seva “frikada”.

Calígula i el seu cavall Incitatus

Calígula i el seu cavall Incitatus

Calígula fou un emperador dèspota i sanguinari. Segons l’historiador Suetoni, el seu regnat va ser presidit per la frase: oderint dum metuant (“que m’odiïn, mentre em temin”). Cansat d’ell, la guàrdia pretoriana el va assassinar al cap de quatre anys i en el seu lloc hi va col·locar el seu oncle Claudi (41 – 54). Era el primer cop que la guàrdia pretoriana proclamava un emperador.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

La primera ruta de la corrupció a Mallorca

dimarts, 15/03/2016
Via corrupta

Via corrupta

La corrupció forma part de la condició humana. Balears, però, té el trist honor de ser la comunitat autònoma amb més polítics a la presó per corrupció. En total 26, de moment. Tots ells han passat per la famosa rampa dels jutjats de Via Alemanya de Palma. Per analitzar aquesta xacra social, servidor i un altre periodista, Felip Palou, hem posat en marxa “Via corrupta: la ruta de la rampa”.

La ruta es planteja com un exercici de salut democràtica amb voluntat de catarsi col·lectiva. Posam la societat mallorquina davant del mirall recorrent els llocs de Palma més emblemàtics de la corrupció política dels últims anys. Amb la mirada posada també en la corrupció en l’antiga Roma, prenem nota del nostre passat més vergonyós per aconseguir que Mallorca deixi de ser d’una vegada “Sicília sense morts”. La ruta vol ser un treball periodístic. Xavi Canyelles és l’actor encarregat d’imitar la nòmina de corruptes protagonistes d’aquests últims anys.

La ruta es realitza cada dissabte a les 10 h i dura tres hores. El punt de partida és l’antiga seu d’Unió Mallorquina (carrer Sindicat, Palma). Acabam en un bar on els assistents podran menjar una truita de xoriço amb una canya. Per apuntar-s’hi, heu d’escriure un mail a viacorrupta@gmail.com.

Per a més información de la ruta: https://www.facebook.com/Via-Corrupta-la-ruta-de-la-rampa-191475824542549

Aquí teniu els enllaços amb vídeos de la ruta:

http://www.cuatro.com/noticias/Ruta_guiada-corrupcion-Palma_de_Mallorca_2_2146755081.html

http://www.rtve.es/alacarta/videos/informatiu-balear/exit-participacio-via-corrupta/3522495/

 

 

 

(més…)

Realment la dona va néixer d’una costella?

dilluns, 18/01/2016
La creació d'Eva

La creació d’Eva (Capella Sixtina)

Per culpa d’una mala traducció podem dir que la dona és injustament considerada un ésser inferior. Aquest és el passatge del Gènesi (2, 21-25):

“Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat.  De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home exclamà:

-Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn.

Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien.”

La creació d'Eva

La creació d’Eva

El Gènesi forma part del Pentateuc o Torà, que abraça els cinc primers llibres de la Bíblia. La cultura hebrea agafà aquest episodi del mite de la creació sumeri (Atráhasis), on el déu Enki crea la dona igual a l’home. En el text original sumeri, escrit en cuneïforme, es fa servir la paraula TI per referir-se a la dona.

En funció de com es col·loqui, TI significa o bé “costella” o bé “el poder de crear vida” –curiosament, en hebreu, Eva significa “font de vida”. Els rabins jueus, però, optaren per traduir el terme sumeri com a “costella”. Fou així com la dona, en l’imaginari occidental, acabà essent considerada un ésser subordinat a l’home. Ja ho diuen en italià: Traduttore, traditore (“Traductor, traïdor”).

Articles relacionats

– El clítoris, quina gran descoberta
– El complex de Fedra
– Penèlope no tenia cap síndrome!
– El complex de Cassandra
– Lilith, la primera dona rebel
– L’etern mal uterí
– Manual mallorquí de misogínia

– Les noves amazones
– Pandora, les arrels gregues de la misogínia
– El mite de la bellesa
– Lisístrata o el poder sexual de les dones
– Sobre dones i homes
 Alerta a venerar Venus
– Friné, la bellesa feta dona
– Femme fatale, l’origen d’un mite
– Tragèdies femenines
– La guerra dels sexes
 El llenguatge sexista: entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó (El Temps, agost 2008, Núm. 1.263)