Entrades amb l'etiqueta ‘LLENGÜES’

La solidaritat de les llengües

dijous, 18/07/2013

Les llengües són solidàries, es presten paraules les unes a les altres. Unes, però, ho fan més que d’altres. En aquest sentit, el finès i l’islandès són les llengües que presenten la proporció més baixa de manlleus, és a dir, de lèxic forà.
Sovint, quan dues comunitats entren en contacte intercanvien béns culturals desconeguts per una de les dues parts. Això també suposa un traspàs de les paraules que serveixen per denominar-los. És el que succeí amb molts aliments, plantes i objectes que els europeus trobaren al continent americà:cacau, tomàquet, hamaca, tobogan o barbacoa. De la mateixa manera, actualment entren en el català paraules de llengües diverses que donen nom a conceptes o objectes nous: espot (anglès), suixi(japonès), dossier (francès)…
No sempre, però, l’adopció d’un manlleu obeeix a la necessitat real d’acollir la nova paraula. I és que hi ha casos en què ja es compta amb algun nom autòcton, de manera que l’entrada del nou terme té a veure amb la percepció que la llengua d’origen és més prestigiosa, més útil o més atractiva. Això passa actualment amb l’anglès. Així, preferim dir manager en comptes de representant; ok en lloc d’acord o mobbing en lloc d’assetjament. Aquests manlleus han entrat en la nostra llengua mantenint la seva pronunciació i escriptura. Tanmateix, el més habitual són les adaptacions com succeeix en el mot líder, procedent de l’anglès leader.
De vegades, però, el que entra a la llengua és un concepte que calca l’estructura del mot original amb paraules de la llengua d’arribada. En aquest cas parlam de calcs, com ara gratacel (format sobre l’anglès skyscraper), lluna de mel (format sobre l’anglès honeymoon) o tallat (del castellà café cortado) -pel que fa als castellanismes no acceptats, com “adelantar” en comptes d’ “avançar”, sempre m’ha semblat una vulgaritat que se’ls designi amb l’etiqueta de barbarismes. És que els castellanoparlants són uns bàrbars? 
Paraules viatgeres
Per ser conscients que constantment feim servir paraules d’altres llengües aquí teniu un exercici de l’exposició “Les paraules viatgen” que es féu el 2005 a la Universitat de Barcelona sota la coordinació de Víctor Acedo i Pedro Gras.
“Imaginem-nos una habitació de casa nostra, per exemple, el saló. Ara mirem quines coses que podem trobar al saló tenen noms que vénen de fora:
La sala (germànic) està situada cap a l’oest (germànic), a la banda del xamfrà (francès); i en un dels racons (àrab) hi ha un bonsai (japonès). Quan entrem, trepitgem una catifa (àrab) de color caqui (urdú); sobre les rajoles (persa) del terra, i a la paret de l’esquerra (basc), per sobre dels sofàs (àrab), observem un tapís (grec bizantí) decorat amb perfils (occità) de gessamins (persa). Alsprestatges (grec), al costat del televisor(grec antic i llatí), hi ha diferents objectes: figures de porcellana (italià) blanca (germànic), nacre (kurd) i laca (sànscrit) i joguines antigues amb peces (celta) de llautó(turco-tàrtar) i goma (egipci). Hi ha una tauleta al fons, amb quatre cadires(grec a través del llatí) coberta d’unhule (nàhuatl) amb un pot de te(xinès) i una tulipa (turc) al damunt.
Si traguéssim tots aquests objectes del saló ens quedaríem amb una cambra ben pobra.”
Tanmateix, alguns estudiosos alerten sobre les paraules viatgeres. Cal no oblidar que totes les llengües posseeixen el mateix poder d’expressivitat; per això, l’entrada massiva de mots estrangers pot conduir a la pèrdua de la identitat o, fins i tot, a la desaparició de la llengua. A mi, que tota la vida he dit brou, em costa entendre que l’Institut d’Estudis Catalans hagi donat per bo el castellanisme caldo. Arreveure! Perdonau, sona més xic dir See you later! o ¡Hasta luego!
Antoni Janer Torrens

                                                                                                       

Mediterrani, un mar de llengües

divendres, 12/07/2013
El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. El terme, encunyat al segle V per l’erudit hispà Sant Isidor de Sevilla, ja indica la seva ubicació, “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Aquest nostre mar (mare nostrum), però, també fou conegut com a mare magnum (“mar gran”), expressió que avui, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònima de confusió o abundància.
Grec, una llengua de valor incalculable
Tot i que els grecs i romans no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les vint-i-quatre llengües que es parlen en els més de vint països que la integren -al món se’n parlen sis mil. En el cas del català, tractant-se d’una llengua romànica, es calcula que un 75% del lèxic és d’origen llatí i un 8% d’origen grec.
El que passa, però, és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps, com el dels elements físics (hora, esfera), dels animals (salamandra, perdiu, ostra,balena, camell, cocodril, dromedari, estruç, hipopòtam, lleopard, rinoceront, tortuga), d’objectes diversos (rellotge, cullera, ampolla,corda, pedaç, prestatge, sandàlia), de la persona (braç, talent, llàgrima, caràcter), i tants altres, sense oblidar termes cultes –és a dir, agafats directament del grec- com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta, etc.
El llatí també adopta molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. A conseqüència de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Coronad’Aragó per la Mediterrània, varen penetrar en el català un gran nombre de mots, la majoria relacionats amb el vocabulari marítim: calaix, galera, melangia, ormejar, palangre, prestatge, pampallugues o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ha transmès al món termes com papir piràmide.
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
Neologismes grecs són ecologia (οκος “casa”+λόγος “tractat”), dinosauri (δεινός, “terrible” + σαρος “sargatana”), cromosoma (χρμα “color” + σμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. De vegades els components són d’origen divers. Entre aquestes paraules, anomenades híbrids, tenim paraules mixtes grecollatines, amb un component grec i un altre llatí, com televisió, o compostos amb altres llengues modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglés.
Llatí, el bessó de les llengües romàniques
El llatí, mitjançant les llengües romàniques i sovint a través del sedàs de l’anglès, ha regalat al món paraules com  auditori, espònsor, fòrum o índex. En les llengües romàniques, però, no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a mots amb significat distint. Per exemple, del llatí regulasurten regular i reixa. La primera és un cultisme, mentre que la segona és un mot patrimonial, és a dir, el resultat de l’evolució experimentada pel llatí parlat. La mateixa evolució la podem comprovar en les paraules: calidus > càlid (cultisme), caldo (patrimonial);  laborare > laboral, laboratori (cultisme), llaurar (patrimonial). Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües
romàniques. Així, manducare, en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà, comer ve del prefix com- + edo (“menjar”) i voldria dir “menjar-s’ho tot”.
També tenim paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així als enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.
El cristianisme i el feudalisme varen ser dos dels focus generadors més importats de cultismes. D’origen cristià són capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar; i d’origen feudal,  homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home). mainada(<mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al paguso terra”). També alguns autors medievals, sobretot Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana gran nombre de cultismes com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits per l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general, les quals ja no s’expressaven en llatí, sinó en català.
Paraules sense fronteres
L’àrab ha aportat també molts termes a les llengües del món a través d’aquest espai d’intercanvi que és la Mediterrània. Mots com ara zero, xifra, aritmètica àlgebra, i d’altres de més quotidians com cotó, matalàs, alicates, llimona, albergínia magatzem, poden ser identificats en moltes llengües parlades en l’actualitat.  I del turc tenim tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, paradí, almívar, nenúfar o sabata.

Fora del nostre mar, el català s’ha nodrit de paraules d’altres llengües no necessàriament romàniques: del germànic (amanir, blau, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, taca) de l’euskera (esquerra, samarreta, pissarra, motxilla), del sànscrit (catre, sucre, laca, taronja) o de l’indi (bengala, xampú, pijama). Menció a part mereixen les paraules d’origen americà (cacau, huracà, tauró, patata, tomàquet, xocolata).

Antoni Janer Torrens

A qui no li agrada el LACCAO?

dilluns, 1/07/2013

És una broma, però podria no ser-ho després que el Govern d’Aragó hagi rebatejat el català de la franja de Ponent com a LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental). Dissabte passat, al suplement Brisas, la periodista Nekane Domblás, tement encara més absurditats d’aquest nostre govern, encunyava un nou acrònim per al català de les illes: LACCAO (Lengua Anterior a la Consquista de los Catalanes Antigua y Original). És un terme fantàstic!!! 

En tot cas, ja sabeu que aquí, a les Balears, som més de LACCAO que no de CACAOLAT, un altre batut de cacau molt popular a Catalunya, però que, en la terminologia lingüística, podríem dir que és el Castellà de l’Àrea de Catalunya OnLA gent és Trempada –si voleu, ho podeu abreujar i deixar-ho en Caca. A pesar de ser una broma, és millor no donar idees a en Joserra i als seus “doctes” assessors del Sírculo. Després, sí que haurem de riure per no plorar. A mi, tanmateix, el Laccao m’encanta!!!

Antoni Janer Torrens

I, tanmateix, és català!

diumenge, 30/06/2013

Article publicat al diari Ara Balears (01/07/13)
La història és caparrudament cíclica. El 1633 Galileu era jutjat per un tribunal de la Inquisició, que l’obligà a abjurar, de genolls, de la concepció heliocèntrica de l’univers, ja defensada dècades abans per Copèrnic. La tradició diu que aleshores el filòsof i matemàtic de Pisa murmurà: Eppur si muove! (en italià, “i, tanmateix, es mou!”) en clara al·lusió a la Terra. Es tracta d’una frase magnífica que eleva a la categoria d’heroi el personatge que pretengué desterrar a l’oblit la visió geocèntrica propugnada al segle II pel grec Claudi Ptolomeu i que tan bé casava científicament amb l’antropocentisme inherent a la fe de l’Església en la creació.
El primer a mencionar les herètiques paraules de Galileu fou l’escriptor italià Giuseppe Baretti, del segle XVIII. El cert, però, és que el de Pisa no les degué pronunciar, ja que, si no, els inquisidors més ferotges l’haurien enviat directament a la foguera en comptes d’imposar-li un arrest domiciliari. L’any 1642, a l’edat de setanta-set anys, moria, gairebé cec i humiliat intel·lectualment. El 1992, 359 anys després de la sentència inquisitorial, l’Església, per boca del papa Joan Pau II, va demanar perdó per la condemna injusta de Galileu i va acceptar oficialment que la Terra gira al voltant del Sol. Es feia així honor a la veritat científica, una veritat que avui torna a ser menystenguda, en aquest cas en l’àmbit de la lingüística.
Primer va ser el català parlat a la franja de Ponent, que el govern d’Aragó rebatejà com a lapao (“lengua aragonesa propia del área oriental”); el mateix féu amb l’aragonès que es denominà lapapyp (“lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”). Aleshores tanta estultícia no passà desapercebuda entre els internautes, els quals continuaren la insultant broma anomenant el castellà d’Aragó com a lapolla (“lengua aragonesa propia de otros lindos lugares de Aragón”) i el castellà de Catalunya com a caca (castellà de l’àrea de Catalunya).
Ara, al despropòsit del govern aragonès, s’hi ha sumat el valencià, el qual ha demanat a la Real Academia Española (RAE) que revisi el seu escrit de 1970 on assegura que el valencià és una varietat del català. El grup popular de les Corts Valencianes manté que la seva llengua procedeix de la que parlaven els ibers al segle VI aC. L’inefable Círculo Balear ja s’ha afanyat a sol·licitar als seus diputats del Parlament que segueixin el mateix exemple i demanin a la RAE que reconegui el mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc com a modalitats de la llengo baleà. Això és tan ridícul com demanar a la NASA que reconegui que la Terra no és rodona o que dos i dos no són quatre sinó cinc.
Ja fa temps que he perdut la meva capacitat de sorpresa, però no d’indignació. Quina motivació ha de tenir el jovent per estudiar quan els nostres polítics mostren, de manera irresponsable, un menyspreu absolut envers el coneixement? A Àustria, ningú no es planteja que parli una llengua diferent de l’alemany. Els marcats dialectalismes que existeixen a la mateixa Alemanya tampoc no fan qüestionar la unitat de la llengua. Igual passa a Itàlia. I què em deis de l’anglès que es parla als Estats Units? I de l’espanyol de Mèxic o l’Argentina? A Amèrica Llatina parlen un idioma que sorgí a l’altra part de l’Atlàntic, a Espanya, més concretament a Castella, i per això es diu espanyol o castellà, de la mateixa manera que el català de les Balears, País Valencià i Aragó es diu així perquè nasqué a Catalunya. Això no ho dic jo, sinó gent molt més formada. Un d’ells, per exemple, és el nostre insigne mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932), promotor del Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta dins la romanística. A pesar de les desavinences que tingué amb l’Institut d’Estudis Catalans pels criteris seguits en la normativització del català, el de Manacor mai no perdé el nord:  “La llengua catalana no és just lo que es parla a Barcelona, sinó lo que es parla dins tots els territoris de nissaga catalana no contagiats ni tarats de castellanismes”.
De seguir amb l’estratègia governamental del “divideix i venceràs”, en una situació realment kafkiana, tots els heretges lingüístics haurem de comparèixer davant la justícia i renegar dels nostres postulats. Sempre podrem emular les paraules llegendàries de Galileu i murmurar: “I, tanmateix, és català!”. Llavors ens caldrà esperar que les nostres institucions, tal com féu l’Església amb el científic italià, també ens acabin demanant perdó i rectifiquin. Però, aquesta vegada, quant trigarà a imposar-se la raó?

Antoni Janer Torrens

Quants idiomes pot arribar a parlar una persona?

dimarts, 26/03/2013
Aquí teniu un interessant article sobre quants idiomes pot arribar a parlar una persona. I aquí teniu un vídeo d’un cas sorprenent de persona poliglota. És Richard Simcott, un jove britànic que parla fins a setze idiomes, català inclòs. És sorprenent com va canviant d’un idioma a un altre. Quina enveja!!!! Va ser el gran lingüista alemany Edward Sapir (1884-1939) qui va dir que tota llengua és un monument a la intel·ligència humana.