Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

La força de les utopies

divendres, 18/10/2013

 

L'illa utòpica de Tomás Moro (1516)

L'illa utòpica de Tomás Moro (1516)

Somiar no costa res. Ja ens ho va advertir el 1971 John Lennon en la seva cèlebre cançó Imagine on s’imaginava un món sense guerres, religions, propietats, fam ni cobdícia. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).

Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera. En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l’esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.

Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada. A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí.

Ara, a les Balears, la històrica marea verda en defensa d’un ensenyament públic de qualitat ha estat un altre clam a favor de les utopies realitzables. És com si ens haguéssim oblidat la tan interioritzada consigna illenca del “i tanmateix”. La societat ha despertat de la seva endèmica letargia i s’ha fet valer davant l’arrogància d’uns polítics massa confiats en les seves majories silencioses. No es recordava una implicació ciutadana tan gran. Tant les assemblees de docents com les amipas de cada centre escolar han ressuscitat la força de la dialèctica. Tothom ha volgut dir-hi la seva en un gest de dignificació de la democràcia.

Així doncs, a casa nostra, la força de les utopies continua ben viva. És una força que ha servit per contrarestar la inflexibilitat que ha demostrat el Govern en cadascuna de les meses de negociació. Els representants dels docents hi han acudit sabedors les paraules que, d’acord amb la Divina comèdia de Dante, hi ha gravades a les portes de l’infern: “Deixau tota esperança, els que hi entrau”. Són unes paraules que ens remeten al món feliç de la novel·la homònima de Aldous Huxley (1932), on l’Estat controla la vida dels individus com si fossin autèntics autòmats. Un argument similar conté 1984, l’obra que el 1948 va escriure George Orwell per criticar el Gran Germà que pot arribar a esdevenir un govern totalitari i repressor. Només per haver aconseguit despertar la nostra consciència col·lectiva Bauzá ja es mereix un monument. Mentrestant, continuarem motivant-nos amb el famós vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (17/10/2013)

 

I per acabar de creure en les utopies, que millor que tornar a escoltar Imagine de John Lennon

 

 

 

Paradoxes hel·lèniques

dissabte, 28/09/2013

Jordi Canet, lector d’aquest bloc, ha mostrat gran interès en les entrades que vaig fer titulades “Guia pràctica per evitar ensurts lingüístics a Grècia“. A continuació, amb el seu permís, reproduesc el fantàstic escrit, titulat Paradoxes hel·lèniques, que m’ha fet arribar per completar la informació ja donada sobre els false friends entre el grec modern i el català. Jordi, moltes gràcies! Dóna gust tenir lectors tan entusiastes com tu!

                                                        Manifestació davant la plaça Sintagma d’Atenes

Potser la primera paradoxa és que Grècia no es diu Grècia, sinó Hellas i els grecs no són grecs, sinó hel·lènics. I la República grega és la Demokratia (hel·lènica, per descomptat). Però n’hi ha moltes més. El munt de paraules gregues clàssiques que entre nosaltres s’utilitzen amb un sentit culte xoca sovint amb l’evolució que aquelles paraules han tingut al llarg dels temps i amb el sentit que actualment tenen per als grecs d’avui dia.

Tot just arribes a l’aeroport (aerodrómio) d’Atenes veus uns edificis al costat que són de l’aeròdrom “polèmic”. És que potser es discuteix sobre l’emplaçament de la tercera pista? Res d’això: polemikós vol dir, simplement, militar. La paraula Èxode us duu ressons bíblics i, per extensió, sortides massives de ciutadans. A Grècia qualsevol sortida és un éxodos.

Resulta que per anar de l’aeroport al centre de la ciutat cal fer una metàfora, ja que aquest mot (metaforá) vol dir actualment transport. Aquest pot ser en autobús, que esperes “estàticament” a la parada (stase) o bé en taxi, que pot ser que estigui lliure (eleúteros) o l’hagueu de compartir. Per cert, recordeu l’Eleuterio Sánchez, “el Lute”? Estava predestinat a fugir tot cercant la llibertat. Finalment, però, arribeu al centre de la capital, la plaça Sintagma. I la gent de lletres es pregunta si el “sintagma” és tan important com per donar nom al rovell de l’ou d’Atenes. Resposta: Sintagma vol dir Constitució.

Després d’instal·lar-vos a l’hotel sortiu a donar un volt i veieu la quantitat de “trapezis” que hi ha al centre. No són sinó Bancs. La cosa no és gens descabellada, ja que una trapezi és una taula, que és com qui diu un taulell o, en definitiva, un banc. Hi ha un Banc que diu que és “Ètnic” però que en realitat és Nacional, un altre és “Laic” però que a fi de comptes és Popular i un que semblava ser el Banc d’Empúries (Emporikós) era un vulgar Banc Comercial.

Quan aneu al restaurant, procureu que sigui “càtar”, és a dir katharos, que vol dir net. Demaneu primer el katalogos, que és la carta i al final el “logariasmós”, que no és el logaritme, sinó el compte. (Aquesta anava per la gent de ciències). Entremig, observeu que metallikós vol dir metàl·lic però també mineral (cas de l’aigua) i physikós no només vol dir físic sinó també natural (per cert, el gas natural és el physiko aerio). A l’hora del vi us oferiran, entre d’altres, els vins topikos que no tenen res a veure amb els tòpics. Són, simplement, vins locals o “vins del país”. En acabar, si heu quedat contents, no us descuideu l’eukharistó (pronunciat efjaristó), que serveix per agrair el bon servei rebut.

Comenceu les visites turístiques i aneu, per exemple, al turó de Licavitos, on s’hi arriba amb un funicular que – horror! – només té capacitat per 30 àtoms! Respireu quan apreneu que, avui dia, átomo vol dir persona o individu (recordeu: àtom = indivisible?). És clar que això ho hauríem pogut veure a venir perquè a l’ascensor de l’hotel hi havia una placa que deia que “els àtoms menors de 12 anys havien de pujar acompanyats d’adults”. I què me’n dieu d’una calefacció individual, que es converteix en una calefacció atòmica?

Tornant al turó que dèiem, al capdamunt hi ha una església dedicada a Sant Jordi, a qui, amb tots els respectes, podríem dir Sant Pagès, perquè aquest és el sentit de la paraula Giorgios: el qui treballa la terra.

Com que no enteneu els diaris o efimerida, que no només porten efemèrides, decidiu tornar a l’hotel per si ha arribat cap grámma o carta (Ai la gramàtica) i, si no hi ha res millor, veure per la tele les notícies del podosphairo o futbol. Allà descobriu que hi ha escales “mono anodos” (només de pujada) i d’altres “mono káthodos” o només de baixada. Tot plegat se us fa una mica diskolos, és a dir, difícil. La paraula téchne no té res a veure amb la tècnica, sinó amb l’art. Un enginyer és un mechanikós, industrial és biomechanikós i un enginyer industrial és… un capicua.

Si aneu a Grècia i heu de reparar un pneumàtic, cerqueu un lloc on arreglin elàstics (lástiko), però si necessiteu un confessor haureu de preguntar per un “pneumàtic” (pneumatikós). Divertit, oi?

Jordi Canet

 

Guia pràctica per evitar ensurts lingüístics a Grècia (II)

dissabte, 14/09/2013

 

Després de l’última entrada, continuam amb els false friends del grec modern respecte al català:

Litúrgia. En grec modern, leitourgía (λειτουργία < λεῖτος, “públic” + ἔργον, “treball”, “acció”) no només es limita a l’àmbit eclesiàstic. Els grecs parlen de la litúrgia de l’encèfal quan es refereixen al funcionament del cervell humà. També poden esmentar la litúrgia (funcionament) de l’ascensor. Amb el seu significat de “missa” el més correcte és dir Theía Leitourgía (Θεία Λειτουργία), que es traduiria per “missa divina” –en la parla quotidiana, però, sovint s’omet l’adjectiu theía (“divina”).

 

Agonia. Aquesta paraula, en català, significa “pena” o “patiment angoixós” i també “estat immediatament anterior a la mort”. A part d’aquest context, en grec modern agonia (<ἀγών, “lluita”, “certamen”) s’empra quotidianament  amb el significat d’ “estrès”, “angoixa”. D’aquesta manera, un grec pot dir que davant un examen o una entrevista de treball té agonia.

 

Hidràulic. Tant en català com en grec modern, aquest adjectiu, derivat d’ ὕδωρ (“aigua”) + αὐλός (“flauta”), significa “allò relacionat amb l’aigua”. En grec modern, però, l’hidraulikós és també com es coneix el fontaner.

 

Aporia. Per a nosaltres, aquest és un terme filosòfic que al·ludeix a un problema impossible de resoldre des de la lògica –consta de l’α privativa i de πόρος (“pas”). En grec modern, en canvi, aporia és sinònim de dubte o de sorpresa. Així doncs, és normal que un professor grec demani als seus alumnes si tenen qualque aporia. També, però, aporia és la situació d’una persona que no té recursos econòmics, per tant, és sinònim de pobresa.

 

Androgin. En grec modern, andrógyno (<ἀνήρ, “home” + γυνή, “dona”) significa, com en català, “aquell qui té característiques d’ambdós sexes”. També, però, s’empra amb el significat de “matrimoni”.

 

Patètic.  Nosaltres relacionam l’adjectiu patètic (<πάθος, “sofriment”) amb quelcom penós i trist. En grec modern, en canvi, té altres dos significats: el de “posseït per la passió” i el de “passiu”. Per tant, els grecs poden parlar de mirada patètica, mentre que nosaltres diríem mirada apassionada. Pel que fa a la segona accepció, la Veu Passiva en la gramàtica grega es denomina Veu Patètica (Παθητική Φωνή); els homosexuals passius reben el nom d’homosexuals patètics (παθητικός ομοφυλόφιλος); o un fumador passiu seria un fumador patètic (παθητικός καπνιστής).

 

Empatia. En català, aquesta paraula -relacionada també amb πάθος- designa la facultat de comprendre les emocions i els sentiments d’una altra persona amb la qual hom s’hi identifica. En grec modern, en canvi, té una forta càrrega negativa i significa “maldat”, “rancor”, “odi”. Així, quan a un grec se li diu que hi ha empatia entre dues persones, el que pensarà és que s’odien, és a dir, just tot el contrari del que significa per a nosaltres.

 

Pragmàtic. En grec modern, pragmatikós (<πρᾶγμα, “cosa”, l’equivalent al res, rei llatí) té el significat de “vertader” i, per tant, no és, com en català, sinònim de “pràctic”. Així doncs, un amic pragmàtic és un amic de veritat.

 

En grec modern també hi ha una sèrie de paraules semblants al català només fonèticament, ja que no comparteixen arrel etimològica. Algunes d’elles són:

 

Agre. En català deriva del llatí acer, acris, acre (“agut”). En canvi, en grec modern l’adjectiu agrios deriva d’αγρός (“camp”, l’equivalent al llatí ager, agri) i significa “salvatge”, “no civilitzat” perquè les persones que vivien al camp se’ls atribuïa la qualitats de “barroers”.

 

Sinusitis. En català, fa referència a una inflamació aguda dels sins (del llatí sinus, -us, “concavitat”) del crani i es tradueix al grec per higmoritis. Casualment, aquesta paraula sona molt semblant a la grega synousia (<συν-, “amb” + οὐσία, “essència”, “substància”), que significa “coit”, “acte sexual”

 

Pesseta. Aquesta moneda, que ja no empram i que és un diminutiu de peça, sona molt semblant, en grec modern, a petseta (πετσέτα), que significa tovallola.

Idiotikos parking. Quan anam a un aparcament grec ens podem sentir uns idiotes en veure un cartell amb aquestes paraules. En realitat, però, volen dir “aparcament privat”. No debades, ἴδιος significa “propi”. En la democràcia atenesa un ἰδιότης era una persona que no participava de la vida política i es contraposava amb el πολίτής. D’ ἴδιος també tenim idioma i idiosincràsia.

Guia pràctica per evitar ensurts lingüístics a Grècia (I)

divendres, 13/09/2013

 

Si viatjam a Grècia ens podem endur més d’un ensurt lingüístic. A la darrera entrada d’aquest bloc ja comentàvem que a la pàtria de Sòcrates una metàfora no només és un recurs literari, sinó també un mitjà de transport. Així doncs, no ens ha d’estranyar que algú ens digui: “Me’n vaig a agafar la metàfora!” en al·lusió a un bus o a un tren.

 

En grec modern, però, hi ha molts altres amics falsos (el coneguts false friends en anglès), és a dir, paraules semblants en la forma entre dues llengües, però amb un significat o ús diferent. Aquí en teniu alguns exemples a partir d’un treball titulat “¿Es el autobús una metàfora?”, que realitzà el 2005 Styliani Voutsa, de la Universitat de Salamanca.

 

Anècdota. En grec modern és una paraula neutre (anékdoto) que significa acudit o quelcom graciós. En català, en canvi, és de gènere femení i fa referència a un petit fet particular, més o manco curiós, d’història o de la vida íntima d’algú –consta d’una α privativa + ν eufònica + εκδύδωμι (“publicar”); etimològicament, per tant, una anècdota és una cosa que no ha estat publicada.


Plaça Sintagma. El nom de la plaça central d’Atenes on hi ha el Parlament grec no té res a veure amb un sintagma verbal, nominal o preposicional. En grec, Sýntagma (<  σύν, “amb” + ταξις, “ordre”) significa, entre altres coses, constitució.

 

Banc Ètnic (Εθνική Τράπεζα). Equivaldria al nostre Banc Nacional. No debades, l’adjectiu ethnikós (< ἔθνος, “raça”, “nació”) vol dir nacional.

 

Ministeri Esotericón. És el nom que rep el Ministeri de l’Interior. Esoterikón (< ἔσω, “dins” + sufix comparatiu –τερος) poc té a veure amb el sentit de secret de la nostra paraula. En grec modern, per tant, aquest adjectiu és més fidel a la seva arrel.

 

Triar glossa. Si anam a un caixer automàtic a treure doblers, la màquina ens farà triar glossa. Abans de posar-nos a glosar-li alguna cosa, hem de saber que  γλώσσα significa “llengua” -d’on deriva poliglot, glosa, glossari. Però en grec, si anam a una peixateria o a un restaurant, també podem demanar una glossa, ja que un altre dels significats d’aquesta paraula és el de llenguado.

 

Amígdales. Així s’anomenen en grec modern les ametlles (αμύγδαλα). En la nostra llengua, a través del fenomen de la metàfora, s’entén que, per la seva forma, adquirissin aquest nom cadascun dels dos òrgans glandulars col·locats a ambdós costats de l’entrada de la faringe.

 

Tesi. Derivat de τίθημι (“col·locar”), en grec modern significa posició, situació. En català, en canvi, una tesi és una proposició que hom pren com a punt de partida per a la demostració d’un argument.

 

Periòdic. En grec modern designa una revista i no un diari, com passa en la nostra llengua. Es tracta d’un terme que prové del món de l’astronomia. Consta de la preposició περι (“al voltant”) i del substantiu ὁδός (“camí”). Per tant, inicialment un període era el temps que trigava un planeta a fer la volta a la seva òrbita.

 

Èxode. En castellà es refereix a la fuga col·lectiva d’un poble, com per exemple l’Èxode del poble jueu narrat a l’Antic Testament. En grec modern, éxodos (<εκ, “des de” + ὁδός, “camí”), a part d’aquesta emigració en massa, significa “sortida”. Així doncs, podem trobar cartells amb éxodos en un aeroport, estació o discoteca.

 

El·lipsi. En català, al·ludeix al fenomen gramatical que consisteix en l’absència d’una o més paraules d’una oració, les quals se sobreentenen fàcilment pel context. En canvi, la paraula grega élleipse (<λείπω, “abandonar”) significa “mancança”, “insuficiència”. Així, avui un grec pot dir que té una el·lipsi de pa, de temps, d’espai o, fins i tot, una el·lipsi de confiança o d’experiència.

Les metàfores de la vida

dimarts, 10/09/2013

 

A casa nostra només viatjam metafòricament amb les paraules. A Grècia, però, literalment, viatgen amb metàfores com el bus o el tren. I és que al país hel·lè han volgut donar un significat més ample a una de les seves paraules més genuïnes -ve de la preposició μετά (“més enllà”) i del verb φορεῖν (“portar”). Aquesta mòbil metàfora grega equival a la nostra paraula transport, que hem adoptat del llatí trans- (“d’un lloc a un altre”) i de porto (“portar”).

Si volem, doncs, viatjar amb metàfores haurem d’anar a Grècia. Els més mandrosos, però, sempre tendran l’opció de fer volar la imaginació amb la gran quantitat de metàfores que inunden la nostra vida quotidiana. No debades, vivim envoltats de segons sentits. Així ho assegura el gran lingüista Jesús Tuson en el seu llibre Això és (i no és) Allò: “¿Com podríem escriure, ara com ara i en la nostra cultura, una crònica esportiva sense referències a la guerra i a la violència, sense parlar de defenses i ariets, atacar i atacants, rematar i derrotar, canonades i fins i tot afusellaments? Per bé o per mal (més aviat, això segon), en aquesta cultura nostra, qualsevol competició esportiva s’associa a la guerra, a l’esperit bèl·lic, a l’enfrontament. I […] les metàfores diuen molt sobre com som, sobre els patrons amb què organitzem el nostre imaginari. Per les nostres metàfores ens coneixeran i ens coneixerem”.

Tuson aporta molts més exemples per demostrar que les metàfores són el nostre pa de cada dia. Així, el temps és assimilat als diners (l’ordinador ens estalvia moltes hores de feina i ens fa guanyar temps); les coses bones es troben amunt i les dolentes avall (té un esperit molt elevat/ la seva salut s’ha ensorrat); les teories són edificis (els fonaments del creacionisme no s’aguanten); l’ensenyament és aliment (no em puc empassar això que diu el professor); o bé l’amor és un viatge (hem arribat molt lluny). […] I ara la pregunta és aquesta: com podríem expressar tot això renunciant a les metàfores; això és, fent l’exercici, ascètic i inútil, de convertir-ho tot, absolutament tot, en expressions estrictament literals, despullades de ressonàncies, de dobles o triples sentits?”

I les reflexions no s’acaben aquí. “Comencem a veure -insisteix Tuson- que hi ha expressions que no les podem entendre tal com sonen. […] Un individu físicament tou pot ser qualificat de dur i, en el cas contrari, a una persona atlètica li pot escaure l’adjectiu tendra, si el seu caràcter i el seu capteniment així ho justifiquen. […] Tenim la urgència d’associar tot el que ens envolta, i que ens inquieta, a pautes familiars. Hem de reduir allò estrany a això conegut, a això nostre. I és aquesta la raó per la qual hi ha tantes metàfores que tenen com a punt de referència el cos humà i les seves parts: el món extern a nosaltres és ple de caps, ulls, boques, mans, braços, cors, pulmons i peus. Les viles tenen caps i cors, i el camp que les envolta és el seu pulmó. El mar té braços, entrades estretes i allargades, en les costes. Els transports subterranis tenen boques (i també les armes, ai!) […].

No podem, doncs, defugir les metàfores. Tal com recorda Tuson, “les metàfores formen part inexcusable no tan sols de la nostra manera de parlar, sinó també (i molt principalment) de la nostra manera de pensar, d’entendre el món i de categoritzar-lo”.

Antoni Janer Torrens

El capitalisme que ens decapita

dissabte, 7/09/2013

No deixa de ser sorprenent que capitalisme i decapitació compartesquin etimologia. El orígens més rudimentaris de l’actual sistema econòmic es remunten als temps de la Prehistòria en què no existia la moneda, sinó la barata (“trueque” en castellà). Aleshores, el principal element d’intercanvi comercial foren els caps (capita, en llatí, plural de caput) de bestiar -es tractava de béns que tenien un gran valor pecuniari (<pecus, “ramat”).

Avui el capitalisme ja s’ha oblidat del seu passat ramader i ha esdevingut una màquina voraç de decapitació, de tallar caps. Tot plegat ens duu a exclamar, en alemany, kaputt (“arruïnat”)! Aquesta paraula es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) i provindria del francès capoter, que, en l’àmbit mariner, volia dir sotsobrar en el sentit de “fer girar el cap (caput) d’una embarcació”.

L’encapçalament d’aquesta entrada és de capital o cabdal importància. És un avís a navegants per no continuar essent caps de turc d’aquest cap de fibló econòmic. Sense por a precipitar-nos, convé treure’ns la caputxa de cadets (< capitellum, “cap petit”) i acabar d’una vegades per totes amb el pessimisme que ens té tan capficats o capbussats i que no té ni cap ni peus. Deixem ja d’anar capcots i de visitar, els cap de setmana, el nostre metge de capçalera perquè ens doni remeis per als nostres maldecaps.

Ja  està bé de captenir-nos correctament. Hem de ser caparruts, anar amb el cap ben alt i mostrar els nostres bíceps per ser capitans, capatassos, caporals o capitosts dels nostre destí. Evitem així, pel cap baix, capitulacions forçades, per molt que des del capitoli de Washington i hagi un “capo” amb molts de capricis. No debades, segons el nostre gran etimòleg Coromines, caprici vendria de l’italià “capo” (<caput) i del italià “riccio”, adjectiu que significa “arrissat”. Per tant, en els seus orígens caprici era quelcom que et posava els pèls del cap de punta.

Amb la situació actual, no ens ha de fer por “cridar a capítol” els banquers, per molts cotxes descapotables que tenguin. Això ho saben bé els monjos contemplatius que antigament es reunien tots els dies en una sala anomenada capitular perquè era el lloc on cada dia es llegia un capítol de la regla del propi ordre. A vegades, algú necessitava un toc d’atenció i el feien “cridar a capítol” per fer visibles els seus errors davant tothom.

Esperem que aquest cap d’any, que no és capicua, sigui més esperançador, que haguem après la lliçó de cap a peus i que deixem de ser tan “cap de fava” Tanmateix, tants caps tants barrets!

Antoni Janer Torrens

 

Sant Josep i la tecnologia

dijous, 5/09/2013

 

 

Tothom dóna per fet que sant Josep era fuster. Els Evangelis, però, utilitzen la paraula grega τέκτων, de significat ampli. Normalment, al·ludia a artesans que treballaven amb fusta i pedra. Per tant, τέκτων pot significar tant fuster, ebenista com picapedrer o constructor. Com a derivats actuals d’aquest mot tenim les plaques tectòniques de la Terra -que es diuen així per la rigidesa de la seva estructura- i l’ofici d’arquitecte, el cap (<ἄρχω, “manar”, “ser el primer”) dels obrers.

Tot i que la tradició cristiana sempre ha entès τέκτων com a fuster, res d’aquest ofici podem deduir de les paràboles de Jesús, on abunden més les referències al món de l’agricultura i, a vegades, al de la pesca. Especialitats a part, no hi ha cap dubte que avui Sant Josep, com a bon artesà que devia ser, seria amic de la tecnologia i de la música tecno. No debades, l’arrel indoeuropea de τέκτων (*teks-, “fabricar”) també es troba present en paraules com técnica (τέχνη) i d’altres que ens han arribat a través del llatí com tela, subtil, teixir, textura, text o context.

Antoni Janer Torrens

 

 

 

 

Un pont de mar blava

divendres, 30/08/2013

 

Ja abans dels romans, els grecs s’encarregaren de bastir el famós “pont de blar blava” que el cantautor Lluís Llach immortalitzà en el seu  excels disc homònim. En llengua hel·lena hi ha fins a quatre mots que fan referència a la mar: θλασσα (de gènere femení), ἅλς (“mar salada”, també de gènere femení), πντος (de gènere masculí) i πλαγος (de gènere neutre) –per a nosaltres la mar només és bisexual, li podem atribuir tant gènere masculí com femení. El primer terme, que ha donat nom a un veterà programa del Canal 33, ens ha regalat paraules com talassocràcia –en al·lusió a l’hegemonia marítima- o talassoteràpia, el tractament de malalties mitjançant banys de mar.

Per la seva banda, πντος, originàriament, significava camí. Aviat, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lada fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el πλαγος (“mar endins”). I el pélagos més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes. Però, en castellà, pélagos també originà el verb “empalagar”, que en un principi significava “endinsar-se massa en alta mar”. Hem d’imaginar que quan estàs envoltat de “tanta mar” t’embafes com quan menges “massa”.

Trobareu més informació a l’article “Grecs a la Mediterrània” que m’han publicat al darrer número de la Sàpiens.

Antoni Janer Torrens

“Chao”, esclavitud?

dissabte, 24/08/2013
Article ampliat, publicat al diari Ara Balears(24/08/2013)

Al llarg del segle XIX  l’esclavitud va ser abolida de manera progressiva als diferents estats europeus i americans.A Occident, però, l’ombra d’aquesta pràctica immoral, encara vigent en altres indrets del món, és molt allargada. Així ho testimoniegen alguns dels nostres mots, però també certes actituds. La paraula esclau prové dels pobles eslaus de l’Europa de l’Est. Durant l’edat mitjana, molts d’ells, un cop convertits en botí de guerra, serviren de mà d’obra del Sacre Imperi Romano-Germànic.

Aquests eslovens passarien a ser coneguts, en grec bizantí, com a sklábosi, en italià, schiavo, que amb el temps donaria ciaochao en castellà- com a expressió de salutació i de comiat -l’expressió de cortesia completa envers les classes superiors era schiavo vostro (“som el vostre esclau”). La mateixa fórmula és present en l’alemany, que, en una de les seves variants, per dir hola i adéu, recorr al llatinisme Servus (“esclau”). Atès que el panorama econòmic actual ha fet reviscolar la nostra condició de serfs, té molt de sentit, doncs, que ens presentem, al crit de Servus, davant d’Alemanya, el nostre sergent que ens fa acatar servilmentel decapitant sistema capitalista.Tot i que ja fa temps que hem deixat d’emprar els caps (capita) de bestiar com a moneda de canvi, el capitalisme contínuament ens recorda que tots som una gran família. No debades, a l’antiga Roma la familia era el conjunt d’esclaus d’una casa. El terme es contraposava a la paraula gens (<gigno, “néixer”), que al·ludia al grup de persones amb llaços sanguinis. Des que el 1948 les Nacions Unides aprovaren la Declaració Universal de Drets Humans tots ens creim més lliures, i, per tant, som una mica més ingenus. Seguint amb la terminologia llatina, l’ingenuus era aquell ciutadà lliure nascut dins una gensromana, de manera que el “no ingenus” eren els esclaus.Avui dia, però, no hem d’oblidar que continuam sota el jou de l’esclavitud encoberta i, per tant, poc tenim ja d’ingenus. Ens costa creure l’article 19 del document abans esmentat: “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió […]. Ara el que toca és obeir, és a dir, escoltar (audio) sense remugar els nostres superiors (ob-, “damunt”) que ens dominen com a autèntics amos (domini) que són. Convé tenir-los contents treballant molt, sabent que tant de suplici té una explicació etimològica. Al segle VI ja existia el tripalium, un instrument de tortura format per tres fustes creuades on era fermat el reu per fuetejar-lo.Així doncs, no hem d’escatimar precs per aconseguir treballs, per molt precaris que siguin. No importa que ens convertim en robots, paraula derivada del txec robota (“treball forçat”) que popularitzà el 1920 el dramaturg txec Karel Txpek en la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum’s Universal Robots)I, enmig de tanta suor i llàgrimes, hem de treure temps d’on sigui per tenir fills (proles) que garantesquin la supervivència l’Estat. Seria Marx qui al segle XIX encunyaria el terme proletariat per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme; ho féu inspirant-se en els plebeus romans que amb la seva descendència nodrien la República de soldats, principalment.

Si no rendim al màxim, sempre hi haurà governants que es fixaran en altres països i, inconscientment, recorreran a la pràctica romana del plagium (“robatori d’esclaus d’un altre”). La llei que prohibia aquesta pràctica rebia el nom de llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena dels “assots”.  Ja Marcial, el gran epigramista hispà del segle I dC, emprà la paraula plagi en el sentit figurat de “còpia d’una idea aliena”.

Abans, però, de ser acusats de “plagi”, els nostres dirigents preferiran sotmetre’ns tocant el nostre punt dèbil, la butxaca. D’aquesta manera, ens convertirem en vertaders “addictes”, que era com s’anomenaven aquells ciutadans lliures que, per deutes o per furt, eren assignats de paraula (dico) a (ad-)algú. Ara -ja se sap!-, davant les actuals dictadures (< dico), es premia la lleialtat i l’adulació de l’esclau. Alguns no dubten a bufar a l’amo el nom dels seus opositors. Reactualitzen així l’antic rol dels nomenclàtors, els esclaus que a la Roma republicana, durant les campanyes electorals, acompanyaven els candidats i, a cau d’orella, els xiuxiujaven (calo) el nom (nomen) d’aquells individus que podien ser del seu interès – avui aquests catàlegs només contenen els noms específics d’una ciència o art.Tanmateix, com els antics esclaus romans, sempre hem de mantenir l’esperança d’assolir la condició de lliberts, d’emancipar-nos per tal que la nostra mà (manus) d’obra no romangui presa (capio) per més temps. La nostra llengua vernacla no n’ha de ser cap impediment, per molt que al món romà vernaculusfos el nom que rebia aquell serf nascut a la casa del senyor. El caràcter per rebel·lar-nos davant tanta servitud ens ve de lluny, de quan els submisos eren marcats (kharáttō, en grec) amb ferro calent. Al segle I aC, aquest estigma tan humiliant esperonà el gladiador traci Espàrtac a liderar una insurrecció d’esclaus que va aconseguir posar contra les cordes la totapoderosa Roma. A pesar del seu fracàs final, Espàrtac ja ens ha traçat el camí.Antoni Janer Torrens

Alerta amb el ca de la canícula!

dijous, 22/08/2013

Ja som a la recta final de l’estiu. Enrere queden, doncs, els dies més sufocants en què ni els cans podien dormir de la calor. Però si a les nits no paraven de bordar per ventura era perquè tenien por d’un rival que cada any se’ls apareix des de la segona setmana de juliol fins a la segona d’agost: la “cusseta” de la canícula. Aquest era el nom que rebia entre els romans l’estrella Sírius, d’encunyació grega. Es tracta de l’estrella més brillant de la constel·lació Ca Major que, segons la mitologia clàssica, podria representar el ca d’Orió, el gegant que intentà violar Àrtemis. En el llenguatge popular castellà, se solia al·ludir a aquests dies de canícula com a “días de perros”.
Per a més informació sobre la canícula, us serà de gran utilitat aquesta entrada del fantàstic web El cel dels mites.

Antoni Janer Torrens