Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

Dictadors contradictoris

dijous, 5/12/2013
Chaplin a El gran dictador (1940)

Chaplin a El gran dictador (1940)

Els dictadors solen ser contradictoris. No debades, ambdues paraules provenen de dico, dixi, dictum (“dir”). Aquesta base etimològica ens ha de servir d’indici per fer el nostre propi dictamen o veredicte sobre uns personatges del tot verídics addictes a tenir un gran predicament a cop d’índex i que avui compten amb la benedicció d’una democràcia que, paradoxalment, no es cansa de llançar-los malediccions. Amb una dicció que sovint deixa molt que desitjar, tenen com a condició dedicar-se a vindicar amb força (vis) les seves pròpies prediccions. Quan s’enfanden, fins i tot les reivindiquen. El millor que podrien fer, però, seria abdicar.

Cincinnat, el dictador modèlic
A l’antiga Roma, la paraula dictador no tenia la connotació negativa que té ara. Era el càrrec que, que en moments de crisi institucional o social, ostentava aquell general elegit pel poble per tal de posar ordre. Només podia ocupar el govern durant sis mesos, després dels quals havia de dimitir. Tanmateix, aquesta magistratura de caràcter excepcional, que recorda molt la del tirà a l’antiga Grècia, seria desvirtuada al segle I aC per Sul·la i Cèsar, els quals la varen emprar tan sols per legitimar el seu poder personal.

Cincinat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera  (1806)

Cincinat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera (1806)

Un cas il·lustre de dictador, en el sentit originari de la paraula, fou Luci Quinci Cincinnat. A mitjan segle V aC, a causa d’un incident, havia abandonat la política i s’havia retirat a viure a la seva casa de camp. Aviat, però, el Senat romà el va requerir com a dictador perquè sufocàs una rebel·lió dels pobles veïns. Després d’aconseguir la victòria sobre els invasors en un temps rècord de setze dies, Cincinnat refusà tots els honors i tornà a la seva vida de pagès.

El general George Washington, que es convertí en el primer president constitucional dels EUA (1789-1797), fou un gran admirador de Cincinnat a qui reté homenatge des de la presidència de la  Societat dels Cincinnati (plural de Cincinnat). Aquesta associació evocava el paral·lelisme històric entre la figura del líder revolucionari colonial i el romà: ambdós varen ser agricultors que deixaren el camp per dirigir l’exèrcit en moments d’emergència, varen triomfar i varen romandre al poder el temps suficient per garantir la governabilitat dels seus estats. Després, varen retornar a les seves respectives bucòliques llars, passant així a la història com a models de patriotes desinteressats. En el cas de George Washington, tanmateix, en acabar la Guerra de la Independència, fou requerit un altre cop per dirigir les regnes del nou país. El 1790 un membre de la Societat dels Cincinnati fundà la ciutat de Cincinnati a l’estat d’Ohio (nord-est d’EUA).

I per acabar de reflexionar sobre la figura dels dictadors aquí teniu un vídeo que parla de l’origen de la magnífica pel·lícula de Chaplin El gran dictador, la qual pretenia ser una paròdia de l’ascens del nazisme. La va començar a rodar el 1940 quan acabava d’esclatar la Segona Guerra Mundial. El mateix Chaplin reconegué que, si hagués sabut en què degeneraria el govern de Hitler, no hauria fet la pel·lícula. El darrer vídeo és el discurs final, del tot emotiu.

 

La guerra propagandística

dilluns, 2/12/2013
Juli Cèsar, geni de la propaganda (Rubens)

Juli Cèsar, geni de la propaganda (Rubens)

Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a pagans –país i pagès també contenen el mateix ètim.
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.

Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi

Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi

Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.

Article publicat a l’Ara Balears (01/12/2013)
Antoni Janer Torrens

Seduir per educar

diumenge, 1/12/2013

Per educar és molt important saber seduir intel·lectualment. No debades, ambdues paraules provenen del llatí duco, duxi, ductum (“conduir”). L’objectiu, doncs, de l’educació és que el mestre es convertesqui en un excel·lent conductor d’alumnes, a qui ha de treure (ex) de la ignomínia per dur-lo a bon port. Si hem de fer servir el seu homònim grec, direm que el mestre ha de ser un bon pedagog. A l’antiga Grècia, però, aquesta paraula al·ludia a l’esclau que s’encarregava de dur (αγω) els nins (παιδες) a l’escola.
L’ensenyant, erigit avui en l’arxiduc del seny, ha de tenir una conducta modèlica. Cada matí, quan es trobi en el moment relaxant de la dutxa, ha de ser conscient que la seva tasca és deduir i traduir cadascun dels punts forts dels seus irreductibles i productius estudiants. Aquests, tot i sentir-se abduïts per paraules magistrals, mai no s’han de mostrar dúctils i han de demostrar que saben adduir arguments propis que els permetin obrir-se pas per qualsevol viaducte. Tanmateix, les actuals polítiques educatives indueixen a pensar que els docents ja no compten amb el salconduit del Govern, és a dir, amb el seu suport.
Antoni Janer Torrens

És realment fascinant!

dijous, 28/11/2013
Fascina

Fascina

A partir d’ara heu d’anar en compte a l’hora d’emprar l’adjectiu fascinant. A l’antiga Roma els fascina eren una mena d’amulets fàl·lics que portava la gent per protegir-se contra el mal d’ull. Eren, per tant, objectes apotropaics Una teoria diu que el mot ve del llatí fasces (“feixos”), el conjunt de vares lligades al voltant d’una destral que portaven els lictors per visualitzar l’autoritat dels alts magistrats a qui escortaven –de fasces també tenim feixisme i fascicle. Segons aquesta teoria, era habitual que en els actes de bruixeria on es llançaven mals d’ull s’utilitzàs una mena de feix per fustigar simbòlicament la víctima.

Tintinnabulum (campaneta) fàl·lica d'Herculà

Tintinnabulum (campaneta) fàl·lica d'Herculà

Els fasces i el feixisme italià

Els fasces i el feixisme italià

Una altra versió defensa que la mare de fascinant és el verb fari (“dir”). En aquest cas, l’etimologia al·ludiria a les paraules proferides en els conjurs. L’accepció de fascinar com a “atractiu, deliciós” s’hauria consolidat al segle XIX fruit d’una lectura positiva del mal d’ull, la d’embruixar. Davant l’impacte que m’ha produït descobrir la “fascinant” etimologia d’aquesta paraula i coincidint amb la notícia de la dissolució del fascinant grup mallorquí Antònia Font, no puc més que dir: “Me sobren paraules”.

 

Monedes admonitòries

dimecres, 27/11/2013
Moneda imperial romana (Trajà)

Moneda imperial romana (Trajà)

Les monedes porten gravades en la seva etimologia una advertència. En tenir-les a les mans, és com si ens diguessin: compte amb què em gastau! Vegem, doncs, a què ve aquesta reflexió.  Al món romà, la deessa Juno era coneguda amb el sobrenom de Moneta (“la que avisa”). La dona de Júpiter s’havia guanyat aquest apel·latiu arran d’un fet històric: la invasió que patí Roma per part dels gals a finals del segle IV aC. En el curs d’aquesta guerra, les oques sagrades del santuari de la deessa aconseguiren avortar, amb els seus crits, un intent d’atac nocturn dels gals. Això va fer que l’historiador Livi Andronic (segle III aC) conferís a la deessa el sobrenom de Moneta, que és un participi de verb moneo (“avisar”).

La paraula moneda, però, referida a l’objecte pecuniari amaga una altra història. A finals del segle III aC, durant la guerra que enfrontà Roma amb Pirros, rei de l’Epir, en una situació de manca de diners, els romans varen demanar consell a Juno. Aquesta els respongué que mai no els mancaria diners per guerrejar si emprenien guerres justes. Agraït per tan bon consell, el poble romà decidí instal·lar en aquest temple una seca, un taller d’encunyació de monedes. Conseqüència d’això va ser que amb el temps el sobrenom moneta acabà per aplicar-se als objectes que s’hi fabricaven.

Monitors monstruosos
El verb llatí moneo conté l’arrel indoeuropea *men- que inclou la idea de pensar i que també trobam en paraules com ment, dement, vehement (+ve, “fora  de”), comentar, mentir, activament, feliçment, commemorar, rememorar o Minerva, la deessa romana del pensament.

Si tornam a moneo, trobam un altre reguitzell de derivats: premonició, amonestar, admonició, monument (no debades, és una escultura que ens recorda, “avisa” d’algun fet històric) o monstre. Curiosament, aquesta darrera paraula és d’origen religiós. En llatí, monstrum significava “senyal d’advertència”. Feia referència a un prodigi dels déus que advertia sobre alguna cosa. Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.

Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma, 1866

Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma, 1866

De moneo també tenim la paraula monitor. A l’antiga Roma, un monitor era l’esclau que acompanyava l’amo quan sortia al carrer. Aleshores es col·locava al seu darrere i li anava recordant el nom de les persones amb qui s’anava trobant i alguna dada rellevant sobre la seva vida. Durant les campanyes electorals, els esclaus que feien aquesta funció amb els candidats rebien el nom de nomenclàtors (nomen, “nom” + calo, “anomenar”) –avui la paraula nomenclàtor ha passat a significar un catàleg de noms específics d’una ciència o art. A l’antiga Roma, un monitor també podia ser la persona que solia col·locar-se prop del faristol dels oradors i, en cas que aquests, quedassin en blanc, els ajudaven a reprendre el fil –avui la paraula monitor al·ludeix a un assistent personal o a un dispositiu que permet observar l’estat d’un sistema.

Antoni Janer Torrens

Per què en català deim vaga i en castellà “huelga”?

diumenge, 24/11/2013
manxa

manxa

El mot català vaga prové del verb llatí vacare (“estar buit, ociós”), d’on deriven també altres paraules com vacacions o vacant. En castellà, aquest ètim donà “vago” –en català, gandul, paraula d’origen àrab; o dropo, procedent del grec ὑδρωπικός (“d’aspecte d’aigua”). El “huelga” castellà, però, té un origen ben diferent. Es tracta d’una forma derivada del verb “holgar”, el qual procedeix del llatí follicare (“esbufegar”), que alhora deriva de follis (“manxa”; en castellà “fuelle”).

Aquest curiós origen etimològic té una explicació. El so de la manxa recorda l’esbufec d’una persona. I, com que quan hom s’atura de treballar, esbufega, per tant, descansa -els que sempre estarien descansant serien els “holgazanes” (gandul, en català); i els que sempre estan de festa, esbufegant, són amics de les “juergas” (gresca, en català). Amb l’associació d’idees abans esmentada, s’entén que follar també pogués derivar de follis. Amb tot, el gran mestre de l’etimologia, Joan Coromines, és de l’opinió que l’etimologia d’aquesta paraula és fullare (“batre”), que igualment tendria una forta càrrega metafòrica.

Tanmateix, avui en dia les paraules vaga i “huelga” tenen un significat més actiu del que indica la seva etimologia. Ho hem pogut veure a principi de curs amb les mobilitzacions que han protagonitzats els docents de les Balears per reivindicar un ensenyament públic de qualitat. Així doncs, “huelga” (sobra) qualsevol comentari tendenciós al respecte.

Antoni Janer Torrens

Sobre priapisme i onanisme

divendres, 15/11/2013
Fresc de Príap (Pompeia)

Fresc de Príap (Pompeia)

El priapisme és l’erecció contínua, dolorosa i involuntària del membre viril. És el que li passa al protagonista de l’excel·lent novel·la de Quim Monzó La magnitud de la tragèdia. Sovint està associat amb la satiriasi. Segons alguns mitògrafs, Príap fou el primer fill que tingué Afrodita després de sortir de l’escuma de la mar cretenca on anaren a parar els genitals que tallà Cronos (Saturn) al seu pare Urà. En presentar-se davant dels déus, Zeus quedà enamorada d’aquella imponent deessa i s’uní amb ella, deixant-la embarassada.

Quan Afrodita estava a punt de parir, Hera, la dona de Zeus, tement que aquella criatura agafàs la bellesa de la mare i el poder del pare, la maleí tocant-li el ventre. Com a resultat, el nadó sortí deforme, amb un penis descomunal. En veure’l, la deessa de l’amor, no volent ser la befa dels déus, l’abandonà enmig de les muntanyes. El nin fou descobert per uns pastors, els quals el criaren i el convertiren en el déu rústic de la fertilitat que protegeix els camps.

És molt habitual trobar en les diferents cultures de l’antiguitat escultures itifàl·liques, és a dir, amb fal·lus en erecció (ἰθυς). No debades, el membre viril era sinònim de fertilitat, abundància i bona sort. A més, tenia una funció apotropaica, és a dir, protegia dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). A part de Príap, els grecs i els romans comptaven amb nombroses divinitats itifàl·liques com Hermes, Pan o els mateixos sàtirs.

Amulet itifàl·lic

Amulet itifàl·lic

Mercuri itifàl·lic

Mercuri itifàl·lic

Onanisme
Segons la mitologia, Príap fou qui inventà la masturbació, donat que, en tenir un òrgan sexual de proporcions tan desmesurades, no podia copular. La necessitat impulsiva de masturbar-se rep el nom d’onanisme. L’origen d’aquesta paraula, però, no és clàssic, sinó bíblic. A més, és fruit d’una mala interpretació. Onan era un personatge que, en morir el seu germà, fou obligat a casar-se amb la seva cunyada vídua i a tenir-hi fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits.

Onan

Onan

Així doncs, etimològicament parlant, onanisme en un principi era sinònim de coitus interruptus. No sé què pensaria ara el cast Onan en veure el significat actual de la paraula que porta el seu nom.

Antoni Janer Torrens

Sobre nimfòmanes i sàtirs

dijous, 14/11/2013
Nimfes i sàtirs (1873)

Nimfes i sàtirs (1873)

En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat, però, el paranimf era l’amic que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi; després, en les universitats, fou la persona encarregada de fer el discurs d’inici de curs.

En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre representades amb poca roba, rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar)… En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso.

Diana i nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

Diana i nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

Satiriasi
També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa de cavall, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos. Eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren el vell Silè i Màrsias.

Silè ebri (Rubens)

Silè ebri (Rubens)

Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí (“suficient”). A l’antiga Roma, una sàtira era composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans.

Antoni Janer Torrens

La controvertida etimologia de puta

diumenge, 3/11/2013
Prostitució romana

Prostitució romana

Hi ha molta de controvèrsia sobre l’etimologia de l’ofici més antic del món. El gran etimòleg Joan Coromines (1905-1997) apunta a què la paraula seria el femení del llatí putus (“al·lot”), paraula relacionada amb puer (nin) i puella (“nina”). No debades, a la literatura romana hi ha textos del segle I aC on apareix el terme putus en al·lusió al jove que es dedica a la prostitució –aplicat a les dones, el terme no apareixeria fins uns quants segles més tard.

Hi ha hagut gent, però, amb molta més imaginació que Coromines, que ha fet altres propostes etimològiques d’un mot que per a alguns és el primer que varen cercar de petits en un diccionari. Encara que totes elles estan mancades de tot rigor científic, val la pena esmentar-les per fer justícia a la famosa dita italiana se non è vero, è ben trovato (“encara que no sigui vera, ben trobat sigui”).

Putes pudents o podrides
Tractant-se d’un ofici que a l’antiguitat no gaudia de les millors condicions higièniques, semblaria raonable pensar que puta ve del verb llatí puteo (“fer pudor”). Puteo, però també vol dir “estar podrit”, de manera que aquesta etimologia estaria més en sintonia amb la moral cristiana que des de sempre ha considerat la prostituta com una “dona podrida”.

Putes amb seny
Aquesta és la versió etimològica més surrealista de totes. Quan els romans entraren en contacte amb la cultura grega se sorprengueren que, al país veí, determinades prostitutes, a part de mantenir relacions sexuals, també es prestassin a conversar amb els clients. Eren les hetairai (“companyes”), dones de cultura refinada que es contraposaven amb les seves rivals més vulgars, les pornai (equivalent a les meuques), d’on deriva la nostra paraula pornografia.

Un text grec atribuït al gran orador atenès Demòstenes (384 a.C.-322 aC) diu: “Les hetairai serveixen per proporcionar-nos plaer, les concubines per a les nostres necessitats quotidianes i les esposes per donar-nos fills legítims i cuidar la casa”. Tal afirmació constata l’alta consideració que tenien aquestes prostitutes a l’antiga Grècia.

Algunes hetairai han passat a la història per la influència que exerciren sobre destacades personalitats del món grec: Aspàsia, amb qui es casà Pèricles després d’abandonar la seva dona; Diotima, freqüentada per Sòcrates i immortalitzada per Plató en el Banquet; o Friné, l’amant de Praxíteles, l’extraordinària bellesa de la qual serví al famós artista grec per esculpir al segle IV aC el primer nu femení integral de la història de l’escultura: Afrodita Cnídia.

Afrodita Cnídia

Afrodita Cnídia

 

Segons aquesta versió etimològica, els romans haurien exportat a la capital del Laci la figura de les hetairai que, en la nostra llengua romànica, serien conegudes com a putes. El nom derivaria del verb llatí puto (“pensar, considerar”). No debades, es tractava de prostitutes que enraonaven amb els seus clients. Tot i que sigui una hipòtesi del tot absurda, no deixa de ser curiós que a Mallorca prevalgui l’expressió “ets un puta” en el sentit de persona astuta, viva, que pensa. En aquesta accepció (que només té sentit en masculí), puta està relacionada amb el verb llatí esmentat.

Amb tot, de puto tenim altres paraules: pare putatiu (que no és un pare que se’n va de putes, sinó de qui es té dubtes que ho sigui), imputat (persona de qui es “considera” que ha participat en algun delicte), diputat (“considerat” el representat del poble), disputa i reputació. Així doncs, si hem de ser fidels a aquest argument etimològic, quan ens fan una putada hem de pensar que el que ens fan en realitat és una “consideració”.

Puta, deessa de l’agricultura
En la mitologia romana Puta hauria estat la deessa menor de l’agricultura. El seu nom derivaria d’una altra accepció de puto, la de “podar”. Segons aquesta teoria, durant les festes en honor a la deessa es podaven arbres i les seves sacerdotesses organitzaven bacanals sagrades on es prostituïen. El cert, però, és que la deessa Puta no és anomenada per cap autor clàssic ni apareix en cap diccionari mitològic.

 

 

Prostitutes romanes
A Roma els prostíbuls rebien el nom de lupanars –suposadament els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes (lupae). Els lupanars estaven regentats per un leno. D’aquí deriva l’expressió castellana “casa de lenocinio” com a sinònima de prostíbul; en canvi, la nostra paraula bordell probablement estaria relacionat amb bord (bastard) –de procedència cèltica- pel fet de ser un lloc d’eventual engendrament de gent borda.

Lupanar romà

Lupanar romà

Lupanar romà

Lupanar romà

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les professionals del sexe dels lupanars rebien el nom de meretrius (< mereor,“la que guanya”). En canvi, les que feien el carrer eren conegudes com a prostitutes (< pro, “davant” + statuo “estar dret”). Aquestes solien prestar els seus serveis sota la volta o arc (fornix) d’un porxo –i d’aquí tenim el verb fornicar.

Ser una messalina
Avui les dones més desinhibides sexualment solen ser titllades de “messalinas”. Valeria Messalina (17 dC-48 dC) fou la tercera dona de l’emperador Claudi. La seva lascívia (< lascivus, “juganer”) la portà a prostituir-se amb el sobrenom de Lycisca. Fins i tot s’atreví a llançar un repte al gremi de prostitutes de Roma: les desafià a saber qui seria capaç d’atendre més homes en una sola nit. Les prostitutes acceptaren el repte i, en representació seva, enviaren a competir amb Messalina la seva col·lega més famosa de Roma, la siciliana Escil·la.

 

Messalina (Bernardelli, 1878-86)

Messalina (Bernardelli, 1878-86)

Després d’haver estat posseïda per vint-i-cinc homes, Escil·la tirà la tovallola, de manera que Messalina en sortí victoriosa. Segons diuen les fonts escrites, però, fins i tot després d’haver atès setanta homes l’emperadriu no se sentia satisfeta –aquella nit hagué d’arribar a la increïble xifra de dos cents homes.

Antoni Janer Torrens

L’espasa de Dàmocles

divendres, 1/11/2013
L'espasa de Dàmocles, Richard Westall (1812)

L'espasa de Dàmocles, Richard Westall (1812)

Avui, dia de Tots Sants, tenim més present que mai l’espasa de Dàmocles, és a dir, la mort, que prest o tard caurà damunt nosaltres. L’origen d’aquesta expressió, que al·ludeix a una amenaça imminent, està relacionat amb un episodi on es mescla mite i realitat històrica i que fou recollit per diversos autors antics com Horaci o Ciceró. L’acció se situa al segle IV aC a Siracusa, en temps del tirà Dionisi II el Jove. Dàmocles, un servent grec adulador, considerava que el seu cap era un afortunat per tenir tant de poder i riquesa.

Aleshores, Dionisi decidí escarmentar aquell jove ingenu oferint-li intercanviar els papers per un dia. Aquella mateixa tarda, se li celebrà un banquet opípar. No fou fins al final de la vetllada quan Dàmocles es fixà en una espasa que penjava sobre el seu cap, fermada només per un finíssim pèl de crin. Aterrat, de seguida renuncià al seu càrrec i tornà al seu lloc de cortesà. La lliçó era clara: el poder i les riqueses sempre impliquen una amenaça. Durant molt de temps els nostres polítics no només s’han oblidat de la seva condició de mortals, sinó també de la seva pròpia espasa de Dàmocles. Ara, però, amb les recents actuacions judicials, estaran obligats a mirar contínuament, com Dàmocles, cap a dalt.

Antoni Janer Torrens