Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

Orgies amb orgasmes

dilluns, 17/02/2014
La joventut de Bacus, Bouguereau (1884)

La joventut de Bacus, Bouguereau (1884)

La paraula grega orgia (“agitació”), que comparteix ètim (οργάω, “ser fèrtil”, “estar excitat”) amb orgasme, inicialment no tenia cap connotació sexual. En els seus orígens al·ludia a l’estat de frenesí (< φρήν, “entranyes”, “cor”, “ànim”) de certs cultes religiosos. Les orgies més famoses foren les que presidia el déu Dionís, que a Roma foren conegudes com a bacanals atès que Bacus era el nom que rebé entre els llatins el déu grec del vi i la disbauxa. L’objectiu del culte dionisíac era reviure el tràgic destí que havia marcat la vida del déu. Com que havia estat fruit de l’adulteri de Zeus amb Sèmele, Hera –l’esposa de Zeus- l’havia assetjat fins a embogir-lo, o fins a causar-li la mort, segons una altra tradició.

El culte dionisíac tenia lloc als boscos i era protagonitzat per unes dones conegudes com a mènades (< μανία, “bogeria”)  o bacants que s’entregaven, embriagades, a danses desenfrenades. La cerimònia solia incloure l’esquarterament d’animals salvatges (σπαραγμός) que eren devorats per l’enfollit seguici en el que es coneixia com a ὠμοφαγία (“ingestió de carn crua”). Atesos aquests orígens tan foscos, per als romans la paraula orgia només significà “culte misteriós”. Sota l’aparença del terme llatí bacanal, la cerimònia continuava essent per als no iniciats igual de misteriosa, de manera que, segons Tit Livi, el Senat la prohibí l’any 186 aC. I és que l’Estat romà no veia amb bons ulls unes celebracions que es desviaven de la religió oficial i que, a més, essent un focus de gent de tota condició social, podia donar lloc a conspiracions.

Bacanal, Rubens (segle XVII)

Bacanal, Rubens (segle XVII)

Tanmateix, a Roma les bacanals, en contra del que pensa molta gent avui, tampoc no tingueren un contingut sexual. Aquest significat li seria atorgat a partir del segle XIII per autors cristians. Si algú a l’antiguitat celebrava un simposi o banquet per beure i tenir sexe, això no era cap orgia ni cap bacanal; senzillament era una festa privada desenfrenada.

Els romans de la decadència
Si hi ha un quadre que associam a una bacanal aquest és Els romans de la decadència (1847), del francès Thomas Couture. L’obra, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París, forma part del gènere de la pintura històrica que havia de representar accions humanes i fomentar un missatge moral. Representa un matí de ressaca després d’una nit de sexe desenfrenat. Dins d’un saló amb columnes, hi veim una quarantena de figures vestides a la manera romana gandulejant i dormint. En el centre hi trobam el grup dels luxuriosos, alguns encara bevent i ballant.

Els romans de la decadència, Couture (1847)

Els romans de la decadència, Couture (1847)

En el primer pla, es troben tres homes que no participen de la disbauxa: a l’esquerra, un al·lot malenconiós assegut damunt d’una columna i a la dreta dos visitants estrangers que llancen una mirada reprovadora sobre l’escena. Envoltant els folgosos, columnes corínties i estàtues de romans augusts, inclòs Germànic –pare de l’emperador Calígula- al bell mig del quadre. Jacobí, republicà i anticlerical, Couture criticà amb aquesta pintura la decadència moral de la França de la Monarquia de Juli (1830-48) formada per una alta burgesia que aviat es veié desacreditada per una sèrie d’escàndols.

El quadre donava per bona la teoria, estesa pels autors cristians i sense cap base històrica, segons la qual l’Imperi Romà havia caigut per culpa dels relaxats costums dels seus governants. Ja al segle II aC Cató es queixà de com la influència de l’hel·lenisme estava corrompent els tradicionals valors de l’austeritat romana.

El 1847, el dia de la seva exposició pública, Couture va voler que el quadre aparegués amb dos versos de la Sexta Sàtira de Juvenal: “Més cruel que la guerra, el vici s’ha abatut sobre Roma i venja l’univers vençut”. Personificant aquesta cita, al mig del quadre, sota l’estàtua de Germànic, apareix tombada una dona, identificada pels contemporanis com una cortesana. El missatge, doncs, era clar: així com, segons la majoria d’autors cristians, les absorbents promíscues dones havien acabat amb Roma, de la mateixa manera la cortesana esdevenia una amenaça per a la noblesa i l’honor de França del segle XIX. Per tant, als romans de Couture la sexualitat femenina apareix com una decadència tràgica.

Antoni Janer Torrens

Treballar és una tortura!

dijous, 30/01/2014

Per molt que diguin que dignifica l’home, el treball és un suplici, almanco etimològicament parlant. Els romans es referien al treball amb el terme labor, que en italià ha donat “lavoro” i que en la nostra llengua s’ha mantingut viu en esl derivats laboratori, elaborar, col·laborar, laboral, llavor i llaurar.

Treball prové del mot llatí tripalium (“tres pals”), el qual és un calc del grec τριπασσαλον. A l’antiga Roma el tripalium era un instrument de tortura format per tres pals creuats. En la seva evolució en les llengües romàniques, la paraula al·ludiria a qualsevol tipus d’activitat productiva: trabajo en castellà; travail en francès; o trabalho en portuguès. Això no ha d’estranyar, ja que a l’antiguitat la majoria de la població vivia al camp i treballar requeria un esforç físic sovint esgotador.

Treball, doncs, és un mot amb una herència cultural profundament negativa, lligada al dolor. Ja el Gènesi ens diu que és una maledicció divina. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front […]”, etzibà Déu a Adam com a càstig per haver menjat també el fruit prohibit del jardí de l’Edem que li havia passat Eva. L’estigmatització d’aquesta paraula, però, també és present en altres veus no derivades necessàriament del llatí. Així, en romanès fan servir la paraula munca, que prové de l’hongarès munka, el qual deriva alhora de l’antic eslau *monka, que significa “tortura”. I a Grècia s’empra δουλεια, que en la llengua clàssica estava relacionada amb l’esclavitud.

En italià, el verb “travagliare” també serveix per al·ludir als dolors que la dona pateix en el moment de donar a llum. L’anglès travel (viatge) és un altre exemple de la càrrega negativa de la paraula tripalium. Antigament, els viatgers no només s’havien de sotmetre als perills constants de ser atracat; també havien de patir les dures condicions climatològiques o físiques del trajecte. Així doncs, en la llengua de Shakespeare, en un principi la veu “travel” significava un viatge especialment dur i fatigós que després es generalitzà a tot tipus de desplaçament.

Obres laborioses
En llatí també existia el substantiu neutre opus (“acció”) i el seu plural opera que indicava les “obres realitzades”. Derivats d’aquest mot són: cooperar, obrer, operació, ofici, oficina (< opus + facere, “fer”) i opuscle (diminutiu d’opus i, per tant, al·ludeix a una obra literària o científica de poca extensió).

Feina també prové del llatí, en concret del gerundiu del verb facere amb el significat de “coses que cal fer”. La forma catalana medieval “faena” és l’origen del mot castellà. Com a sinònim de feina també tenim tasca, la qual, però, presenta una etimologia incerta.

Amb l’actual crisi, abunden les feines precàries, insegures, inestables, mal pagades. Així ho indica ja l’etimologia d’aquesta paraula, on trobam el mot llatí prex, precis (“prec”). O sigui, una feina precària és una feina obtinguda a base de precs. És com si diguessin: “Per favor, dona’m feina, m’és igual per quant de temps ni quant em pagaràs”!

Per ventura haurem de fer feina en precari fins a la nostra jubilació. Aquesta paraula podria venir de l’hebreu yobel, que era una espècie de trompeta que s’utilitzava per anunciar l’inici d’una festivitat. Després hauria passat al llatí iubilo (“donar crits d’alegria”). No sé, però, si el dia del nostre “retir daurat” estarem per pegar bots d’alegria!

I per acabar amb una rialla, aquí teniu una excel·lent reflexió sobre el treball feta pel nostre entranyable Rubianes.

La veterania emèrita de la senectut

dijous, 23/01/2014
Senat romà

Senat romà

Avui en dia el Senat és vist per la majoria de la societat com un cementeri d’elefants, el retir daurat dels expresidents autonòmics. Aquesta paraula prové del llatí senex (“vell”), ja que a l’antiga Roma el Senat estava compost pels més ancians -i, per tant, més savis- del poble, que combatien amb el cap tota amenaça de senilitat. A pesar que només aconsellaven, les recomanacions d’aquesta antiga senectut tenien auctoritas, és a dir, una autoritat moral de tanta envergadura que eren rebuts pels magistrats com a lleis de rang superior. Avui en dia el Senat –que és la Cambra alta de les Corts generals- continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut la importància que tenia a Roma a causa de la constitució del Congrés, la Cambra baixa.

El comparatiu de senex és senior, d’on deriva la paraula senyor. D’altra banda, el mot misser, avui sinònim d’advocat, és fruit precisament de la contracció del llatí mi senior, “senyor meu” (vocatiu), que era el tractament donat antigament a persones d’autoritat i a la gent de lletres. L’apel·latiu de mossèn també deriva de la contracció meus senior.

Veterinaris veterans
A part de senex, en llatí hi havia un altre mot relacionat amb la vellesa: l’adjectiu vetus, veteris. D’aquest ètim deriva veterinari. Avui els veterinaris atenen tot tipus d’animals, des que neixen fins que moren. En els seus orígens, però, tal com indica el nom de la seva professió, només s’encarregaven dels animals vells, generalment animals de càrrega (ase, cavall, mula).

De vetus, també tenim els adjectius vetust, sinònim d’antic, i veterà. Aquest darrer mot continua mantenint el valor positiu i elogiós que els romans adjudicaven a la vellesa, entesa com a acumulació de coneixements i d’experiència. A la capital del Laci, era un adjectiu que s’assignava principalment al soldats jubilats, que esdevingueren tota una institució. De fet, l’ofici de soldat va ser el primer que va gaudir d’una pensió de jubilació. A més, la condició de veterà portava associats privilegis com ara la concessió de terres o l’exempció de pagar impostos. Era una manera de donar a entendre als joves reclutes que valia la pena enrolar-se a les legions de l’Imperi.

Emèrits amb berenar
Quan els soldats es llicenciaven per jubilar-se passaren a ser coneguts com a veterani emeriti (“els veterans que són mereixedors de quelcom”) –l’adjectiu deriva del verb emereo (“obtenir, merèixer, guanyar”). Avui en dia, en el món universitari, un professor emèrit és un professor que s’ha jubilat, però que “es mereix” continuar gaudint d’algun privilegi pels seus bons serveis –en aquest cas, pot continuar assessorant la universitat.

Teatre romà de Mérida

Teatre romà de Mérida

Altres derivats d’emereo són també paraules com dirimir (“resoldre una controvèrsia”), redemptor, mèrit, assumir (+ ad, “cap a” + sub, “sota”), assumpte, resumir, presumir, presumpte, consumir, sumptuós, exemple -cosa que s’ha extret (ex) d’un grup perquè servesqui de model.

Curiosament, d’emereo també tenim berenar, que és una simplificació del gerundiu femení merenda (“el que s’ha de mereix”). És possible que entre els romans la merenda fes referència al menjar que es mereixia un soldat després d’un esforç important –el castellà “merienda” és més fidel a aquesta etimologia. Això explicaria que la ciutat extremenya de Mèrida també provengui d’aquest verb llatí. Va ser fundada l’any 25 aC com a  premi a un conjunt de soldats veterans que havien lluitat a la península. Va rebre el nom d’Emerita pels veterani emeriti, i el d’Augusta per l’emperador Octavi August, promotor de la iniciativa. Avui Mèrida -resultat de la simplicació d’aquests dos mots llatins- encara conserva la glòria d’antany gràcies al reputat Festival de Teatre Clàssic que acull cada estiu.

Per acabar de reflexionar sobre l’actual utilitat del Senat, aquí teniu un revelador vídeo del programa Salvados:

 

L’origen medieval de l’@

divendres, 17/01/2014

 

L’arrova no és un invent propi de l’era Internet. Aquesta espècie d’a tancada en cercle té els seus orígens en una pràctica comuna entre els copistes medievals.  Aleshores, per formar la preposició llatina ad (“fins a”) –molt habitual-, s’utilitzava l’@ com a resultat de la unió de les lletres “a” i la “d”. El mot arrova, en canvi, prové de l’àrab  ar-rub, que, amb el significat de “quart” o “quarta part”, designa una unitat de pes variable segons les èpoques i regions, però que rondava el 11 kilograms i mig.

Al segle XVI ja era bastant habitual l’associació del terme àrab amb l’@ llatina com a indicació de mesura en el comerç. Amb el temps, el símbol deixà d’emprar-se i només es va mantenir més o menys viu al món anglosaxó, on s’acabà identificant amb la preposició at (“a”). Així, per indicar el cost d’unitat s’escrivia “12 productes @ 1$”. Això féu que l’@ aparegués en els teclats quan s’inventà la màquina d’escriure a finals del segle XIX. Després, els ordinadors també l’incorporarien.

Però la relació de l’@ amb el correu electrònic és molt posterior. Fou idea d’un jove enginyer nord-americà, Ray Tomlinson (Nova York, 1941), qui el 1971, en crear el correu electrònic, el trià perquè era un dels pocs símbols disponibles en els teclats. A més, no apareixia en els noms propis de les persones o empreses. Un altre punt a favor de la seva adopció és que l’arrova dóna una sensació de localització, atès que en anglès equival a la preposició at (“a”).

Ray Tomlinson, creador de l'emblema del món digital

Ray Tomlinson, creador de l'emblema del món digital

La primera direcció de correu electrònic de la història fou tomlinson@bbn-tenexa, la qual es podia interpretar com a Tomlinson a la (@) màquina bbn-tenexa” –aleshores el concepte de domini encara no estava definit. D’aquesta manera, un caràcter inventat pels copistes medievals com una forma de simplificar el seu treball es convertí en l’emblema de l’actual món digital.

Antoni Janer Torrens

Sobre dones i homes

dimecres, 8/01/2014
Edat d'Or, Cranach (1530)

Edat d'Or, Cranach (1530)

El terme que feien servir els romans per referir-se als dos gèneres era homo, -inis. La paraula deriva del llatí humus, -i (“terra”). Aquesta etimologia constata, doncs, que l’home era qui vivia a la terra en contraposició als déus, que habitaven altes esferes. Altres derivats d’humus, -i són humil (literalment, “qui toca amb els peus a terra”), humiliar (literalment, “tirar algú pel terra”), humit (no debades, la capa més profunda de la terra sol ser humida) i humanitat –hi ha humans, però, que no en tenen, la qual cosa suposa un autèntic atemptat etimològic.

L’equivalent grec d’homo, -inis és ἀνθρωπος, d’on tenim antropologia, ciència que estudia l’home. Segons una teoria, si dissecam aquesta paraula ens trobam amb la preposició ἀνά (“cap amunt”) i amb el substantiu ὥψς, ὠπός (“vista”). D’acord, doncs, amb aquesta versió l’ἀνθρωπος es caracteritzava per tenir sempre la vista posada al cel.

Mullers femenines
En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina, -ae i mulier, -eris. El primer, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. El segon designava la dona adulta en oposició a puella, -ae (“nina”). Amb tot, la paraula més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”– ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“gossa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), d’on també deriva dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (>fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”; felix, “el productiu”, –i, en el seu sentit secundari, “pròsper”, “afortunat”-; i fellare, “xuclar”, “mamar” –aviat adquirí un sentit obscè.

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”) -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtut, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)

Adam i Eva (Lucas Cranach)

El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex  (“ancià”), que s’anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Finalment, si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un  gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades.

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona– molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Telecinco “Mujeres y hombres y viceversa”.

Antoni Janer Torrens

Quina joia de joguines!

dissabte, 4/01/2014

Els nins esperen amb molta de joia el Nadal perquè és temps de jocs i de joguines. No saben, però, que l’etimologia actua sobre d’ells com si fos un autèntic imant. No debades, aquestes tres paraules deriven del llatí iocus (“broma”, “diversió”), que en anglès, a través del francès, donà joke (“acudit”) i en castellà “jocoso” com a sinònim de bromista. Durant l’edat mitjana, també produïa molta de joia escoltar els joglars, encara que fos per afinitat etimològica.

Una altra paraula llatina que s’utilitzà amb el mateix significat que iocus fou ludus. No deixa de ser curiós que a l’antiga Roma l’escola infantil s’anomenàs precisament ludus; això constata que la infància ja llavors era concebuda com una etapa per a l’esbarjo. De ludus tenim lúdic, ludòpata, ludoteca, preludi, al·ludir -originàriament, “fer broma amb algú”- i eludir -originàriament, “esquivar alguna cosa des de (ex-) la broma”. Il·lusió també conté el mateix ètim; amb la incorporació de la preposició in (“cap a”), antigament significava “burlar-se d’algú”.

Ara sabem, doncs, que incorrem en una redundància etimològica quan deim que la vida és un joc d’il·lusions –és a dir, un joc (iocus) d’il·lusions (<ludus, “joc”). A falta de motivar-nos nosaltres mateixos, sempre podem recórrer a un il·lusionista que amb els seus espectacles ens convidarà a divertir-nos. Amb el temps, però, la il·lusió perdria la seva base lúdica i esdevindria sinònima d’esperança sense fonament real. És per això que ara, per a molts, una il·lusió és una mentida que sembla real. Això, però, és millor que encara no ho sàpiguen els nostres il·lusos infants –ja s’ho trobaran. Deixem que aquests dies continuïn gaudint de la joia que els provoca saber que les seves il·lusions s’han fet realitat en forma de joc o de joguina.

Antoni Janer Torrens

Dretes ensinistradores?

dilluns, 23/12/2013

Les ments més malvades sovint recorren a l’etimologia per defensar que en català tenim més seny perquè en la nostra llengua “ensinistram” mentre que en castellà “adiestran”. Argumenten que “ensinistrar” deriva del llatí sinister (“esquerra”) i “adiestrar” de dexter (“dreta”). Aquesta interpretació, però, no té ni cap ni peus. La veritat és que ni els mateixos filòlegs es posen d’acord a l’hora d’explicar l’etimologia d’ “ensinistrar”.

Alguns defensen que “ensinistrar” seria el resultat de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter. No debades, una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp -de signum també tenim “ensenyar”. D’altres, en canvi, són de l’opinió que “ensinistrar” és un vestigi del significat positiu que antigament tenia sinister (“favorable”) –aquest antic significat encara es conserva en l’expressió “tenir mà esquerra”, que, procedent del món taurí, és sinònima de ser persona hàbil.

Tanmateix, amb el temps sinister adquiriria l’actual significat negatiu com reflecteix la paraula sinistre. A la dreta, en canvi, se li atribuiria un sentit positiu. Ja en la tradició cristiana se’ns diu que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt significatiu que “right” signifiqui tant dreta com correcte.

Atès que el sinister llatí acabà essent una paraula tabú, les llengües de la península ibèrica se sentiren en la necessitat de recórrer-ne a una altra. I en aquest cas optaren pel basc esquerre, format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”). Tanmateix, aquest mot basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió “aixecar-se amb el peu esquerre”. Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (“sinistra”). En castellà, aquesta arrel llatina es conserva en l’expressió a diestro y sinietro –en català, “a tort i a dret”.

Polítics d’esquerres i de dretes
La diferenciació política entre esquerres i dretes va néixer a França a finals del segle XVIII durant la Revolució Francesa. Durant els debats de l’Assemblea Constituent (1789-1791) els partidaris del poder reial seien a la dreta, mentre que els defensors del poder popular ho feien a l’esquerra. Tanmateix, aquesta disposició dels parlamentaris no degué ser casual. A la dreta del president, s’hi varen asseure els que volien mantenir l’ordre de sempre, els normals, mentre que a l’esquerra s’hi col·locaren els que volien modificar-lo, els transgressors.

 

Antoni Janer Torrens

Súbdits per tradició

diumenge, 22/12/2013

Avui en dia els polítics tenen molt en compte el verb llatí do, dare, datum (“donar”). És per això que, per tradició (< traditio < trans + dare, “donar a través de”), manen (<mandare) les masses com si fossin súbdits (sub, “sota” + dare) seus. A través dels donatius cada cop més additius que reben dels seus editors tan ben dotats, tenen el do de no fer cas de les recomanacions ni de les demandes ciutadanes. Tampoc no demanen perdó (< per + dare, “fer bo del tot”) en cas d’equivocar-se amb les dades, la qual cosa és una vertadera traïció (traditio, “entrega”) democràtica, convertida també en tradició (<traditio).

Sovint els nostres dirigents actuen com uns pares que volen casar la seva filla, de manera que no dubten a circumdar els seus afins amb dots entregats sota l’aparença de subvencions. Arribada la data de les eleccions, per tal de no perdre (< per + dare), no es rendiran i fins i tot es vendran (venum + dare, “donar a la venda”) a qualsevol preu. Aleshores, ens vindrà al cap l’equivalent grec del verb llatí do, δίδωμι, d’on tenim dosi, antídot i anècdota (“no publicat, “no donat”). Així, les dosis d’humor esdevindran el nostre millor antídot per combatre aquestes anècdotes tan miserables que, tanmateix –farem bé de saber-ho- provenen de la famosa capsa de Pandora (παν, “tot” + δῶρa, “regals”), mot que també conté l’arrel indoeuropea *do- (“donar”). Davant un panorama tan desolador no ens quedarà més remei que encomanar-nos a polítics amb nom providència com Isidre (“regal d’Isis”) o Teodor (“regal de déu”).
Antoni Janer Torrens

Prohibicions cohibidores

dijous, 19/12/2013


Ara ens sentim més cohibits que mai amb tantes prohibicions que ens fan oblidar l’enorme quantitat de mots derivats del verb llatí habeo (“tenir”). Aquest ètim ens indica que tenim el deure (<de + habeo) de desinhibir-nos i d’exhibir-nos fora de les nostres habitacions. I és que el nostre hàbitat natural és el carrer que hem d’habitar amb les nostres habilitats habituals sense por a què els més dèbils d’esperit, carregats de prebendes institucionals amb les quals eixuguen els seus dèbits, ens inhabilitin per a l’exercici dels nostres hàbits ciutadans. Aleshores, haurem de recuperar la cèlebre consigna del Maig del 68: Prohibit prohibir!

El verb habeo, doncs, ha de ser el nostre quadern de bitàcola (< habitaculum), la famosa caixa forta on els capitans solien guardar el seu diari de navegació -donada la seva importància per arribar a bon port, es custodiava en aquell habitacle. I, amb aquest coixí etimològic que tanta força ens dóna, no podrem més que alegrar-nos en sentir cada cert temps el crit de joia vaticà: Habemus papam! (“Tenim papa!”).
Per reflexionar sobre les nostres prohibicions internes, aquí teniu un poema deliciós d’Alfredo Cuervo Barrero titulat “Queda prohibido”. I en aquest enllaç el podreu acabar d’assaborir amb la veu de l’actor argentí Ricardo Darín.

¿ Qué es lo verdaderamente importante?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de falsas ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:
queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando les necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a toda la gente que me quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hacer mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
olvidar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
pensar que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

Irremissiblement insubmisos

dimarts, 17/12/2013

Irremissiblement, davant aquesta democràcia que tan poques coses permet, tots ens hem tornat insubmisos. Ja no admetem més estar sota (sub-) la missió de ningú. Tanmateix, el verb llatí mitto, misi, missum (“enviar, llançar”) ens remet a altres missatges que actuen com a autèntics míssils en les nostres compromeses consciències. Estam envoltats de comissaris que no paren de decomissar-nos. No podem aguantar més intromissions de gent remisa que actua com a corretja transmissora de premisses emeses sense fonament.

Estam farts de tanta comèdia, és a dir, d’entremesos protagonitzats pels emissaris de torn amb falses promeses regalimant de la comissura dels seus llavis. Reunits en comitè, hem de cometre el nostre destí per evitar que ens ometin més. Ja que ningú no dimiteix, ens convendrà anar a missa i transmetre la nostra pròpia pregària al cel. I, com si es tractàs d’una missiva, hi posarem també el remitent.
Antoni Janer Torrens