Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

Compte amb els amfitrions!

divendres, 11/04/2014

Avui un amfitrió és la persona que es desviu pels seus convidats. En la mitologia grega, Amfitrió era el marit d’Alcmena, rei de Tirint i nét de l’heroi Perseu. Un dia que Amfitrió se n’anà a la guerra, Zeus visità Alcmena sota l’aparença del seu marit. En tornar, Amfitrió s’uní amb la seva dona. El resultat d’aquests amors foren dos bessons, Íficles (fill d’Amfitrió) i Hèracles (fill de Zeus), que en un principi s’anomenà Alcides.

L’actual significat d’amfitrió, però, neix d’una comèdia homònima del francès Molière (1668), el qual a la vegada s’inspirà en una altra homònima del comediògraf llatí Plaute (segle III aC). En l’escena final de l’obra de Molière es representa un banquet, on Sòsia, l’esclau d’Amfitrió, no sap si està parlant amb el seu vertader amo o amb Zeus, que havia adoptat el seu aspecte. I, quan és convidat a la taula, s’esvaeix la seva preocupació i li diu: Le véritable Amphitryón est l’Amphitryon où l’on din (“El vertader Amfitrió és qui convida a sopar”). La frase fou rebuda amb simpatia pel públic, i aviat Amfitrió s’incorporà a la llengua francesa amb el significat de “qui convida a sopar”.

D’altra banda, el nom de Sòsia també serviria per encunyar un nou concepte. Avui un sòsia és una persona que s’assembla extraordinàriament a una altra. I és que en l’obra de Plaute el déu Mercuri pren la figura de l’esclau d’Amfitrió per protegir la infidelitat de Zeus.

Coneixent ja l’origen de la paraula amfitrió, pensau, doncs, que rere la seva figura per ventura s’hi amaga el mateix Zeus!!!

Antoni Janer Torrens

Per què en català es diu arc de Sant Martí i en castellà “arco iris”?

dilluns, 7/04/2014

En aquesta pregunta s’enfronten paganisme i cristianisme. La denominació castellana de “arco iris” al·ludeix al nom de la deessa que, en la mitologia grega, era la missatgera dels déus –per tant, la versió masculina del déu Hermes (Mercuri romà). Com a símbol de la unió del cel i la terra, era representada amb ales i coberta amb un vel mol tènue que, quan li pegava la llum del sol, es descomponia en diferents colors. Per analogia amb el personatge mitològic, en anatomia l’iris també és el nom del disc membranós, pigmentat i contràctil, de l’ull, al centre del qual hi ha la pupil·la.

 

Iris entregant un missatge a Príam

Iris entregant un missatge a Príam

Si feim una ullada a la Bíblia, tenim que l’arc de cel va aparèixer després del Diluvi Universal com a signe d’aliança de Déu amb els homes. Durant l’edat mitjana aquest fenomen meteorològic que apareix quan coincideixen la llum del sol i la pluja rebria el nom d’arc de Sant Martí. Martí havia nascut a Hongria al segle IV aC. Era fill d’un oficial de l’exèrcit romà, que li donà el nom de Martinus en honor del déu de la guerra Mart      –que també donà altres noms propis com Marc o Marçal. Aviat, emigrà a França a fer de sentinella.

A Europa Martí va ser un dels sants més populars i amb més devoció durant l’edat mitjana. La seva festivitat és l’11 de novembre, aniversari del seu funeral a la ciutat de Tours, on té una basílica dedicada. A Catalunya el seu culte va ser introduït durant la conquesta franca. Va ser precisament durant aquesta època quan adoptàrem l’expressió arc de Sant Martí.

La basílica aixecada sobre la seva tomba de Tours va ser un dels principal centres de pelegrinatge de l’Europa medieval i l’edifici religiós més gran de tot França. En 1562, els protestants la van saquejar i van cremar les relíquies del sant; durant la Revolució francesa, l’edifici va ser enderrocat, malgrat el seu gran valor artístic. La nova basílica es construí entre 1884 i 1925. Avui, a França, Sant Martí és un heroi nacional.

Capellans amb capa de Sant Martí
Segons una versió, un dia Martí va desafiar el diable a veure qui dels dos feia un arc més bonic i gran. El futur sant va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. El del dimoni, més petit i de colors més difusos, hauria originat, en l’imaginari popular, l’ “arc secundari” que sovint es pot veure al costat de l’autèntic arc de Sant Martí.

Una altra versió diu que Martí fou el protagonista d’un acte de caritat. A l’hivern del 337, destinat com a soldat a Amiens, es trobà a les portes d’aquella ciutat amb un captaire mort de fred. Sense pensar-ho gens, tallà amb l’espasa la capa que duia i en donà una de les dues meitat al pobre vagabund, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom, el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué un gran arc policromat de banda a banda de la Terra. Així, aquest fenomen meteorològic rebria el seu nom, i l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre dins el rigor tardoral seria conegut com l’Estiuet de Sant Martí –alguns ho atribueixen al fet que quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre. Durant la seva festivitat és quan se sol produir la matança del porc. D’aquí tenim la dita “A cada porc li arriba el seu Sant Martí”.

 

Sant Martí, El Greco (segle XVI)

Sant Martí, El Greco (segle XVI)

A la nit de trobar-se amb el captaire, Crist s’aparegué a Martí vestit amb la mitja capa del captaire, i, quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. Aquest fet l’animà a batiar-se, encara que no abandonà l’exèrcit fins als 40 anys. Una vegada es llicencià, es dedicà a predicar l’Evangeli, tot fundant diversos monestirs. De vida asceta, es convertí en bisbe de Tours per aclamació popular. Se salvà per ben poc de figurar entre els màrtirs, ja que la seva conversió es va produir poc després de l’Edicte de Milà (313) i de l’arribada al poder de l’emperador Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

La capa miraculosa de Sant Martí es va conservar com a relíquia. El prevere encarregat de la custòdia d’aquella cappella (“capa curta” en llatí) era el cappellanus, d’on, en català, s’originà, d’una banda, la “capella”, com a lloc d’oració, per l’oratori on es conservava, i de l’altra, el terme “capellà” com a sacerdot.

Plou i fa sol
A part d’arc de Sant Martí, en el domini lingüístic català, també s’empren altres expressions com “arc de pluja”, que equival al rainbow anglès o al arco-da-chuva portuguès. En altres llengües (gallec, asturià, gal·lès) s’empren denominacions que signifiquen “arc de la vella”. Es tracta d’un ésser fabulós relacionat amb els fenòmens meteorològics present en moltes cultures de l’antiguitat. Nosaltres ens hi referim en la cançoneta popular: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol”.

Els colors de l’arc de Sant Martí
Tradicionalment s’ha considerat que l’arc té set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat. Aquest nombre, però, l’establí al segle XVII el físic anglès Isaac Newton. En bona lògica, s’haurien d’haver considerat només els tres colors bàsics (vermell, groc i blau) i tres de secundaris (taronja, verd i morat).

Newton va forçar la inclusió de l’indi o anyil a fi que el nombre de colors fóra set perquè el número set és un número màgic en les cultures de l’antiguitat: els set dies de la setmana, els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, les set notes musicals, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma… El número set, però, no és casual. En temps llunyans només era possible veure en el cel set cossos celestes -el sol, la lluna i cinc planetes- que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits.

L’arc de Sant Martí i la bandera homosexual
La bandera homosexual de sis colors –els sis originaris de l’arc de Sant Martí- va ser ideada per l’artista Gilbert Baker el 1978 a petició de l’organització de la marxa de l’orgull gay a Califòrnia. El seu disseny s’inspirava suposadament en la cançó Over the Rainbowde Judy Garland.

Bandera LGTB

Bandera LGTB

La versió original de la bandera tenia vuit franges, però després se suprimiren els colors rosa i celeste degut a la dificultat de producció. Avui aquesta bandera representa tota la comunitat LGTB (gays, lesbianes, transsexuals i bisexuals). La comunitat LGTB, però, no és l’únic col·lectiu que oneja els colors de l’Arc de Sant Martí. Si la bandera té set franges (amb l’afegitó del celeste) és la bandera de la pau que va aparèixer a Itàlia el 1961 –en aquest cas el vermell va a baix.

Bandera de la pau

Bandera de la pau

Set color també té la bandera de l’imperi inca tan present a la ciutat peruana de Cuzco –en aquest cas el vermell va a dalt.

 

Bandera de Cuzco

Bandera de Cuzco

Antoni Janer Torrens

 

 

 

 

 

 

Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca

dimecres, 2/04/2014
Restes romanes de Pollentia (Alcúdia)

Restes romanes de Pollentia (Alcúdia)

La Comunitat Autonomade les Balears concedeix cada any la distinció Cornelius Atticus a tots aquells illencs que han dedicat la seva vida a la pràctica i a la promoció de l’esport. Aquesta setmana s’ha lliurat el premi al nadador paralímpic Xavi Torres.

Cornelius Atticus va ser un famós pancracista del segle III, considerat el primer esportista conegut a Mallorca. A l’antiga Grècia el pancraci –avui esdevingut nom propi de persona- era una prova olímpica. Tal com indica la seva etimologia (παν, “tot” + κρατός, “força”), es tractava d’una modalitat de lluita que admetia “tot tipus de força”, puntades de peu a l’estómac i fins i tot als genitals, travetes, cops de puny a la cara i estrangulacions. Tan sols quedava prohibit mossegar i ficar el dit a l’ull.

 

Escena de dos pancracistes. El de la dreta intentar posar el dit dins l'ull del seu adversari. L'arbitre intervé amb un fuet per castigar la falta

Escena de dos pancracistes. El de la dreta intentar posar el dit dins l'ull del seu adversari. L'arbitre intervé amb un fuet per castigar la falta

Una altra prova de lluita similar al pancraci era el pugilat, paraula que ens ha arribat a través del llatí pugno (“lluitar”). En aquesta, en canvi, es lluitava amb guants pegant cops a les cames i a les mans, i no es permetia agafar l’adversari –per sorpresa nostra, els antics consideraven que el pugilat –d’on tenim púgil com a sinònim de boxejador- era més perillós que el pancraci En ambdós casos, els combats acabaven quan un dels dos contrincants aixecava el dit com a senyal de derrota o jeia inconscient al terra. L’esperit tan agressiu d’aquestes proves era una herència dels jocs rituals funeraris, en els quals es donava el duel a mort com a símbol d’oferiment de la vida a l’estimat difunt.

Pugilat (escultura de bronze hel·lenística del segle I aC)

Pugilat (escultura de bronze hel·lenística del segle I aC)

Saltar a la palestra
La lluita formava part d’una de les proves del pentatló, que incloïa també carreres, llançament de disc, de javelina i el salt de longitud. Dins d’aquesta categoria, però, la lluita era coneguda com a παλή i no tenia res a veure amb el caràcter violent de les seves altres dues germanes: pancraci i pugilat –en les tres, però, els atletes solien untar-se el cos amb oli perquè el rival tingués més difícil on agafar-se.

 

Entrenador grec a la palestra

Entrenador grec a la palestra

En la παλή, que equivaldria a l’actual lluita grecoromana olímpica, la victòria s’aconseguia quan es tomava al terra tres vegades l’adversari, quedant prohibits els cops i l’estrangulació. El lloc on es duia a terme aquesta competició rebia el nom de παλαίστρα. D’aquí tenim l’expressió “sortir o saltar a la palestra” en el sentit de donar-se a conèixer.

Cornelius Atticus
El pancrecista Cornelius Atticus no fou un romà de Mallorca. Pel seu cognom, cal pensar que era grec. La seva làpida, descoberta el 1933, és de les més belles trobades avui a Mallorca, a Pollentia (Alcúdia). L’epitafi que conté dóna bona mostra de la impressió que causà la seva mort en combat entre els seus seguidors. Es tracta de l’únic exemple de poesia epigràfica a les Balears. Avui es pot contemplar al Museu de Mallorca. Diu el següent:

“Als déus Manes de Cornelius Atticus, per sobrenom com el pancracista. Enganyat pel fat innocu, aquí descansa el malaguanyat. Va acostumar endurir els seus membres en constants palestres i, amb freqüència, amb el seu art va complaure el poble. Tu que vares néixer de la terra fèrtil per després ser cremat a foc i fum, res ja no ets, sinó tan sols el que el foc no consumí. Ossos i cendra reposen sota aquesta pedra.”

 

Làpida de Cornelius Atticus

Làpida de Cornelius Atticus

Avui el guardó Cornelius Atticus consisteix en un diploma acreditatiu i una reproducció de la làpida del famós pancrecista trobada a Pollentia.

Antoni Janer Torrens

 

 

Les arrels hípiques dels derbis

divendres, 21/03/2014

Aquesta setmana està essent una setmana de derbis. Hem tengut ja el Betis-Sevilla i aquest diumenge gaudirem del Madrid-Barça. En l’origen d’aquest mot hi trobam una curiosa història hípica. Al 1780, lord Henry Durham, 12è comte de Derby, va organitzar una espectacular cursa de cavalls a Epsom Downs, al sud-est de Londres. Volia celebrar així el seu matrimoni amb lady Elizabeth Hamilton. Amb el temps, aquesta cursa, que encara ara té lloc a principi de juny, es convertí en una de les cites esportives més importants de Gran Bretanya, equiparable al torneig tennístic de Wimbledon.

La dimensió popular que tingueren els derbis hípics féu que el terme acabàs per al·ludir també als enfrontaments esportius, generalment futbolístics, de rivals de la mateixa ciutat o del mateix país anglosaxó. La resta d’Europa adoptaria aquest anglicisme a partir de la primera guerra mundial.

Etimologia d’esport
Gran Bretanya, el bressol de la competició esportiva, també seria l’encarregada de difondre la paraula esport. Fou un manlleu que féu de l’antic francès deport, que alhora contenia els ètims llatins de (prefix que indica procedència) i porto (“conduir”). Etimològicament, doncs, esport significa “sortir a fora”. Durant l’edat mitjana, però, la paraula adquirí el significat de “distreure’s”, “divertir-se”. Després, en anglès, fruit d’una afèresi, es passà de disport a sport. Amb tot això, doncs, ja podem gaudir tranquil·lament del derbi d’aquest diumenge. I compte a veure cavalls en lloc de futbolistes!

Antoni Janer Torrens

Gasos caòtics

dimarts, 18/03/2014

Segons la mitologia grega, la primera cosa que existí fou el Caos (χάος), una massa desordenada i confusa, un abisme (ἄβυσσος, “sense fons”). Avui en dia parlam precisament de caos per referir-nos a un estat de confusió i desordre. I de caos també deriva el mot gas. A principis del segle XVII un químic flamenc anomenat Jan Baptista van Helmont observava els vapors que sortien de la crema d’un tros de llenya. S’adonà que eren vapors sense forma, de manera que els batejà amb el nom de gas a partir de la pronunciació en llengua flamenca de la paraula llatina chaos.

El fuel que actualment s’utilitza en els automòbils és líquid quan entra al dipòsit. Però en el motor s’evapora i es converteix en gas. Només quan és gas pot combinar-se amb l’aire per moure els pistons i impulsar el motor. Atès que aquest líquid es converteix en gas tan fàcilment, se l’anomena gasolina.

Tal com relata el poeta Hesíode en la seva Teogonia, del Caos sorgiren les primeres forces de la naturalesa com Gea (“la Terra”) o l’Eros (“l’amor”), la força encarregada de convertir el caos en cosmos, una massa ordenada -la paraula prové de κοσμέω, “ordenar”. De cosmos tenim cosmopolita o “ciutadà del món”, el nom propi Cosme, és a dir, “l’ordenat”, i cosmètic, producte que serveix per “ordenar”, embellir els cabells, la pell, les dents, les ungles i altres parts del cos. L’equivalent llatí de κόσμος és mundus (“nét”, “endreçat”), d’on tenim el terme immundícia com a sinònim de brutícia –literalment significa “no nét”).

Quan parlam de cosmos el primer que ens ve a la memòria és el programa homònim dels anys vuitanta conduït pel divulgador nord-americà Carl Sagan (1934-1996). Ara National Geographic Channel acaba d’estrenar una nova versió adaptada d’aquest mític programa. És una nova oportunitat que tenim per tornar a extasiar-nos amb els misteris de l’univers i amb la relaxant banda sonora de Vangelis que acompanyaven les paraules de Sagan. Aquí la teniu:

 

Antoni Janer Torrens

Atles que sostenen el món

dimecres, 12/03/2014
Atlas de Farnese (segle II)

Atlas de Farnese (segle II)

En la mitologia grega el món era sostingut per Atlas (o Atlant), un tità germà del famós Prometeu. Després d’haver-lo tengut com a rival en la famosa titanomàquia, Zeus el castigà a sostenir la volta celeste sobre les seves espatlles –el nom d’Atlas prové d’una paraula grega que significa precisament “sostenir”. La primera escultura on surt representat Atlas patint aquest turment data del segle II. És l’Atlas Farnesi, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols (Itàlia).

Estàtua d'Atlas al Centre Rockefeller (Nova York)

Estàtua d'Atlas al Centre Rockefeller (Nova York)

Amb l’arribada del Renaixement i la pertinent recuperació de la cultura clàssica, es va començar a utilitzar la imatge d’Atlas a les obres cartogràfiques. Amb tot, va ser a partir del segle XVI quan el nom del tità passà a designar una col·lecció de mapes (en aquesta ocasió, en català, la desinència –as passà a –es). Fou al 1595, amb la publicació d’un llibre del cartògraf flamenc Gerardus Mercator, que la paraula atles tingué una àmplia difusió ja amb el seu nou significat –el llibre es digué Atlas siue cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura. A pesar que a la portada hi sortia la figura d’Atlas, amb aquest nom, es creu que, en realitat, l’autor volia homenatjar un extraordinari astrònom de l’antiguitat, natural de Líbia, que curiosament també s’anomenava Atlas.

Portada d'Atles Mercator

Portada d'Atles Mercator

Avui en dia, en anatomia, atles també és el nom que rep des del segle II la primera vèrtebra cervical que sosté el cap, tal com feia el personatge mitològic amb la volta celeste. En el camp de l’arquitectura, s’anomenen atlants les columnes masculines.  Atlas, però, també és el nom d’una serralada del nord del Marroc. El seu origen el trobam en un episodi protagonitzat per Perseu. Després d’haver-se fet amb el cap de la Medusa, de mirada petrificant, l’heroi grec s’aturà a descansar prop de l’estret de Gibraltar, al regne d’Atlas. Segons algunes versions, en veure’l, Atlas recordà una profecia de la deessa Temis no gaire bona relacionada amb l’arribada d’un fill de Zeus. El tità de seguida ordenà a Perseu que fugís del seu regne. L’heroi, molest, li ensenyà el cap de la Medusa que, a pesar d’estar morta, continuava tenint els mateixos efectes. És així com Atlas es va convertir en pedra, en una serralada.

Perseu ensenya la cara de la Medusa a Atlas

Perseu ensenya la cara de la Medusa a Atlas

Aquest mite segurament naixé de la fascinació dels grecs per l’altura d’aquesta serralada. I és que els grecs suposaven més bé que Atlas complia el seu càstig davall la Terra, submergit en aquell desconegut mar que es veia després de l’estret de Gibraltar –fins aleshores els hel·lens només es movien per la Mediterrània. És per aquest motiu que el poeta Hesíode l’anomenà mar d’Atlas o oceà Atlàntic. Per aquesta mateixa regla de tres, el suposat continent perdut, que havia quedat submergit en aquell mar, s’anomenà Atlàntida. I avui, en record d’aquell immens oceà, els impressionants vaixells que creuen tots els mars del món es diuen transatlàntics.

Atles Català
La cultura catalana disposa d’un tresor cartogràfic, l’Atles Català, considerat l’obra mestra de la cartografia medieval europea. Els seus autors són Abraham i Jatufà Cresques, dos jueus, pare i fill, que visqueren al Call Major de Palma al segle XIV. Aquest altes, que avui dia es pot consultar a la Bibliothèque Nationale de París, fou un regal que el 1373 l’infant Joan, fill del rei Pere el Cerimoniós, encarregà fer per al rei Carles V de França. A part de la seva sorprenent precisió en la cal·ligrafia de costes i rutes, l’Atles Català destaca per ser el primer on apareix la rosa dels vents.

Atles català

Atles català

El 1391, arran del saqueig del Call Major, Jatufà es convertí al cristianisme amb el nom de Jaume Ribes. Alguns estudiosos asseguren que aquest Jaume Ribes va ser el que a la dècada de 1420 va contractar l’infant Enric el Navegant de Portugal com a coordinador de l’escola naval de Sagres, la qual, amb el temps, esdevindria un dels puntals de l’expansió de l’imperi colonial lusità.

A l’hora de buscar una explicació a tant d’enginy cartogràfic, cal tenir present que en temps de la família dels Cresques el port de Palma era un dels més actius de la Mediterrània. És de suposar, doncs, que els jueus mallorquins es beneficiaren dels coneixements geogràfics de mercaders i mariners arribats de terres llunyanes. Aquests fets han portat a assegurar que el món fou dibuixat a Mallorca.

Antoni Janer Torrens

L’origen espanyol del dòlar

dissabte, 8/03/2014
Les columnes d'Hèrcules, amb el penyal de Gibraltar al fons

Les columnes d'Hèrcules, amb el penyal de Gibraltar al fons

La història de la divisa més important del món comença al segle XVI quan en una ciutat de Bohèmia (República Txeca), anomenada Joachimsthal, es descobrí plata. Amb aquest material s’inicià aleshores l’encunyació de moneda, concretament de florins. En alemany aquests florins s’anomenaren Joachimsthaler Gulden (“florins de Joachimsthal”). Després, per abreujar, passaren a ser coneguts com a Joachimsthaler. Com que la gent continuava abreujant, la paraula quedà finalment en Thaler.

Però no acabà aquí la cosa. En els dialectes alemanys del Nord la seva pronunciació era daler i amb aquesta forma passà a l’anglès. A les colònies angleses de Nord-Amèrica el terme dòlar s’usava per referir-se a les monedes espanyoles que hi circulaven. A finals del segle XVIII, després de la independència dels EUA, es decidí adoptar dòlar com a nom oficial de la nova divisa americana.

Hèracles i el dòlar
El famós símbol del dòlar ($) està molt relacionat amb un episodi que visqué Hèracles (Hèrcules llatí) a la península ibèrica. Segons la mitologia clàssica, el gran heroi grec havia erigit a l’estret de Gibraltar dues columnes que, amb el temps portaren la inscripció llatina non plus ultra (“més enllà, res”). Amb ella s’indicava que aquell lloc era la fi del món conegut a Occident. Al segle XVI, Carles I incorporà a l’escut d’armes d’Espanya les columnes d’Hèracles amb una cinta que portava la inscripció heracliana modificada: plus ultra –no debades, amb la descoberta del Nou Món, el non ja no tenia sentit.

Més endavant, es cercà un símbol per a la potent moneda d’aquell regne. Fou el format per dues retxes verticals (que representaven les columnes d’Hèracles) i una corba sinuosa (que representava la cinta amb el plus ultra). I fou aquest mateix símbol el que adoptaren els nord-americans per a la seva pròpia moneda després de la Guerra de la Independència (1775-1783). Amb el temps, s’eliminà una de les dues retxes verticals inicials del dòlar, de manera que quedà en la seva forma actual ($).

Columnes d'Hércules (Gibraltar)

Columnes d'Hércules (Gibraltar)

Antoni Janer Torrens

Amb Carnestoltes s’acaba la carn

divendres, 28/02/2014

És temps de festa i de disbauxa, és temps de Carnestoltes. Si gratam en l’etimologia d’aquesta paraula trobam l’expressió llatina carnes tollitas (“carns llevades”), que és l’abreviatura de la frase domenica ante carnes tollendas (“diumenge d’abans de treure la carn”). En català, Carnestoltes és més genuí que no pas Carnaval. Aquest mot prové de l’italià carnevale, que alhora procedeix del llatí vulgar carne levare, (“treure la carn”). No debades, el dimecres després del Carnaval els catòlics inicien el període de Quaresma, quaranta (quadragesima) dies durant els quals no es pot menjar carn com a manera de preparar-se per a la Setmana Santa. Segons una falsa etimologia, Carnaval també podria venir de carne uale (“adéu, carn”).

En l’origen del nostre Carnestoltes trobam moltes festes romanes que celebraven la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions: les Saturnalia, les Lupercalia, les Quirinalia, les Fornacalia o les Mamuralia. En en cas de les Saturnalia, s’invertia l’ordre social com passa ara amb el Carnestoltes. Els esclaus feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula. Totes aquestes festes tenien lloc entre la fi de l’any i l’equinocci de primavera. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos davant la imminent arribada de la Quaresma, que, a Mallorca, la iconografia popular identifica amb sa iaia Corema, una vella amb set cames, les quals al·ludeixen a les set setmanes de la Quaresma.

Sa jaia Corema

Sa jaia Corema

Un Carnestoltes sense disfresses no és un Carnestoltes. Aquesta paraula és d’origen incert. Amb tot, podria derivar del llatí frictiare (“fregar”). Tal com apunta Coromines, la forma antiga “desfressar” degué ser primitivament “despistar, esborrar el rastre”; després hauria passat a significar “desfigurar-se amb vestits estranys o màscares”.

Antoni Janer Torrens

Andrògins avui en dia

diumenge, 23/02/2014
Dibuix del segle XIX sobre l'andrògin de Plató

Dibuix del segle XIX sobre l'andrògin de Plató

Ja Plató, al segle IV aC, era conscient que la sexualitat humana era molt diversa. Així ho reflectí al famós mite de l’androgin, recollit en El Banquet i que amb el temps donà peu al mite de la mitja taronja.

El relat platònic explica que antigament la naturalesa humana estava formada per tres gèneres: el masculí, el femení i un de caràcter bisexual anomenat androgin (γυνή, “dona” + ἀνήρ, “home”). Cadascun d’aquests éssers era doble i amb forma rodona. Tenien quatre mans, quatre peus, dos rostres col·locats l’un contra l’altre i, per descomptat, dos sexes. En el cas del mascle, els dos sexes eren masculins; en el de la femella, femenins; i en el cas de l’androgin, un era masculí i l’altre femení. D’altra banda, la seva forma circular indicava el seu origen: el mascle era fill del sol, la femella, de la terra; i l’androgin, de la lluna.

Un dia aquestes criatures es rebel·laren contra els déus, i Zeus, com a càstig, els partí per la meitat. Des d’aleshores, les dues meitats que formaven cadascun dels tres éssers se cerquen. D’aquesta manera, ens trobam que, en l’homosexualitat masculina, els homes se cerquen entre ells; en la femenina, les dones; i en l’heterosexualitat, que correspon a l’ésser de l’androgin, són els sexes oposats qui se cerquen.

Aquest vídeo explica molt bé el mite de l’androgin segon El banquet de Plató:

Lluny de ser un hermafrodita, avui en dia un androgin es una persona que, físicament, juga amb la seva ambigüitat sexual. No necessàriament són transsexuals, és a dir, no són individus que senten que el seu sexe aparent és un error de la natura i, per tant, desitgen fer-se un canvi de sexe. A les passarel·les, l’androgin més famós és el model bosnià Andrej Pejic, de 23 anys.

Aquí podeu apreciar millor les intervencions d’Andrej Pejic:

A Hollywood, l’androgin per antonomàsia és l’actriu britànica Tilda Swinton:

El 1999, a la pel·lícula Boys don’t cry, l’actriu nord-americana Hillary Swank també s’aprofità de la seva ambigüitat sexual per interpretar una al·lota que volia ser un al·lot. El paper li valgué un Òscar:

A casa nostra, Bimba Bosé, la neboda del cantant Miguel Bosé, encaixa a la perfecció dins els paràmetres de l’androgin:

Hi ha qui considera que el cantant andalús Falete també és un androgin. D’altres, però, el veuen més com un homosexual a qui li agrada vestir-se de dona.

I per acabar, aquí teniu un videoclip titulat “Origin of Love” on la cantant transsexual Hedwig reversiona el mite d’El banquet de Plató:

Antoni Janer Torrens

Hermafrodites avui en dia

dimecres, 19/02/2014
La nimfa Salmacis i Hermafrodit (Francois Navez, 1787-1869)

La nimfa Salmacis i Hermafrodit (Francois Navez, 1787-1869)

Segons la mitologia grega, Hermafrodit, com el seu nom indica, era fill d’Hermes, el déu missatger, i d’Afrodita, la deessa de l’amor. De jove fou pretès per una nimfa anomenada Salmacis, que quedà captivada de la seva bellesa. Hermafrodit, però, no li féu cas. La nimfa, amb tot, no es donà per vençuda. Un dia, mentre Hermafrodit es banyava en un llac, l’abraçà fortament i suplicà als déus que els seus cossos no es poguessin separar mai. La petició fou atesa i ambdós foren units en un sol ésser, dotat de doble naturalesa.

Hermafrodit dormint (Museu del Louvre, còpia romana del segle II l'original grec)

Hermafrodit dormint (Museu del Louvre, còpia romana del segle II l'original grec)

Hermafroditisme
Avui en dia, en l’àmbit de la medicina, l’hermafroditisme és una malformació congènita en els genitals. Alguns prefereixen, però, el terme intersexualitat. El pateixen nadons que neixen amb dos genitals, un de masculí i un altre de femení. Aleshores els metges n’han d’extirpar un. Prèviament, però, s’encarreguen de confirmar, a través d’una sèrie de proves, el sexe real de la criatura per evitar que en el futur tingui un conflicte d’identitat. Aquí en teniu un exemple:


Hi ha persones, però, que no s’han operat i que conviuen amb la seva condició d’hermafrodita. És el cas de Caster Semenya, una atleta sud-africana de 18 anys que el 2009 es proclamà campiona del món dels 800 metres a Berlín.

Caster Semenya

Caster Semenya

Un tipus de pseudohermafroditisme és la síndrome de Morris. El cas més comentat d’aquesta patologia és del de la presentadora basca de TVE Anne Igartiburu:


Hermafrodites en zoologia i botànica

En zoologia, els animals hermafrodites són aquells en què cada individu produeix tant gàmetes masculins com femenins. N’hi ha de dos tipus: els hermafrodites seqüencials són els que poden canviar de sexe al llarg de la seva vida –passa sobretot amb alguns peixos com, per exemple, el peix pallasso, el mateix Nemo  de Disney.

Peix pallasso, com Nemo

Peix pallasso, com Nemo

Els hermafrodites simultanis o sincrònics, en canvi, són el que tenen en un mateix cos òrgans reproductors masculins i femenins. La majoria dels hermafrodites simultanis són no funcionals, és a dir, a pesar de tenir els dos sexes, l’individu necessita de l’altre per fecundar els gàmetes, funcionant com a mascle i femella alternativament. Així doncs, la fecundació sempre és creuada. És el cas dels caragols. Només en condicions especials, en què els individus es troben aïllats, es produeix l’autofecundació. És el cas d’alguns paràsits, com la tènia o solitària, que no pot trobar cap company a l’interior de l’aparell digestiu.


En botànica es consideren hermafrodites les plantes que tenen òrgans masculins i femenins en la mateixa flor. Algunes necessiten una pol·linització creuada per dur a terme la fecundació; d’altres, com les violetes, es poden pol·linitzar elles mateixes.

Antoni Janer Torrens