Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

La passió del pacient

dilluns, 12/05/2014

Ja diuen que la paciència és la mare de la ciència. No debades, qualsevol descoberta científica demana molta de perseverança, és a dir, passió. Així ho reflecteix l’etimologia de paciència i de pacient, que ens remet al verb deponent llatí patior, passus sum (“patir”, “suportar”). Els passius són gent inactiva, impassible, però també solen patir l’acció d’algú o d’alguna cosa. Si tenim compassió d’algú vol dir que ens feim nostre el seu patiment; i si dues persones són compatibles vol dir que es poden sofrir mútuament.

Inicialment, passió volia dir sofriment; d’aquí tenim la Passió de Crist, és a dir, el patiment de Jesús des que fou traït per Judes fins que fou crucificat. Després, la passió designà el dolor d’amor. Amb el temps, esdevingué una simple inclinació amorosa, dolorosa o no, i finalment passà a ser una entrega absoluta envers altres coses de la vida.

La versió grega de patior és πάσχω. Ara s’entén, doncs, que per alguns la passió amorosa sigui una patologia. D’aquest πάσχω tenim patogen (agent que causa una malaltia), telepatia (+ τῆλε, “lluny”) o frenopatia, part de la medicina que estudia les malalties mentals (< ἡ φρήν, φρενός). Gràcies a aquest terme grec també podem ser psicòpates (+ ἡ ψυχή, ῆς, “ànim”), simpàtics (+ συν, “amb”), antipàtics, apàtics o, fins i tot, patètics.

Patètic és una paraula provinent de la tragèdia grega, on l’heroi tràgic patia una gran dolor (πάθος) provocat per la situació en què es trobava, entre la moral humana i la divina. Això feia que el públic s’identificàs amb ell –d’aquí ve la paraula empatia (+ ἐν, “a l’interior de”)- i que, en paraules d’Aristòtil, experimentàs una vertadera purificació o catarsi (< καθαρεύω, “estar net”). Aquesta catarsi emocional es produïa mitjançant la pietat i el temor que provocava entre els espectadors el πάθος de l’heroi tràgic. Avui, en canvi, l’adjectiu patètic al·ludeix a persones o coses que ens desvetllen emocions penoses intenses, o, dit d’una altra manera, ens provoquen vergonya aliena. Deixant de banda tant de patetisme, el que queda clar, però, és que cal ser uns apassionats, encara que a vegades la vida faci mal.

Antoni Janer Torrens

Peus pedants

dissabte, 10/05/2014

La primera petjada de l'home a la Lluna, de Neil Amostrong

Els peus (del llatí pes, pedis) han marcat grans fites de la humanitat. Hi va haver un moment en què deixàrem de ser quadrúpedes per ser bípedes. El 1969 dos peus ens bastaren per arribar fins a la Lluna. Aquella expedició fou qualificada per l’astronauta nord-americà Neil Armstrong com “un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”. Des d’aleshores tothom el tingué en un pedestal. D’altres, en canvi, el pogueren considerar un pedant, apel·lant per ventura al significat originari del mot.

Pedant és un italianisme importat el 1535. En els seus orígens al·ludia al soldat d’infanteria, és a dir, un soldat de peu. Amb el temps, però, aquest terme serví per anomenar els mestres de gramàtica ambulants que eren contractats per ensenyar els nins a les cases i els acompanyaven constantment a peu pel carrer. Esdevingué així la versió romànica del παιδαγωγός grec, l’esclau que conduïa (αγω) els nins (ὁ παῖς, παιδός) a l’escola. Amb el temps, la paraula pedant passà a designar aquelles persones que fan ostentació de saber o erudició, tenint-ne o no.

Durant l’edat mitjana els soldats d’infanteria també foren coneguts com a peons; després, el terme adquiriria el sentit figurat de treballador de rang inferior. I d’aquí que el sou d’un obrer en el camp durant un dia s’anomenàs peonada. Un altre tipus de soldat d’infanteria fou el pioner, paraula que ens ha arribat a través del francès. Era l’encarregat d’avançar-se, a peu, a la resta per explorar un territori i preparar així el camí a la resta. Avui es tracta d’un sinònim de capdavanter en qualsevol activitat.

El llatí pes, pedis ens ha donat altres paraules com pedal, pedani, peatge, pedestre, expedir, expeditiu, supeditar (qui es col·loca sota els peus d’algú se supedita), poll (aquest insecte no deixa de ser un peuet, pediculus) o el crustaci percebe (< pollex, -icis, “polze” + pes, pedis, per la semblança amb un polze adherit com un peduncle a les roques). El percebe també és conegut com a peu de cabra.

Un altre derivat de pes, pedis és el verb impedir, que té una història etimològica curiosa. A l’Antiga Roma als presoners se’ls posava una trava als peus perquè no poguessin escapar. Aquesta trava s’anomenava pedica, la qual cosa els “impedia” avançar. El conjunt de motxilles que portaven els soldats en les seves expedicions era conegut com la impedimenta; no debades, l’excés de pes podia esdevenir un “impediment”. Per influència del francès, impedir ens ha arribat també amb la  forma d’empatxar i el seu contrari despatxar (inicialment, “enviar ràpidament”), que en castellà també donà “despejar” (en català, aclarir-se, escampar-se).

De l’anglès també ens ha arribat un altre derivat de pes, pedis: pedigrí. És un mot, però, d’encunyació francesa. Ve de l’expressió pié de grue (“peu de grua”). Els primers criadors anglesos de cavalls empraven a manera d’arbre genealògic una marca de tres ratlletes semblant a la petjada d’una grua. Avui el pedigrí fa referència a la genealogia d’un animal de raça.

En castellà hi ha paraules derivades de pes, pedis que no tenim en català. És el cas de “peatón” (= vianant), “rodapié” (= entornpeu), “apear-se” (= baixar), “pezón” (= mugró) o “tentempié” (=piscolabis o refrigeri) < “tente en pie”.

La versió grega de pes, pedis és ὁ πους, ποδός, d’on tenim podi,pop (l’anglès octopus és més fidel a l’etimologia, ja que reflecteix els vuit tentacles de l’animal), antípodes (dit de la persona que ocupa en la Terra un punt diametralment oposat respecte a una altra; i per extensió, persona o cosa diametralment contrària, pel caràcter o la natura, a una altra), pòlip (+ πολύς, “molts”), sinònim de tumor. En castellà, aquest ètim grec ha donat “apoyo” per via llatina (ad + podium).

Antoni Janer Torrens

 

Una mà per emancipar-nos

dijous, 8/05/2014

La mà és una de les nostres cartes de presentació. En rebre una encaixada de mans, podem intuir l’empatia que despertam en el nostre interlocutor: si és amb la mà gairebé morta, sabrem que el seu interès és pràcticament nul. Amb les mans també mostram alegria en aplaudir i, etimològicament, també ens emancipam.

A l’antiga Roma el mancipium, -i era un tipus d’esclau. La seva venda es duia a terme fent un gest amb la mà (manus, -us), volent dir “agafa’l”, “captura’l” (capere). Aleshores, quan un esclau assolia la condició de llibert s’emancipava, és a dir, deixava (ex-) d’estar capturat com a mà d’obra. A partir del segle XIV, amb el feudalisme, un esclau que aconseguia alliberar-se del jou del seu amo rebia el nom de manumissor (+ mitto, “enviar”), és a dir, “enviat de la mà de”. En l’àmbit jurídic, aquesta paraula donaria marmessor (“albacea” en castellà, d’origen àrab), que és la persona anomenada en testament per un difunt per tal que tengui cura d’executar la seva darrera voluntat.

La manus llatina, però, ens ha donat molts més derivats: mans o mansuet (sinònim de tranquil, dòcil), manufactura (+ facio, “fer”), manifest, manar (manus + dare, “encàrrec que es donava en mà), mandatari, manicura, maniobra, manipular, maneta (en castellà, “manivela”), mantenir (+ teneo, “aguantar”), manutenció, manual, manuscrit, amanuense, comandant, encomanar, recomanació, demanda, mantell (+ tego, “cobrir”), màniga o masturbació (que podria incloure el verb stupro, “violar”, “embrutar”; altres teories diuen que ve de turbo, “agitar”). En castellà, els excessos també són coneguts com a “desmanes”.

Col·loquialment els dits de la mà reben un nom diferent per a distingir-los: polze (dit gros), índex, mitger (o del cor), anular (on es posa l’anell de casat) i menovell (< minimus, “petitet”). En el peu només un dit té nom propi: hàl·lux (o dit gros del peu).

La cirurgia de les mans
En grec, manus és ἡ χείρ, χειρός, d’on tenim quiròfan. Es tracta d’un tecnicisme mèdic d’encunyació espanyola. Amb l’afegitó de φανός (“visible”), va ser creat el 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batià el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d’opérations francès; i en alemany, Operationsraum.

Als quiròfans se sol practicar la cirurgia, que, etimològicament, seria el treball (το ἔργον, ου) de les mans. Hi ha gent, amb tot, que abans de passar per un quiròfan recorr a la quiromància, l’endevinació (μαντεία) del futur (però també del passat) a través de les mans. Queda clar, doncs, que sempre necessitam algú que ens doni una mà.

 

Antoni Janer Torrens

El festival etimològic dels sentits

dilluns, 5/05/2014

En plena primavera tots els nostres cincs sentits estan a flor de pell. Ara més que mai, doncs, podem apreciar la seva riquesa etimològica.

1.      Gust
El sentit del gust (< gustus, us) ens permet tastar amb la boca els sabors de la vida. Curiosament, el llatí sapio significa tant saber com assaborir. D’aquesta mateixa arrel provenen les paraules saviesa, saborós, insípid o sapiència. No és casual, doncs, que el sabor es relacioni amb el bon judici. Per qualque cosa es diu, si no, que algú “té bon gust”. No hi ha dubte que el gust per la saviesa ens evitarà més d’un disgust. Ja ho digué Aristòtil: “L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”.

Les paraules sàvies i saboroses surten de la boca. En llatí, bucca, -ae acabà substituint gula, -ae –que donà glotó– i os, oris, d’on tenim oracle, òscul  (besada al món romà), orador, oratòria, oració, adorar, oral, orifici i, en castellà “orilla”, “bostezo” o “perorata”. Un altre derivat seu és inexorable. Els romans aplicaven aquest adjectiu a una persona inflexible, a qui no es commovia ni amb precs. Amb el sentit de cara o figura, os, oris ens donà oscil·lar. A l’antiga Roma, un oscillum, -i era una màscara petita, sobretot de Bacus, que es penjava en un arbre fruiter com a ofrena a la divinitat per tal que el vent la fes moure. Avui el verb al·ludeix només al balanceig.

 

L’homòleg grec d’os, oris és το στόμα, -ατος, d’on tenim estómac (és la “boca” final del tub digestiu) o estomatòleg (cultisme per a dentista). Per tastar cal tenir una bona llengua (lingua, -ae). El seu equivalent grec és ἡ γλῶσσα, ᾶς. Una persona que parla moltes (πολύς) llengües és poliglota; la diglòssia és quan dues llengües no conviuen en igualtat de condicions; una isoglossa és una línia imaginària que separa dues àrees dialectals i que marca la presència d’un mateix (ἴσος) tret dialectal; un glosador és una persona que es dedica a recitar gloses, un tipus de composició oral molt famós a Mallorca; i un glossari és una mena de diccionari de mots rars.

2.      Oïda
El sentit de l’oïda deriva del llatí audio (“sentir-hi”), d’on tenim obeir, inaudit o audiència. Sovint la gent sorda (< surdus, a, um) té la sort de no sentir la gran quantitat d’absurditats que es diuen –absurdus s’emprava inicialment per designar els sons desagradables a l’oïda; després, metafòricament, s’aplicà a alguna cosa irracional o inútil.

L’equivalent català de la cita castellana “A palabras necias, oídos sordos” és: “A paraules vanes, orelles sordes”. La paraula orella deriva d’auris d’on tenim també auricular i escoltar. La seva versió grega és το οὐς, ὠτός, que ens ha donat paraules com otitis (inflamació de l’orella) i otorrinolaringòleg (+ ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + ὁ λάρυγξ, λάρυγγος, “gargamella”), un metge del tot polifacètic. Les orelles ens permeten captar les sonoritats de la vida. De sono (“sonar”) tenim sonor, sonata, consonant, assonància, dissonància o ressonància. So, en grec, és ἡ ἠχώ, οῦς, que ha originat paraules com ecografia (+ γράφω, “escriure”), imatge que resulta de l’emissió d’ones ultrasòniques a través de la pell cap a l’òrgan a estudiar.

Ja sabem que escoltar requereix prestar més atenció que no pas sentir-hi. De sentio(“sentir”, “pensar”, “opinar”) tenim sentència, sentiment, sentit, assentir, consens, sentinella, sensació, sensible o dissensió.

3.      Tacte
El sentit del tacte es relaciona amb cura i mesura. Així ho reflecteix l’expressió “tenir tacte”. La seva arrel llatina és tango, tetigi, tactum (“tocar”), que ha originat una llarga descendència: tangencial, contacte, contagi, contaminació, contingent (sinònim d’eventual), contigu o integritat (no tocat per res, és a dir, complet); i, en castellà, “tañer” o “acontecer”.

Per tocar són necessaris els dits (< digitus), tan importants avui en plena era digital i en una democràcia representativa que s’ha convertit en una digitocràcia. A partir d’aquesta arrel, a través del francès, ens ha arribat la paraula prestidigitador com a sinònim d’il·lusionista, mag (té l’afegitó de l’adjectiu praestus, a, um, “ràpid”).

El principal receptor del sentit del tacte és la pell, que en llatí es podia dir cutis, -is, d’on surt cutis (pell de la cara) i cutani, o pellis, -is. Curiosament, d’aquesta darrera arrel llatina tenim la paraula pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. L’equivalent grec de pellis, -is és το δέρμα, ατος, d’on tenim dermatitis, dermatòleg, epidermis (capa exterior de la pell) o paquiderm, que al·ludeix a un animal de pell gruixada (παχύς), com l’hipopòtam.

4.      Olfacte
El sentit de l’olfacte deriva d’olor, -oris i del verb facio (“fer”)Una variant d’olor és odor, -oris, d’on tenim l’adjectiu inodor per referir-nos a alguna cosa que no fa ni olor ni pudor. Els inodors, però, també són aparells que eviten les males olors. I, per al cos humà, tenim els desodorants. L’olor es relaciona amb la capacitat de predir el futur, descobrint sovint les claus del present. D’aquí prové l’expressió “això em fa mala olor”. El verb llatí per a “tenir un fi olfacte” era sagio, d’on tenim sagaç (sinònim d’astut) i presagi.

En català, ensumam gràcies a l’arrel grega ὀσμή (“olor”). Les aromes també provenen del grec ἄρωμα, ατος. En canvi, les fragàncies i les flaires les devem al llatí frago (“exhalar molta olor”). El nostre nas també és d’herència romana (naris, -is) –idèntica procedència té l’anglès nose. Sense ell no podríem respirar, procedent de spiro (“bufar”), d’on tenim també aspirar, esperit, conspiració, aspirant, expirar, sospir o transpirar. Si tenim problemes respiratoris o no ens agrada l’estètica del nostre nas sempre ens podem sotmetre a una rinoplàstia (< ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + πλάσσω, “modelar”). Amb o sense rinoplàstia, els pets sempre ens perseguiran. La seva arrel pedo (expel·lir vent de l’anus) també la trobam present en petard, mot que ens ha arribat per via del francès.

Qui va saber explotar el sentit de l’olor va ser el protagonista de la novel·la de l’alemany Patrick Süskind, El perfum: història d’un assassí (1985). La paraula perfum vendria del llatí per (“a través de”) i fumare (“produir fum”); feia referència a la substància aromàtica que desprenia un fum frafrant en ésser cremat. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, aquest mot no existia en llatí. Amb el significat actual, hauria estat creat a la llengua catalana. França hauria estat l’encarregada d’estendre’l a altres llengües en convertir-se en un gran exportador de perfums. Al segle XVIII la ciutat alemanya de Colònia, que agafa el nom romà de Colonia Agrippina, fabricaria un perfum més suau conegut com a aigua de Colònia.

5.      Vista
El sentit de la vista prové de video (“veure”), d’on tenim enveja (mirar amb mals ulls), vident, providència, prudent (el que hi veu amb anticipació < pro videntia), retrovisor, visitar (és a dir, anar a veure algú amb freqüència), visual, evident, previsió, improvisar (“sense previ avís”), revista, provisions, previsible, visat, entrevista, vis a vis (del francès vis-à-vis, “mirant-se”, “cara  a cara”), evidentment, televisió, visionari, clarividència, divisar o avisarveritat també estaria emparentada amb l’arrel de video.

L’acte de mirar amb voluntat d’indagar corresponia al verb specio, spexi, spectum, d’on deriven espill (en castellà, “espejo”), prospecte (examinar prèviament una cosa), perspicaç (+ per, “a través de”, és a dir, que travessa amb la mirada; ara, persona molt aguda i intel·ligent), especular, espècie, espècimen, espectre, introspecció, respecte, retrospectiva, suspicaç, sospitar, inspeccionar, perspicu (que se sap explicar amb claredat) o auspici (+ avis, -is, “ocell”). Una variant de specio era specto (“contemplar”), d’on sorgiren espectacle i expectativa.

 

Ull d'Horus

La versió grega de specio és σκέπτομαι, que també ha resultat molt fructífer: escèptic, horòscop, calidoscopi, estetoscopi (també conegut entre els metges com a fonendoscopi), periscopi, endoscòpia, microscopi o telescopi.

Per mirar cal tenir ulls (< oculus, -i). D’aquí també ve el terme científic inocular per al·ludir a l’acte d’introduir (microorganismes patògens vius, morts o atenuats o llurs toxines) en un organisme, d’una manera natural, voluntària o accidental. Els amants del grec, quan van a l’oculista, prefereixen dir oftalmòleg (ὁ ὀφθαλμός, ου).

Realment els sentits són un autèntic festival etimològic.

Antoni Janer Torrens

Mestres en Gai Saber

dijous, 1/05/2014

Durant l’edat mitjana, en occità, llengua del sud de França, gai significava alegre. Segons algunes teories, la paraula podria derivar del llatí gaudium (“alegria”), d’on tenim goig, gaudi o gaudir. No deixa de ser curiós que un dels habituals prenoms romans fos Gaius, abreujat amb la lletra C. Es creu, però, que és d’origen osc –antiga llengua itàlica. Derivaria d’un ocell anomenat gaig (gaius); per tant, no tendria res a veure amb gaudium.

Va ser precisament a la ciutat de Toulouse on el 1324 es va crear una acadèmia de ciència poètica, coneguda com a Gaia Ciència o Gai Saber, és a dir, “Alegre Ciència” o “Alegre Saber”. El seu objectiu era revifar la somorta poesia trobadoresca. Això es féu fins el 1484 mitjançant un concursos literaris que reberen el nom de Jocs Florals –a l’antiga Roma aquests jocs, dedicats a Flora (Cloris grega), deessa de la primavera, tenien un caire llicenciós i sensual. El 1393, sota l’aixopluc del rei Joan I, Barcelona també tendria els seus propis Jocs Florals, que es convocarien fins al segle XV. El 1859, quan foren restaurats, els seus guanyadors obtenien el títol de Mestres en Gai Saber –entre els guardonats hi hagué Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Costa i Llobera, Joan Alcover i Josep Carner. La guerra civil interrompé la celebració dels Jocs Florals de Barcelona. Els catalans exiliats reprengueren la tradició amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana. A partir de 1978 els Jocs es tornaren a celebrar a Barcelona.

La forta tradició que tingué a Europa la Gaia Ciència queda palesa en l’obra homònima que el 1883 publicà el filòsof Friedrich Nietzsche (en alemany, Die fröhliche Wissenschaft). Amb el temps, el gai occità passaria a l’anglès, a través del francès,  com a “gay”, ja amb una connotació sexual. Per reivindicar la seva igualtat, molts gais angloparlants veien en aquest terme l’acrònim de Good As You (“tan bo com tu”). Avui gai s’empra sobretot per referir-se al col·lectiu homosexual masculí. En català, fonèticament es pot confondre amb el mascle de la gallina, el gall, que deriva també del llatí gallus –res a veure amb el gentilici singular dels antics francesos, gallus.

La primera pel·lícula que emprà la paraula gai amb el seu significat modern fou La fera de la meva nena (1938), de Howard Hawks. Es tracta d’una comèdia de l’absurd protagonitzada per Katharine Hepburn i Cary Grant. Aquí en teniu una seqüència:

 

Antoni Janer Torrens

Les cortines de l’hort de la cort

dimarts, 29/04/2014

Antigament, al costat dels palaus, hi havia una espècie de corral anomenat cohors –en català, hort seria la forma abreujada del terme. Amb el temps, les persones que habitaven aquests corrals passaren a formar part d’una unitat militar coneguda com a cohort i també del seguici o cort reial. Es tractava d’un selecte grup de persones que destacaven per la seva cortesia. L’edat mitjana fou precisament l’època de l’amor cortès, amor noble, sincer i cavalleresc. La cortesana de torn esperava el seu estimat aferrada a les cortines del finestral de la cort. Era una forma romàntica de festejar o de cortejar.

Tanmateix, la paraula cort no trigà a ampliar el seu significat. Així, passà a designar un tribunal de justícia (la Cort Penal Internacional de l’Haia) o el lloc on es reuneixen els estament governamentals (les Corts espanyoles integren el Senat i el Congrés de diputats). En castellà també existeix el terme “cortijo” – en català, masia, derivat del llatí manere (“romandre”).

Per molta similitud fonètica que hi hagi, cohort no té res a veure amb conhort, sinònim de consol. Aquesta paraula deriva del verb hortari (“incitar”), d’on tenim també exhortar i desconhort. Empesos, però, per falses etimologies, no falten els qui cerquen conhort en un hort.

Antoni Janer Torrens

Estimar té un preu

dijous, 24/04/2014

Avui, festivitat de Sant Jordi, és un dia per dir “t’estim” sense embuts. Amb tot, si hem de ser fidels a l’etimologia d’aquesta paraula, podem començar a preparar la nostra cartera. Una de les monedes que feren servir els romans s’anomenà aes, donat que estava feta de “bronze”. Precisament aquest és el terme que trobam en el verb que ens ocupa (aestimare). No debades, en el seu origen hi ha un sentit de valoració econòmica: es tractava de donar un preu a alguna cosa. En català aquesta noció es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”. La resta de llengües romàniques expressen la idea d’estimar amb verbs que contenen altres arrels llatines. En castellà, per exemple, “querer” ve de quarere, que vol dir “buscar” i d’on beuen també disquisició, adquirir, qüestionar, conquerir, exquisit, inquirir, requerir, perquisició (“pesquisa”, en castellà), requisit, enquesta i, en castellà, “querencia”, “cualquiera” i “siquiera”. El francès (“aimer) i l’italià (“amare), en canvi, provenen d’amare, present també en el mot mare.

Per ventura avui hi haurà parelles que es comprometran i esdevindran així marit i muller o, el que és el mateix, espòs o esposa, de manera que en castellà “vivirán con esposas (manilles en català) toda la vida”. Són paraules que deriven del llatí spondere (“prometre”, “oferir”), d’on tenim també respondre, espontani, responsable, correspondència, corresponsal o respons (cant litúrgic). En aquesta llista no podem deixar d’afegir-hi sponsor, que és un llatinisme que ens arribat, a través de l’anglès, de manera incorrecta amb el significat de patrocinador. En l’àmbit jurídic romà, però, un sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”.

A diferència del que entenem avui, en un primer moment els esposos no eren els que ja estaven casats, sinó els que estaven promesos. Aquesta idea es manté en la paraula esposalles (“esponsales” en castellà) o esposori, que és la cerimònia prèvia al matrimoni, consistent en el compromís mutu de casament. És el moment en què el jove demana la mà de la seva estimada. A l’antic dret romà, la manus tenia el sentit de pàtria potestat; les dones sempre havien d’estar sota la mà d’un tutor, ja fos el seu pare o un germà seu. Així doncs, quan el baró demanava la mà a la jove, el que sol·licitava en realitat era la seva tutela per fer-se càrrec d’ella.

L’anell de casat no deixar de ser una metàfora del jou (iogum) que etimològicament tenalla els cònjuges. Aquest mateix jou llatí el trobam en altres paraules com junyir, jugular, juxtaposar, ajuntar, conjunció, subjuntiu, adjunt, conjuntura, conjunt, disjuntiva, conjugar, subjugar o ajuntament.

Sobres bodes i divorcis
A l’hora de casar-se, els promesos es juraven amor etern, és a dir, feien els seus vots, en llatí vota (plural de votum), d’on naixeria boda. Tothom felicitava la nova casada, la nova nupta. De nova i novus sorgiria la paraula noviis o nuvis. Resulta curiós, doncs, que en el seu origen llatí, els esposos eren els compromesos a casar-se i es convertien en nuvis un cop casats –res a veure amb el significat que donam avui a aquestes paraules.

 

Repas de noces à Yport (Alain Fourié)

En català, un altre sinònim per a boda és el plural de noces, terme que prové del verb nubere (“cobrir amb un vel”), d’on ve també nigul o núvol. Després de les noces, la parella s’instal·lava en una casa i per això es deia que estaven casats. La tradició diu que, fins que la mort els separàs, havien de “viure feliços i menjar anissos” (“vivir felices y comer perdices”, en castellà). En alguns casos, però, la convivència podia ser insuportable, de manera que n’hi ha que no dubtaren a demanar el divorci perquè cadascú pogués tirar per camins diferents. No debades, la paraula, que conté el prefix dis– (separació), deriva de verto, verti, versum (“girar”), d’on tenim també aniversari, adversitat, revertir, revés, tergiversar (< tergum, “esquena”), versàtil, advertir, revers, anvers, introvertit, extravertit, enrevessat, versió, malversar, convers, vertigen (rodament de cap) o vèrtebra (en tenim trenta-tres, permeten el gir i marca la diferència entre vertebrats i invertebrats).

Les metàfores de l’amor
Els divorcis se solen produir enmig de molta tensió. No debades, sovint l’amor és presentat en clau bèl·lica. Aquí en teniu alguns exemples extrets del llibre “Metáforas de la vida cotidiana, de George Lakoff i Mark Johnson.

És conegut per les seves abundants i ràpides conquestes.
Va lluitar per ell, però la seva amant va vèncer.
Fugí davant dels seus avanços (insinuacions).
El va perseguir implacablement.
Lentament va guanyant terreny amb ella.
El subjugà.
L’assetgen els pretendents.
S’ha de defensar d’elles.
Reclutà l’ajuda dels seus amics.
S’alià amb la seva mare.
Si he vist un matrimoni desigual (aliança), és aquest.

L’amor, però, també pot ser vist com un viatge, amb totes les adversitats que implica:

Mira si hem arribat enfora.
Estam en una cruïlla.
Haurem d’emprendre camins separats.
Ara no podem tornar enrere.
No crec que aquesta relació vagi enlloc.
On som?
Estam encallats!
És un camí llarg, ple de clots.
Aquesta relació és un carreró sense sortida.
Aquesta relació s’enfonsa
El nostre matrimoni fa aigües.

A vegades ens costa verbalitzar el nostre amor envers algú. Ja ens ho diu la cançó “Words don’t come easy” (“Les paraules no vénen fàcilment”), de F.R.David

 

 

 

Com veis, doncs, l’amor és un autèntic joc lingüístic!

Article ampliat de l’Ara Balears (23/04/2014)

Antoni Janer Torrens

Amor maternal

diumenge, 20/04/2014

Mare i fill (Gustav Klimt)

Sempre es parla de l’amor incondicional de les mares envers els seus fills. I no és d’estranyar, ja que amor i mare comparteixen arrel etimològica amb d’altres paraules com amable, amant, amateur,enamorat, amic, enemic o amè. Anem, però, a pams. Els fonemes consonàntics més senzills, que articula un infant de qualsevol lloc del món, són els bilabials: m, b i p. I el més precoç de tots ells és la m. Això explica que gairebé totes les llengües del món tenguin una paraula onomatopeica que comença per m –o que reforça la m- per designar la idea de mare: ama (basc), mam (gal·lès), mama (suahili), mamma (italià), man (hindi), mair (armeni), matar (sànscrit), me (vietnamita), móte (liatuà), mother o mum (anglès), umm (àrab) o Mutter (alemany).

En proferir el crit de mare, moltes criatures se solen trobar xuclant la llet del pit o la mama –d’aquí que siguem mamífers. En català, però, mama també és el terme afectuós per designar la nostra progenitora. El poble iacuti de Sibèria anomena la Terra com a mamma, és a dir, la “mare”. Quan al segle XVII es descobriren en aquest indret de la Rússia oriental les primeres restes d’un gegantí animal prehistòric, en iacuti li posaren un nom derivat de mamma, que ens ha arribat com a mamut.

 

Mamut ve de mama

Per referir-nos a les mares de les nostres mares, tant la paraula catalana àvia com la castellana “abuela” provenen de la versió masculina del llatí avus, amb el mateix significat  –en canvi, la variant mallorquina padrina ve de pater (“pare”). Curiosament, moltes altres llengües al·ludeixen a una “gran mare”: grand-mère (francès), grandmother (anglès) o Grossmutter (alemany). En grec, àvia és μάμμη, paraula que en castellà ha originat el terme “mamotreto” en al·lusió a un llibre gruixut. Amb l’afegitó de l’ètim τρέφω (“alimentar”), vol dir literalment “criat per la padrina” i evocava la creença que les padrines malcrien els seus néts, deixant-los engreixar –en català, en lloc de “mamotreto”, deim patracol, paraula derivada de protocol, que, antigament era el full aferrat amb cola (κολλα) al principi (πρῶτος) de cada manuscrit.

La mare del metro
En grec, mare és μήτερ, d’on deriva metròpoli, nom donat a la ciutat (πολις) mare d’on sortien els pobladors de les colònies. Avui, però, el terme al·ludeix a la ciutat principal d’un estat i, en la seva versió abreujada (metro), als ferrocarrils subterranis de grans ciutats –el primer metro s’inaugurà a Londres el 1863 amb el nom de Metropolitan Railway; curiosament ara, al seu lloc d’origen, aquest terme clàssic s’ha vist desplaçat pel de the Underground (“el de sota terra”) –a EUA, en canvi, l’hi diuen Subway (“camí per sota”).

Del mot mater llatí tenim matriu (matrix) com a sinònim d’úter. No debades, és l’òrgan que serveix de mare al fetus fins al moment del part. Matrix, però, també s’emprà en el sentit figurat de “registre”, com reflecteix el seu diminutiu llatí matricula. Avui ens matriculam a un curs, tenim matrícules com a plaques distintives dels nostres cotxes o, a la universitat, podem obtenir la màxima qualificació (matrícula d’honor) que ens permetrà tenir la matrícula de franc el curs següent. Per cert, que la universitat és la mare de tots els coneixements queda palès en el sobrenom que l’ha acompanyat des dels seus orígens: alma mater (“mare que alimenta”). En la mitologia clàssica, però, era una apel·latiu associat a Cíbele, deessa de la vegetació.

 

Alma mater, universitat de Bolonya (la primera universitat d'Occident)

Mares amb matèria
El llatí mater també s’aplicà a la part essencial de les plantes, que garanteix la seva nutrició: el tall o el tronc. D’aquí el nom de materia que en llatí es donà al material de construcció que s’obtenia del tronc dels arbres i que en castellà es manté com a “madera” –la nostra fusta, en canvi, deriva d’una altra paraula llatina, fustis (“pal”). Al segle XIV, els navegants portuguesos trobaren per casualitat una illa a l’oceà atlàntic, amb un clima extraordinari i amb un bosc molt frondós. Tan abundant era la fusta a l’illa, que l’anomenaren Madeira.

Amb el temps, la materia llatina amplià el seu significat per designar la substància física de les coses. I amb aquest significat tenim derivats com material, materialisme o immaterial. Mater, però, ens ha deixat molts altres descendents directes: maternitat, matriarcat, matricidi, madrina o els castellans “madriguera” (lloriguera, en català), “comadreja” (mostela, en català) o “desmadrar-se” (“passar-se de la ratlla” o “sortir de mare”, en català).

A l’antiga Roma, la matrona era la dona casada i mare de família, el nom de la qual estava associat a la virtut i la dignitat. Avui, a casa nostra, la matrona és la infermera especialitzada en obstetrícia –també, però, és coneguda com a comare. Matrimoni és un altre derivat de mater, de manera que es pot interpretar que antigament aquesta institució només es concebia amb finalitats reproductives. El patrimoni, en canvi, estava reservat exclusivament als pares. Per sort, avui les coses han canviat i les dones ja poden tenir el seu patrimoni. Però, encara que un pare amb molt de patrimoni estimi el seu fill, l’etimologia sempre estarà de part de la mare. Així d’incondicional és l’amor maternal.

Antoni Janer Torrens

 

 

 

 

 

 

 

 

La llengua de la Setmana Santa

divendres, 18/04/2014
L'última cena (Juan de Juanes, 1523-1579)

L'última cena (Juan de Juanes, 1523-1579)

Per molt secularitzada que estigui la nostra societat i per molt que intentem donar l’esquena a la religió, sempre ens surt algun mot o frase feta d’herència cristiana. Avui, en temps de crisi, a molts la “processó ens va per dins” i, per no defallir, sovint se’ns interpel·la amb el crit d’ “endavant les atxes”. Aquesta expressió, que antigament se sentia a les processons, servia per animar els prohoms a aguantar uns ciris gruixuts anomenats atxes, paraula derivada del llatí fax, -cis (“torxa”).

També és molt habitual dir “això és més llarg que la Quaresma” en al·lusió a una cosa que dura molt. La Quaresma és el període de temps, de prop de set setmanes, comprès entre el Carnaval i Pasqua de Resurrecció. Per a l’Església eren dies de dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist, després de ser batiat per Sant Joan Baptista, va passar al desert patint fam i lluitant  contra les temptacions del dimoni. Ara només “feim Quaresma” principalment el Divendres Sant, el dia de la mort del Redemptor. El diumenge anterior a aquesta data tan assenyalada és conegut com el Diumenge del Ram, en què se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de sofrir la passió i la mort. Ara, quan una parella espera una criatura abans de casar-se, se sol dir que “han fet Pasqua abans del Ram”; per analogia, però, també es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és natural.

El bes de Judes
En l’origen de la Setmana Santa hi trobam una traïció. Dins el si del judaisme, no caigué gens bé que el natzarè fes una interpretació lliure de la seva religió, com per exemple, que curàs malalts en dissabte, dia del descans hebreu. Amb la intenció de portar-lo davant la justícia, els fariseus –avui sinònim d’hipòcrites- subornaren Judes amb trenta monedes de plata perquè els fes entrega del seu mestre. Després de l’últim sopar, que commemoram el Dijous Sant, l’apòstol se’ls endugué a l’hort de Getsemaní, on, segons havia acordat, besà Jesús perquè el poguessin identificar. És el famós “bes de Judes” amb què al·ludim a actes d’afecte enganyosos. Des d’aleshores el nom de Judes quedaria lligat a la traïció amb expressions com “ser més fals que Judes”. Jesús, tot i saber el seu destí, estava realment aclaparat pel turment que l’esperava. Tant és així que, moments abans de ser lliurat als fariseus, va començar a sortir del seu cos una suor que era com de gotes de sang –d’aquí que, en fer un gran esforç, “suem sang i aigua”.

 

El bes de Judes

El bes de Judes

Un cop capturat, el natzarè va ser conduït davant els summes pontífexs d’Israel, primer davant Anàs i després davant Caifàs. Aquest últim li preguntà si, tal com proclamava, era el Fill de Déu i, en rebre una resposta afirmativa, es va “estripar les vestidures” com a mostra d’indignació –idèntic significat té avui aquesta expressió. Llavors Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests decidiren portar-lo al governador romà de Judea, Pons Pilat, confiats que el condemnaria a mort.

Pilat no va trobar tan greus els càrrecs que es presentaven contra aquell captiu, de manera que el fer remetre a Herodes Antipas, tetrarca de Galilea que es trobava ocasionalment a Jerusalem. Després d’interrogar-lo, Herodes el va retornar a Pilat –d’aquest episodi tenim les expressions “anar d’Anàs a Caifàs” o “anar d’Herodes a Pilat” equivalents a “anar d’ací i allà”.

Ecce homo
Per treure’s de sobre el problema, Pilat va aprofitar el costum que hi havia aleshores d’alliberar un pres. Així, deixà triar als jueus entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs –d’on tenim “barrabassada” per a una acció insensata. L’airada multitud es va decantar per aquest últim, tot demanant la crucifixió del natzarè. A continuació, el capitost romà féu flagel·lar Jesús i, amb una corona d’espines, el presentà de bell nou al seus súbdits exclamant en llatí ecce homo! (“heus aquí l’home!”).

Ecce homo (Antonio Ciseri)

Ecce homo (Antonio Ciseri)

La turba, però, va continuar proferint crits de mort. Avui d’una persona d’aspecte llastimós deim “sembla un eccehomo” i, en el món de l’art, un eccehomo és una representació pictòrica de Jesucrist coronat d’espines. Pilat no tengué més remei que acatar la decisió popular. Abans, però, havent-se rentat les mans en un cossi d’aigua, es dirigí per últim cop al tumult dient, segons Sant Mateu: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. D’aquí naixeria l’expressió “rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa.

Per més inri
Aleshores Jesús fou portat fins al turó del Gòlgota, als afores de Jerusalem, també conegut com a Calvari –del llatí calvus, “calb” per la seva similitud amb l’aspecte d’un crani. Per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegàs al coll un creu amb la inscripció INRI, acrònim d’Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”) -avui l’expressió “per a més inri” equival a greuge. Aquest trajecte o viacrucis (“camí de la creu”) va ser molt dolorós, o dit d’una altra manera, “un autèntic calvari”. Precisament la creu és la base de moltes expressions actuals: “donar creu” (ser pesat), “fer-se’n creus” (no acabar-s’ho de creure), “fer una creu a algú” (rebutjar-lo) o “quina creu!” (quina molèstia!). Un cop clavat a la creu, Jesús va ser abandonat a la seva pròpia sort, és a dir, “va ser deixat de la mà de Déu”.

L’alegria que provocà entre els seus seguidors la resurrecció del Messies també es reflecteix en l’expressió “fer cara de Pasqua” o “estar més content que una Pasqua”. Pasqua provendria de l’hebreu pésakh (“pas”) i antigament al·ludiria al “pas” de l’esclavitud patida a l’Egipte faraònic a la llibertat del poble jueu sota la tutela de Moisès (Pasqua jueva); amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de “pas” de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). Curiosament, entre les dues celebracions hi ha una continuïtat històrica, ja que Jesús morí el primer dia de la festa israelita. El naixement del Fill de Déu també és considerat un “pas” important digne de celebració. I d’aquí vendria, en castellà, l’expressió nadalenca “Felices Pascuas“.

Reportatge publicat a l’Ara Balears (15/04/2014)

Antoni Janer Torrens

Titànic, la maledicció d’un nom

diumenge, 13/04/2014

Tal dia com avui de fa 102 anys es va produir una de les majors tragèdies nàutiques mundials. El 14 d’abril de 1912 el Titànic va xocar contra un iceberg. Només sobrevisqueren 500 dels seus 2.200 passatgers que quatre dies abans havien salpat de Southampton (Anglaterra) amb direcció a Nova York. Tanmateix, el vaixell més gran de la història portava un nom maleït. I és que, en la mitologia grega, la generació dels Titans no acabà molt bé.

Els Titans (< τιταίνω, “estendre”) eren fills de Gea (Terra) i d’Urà (Cel). Són dotze, sis mascles (entre ells, Oceà, Hiperió, Jàpet i Cronos) i sis femelles, les titànides (entre elles, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Igual que els seus germans Ciclops, els titans també eren de grans dimensions. D’aquí tenim que avui la paraula tità sigui sinònima de “gegant” –també tenim l’expressió “lluita de titans” per referir-nos a un enfrontament entre grans rivals.

Una castració fructífera
El pare dels Titans, Urà (Saturn llatí), es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats dela Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella. En haver complert la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del  contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma d’on sorgí, ja adulta, Afrodita (<ἀφρός “escuma”), la deessa de l’amor i la bellesa. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.

 

La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)

La castració d’Urà per Saturn (Gherardi Christofano)

Un cop castrat el seu pare, Cronoses féu amb el poder i es casà amb la seva germana, la titànida Rea.Rea era una divinitat de l’agricultura, associada amb l’asiàtica Cíbele. Els romans l’adoraren com a Magna Mater (“la Gran Mare”) o Alma Mater (“mare nodrissa”). Avui en dia l’expressió alma mater s’aplica a les universitats com a mares que alimenten les ments. Al món romà Rea fou identificada amb Ops (“opulència”), la deessa de la terra, vista com a productora d’abundància i riquesa. Per representar el seu excés de riqueses, se la representava amb un feix de blat en una mà i una cornucòpia (corn de l’abundància) a l’altra.

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea), Madrid

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea), Madrid

El temps, que tot ho devora
Cronos (χρονος, “temps”) i Rea constituïren la segona parella de déus titans. Ells foren els pares de la generació dels olímpics: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Reberen aquest nom perquè, segons la mitologia, habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb2.917 metresd’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tesàlia. A Grècia hi havia altres muntanyes amb el mateix nom –no debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’oest del Peloponnès hi ha la ciutat d’Olímpia, anomenada així per tenir un santuari dedicat a Zeus Olímpic, al voltant del qual se celebraren els Jocs Olímpics.

Saturn devorant el seu fill (Goya)

Saturn devorant el seu fill (Goya)

Amb Cronos al poder, la tragèdia dels titans es tornà a repetir. Gea havia advertit el seu fill Cronos que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. En néixer Zeus, però, Rea l’amagà en una cova de Creta i enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedassos que Cronos devorà igualment.

Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia (l’afegitó μαχή significa lluita). De res serví a Cronos l’ajuda dels seus germans Titans. Aquesta batalla dels olímpics contra els titans pot ser una descripció simbòlica de la invasió de Grècia per part dels primers individus de parla ja grega. Aquests portaren amb ells els seus déus, desplaçant o absorbint els déus dels habitants dela Grècia primitiva.

L’ègida protectora
Per defensar-se de l’atac dels Titans, Zeus es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) Amaltea que l’havia alletat durant la seva infància a Creta. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

 

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

Tot i haver-se desfet del seu pare, Zeus encara no pogué cantar victòria. Gea, mare de Cronos i padrina de Zeus, volgué venjar la derrota del seu fill enviant contra els olímpics els seus altres fills, els Gegants. S’encetà aleshores la gegantomàquia. Un altre cop guanyaren els olímpics i Gea, furiosa, en el seu darrer intent de sortir-se amb la seva, engendrà Tifó –que res té a veure amb els actuals ciclons tropicals, els quals agafaven el nom d’una paraula àrab que significa “terbolí”. Tifó assetjà l’Olimp en la coneguda com a tifonomàquia. Però tingué la mateixa sort que els seus germans els Gegants.  Fou així com Zeus, fill de titans, es convertí en l’amo de l’univers. La maledicció, però, de la seva estirp es reviuria a principi del segle XX amb l’enfonsament del Titànic. Amb tot, si volem posar color a les nostres vides, sort que encara ens queda la marca innòcua de Titanlux (“llum de tità).

Com a homenatge a l’iceberg que va provocà l’enfosament del Titànic, aquí teniu la deliciosa cançó d’Antònia Font “Icebergs i guèisers”.

Antoni Janer Torrens