Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

Condons contra la sífilis

diumenge, 5/07/2015

OK al condó

OK al condó

A l’estiu tota cuca viu. I les cuques més revetleres convé que es posin un condó per prevenir-se de la sífilis. Aquesta malaltia de transmissió sexual agafa el nom del protagonista d’un poema del segle XVI titulat en llatí Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”). El seu autor fou el metge italià Girolamo Fracastoro. En el poema, Syphilus –del grec σίαλος (“porc”) + φίλος (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir una malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.

Condó, en canvi, no està relacionat amb el món clàssic, tot i que en llatí hi ha el verb condo, que significa “fundar”, però també “amagar” –amb aquest darrer significat tenim la paraula recòndit i, en castellà “esconder”. El seu nom podria venir del comte de Condom, metge personal del rei Carles II d’Anglaterra (1630-1685). Per encàrrec del monarca –amb fama de faldiller-, Condom hauria dissenyat un nou preservatiu que donàs més garanties per combatre la sífilis. En tot cas, l’existència d’aquest comte no està gens clara. Hi ha qui prefereix associar la paraula a la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, on hi ha fins i tot un museu del preservatiu –Tailàndia, conegut pel seu turisme sexual, també en té un altre de ben famós.

 

Un instrument ben antic

El condó, tanmateix, s’emprà des dels inicis de la humanitat. El més antic conegut s’ha trobat a la tomba del faraó egipci Tutankamon. Data de fa 3.500 anys –avui es pot contemplar al Museu del Cairo. No se sap, però, si s’emprava com a mètode anticonceptiu o si era una simple protecció contra la picada d’insectes. Els romans, en canvi, sí que feien servir budells de vedella com a fundes per evitar embarassos no desitjats o malalties.

Condó al Museu del Caire

Condó al Museu del Caire

Amb tot, el primer document d’àmbit mèdic conegut és De morbo gallico (“Sobre la malaltia gàl·lica”), escrit el 1564 per Gabrielle Fallopius. En plena epidèmia de sífilis a Europa, aquest anatomista italià va descriure el preservatiu com un “tubet de tela” que s’adaptava com una caputxa al gland dels homes i que era subjectat a la seva base per una mena de cinta. El doctor el va provar amb més de mil homes i cap d’ells va contreure la sífilis. Fallopius immortalitzaria el seu nom en les famoses trompes uterines o trompes de Fal·lopi, els conductes membranosos que va des de l’úter fins als ovaris.

Un dels condons més ben conservats data de 1813. Va ser trobat a Lund (Suïssa). És d’un intestí de porc i va aparèixer acompanyat d’un manual d’instruccions en llatí que aconsella submergir-lo en llet tèbia abans d’emprar-lo per evitar malalties en tenir relacions sexuals amb prostitutes. Al segle XVIII l’escriptor Giacomo Casanova (1725-1743), conegut per les seves conquestes amoroses, ja mencionava sovint els condons en les seves memòries –llavors, però, eren productes reutilitzables molt cars. També n’era aficionat el marquès de Sade (1740-1814). El fort comportament eròtic dels personatges de les seves obres originaria el terme sàdic aplicat a una persona que s’estimula sexualment amb el sofriment físic infringit a l’altri –avui, però, aquesta paraula es pot fer servir fora de l’àmbit sexual.

Condó de Lund al Museu de Londres

Condó de Lund al Museu de Londres

Condons de làtex

A pesar del seu ús antic, el condó no es popularitzaria fins a mitjan segle XIX quan s’inventà la vulcanització del cautxú. Aleshores es varen poder fabricar de làtex en massa i a un preu més assequible. Durant la I Guerra Mundial les tropes nord-americanes foren les úniques que tenien prohibit per llei utilitzar condons. El Secretari de l’Armada considerava que era un accessori anticristià i immoral. Aquesta decisió va tenir terribles conseqüències en la salut dels soldats americans.

El 1955, amb la invenció de la píndola anticonceptiva i el sorgiment dels antibiòtics per tractar malalties com la sífilis, el condó va passar a un segon plànol. El 1981, però, amb l’aparició de la sida, es convertí en el millor mètode per evitar malalties venèries i ajudà a contenir l’expansió de l’epidèmia. El 1992 va sortir a la venda el condó femení, fabricat amb poliuretà (un tipus de làtex sintètic). El 2010, després de segles d’oposició, l’Església Catòlica va donar el seu vistiplau al condó, amb matisos, però. El papa Benet XVI va reconèixer que l’ús de profilàctics és justificable només “en segons quins casos”, sobretot en la lluita contra la sida.

Actualment, per referir-nos a aquest instrument anticonceptiu, tenim dos mots d’arrel clàssica: preservatiu –del llatí prae- , “davant” + servo, “guardar”) i profilàctic –del grec προ, “davant” + φυλάττω, “vigilar”). El lingüista Gabriel Bibiloni ens recorda que, per culpa de la interposició del castellà, deim condó en lloc de condom, com fan altres llengües europees: l’alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l’italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; i el finès, kondomi. De fet, en català mantenim la ema final sense problemes en paraules com flam, harem o rom. Amb condó, però, es va aplicar l’equivalència més o menys sistemàtica –ón/ -ó: avión/ avió; melón/ meló.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Utopies possibles

diumenge, 14/06/2015
Direcció: Utopia

Direcció: Utopia

Les utopies ja han deixat de ser somnis impossibles de realitzar. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).

Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera.

En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l’esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.

Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.

Utopia de Tomás Moro

Utopia de Tomás Moro

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada.

A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí. Ara la força de les utopies continua més viva que mai. Ja ho va dir el gran poeta Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

El clítoris, quina gran descoberta!

diumenge, 12/04/2015
L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)

L’origen del món (Gustave Courbet, 1866)

Tot i que les dones sempre han tengut clítoris, aquesta paraula va aparèixer al segle XVI durant el Renaixement. La seva primera descripció exhaustiva apareix en el llibre De re anatomica de Mateo Colombo, també conegut com a Renaldus Columbus. Aquest cirurgià de la Universitat de Pàdua l’anomenà poèticament com “l’amor de Venus” i el descrigué com “la seu del plaer femení”.

L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax i client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que dóna la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Vulva

Vulva

No és casual que el terme clítoris començàs a circular tan tard. Durant l’edat mitjana la cultura judeocristina ocultà l’existència d’aquesta part de l’anatomia femenina per la seva vinculació al plaer sexual. Aleshores la dona era vista només com una màquina de procrear. Aquesta misogínia també explicaria que el terme científic ovari (< ouum, “ou”) tampoc no aparegués fins al segle XVI. En els tractats medievals s’hi al·ludia amb la mateixa paraula utilitzada per als testicles (ὄρχις). Només recorrent al context se sortia de dubtes. D’ὄρχις tenim orquitis (inflamació d’un testicle) i orquídia –aquesta planta fou anomenada així al segle IV aC per Teofrast, deixeble d’Aristòtil, en considerar que els seus dos tubercles enterrats s’assemblen a dos testicles.

Una altra paraula de l’anatomia femenina de creació recent és vagina, datada del segle XVII. Té una connotació molt masclista. Deriva del llatí vagina (“beina”, “estoig”). Així doncs, la vagina és la “funda” del penis. Més antic és el terme vulva (“matriu” en llatí), que és la part exterior dels genitals femenins on s’obren la vagina i la uretra (<οὐρέω, “orinar”). Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.

Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana. Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

L'anatomista

L’anatomista

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.

 PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Cèsar no va néixer per cesària

dimecres, 1/04/2015
Cesària

Cesària

La confusió neix amb el llibre Història natural (7.47) de Plini el Vell (segle I dC). Aquest gran enciclopedista de l’antiguitat clàssica diu que el primer avantpassat del famós general romà (100-44 aC) va néixer després que a la seva mare se li practicàs un tall al ventre. L’expressió exacta que fa servir és a caeso matris utero (“de l’úter tallat”) –caeso està enparticipi ablatiu del verb caedo, “tallar”. Més tard, s’atribuí aquesta forma de naixement al propi Cèsar. Durant l’edat mitjana, Isidor de Sevilla, en les seves Etimologies (9.12), va ser qui més va propagar aquesta teoria.

A l’antiguitat, una altra etimologia assegurava que Caesar provenia de caesaries (“cabellera”) a causa de l’exuberància capil·lar que tenia un avantpassat seu –ironies de la vida el conqueridor de les Gàl·lies es va caracteritzar per la seva alopècia (ἀλώπηξ, “guineu”) galopant. Al propi Cèsar, però, li agradava més pensar que el seu cognomen provenia de caesi, que significaria “elefant” en una llengua africana perquè algun repadrí seu hauria mort aquest animal. De fet, Cèsar va encunyar moltes monedes amb la imatge d’un elefant. Altres etimologies apuntaren a caesius (“gris-verd”) en al·lusió al color dels ulls d’un antic Caesar. Avui en dia, tanmateix, els lingüistes creuen que aquest nom és d’origen etrusc.

Cèsar

Cèsar

Sectio caesarea

Seria al segle XVI, amb el Renaixement, quan va aparèixer la paraula cesària de l’expressió llatina sectio caesarea (“tall de Cèsar”). Hi ha un bon motiu per pensar que això fou així. Només a partir d’aleshores es van poder fer cesàries amb una mínima esperança que la mare no morís en aquella delicada operació –la mare de Juli Cèsar, Aurelia Cota, va sobreviure al part del seu fill, la qual cosa desmuntaria l’etimologia popular que l’associa amb cesària. Va ser François Rousset qui va publicar el 1581 el primer llibre sobre la cesària en una dona viva. Aquest mena de manual, que va tenir una àmplia difusió per tot Europa, féu que es començassin a practicar més cesàries, tot i que el nivell de mortaldat per hemorràgies i infeccions encara continuà essent elevadíssima    –en alguns casos, per aturar les hemorràgies (αἷμα, “sang” + ῥέω, “fluir”) es practicava una histerectomia (ὑστέρα, “úter”, + ἐκ, “des de” + τομή, “tall”), que consisteix a extirpar l’úter.

Tanmateix, la primera cesària de la qual tenim notícia prové de la mitologia clàssica. És la que practicà Apol·lo per fer néixer Asclepi (Esculapi llatí), el déu de la medicina, després de matar Corònide per haver-li estat infidel –Dionís també hauria nascut de la mateixa forma; ell, però, va néixer de la cuixa del seu pare Zeus després que aquest l’hagués extirpat del ventre de la difunta Sèmele.

Cesaria-Esculapi

També sabem que Numa Pompili, el segon rei de Roma (716-674 aC), va ser l’autor de la lex regia. En les dones embarassades mortes, aquesta llei obligava a fer un tall en els seus ventres per extreure el fetus i per aconseguir així salvar-li la vida. Durant l’edat mitjana l’Església també adoptaria la lex regia en prohibir que s’enterràs cap dona embarassada si abans no se li hagués extret el fetus per reanimar-lo i batejar-lo.

Tsar i kàiser

Gaius Iulius Caesar moriria assassinat el 44 aC en les famoses idus de març. El fet que s’hagués proclamat dictador vitalici en la República no havia caigut gens bé. Després del fracàs del Segon Triumvirat, el seu successor natural per testament, Gaius Octavi, inauguraria un nou sistema de govern: l’imperi. L’any 27 aC, en assumir el poder, el Senat li atorgà el títol d’Augustus (“el venerat”) -aquest sobrenom, derivat d’àugur, indicava la voluntat de l’emperador de comptar amb l’aprovació dels déus. August, però, també volgué recordar la memòria del seu valedor polític assignant-se un altre sobrenom, Caesar. Aquest títol acompanyaria per sempre els futurs emperadors romans –en època moderna el terme es transformaria en el tsar rus i en el kàiser alemany.

Cervesa Kaiser

Cervesa Kaiser

A Espanya també tenim ben present la memòria de Cèsar en la toponímia. El 26 aC August es desplaçà a Hispània per sotmetre els indòmits càntabres i asturs. Aleshores fundaria una colònia amb el seu sobrenom: Caesar Augusta (Saragossa) –una altra seria Emerita Augusta (Mèrida).

A part de cesària, el verb llatí caedo (“tallar”) ens ha donat altres paraules com circumcisió, decidir, incisiu, precís o cel. Caedo, però, també pot significar “morir”, d’on tenim Occident (“allà on mor el sol”), deïcida, homicidi, genocidi, suïcidi o uxoricidi.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

La vulgarització de l’amor platònic

dilluns, 23/02/2015
L'amor platònic

L’amor platònic

L’amor platònic és un amor idealitzat, impossible, sense sexe, no correspost o romàntic, on l’objecte a estimar és un ésser perfecte, sense defectes. Aquest terme es va popularitzar al segle XV a partir d’una vulgarització de la noció d’amor (Ἔρως) en Plató, filòsof atenès que va viure a cavall entre els segles V i IV aC. Aquest deixeble de Sòcrates realment es nomia Aristocles, però fou conegut amb el sobrenom de Plató (“el d’amples espatlles”) degut a la seva gran envergadura.

L’amor platònic és plantejat en el diàleg Simposi (“trobada de bevedors”, en grec), també conegut com El banquet a través de la tradició llatina (Convivium). Aquest simposi té lloc a casa del poeta tràgic Agató, que acaba de ser guardonat a les festes Lenees del 416 aC. Els sis comensals, per iniciativa de Fedre, exposen els seus diferents punts de vista sobre l’amor. Intervenen d’acord amb el següent ordre -al final apareix ebri l’atractiu Alcibíades, de qui Sòcrates rebutja les seves insinuacions sexuals:

Pintura d'Anselm Feuerbach que representa l'arribada d'Alcibíades al Simposi de casa d'Agató (1871–1874)

Pintura d’Anselm Feuerbach que representa l’arribada d’Alcibíades al Simposi de casa d’Agató (1871–1874)

Fedre: fa una valoració idealista de les bondats de l’amor. Diu que un enamorat és capaç de fer grans i belles proeses.

Pausànias: parla de la moral de l’homosexualitat. Distingeix entre Afrodita Urània             – deessa de l’amor pur, celestial, que, segons Hesíode, és filla del castrat Urà- i Afrodita Pandemia –deessa de l’amor vulgar, que, segons Homer, és filla de Zeus i Dione. Pausànias atribueix a aquesta última l’amor entre un home i una dona, perquè entre ells només hi pot haver un amor físic. En canvi, Afrodita Urània seria qui regiria l’amor entre dos homes i els impel·liria a les belles accions i a ser millor persones. Cal no oblidar que a l’antiga Grècia la dona era considerada inferior a l’home i, per tant, indigna d’ésser la seva companya (el matrimoni només servia per a la reproducció).

Erixímac: fa una lectura científica de l’amor. Assegura que tota la naturalesa està impregnada d’amor.

Aristòfanes: veu l’amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Ho il·lustra amb el mite de l’androgin.

Agató: seguint l’argumentari de Fedre, parla del coratge que infon l’amor en les persones joves.

Sòcrates: la seva dissertació sobre l’amor no es pot entendre sense la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria és formulada en el llibre VII de la República mitjançant el famós mite de la caverna, segons el qual tot el món terrestre és una mala còpia del món de les idees. Així doncs, Sòcrates, que exerceix d’alter ego de Plató, afirma que l’amor és una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belleses i, per tant, justes, hom pot copsar la idea pura de bellesa i de justícia. Es parteix de la premissa de la kalokagathía, segons la qual allò bell (καλός) s’identifica amb allò bo (αγαθός). Així doncs, per a Plató, els cossos bells són indispensable per contemplar el model intel·ligible, igual que les ombres del mite de la caverna són el primer que copsam tot i que haurem d’anar més enllà d’elles per tal d’arribar a l’autèntica realitat.

Per boca de Diotima, la mestra de Sòcrates en l’art de l’amor, sabem que Ἔρως és un δαίμων, un petit déu, que va ser infantat durant el convit que donaren els déus per celebrar el naixement d’Afrodita. En aquesta versió platònica, però, no és fill d’Afrodita i Ares, sinó de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar.

Plató tornaria a reflexionar sobre l’ Ἔρως en un altre diàleg, Fedre. Al segle XV, durant el Renaixement, el filòsof florentí neoplatònic Marsilio Ficino va ser qui va utilitzar per primera vegada l’expressió “amor platònic” com a sinònim d’ “amor socràtic”. Amb ella, per influència del cristianisme, al·ludia a un amor que deixava de banda l’aparença física per centrar-se en la bellesa del caràcter d’una persona. Amb tot, l’únic en comú que té aquesta nova noció de l’amor platònic amb el seu originari és la renúncia a la sexualitat.

Avui, doncs, el filòsof atenès quedaria astorat amb el nou significat, del tot vulgaritzat, que ha adquirit el seu “amor platònic”. En tot cas, una experiència genuïnament platònica és la que hagem pogut tenir a través d’un professor que ens ha introduït en un camp que ens era totalment desconegut. Gràcies a ell hem pogut copsar la bellesa d’un experiment físic, d’un text o d’una història que ens ha fet millor persones. No debades, per a Plató l’ Ἔρως, que es manifesta en les realitats belles, ens ha de servir de camí a la perfecció com a ésser humans.

Relacionat amb l’amor platònic, la psicologia actual ha encunyat el terme sapiosexual per referir-se a l’atracció sexual per la intel·ligència d’una altra persona. Majoritàriament són dones que s’estimulen per mitjà de la conversa i fugen de la superficialitat amb noves experiències intel·lectuals. Els estudiosos alerten dels perills que suposa aquesta atracció. No debades, hi pot haver persones amb baixa autoestima que fàcilment admirin persones narcisistes. I això pot generar relacions dependents i asimètriques.

PER A MÉS INFORMACIÓ WWW.ANTONIJANER.COM

 Aquí teniu històries d’amor platònic.

 

La casta i el 15M de l’antiga Roma

dimarts, 20/01/2015

 

La pujda al mont Sacre

La pujda al mont Sacre

L’antiga Roma també tingué la seva pròpia casta i el seu propi 15M. La casta era constituïda pels patricis, anomenats així perquè suposadament descendien dels patres, és a dir, els pares fundadors de Roma. Segons l’historiador Tit Livi, Ròmul havia triat un centenar de caps de família perquè l’ajudassin a construir la que esdevindria la caput mundi (“la capital del món”). Atès que es consideraven els amos naturals de la Urbs, posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. No debades, el patricis també foren coneguts com a optimates (optimus, com el grec αριστός, era el superlatiu de “bo”). També acabaren constituint la classe dels que tenien més reputació, és a dir, dels nobles (nobiles), mot que deriva de nosco (“conèixer”) –els nobles d’avui tan sols viuen de rendes.

Al segle XVII, la noblesa originaria a les universitats angleses d’Oxford i Cambridge un altre nom: esnob. En aquestes facultats la majoria d’alumnes eren d’origen noble. Amb el temps, però, també hi hagué plebeus becats. A l’hora de formalitzar la matrícula s’emplenaven dues columnes: una amb el nom i l’altre amb el títol dels pares. Com que en aquest cas els alumnes no posseïen cap títol nobiliari, a la columna corresponent l’encarregat dels tràmits escrivia snob (esnoben català), que és un acrònim de l’expressió llatina sine nobilitate (“sense noblesa”). Avui en dia un esnob és una persona que imita els costums, maneres o opinions de la classe alta, amb la intenció d’aparentar ser com ells.

Abans que els nobles es convertissin en esnobs, els plebeus ja els havien donat molta de guerra –el seu sobrenom deriva de l’arrel indoeuropea peld-1, que indica abundància, multitud. Integrants de la classe dels populares (<populus, “poble”, que en anglès donà people), els plebeus eren originaris de poblacions de l’interior de la península itàlica. Es dedicaven al camp, l’artesania i al petit comerç. Aquells plebeus, l’única riquesa dels quals eren els fills, reberen el nom de proletarii (derivat de proles, “descendència”). Els proletaris foren molt importants a l’antiga Roma, ja que eren els principals proveïdors de soldats. Estaven exempts de pagar imposts i eren protegits i mantinguts per l’Estat. Al segle XIX el marxisme creà, a partir de la paraula proletari, el terme proletariat per definir la classe social sorgida del capitalisme, formada per tots aquells que no posseïen propietats i que, per tant, havien de vendre la seva mà d’obra per subsistir.

El 15M romà
Els plebeus foren els grans ignorats de la República romana, nascuda a finals del segle VI aC. I això, a pesar que el seu lema era SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el senat i el poble romà”). El 494 aC, cansats del tracte de favor que sempre rebia la casta privilegiada dels patricis, els plebeus varen protagonitzar el primer 15M de l’antiguitat. Una nodrida representació seva es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma. Davant noves hordes enemigues traient el cap des dels Apenins, el Senat no va parar d’enviar-hi ambaixadors per dissuadir aquells insurrectes. Qui ho va aconseguir va ser el cònsol Agripa Meneni, conegut pels seu caràcter conciliador i pels seus grans dots d’oratòria. És famosa la paràbola que va fer servir: els va parlar de l’home, els braços i cames del qual es queixaven perquè tots els seus esforços eren només per servir l’estómac, un òrgan mandrós que només esperava ser alimentat. Aleshores, els membres varen decidir deixar de treballar. I com que ja no li procuraven aliment, l’estómac va finar, arrossegant, però, també tot el cos cap a la mort.

La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849

La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849

Sembla que la lliçó del cònsol va tenir els seus efectes. Els plebeus varen tornar a la ciutat, però, en contrapartida, el Senat els va concedir, per fi, una magistratura pròpia, els tribuns de la plebs. Amb ella el poble va tenir un altaveu més potent. Els plebeus elegien els seus representants en unes noves assemblees anomenades concilia plebis tributa, on el vot s’emetia individualment, i no pas agrupant els individus en classes, com passava abans; així, tots els vots valien el mateix. Les seves deliberacions, conegudes com a plebiscits, acabarien esdevenint lleis. Es tractava de la primera conquesta del proletariat romà.

PER A MÉS INFORMACIÓ PODEU CONSULTAR LA MEVA WEB: WWW.ANTONIJANER.COM

I per acabar, una fantàstica reflexió del gran Groucho Marx, res a veure amb el Marx que popularitzà el terme proletariat, avui “precariat”.

Groucho Marx

Groucho Marx

Estrenes divines

diumenge, 4/01/2015

 

La dança de la música del temps (1640)

La dança de la música del temps (1640)

Si acabam d’estrenar any amb alegria i il·lusió és precisament gràcies a Strenua o Strenia, una divinitat sabina que donava salut i bona sort. A l’antiga Roma era venerada a principis d’any amb l’intercanvi de dàtils i figues entre amics o entre súbdits i amos. Era una forma de desitjar un any dolç. Strenia també donaria en llatí la paraula strena (“presagi”, “auguri”). Avui a Itàlia l’esperit d’aquesta deessa és recollit per un personatge anomenat Befana, una bruixa que reparteix regals la vigília de l’Epifania (“aparició” en grec) –d’on agafa el nom-, és a dir, la nit del 5 de gener, la nostra nit de reis.

Befana italiana

Befana italiana

És una paraula oblidada, però en català, en homenatge a la deessa Strenia, hem de dir estrenes per referir-nos al que en castellà és un “aguinaldo”, regal generalment en forma de cistella plena de productes alimentaris nadalencs. No hi ha consens sobre l’etimologia d’aquest terme: uns el fan derivar de l’expressió llatina hoc in anno (“en aquest any”), mentre que d’altres apunten al cèltic eguinand (“regal d’any nou”).

El que també són unes bones estrenes són les pagues extra de Nadal. Paradoxes de la vida, les devem a Franco. El Nadal de 1944 el Caudillo va decidir compensar els treballadors d’aquesta manera atès l’encariment de la vida que es donà durant la posguerra. El 1947 el Generalísmo encara va ser més “generós”. Aleshores, per conmemorar el 18 de juliol, el día del alzamiento, va instaurar la paga extra d’estiu. Així doncs, ara, en plena democràcia, si fóssim coherents, per desfer-nos del llegat franquista, també hauríem de presindir d’aquestes alegries econòmiques.

Que tengueu una bona estrena d’any! I que es complesquin els bons propòsits de Mafalda!

Realment era verge, la Verge Maria?

dimarts, 23/12/2014

Maria i el nin Jesús, monestir de Santa Caterina del Sinaí (segle XVI)

Maria i el nin Jesús, monestir de Santa Caterina del Sinaí (segle XVI)

Ja ho diuen els italians: traduttore traditore (“El traductor és un traïdor”). Que la Verge Maria sigui verge és un error de traducció. El passatge en qüestió és aquest de l’Antic Testament, escrit en hebreu (Isaïes, 7.14): “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”. La paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “al·lota jove”. Varen ser els autors de la Septuaginta grega, al segle III aC, els qui van traduir malament aquest terme per parthenos (“verge”). Aleshores s’interpretà que, per l’edat, l’ “al·lota jove” hebrea (’almah) havia de ser forçosament verge, cosa que està per veure.

En tot cas, la condició immaculada de la mare de Jesús serví per ressaltar l’origen diví de la figura del Messies. Així, al segle I dC els evangelistes Mateu i Lluc, que escrigueren en grec –la llengua de cultura d’aleshores- feren servir també la paraula parthenos en relatar l’episodi de la concepció miraculosa de Jesús. L’arcàngel sant Gabriel és l’encarregat de comunicar a Maria que Déu l’ha escollida per ser la mare del Messies. En paraules de sant Lluc, li va dir: “Déu et salvi, plena de gràcia; el Senyor és amb tu: ets beneïda entre totes les dones” (aquesta frase és l’inici de l’oració coneguda com l’avemaria). En veure que aquella al·lota estava tota nerviosa, l’arcàngel va prosseguir: “No tinguis por, Maria, doncs has trobat gràcia davant Déu… Concebràs i donaràs a llum un fill, a qui posaràs per nom Jesús. Serà gran i es dirà Fill de l’Altíssim”.

Maria es feia creus del que sentia. No debades, malgrat estar casada amb Josep, no havia perdut encara la virginitat. Però, tot i això, va acceptar el designi diví, dient: “Faci’s en mi segons la teva paraula” -l’Església celebra aquest misteri el 25 de març, el dia de la festa de l’Anunciació. Després de rebre aquella inesperada visita, Maria se’n va anar a Hebron a visitar la seva cosina Elisabet. L’arcàngel, per demostrar-li que per a Déu no hi havia res impossible, li havia dit que Elisabet també esperava un fill, a pesar de la seva avançada edat. Aquest fill seria sant Joan Baptista. Quan Elisabet va sentir el que li explicava Maria, el nin que portava al ventre va començar a donar salts d’alegria i ella va dir una altra cèlebre frase litúrgica: “Beneïda ets entre totes les dones, i beneït és el fruit del teu ventre”. El gran damnificat d’aquesta història és sant Josep –no sabem si es va queixar al seu superior de fer-lo sentir com un home “gerro”.

 

L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

L’Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

En la mitologia clàssica la virginitat també és un bé molt preuat. La casta Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, exigia a les nimfes que integraven el seu seguici que fossin verges –Cal·listo, en ser violada per Zeus, fou castigada durament. La sàvia i guerrera Atena (Minerva) seria coneguda precisament amb el sobrenom de parthenos (“verge”), amb el qual els atenesos li dedicarien el famós temple de l’Acròpoli. I a Roma la castedat també va ser exigida a les vestals, les sacerdotesses consagrades a la deessa de la llar, Vesta (Hèstia). El martirologi cristià continuaria ressaltant la virginitat femenina amb personatges com santa Úrsula. La seva efemèride se celebra cada 21 d’octubre, el dia de les Verges.

 

Per a més informació podeu consultar el meu web: WWW.ANTONIJANER.COM

Les festes són sagrades!

dimecres, 10/12/2014

Dies festius

Per a molts, les festes són sagrades. I no van errats, almanco des del punt de vista etimològic! Festa deriva del llatí fas (“allò permès, dit, per la divinitat”). En un principi aquesta paraula es confonia amb ius (“dret”), d’on tenim justícia. Fas alhora deriva del verb for, fari (“parlar”), emparentat amb el grec φημί. Els calendaris romans estipulaven els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia, i els dies nefasti, els dies en què aquesta activitat estava prohibida –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, acabaria adquirint un significat negatiu.

I si per als adults que estan cansats de treballar els dies festius són sagrats, per als nins també són sagrades les fires, mot d’idèntic ètim. Així qualsevol festivitat és fastuosa, és a dir, digne de consagrar als déus, a pesar que avui la nostra societat estigui força secularitzada. Tampoc no manquen els fanàtics de qualsevol mena de festivals. A l’antiga Roma els temples també eren coneguts com a fani. Les persones que es negaven a entrar-hi i s’hi col·locaven davant eren considerades profanes. Avui aquest mot ha ampliat el seu significat per referir-se a un inexpert en un art o ciència; també, però, es poden profanar temples, és a dir, tractar-los sense el respecte sagrat que es mereixen.

De for, fari (“parlar”) hi ha altres derivats com fat, enfadar-se, fatu, fatalitat, fatídic, faula, fabulós, afable, difamar, infàmia, blasfèmia, prefaci, confessió, professió, manifest, profeta, faust (feliç en el sentit d’afavorit per les paraules divines), malvat (< malus, “dolent” + fatum, “destí”), facúndia (“facilitat per parlar”) i infant (“que no parla”). Relacionat amb infant, l’italià donà al castellà “chulo”. Segons Coromines, es tracta d’una afèresi de fanciullo, de manera que “chulo” vol dir infantat, que es comporta amb gràcia.

Per a més informació podeu consultar la meva pàgina web WWW.ANTONIJANER.COM

 

Quan la victòria s’escrivia amb N de Nike

dissabte, 13/09/2014

NIKE

Hi va haver un temps en què victòria s’escrivia amb N de Nike. A l’antiga Grècia Νίκη era la deessa de la victòria. Portadora de bona sort amb una palmell o corona de llorer a la mà, era representada com una petita escultura alada en la mà d’un altre déu més important com Atena o Zeus, de qui es creia filla. A l’antiguitat presidia competicions atlètiques i militars. Això féu que, des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam de 1928, la seva figura aparegui en el revers de les medalles. El 1968 l’empresari nord-americà Phil Knight no dubtà a apropiar-se del seu nom per batejar la seva empresa de material esportiu. El seu famós logo, ideat el 1971 per la dissenyadora gràfica Carolyn Davidson per 35 dòlars, simbolitza precisament una de les ales de la deessa.

La marca que patrocina la vestimenta del Barça a vegades pot jugar males passades en forma de nikefòbia. Aquest fenomen es produeix quan l’esportista rendeix més als entrenaments que el dia de la competició i falla quan està a punt d’aconseguir una victòria segura.

L’escultura de Nike més famosa és la de la “Victòria de Samotràcia”. És possible que aquesta peça, que anava a la proa d’un vaixell, fos encarregada al segle III aC a un artista
per a commemorar un triomf naval en una de les guerres interminables entre els successors d’Alexandre. Actualment és al Museu del Louvre. Procedeix del santuari dels Cabirs, a Samotràcia, una illa al nord del mar Egeu.

Victoria de Samotracia

Amb el temps Nike es fusionà amb Atena, de manera que el seu nom acabà essent el sobrenom de la deessa de la guerra i la saviesa, protectora de la capital de l’Àtica. Així, al segle V aC, l’escultor Cal•lícrates erigí a l’Acròpoli d’Atenes el temple de Atena Nike (“la victoriosa”) per celebrar el triomf naval sobre els perses a la Batalla de Salamina. La deessa Nike també apareix en miniatura en la mà de la famosa estàtua de Zeus d’Olímpia, l’obra de Fídias considerada una de les set meravelles del món antic. El seu equivalent en la mitologia romana era Victòria, l’arrel de la qual ens ha donat altres paraules com vèncer, convèncer o invicte.

Zeus-Olimpia

Vae victis
És, per tant, del món romà que hem agafat la V de victòria que tant de moda està aquests dies. L’escriptor britànic George Orwell (1903-1950) deia que “la història l’escriuen els vencedors” i “qui controla el passat, contra el present”. Segurament Sánchez Piñol devia tenir presents aquestes paraules a l’hora d’escriure Victus (“vençut” en llatí), una obra del tot incòmode per al govern espanyol que narra el setge de Barcelona de 1714. Ara Piñol ja n’està preparant la segona part, que titularà Vae victus. Es tracta d’una adaptació lliure de la famosa cita llatina Vae victis.

Al segle IV aC, els romans, abans d’iniciar la seva expansió per la Mediterrània, hagueren de fer front a un enemic vingut del nord: els gals. Després d’haver calat foc a tot Roma, el cabdill gal Brennus va demanar, per anar-se’n, una elevada quantitat de quilos d’or. A l’hora de pesar-los, però, va imposar una balança manipulada per aconseguir així una quantitat superior a l’estipulada.

Camillus_Rescuing_Rome_from_Brennus_ca_1716_20

Davant aquesta trampa, els senadors romans varen protestar i, llavors, Brennus va llançar la seva espasa sobre la balança tot pronunciant Vae victis (“Ai dels vençuts!”) – avui aquesta frase, de dubtosa historicitat, s’empra per manifestar les injustícies que es cometen amb els sotmesos, que mai no tenen dret a res. L’aleshores dictador de la República romana, Camil, va interpretar l’exclamació com una humiliació. Fou així com ordenà anul·lar la decisió de fer marxar els gals a canvi de diners i decidí plantar-los cara amb la frase Non auro, sed ferro, recuperanda est patria (“La pàtria es recupera amb el ferro, no pas amb l’or”).