Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

Bocatti di Cardinali

dimecres, 13/03/2013


Des d’ahir 115 cardenals es troben reunits a la Capella Sixtina per triar el nou papa. Si hem de fer cas a la seva etimologia, la seva funció és fonamental en aquesta tasca. Cardenal ve del llatí cardo, -inis, que significa “eix, punt decisiu” –en l’urbanisme romà el Cardo era el carrer principal que travessava la ciutat de nord a sud, mentre que el Decumanus ho feia d’est a oest; i aquestes quatre direccions componen els “punts cardinals”. 

Els nostres clergues papables vesteixen de vermell per demostrar que estan disposats a “vessar la seva sang” en defensa de la seva fe. Antigament, però, vestien el color porpra. Estractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. És per això que, tot i que ara ja no el vesteixen, els cardenals encara són coneguts com a “purpurats”.

Durant els dies que duri el conclave, als cardenals no els faltarà de res. Hem de suposar que el que menjaran a la residència adjunta a la Capella Sixtina serà bocatti di Cardinali. Però, segons una versió del tot pintoresca, aquesta expressió no ve dels nostres purpurats, sinó de la famosa actriu italiana Claudia Cardinale. L’expressió original ens ha arribat  tergiversada amb bocatti, bocatti o fins i tot bocato, però cap d’aquests termes no és italià. La paraula italiana per a mossegada és boccone. Sembla que apareix escrita per primera vegada al 1982 en un llibre que publicà el perruquer de l’actriu, Luca Cagliatti, sobre anècdotes dels anys que treballà amb ella. Una d’elles parla del costum que tenia Cardinale d’aturar constantment els rodatges per fer petites picades d’entrepans i canapès. Com que es tractava de piscolabis molt deliciosos el nom de l’actriu s’acabaria associat a qualsevol àpat suculent. L’expressió, amb tot, també podria fer referència a la bona presència física de Cardinale. 

Per alguns, aquestes versions etimològiques topen amb l’inconveninet que la interjecció bocatti di Cardinali era ja prou extesa entre la població molt abans del 1982, any de la publicació del llibre de Luca Cagliatti. Però, com resa la màxima periodística. “No deixis que la realitat t’espenyi una bona notícia”. O, com diuen en italià E se non è vero, è ben trovato! (“Encara que no sigui veritat, ben trobat és!”).

Síndrome de Diògenes, una injusta paradoxa

divendres, 8/03/2013
La síndrome de Diògenes és patida per aquelles persones, generalment d’edat avançada, que viuen aïllades i envoltades per una gran quantitat de doblers o escombraries. Aquesta síndrome agafa el nom d’un famós filòsof grec del segle III dC. El seu significat actual, però, no s’ajusta del tot a la veritat històrica. Es tracta d’una injusta paradoxa molt ben explicada en aquest link.

Inventant paraules noves

dilluns, 4/03/2013
La llengua no és una cosa estàtica, sinó una realitat que s’adapta als nous temps. Prova d’això és el nou diccionari que ha publicat Mario Coll, fill de l’il·lustre humorista José Luis Coll. Ara, amb l’actual panorama, tenim paraules com “caputalismo” en lloc de “capitalismo”; “chorizonte” en lloc de “horizonte” per la quantitat de xoriços que ens envolten; o “calumnistes” en lloc de “columnistes” per la quantitat de periodistes -o millor dit, comissaris polítics- que escriuen articles d’opinió -o millor dit, de difamació. Jo tenc unes quantes propostes per al DiccioMario. En lloc de democràcia hauríem de parlar de “idiocràcia” (govern dels “idiotes”) o de “mediocricràcia” (govern dels “mediocres”) en contraposició amb meritocràcia (govern de persones que tenen mèrits per ocupar un lloc). I una que m’agrada molt: “analfabèstia” en lloc d’analfabet, en al·lusió a aquelles persones que bravegen de la seva ignorància en un gest de menypreu absolut envers el coneixement.  Aquí teniu l’entrevista de Mario Coll al programa La Ventana de la Ser amb Carles Francino.