Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

La guerra de sexes

dijous, 23/05/2013

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que, segons una possible etimologia, sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al•lusió a la divisió del gènere humà. Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà. En canvi, el de l’home, un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una fletxa que en sobresurt, representa Mart, el déu de guerra i de la virilitat –la fletxa tendria una connotació fàl•lica. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure i el de Mart amb el ferro. 

Disputa sexual entre déus 
En la mitologia grega trobam una guerra de sexes interessant. És la que protagonitzaren els patriarques del panteó, Zeus i la seva dona Hera. L’episodi arranca amb el personatge de Tirèsias, el primer transsexual de la mitologia clàssica. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Donada la seva experiència bisexual, un dia Tirèsias fou cridat a l’Olimp per arbitrar una disputa entre Zeus i Hera sobre quins dels dos gèneres obté més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus, adúlter compulsiu, assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Tirèsias contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li atorgà el do de la profecia i el privilegi de la longevitat. Pobre Tirèsias!!!! Alerta amb les serps!! Aquí teniu en Tirèsias fent d’àrbitre entre Zeus i Hera:

Antoni Janer Torrens

Alerta a “venerar” massa Venus

diumenge, 19/05/2013

                                 Venus del mirall, Velázquez (1647-1651)

Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa, va néixer en unes circumstàncies especials. Segons relata la mitologia grega, el pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella. En haver complert la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del  contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma (< φρός) d’on sorgí, ja adulta, Afrodita. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.
Copinyes “venerables”
Diferent és, però, la versió que ens ofereix sobre aquest episodi el famós quadre de Botticelli que féu néixer Afrodita d’una copinya (veneria concha). En gallec, aquesta paraula donà nom a un famós mol·lusc, la vieria, que durant l’edat mitjana es convertí en el símbol dels pelegrins del “Camino de Santiago”. La feien servir amb una doble finalitat: per demanar almoina i per beure aigua de les fonts. No deixa de ser curiós que una copinya estigui associada amb la deessa de l’amor. En castellà, en un registre vulgar, es fa servir “concha” com a sinònim de vagina.

                 El naixement de Venus, Botticelli (1485)

Segons la rumorologia popular, del que no hi ha dubte és que les copinyes són considerades un afrodisíac, és a dir, un menjar que potencia el desig sexual o libido. Tanmateix, la presència d’Afrodita és més viva en el nostre llenguatge a través del seu homònim romà, Venus. Aquest antropònim conté l’arrel indoeuropea *wen- (“desig”, “esforç”), que, en l’anglès, és fàcilment reconeixible en el verb to want (“voler”). En llatí també donaria el verb venor (“caçar”), d’on tenim el cultisme venació com a sinònim de caça, o venable com a sinònim de javelina.
Però, tornant a l’àmbit sexual, tenim que la regió púbica de la dona també és coneguda com a mont de Venus. Hi ha gent que té venustofòbia, vertader pànic a mantenir relacions sexuals amb una  persona molt atractiva a qui veneren. Això és una herència de quan, a Roma, Venus era imprecada, venerada, per aconseguir els favors de l’ésser estimat. I un cop venerada, la deessa, com la resta de divinitats, solia concedir la vènia, el favor, el permís sol·licitat. D’aquí que avui, quan l’advocat demana permís al jutge, inclini lleugerament el cap mentre diu “amb la vènia”; i d’aquí també que, segons l’Església, hi hagi pecats mortals i  pecats venials, perdonables.
Sobre sífilis i condons
Amb la vènia, doncs, de les persones més promíscues (< pro-, “a favor de” + miscere, “mesclar”) no podem deixar de parlar de malalties venèries o de transmissió sexual –la gent que les tem té venereofòbia. I una de les malalties sexuals més temudes és la sífilis, de tipus dermatològic. Deriva del nom del protagonista d’un poema titulat Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”), escrit al segle XVI pel poeta-metge italià Girolamo Fracastoro. En aquesta obra, Syphilus –del grec sialos (“porc”) + philos (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir la malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.
Per prevenir-nos de la sífilis, convé que tenguem a mà un condó. Aquesta paraula agafa el nom d’un metge britànic, el comte Condom, que al segle XVIII, per encàrrec del rei Carles II d’Anglaterra, va dissenyar un profilàctic masculí millor que els que hi havia fins aleshores –els egipcis ja se’n posaven. Queda clar que les persones amb tanta activitat sexual no pateixen l’anafrodisia o manca de libido. A l’antiguitat, aquesta patologia es podia curar amb un verí (< Venus)
, que en un principi feia referència a una poció màgica o filtre
(< φιλέω, “estimar”) destinada a despertar el desig sexual; després al·ludí a qualsevol droga o medicament nociu capaç fins i tot de provocar la mort.
Tanta adoració per la deessa de l’amor féu que ja els antics li dedicassin un planeta (el segon del Sistema Solar) i un dia, divendres(< dies Veneris) –el Freitag alemany o el Friday anglès també fan referència a Freya, la deessa nòrdica de l’amor. Qui sap si deu ser per això que, per alguns, els divendres és quan hi ha més desinhibició sexual després d’una setmana laboral intensa!!!

Antoni Janer Torrens

Sobre dates i “fechas”

divendres, 17/05/2013

L’origen d’aquestes paraules es remunta a temps de l’Edat Mitjana. Aleshores, i fins ben entrat el segle XVIII, no hi havia un servei postal organitzat, diari o periòdic, de recollida i entrega de cartes o paquets. Al final de la carta  s’escrivia facta (< facio, “fer”) per indicar quin dia havia estat “feta”, escrita. Així tenim frases com  epistula o charta data die… (“epístola o carta donada el dia…”). Però és molt possible que el vaixell que havia de portar-la a destí no pogués salpar per culpa d’un contratemps. D’aquesta manera, després de facta, es col·locava data (“donada, entregada”) tal dia. Si, per culpa d’un nou retard, encara hi havia temps d’afegir-hi alguna cosa més, rere l’afegit s’escrivia P.D. (posdata) o P.S. (post scripta). D’aquesta pràctica sorgirien en català les paraules “data” i “dada” i en castellà “fecha” i “dato”. No debades, les dades solen ser les “dates” importants de la vida d’una persona. És curiós com, si miram llengües no romàniques,  “data” en anglès és date, i en alemany datum

Qui no voldria estar enterrat entre els déus!!!

divendres, 17/05/2013


Al segle I aC el cònsol Marc Agrippa, gendre d’August, féu erigir a Roma un temple dedicat a tots els déus, és a dir, un Πάνθειον –al segle II dC, després d’haver patit uns quants incendis, seria reconstruït per l’emperador Adrià. Avui la paraula panteó ha canviat de significat i ha passat a al·ludir a un sepulcre monumental on reposen diversos membres d’una família o els homes il·lustre d’un país. La història d’aquesta evolució semàntica és ben curiosa.
El Panteó d’Agripa va mantenir la seva funció inicial fins a la decadència de Roma al segle V. A principis del segle VII l’emperador bizantí Focas regalà el temple al papa Bonifaci IV, que decidí convertir-lo en una església de màrtirs consagrada a la Verge Maria.És per això que hi féu traslladar les relíquies dels màrtirs que hi havia a les catacumbes cristianes.
A partir del Renaixement, el Panteó passà a ser seu de l’Acadèmia dels Virtuosos de Roma i és aleshores quan començà a servir de sepulcre de grans artistes italians, entre ells, Rafael i Vignola. A finals del segle XIX la dinastia Saboya, amb el rei Víctor Manel II, decidí usar també aquest temple com a sepulcre familiar. Fou així com la idea de ser enterrat en un edifici ostentós fou imitada per nombroses persones il·lustres o adinerades.

Mausoleu
A vegades un panteó es confon amb un mausoleu, una tomba monumental que agafa el nom de Mausol, un sàtrapa de l’Imperi persa. Al segle IV aquest dictador, mogut per la seva alta autoestima, es féu construir a l’actual ciutat turca de Bodrum un gran sepulcre que havia de allotjar el seu cos. L‘edifici, de 50 metres d’altura, fou batejat com a Mausolm—eion (“dedicat a Mausol”) i esdevingué una de les set meravelles del món antic. Al segle XVI seria enderrocat i l’activitat sísmica, bastant freqüent a la zona, acabà per destruir-lo.

Antoni Janer Torrens

País, pàtria, nació

dilluns, 13/05/2013

Amb l’actual secularització de la societat, no és d’estranyar que molts països es declarin laics (< λαός, “poble”), o, dit d’altra manera, pagans. I és que aquí una vegada més l’etimologia ens dóna un cop de mà. País ve del llatí pagus(“poble”), derivat de pango (“sembrar”). Amb el significat d’estat, ens ha arribat a través del francès, igual que la paraula “pagès”. Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals, es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (<αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagarel seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg de (pro) dels camps (pagi).
Els pagani, tanmateix, no pogueren oblidar les seves arrels i es mantingueren fidels a la seva terra, que consideraven terra patria (“terra paterna”) –amb l’omissió de terra l’expressió quedaria en patria. Aquesta no deixa de ser una terminologia masclista. Essent les primeres civilitzacions (i les actuals?) un matriarcat, ¿no hauríem de parlar de “màtria” (< mater, matris, “mare”) en lloc de pàtria (els grecs, a la pàtria, li deien μητρίς, “terra materna”)? Però l’home aleshores ja va voler marcar territori. No li bastà amb pàtria, també decidí que tot allò material formava part del seu patrimoni. Quan contreia matrimoni, però, tenia clar que l’objectiu era que la seva parella es convertís en mare. Aviat la dona començà a reclamar part del seu patrimoni, de manera que qui sap si algun dia matrimoni també serà sinònim de patrimoni. 

En tot cas, tant pares com mares saben quina és la seva nació. És el lloc que els ha vist néixer (< nasci) i que ha afaiçonat la seva naturalesa. Així doncs, tots som “nacionalistes”. Hi haurà qui pensarà que tot plegat és una vulgaritat. Idò no s’equivoca, tots som vulgars, ja que procedim del “poble” (< vulgus). Sense pretendre assolir la popularitat (< populus, “poble”), jo només he volgut divulgar aquestes curiositats etimològiques, és a dir, difondre-les a través (di-) del poble (vulgus).

Antoni Janer Torrens 

Quins calamars més “canyers”!!!

dissabte, 11/05/2013

Molts escriptors haurien de tenir per mascota un calamar. I pensareu: quina canya de mascota! Idò sí, almanco des del punt de vista etimològic. Un dels primers instruments d’escriptura fou el calamus, una “canya” tallada en punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (del llatí ater, “negre”). La nostra paraula “tinta” ve del llatí medieval tincta (< tingo,“tenyir”, “impregnar”). El recipient per a la tinta s’anomenava atramentarium, però també calamarium. Al segle XIV un mol·lusc, conegut científicament com a loligo vulgaris, va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega, similar a la d’un tinter o calamarium.
Els calami o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Amb tot, és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”. Per a molts, tanmateix, no és cap calamitat menjar-se un calamar, que és ben bo. També passarem molt de gust si, de postres, demanam un caramel, que, si us hi fixau bé, té forma de canya. I és que aquest dolç que començarem a elaborar els portuguesos prové del llatí calamellus, diminutiu de calamus. Quina “canya” d’etimologies!!!! No sé què en pensarà en “Calmardo”, el calamar amargat de la sèrie de dibuixos animats Bob Esponja!!!



Antoni Janer Torrens

Sense crisis no hi ha vida

dimecres, 8/05/2013


No es pot entendre la vida sense daltabaixos. Necessitam caure uns quants cops per repensar-nos tant a nivell personal com professional. Per mantenir-nos desperts i en alerta, necessitam que de tant en tant hi hagi niguls que s’interposin entre els nostres familiars, amics, parelles o projectes individuals. A vegades preferim l’estabilitat a la incertesa, però ens oblidam que la vida no és estàtica. πάντα ρεῖ (“tot flueix”), digué el filòsof presocràtic Heràclit (segle VI aC).

Ara, amb la maleïda crisi econòmica, hi ha molta de gent que malauradament ho està passant malament i se sent indefensa. Molts pensaran que ells no tenen la culpa de res; que la culpa és dels mercats i dels nostres governants, que han pecat d’ambició i d’ineptitud. I certament és així. Aleshores, aquesta crisi hauria de ser una oportunitat perquè a nivell mundial es reinventassin els sistemes econòmics i democràtics. Amb tot, a nivell individual, aquesta crisi també ens ha servit per tocar amb els peus a terra i per adonar-nos que vivíem dins una bombolla. Ens havien fet creure que la vida era un circ amb barra lliure per a tothom.

Els especialistes diuen que res mai no tornarà a ser igual. Som, doncs, davant un moment clau, una idea que ja trobam present en l’etimologia de crisi. El mot va ser encunyat per primera vegada al segle V aC pel grec Hipòcrates, el pare de la medicina. Deriva de κρίνω (“separar”) i llavors κρίσις al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps κρίνω també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam destriam, “separam” una cosa de l’altra, d’aquí que κρίνω també donàs les paraules criteri, criticar o hipòcrita (mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava”, diferents papers).
La crisi segons Einstein
Així doncs, tenint en compte l’etimologia de crisi, ara ens trobam en un moment “crític” que caldrà saber aprofitar. Si no, estam condemnats a no sortir del pou. Ja ho va dir el famós científic alemany Einsten (1879-1955): “la crisi és una oportunitat” per potenciar la imaginació. Aquí teniu més reflexions sobre aquest concepte que féu el pare de la teoria de la relativitat.

“No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi, se supera a si mateix sense quedar ‘superat’.
Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això, posem-nos a treballar de debò! Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”

Antoni Janer Torrens

Per saber més sobre el concepte crisi no us podeu perdre aquest vídeo del programa “Bricolatge emocional” de TV3:



http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

Etimologies interessants

dimecres, 8/05/2013
Aquí teniu un recull interessantíssim a partir de dos blocs interessantíssims:  “El fil dels mots” de la filòloga Henar Morera Velázquez, i “El laboratorio del lenguaje” de Fernando A Navarro i José Ramón Zárate

A : adolescent, adulteri, al·lucinar, alopècia, “amarillo“, amfitrió, anatomiaanatomia1, anatomia2andròmina, antonomàsia, aspirinaatlesAtzarAvorrir               
B: Badar , bactèriabàlsam
C cadira, cadàver, caduceucicerone, cirurgiaclínica, conversa, cosmèticcretícrisicuina, cunnilingus
D “desayuno“, Divendres
E Eco,   ecografiaefímer, Empatia, enraonar, entusiasme, Enyorar, escatologiaesparadrapespecular,  esquinçEstil , Estupidesaestupefacte
F Fama, facúndiafarmàcia, fesomia,
 “Gafas“, Gener, gosar,
H Heroi, “Hígado“, Hipòcrita, Histèria, horripilant
I idiota, imatge, infànciaIntimitat
L Laberint,   Lacònic,  Lucidesa
LL llegir, llunàtic,
M  mamaMelancolia , meravella,  meridiàmés, mestre i ministreMisteri 
N  NarcicismeNegar, nou,
O Obviar, “ojalá”, onanisme, “orzuelo“, ostracisme,
P Paradoxa ,  pentagruèlic, persona, polzeporpraprimavera, pronòsticpupil·laputamen
Q QuarentenaQueixa, querella, Quimera
R rebaixa, Rebel·lió , riure, Ruïna
S saberSalvatge,   Serendipitat, sesta, síncope,
T talent, tánatos, temperamentTertúlia, tifustireta, tiroides
V Vacances, veneriverí, veterinari, vigorèxiavincle, virus, vitamina
Z zona,
                
                   

                       

                  

                  

                            

Les paraules que ens ha duit la crisi

diumenge, 5/05/2013

La llengua és un ésser viu. Prova d’això és la quantitat de paraules que ens està aportant aquesta maleïda crisi: austericidi, prima de risc, desnonaments…. Per saber-ne més, us recoman aquest article.

Quins grecs més psicodèlics!!!

diumenge, 5/05/2013

Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que sí que ho podria haver fet seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 kmal nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur.
La sibil·la dèlfica -també coneguda com a pitonissa en record de la serp Pitó que abans custodiava el temple- dictava sentència des de l’interior d’una caverna subterrània. El procés pel qual es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme, paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut amb el nom d’èxtasi (en grec, “quedar aixecat fora del cos”).
Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I etimològicament sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs psykh  (“ànima”) i dẽlos  (“visible”); significa, per tant, “que manifesta la consciència”. Com a adjectiu, psicodèlic (o psiquedèlic) fa al·lusió a un estat, objecte o fenomen que, provocat per certes drogues, comporta una particular exaltació de la consciència. No és temerari, per tant, relacionar aquestes drogues amb els al·lucinògens, psicofàrmacs que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec alyo, “agitar” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, “anar sense llum”, és a dir, “vagar mentalment”. Però també podríem estar parlant d’estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat. O de substàncies psicotròpiques, que, d’acord amb els seus ètims grecs psykh  (“ànima”) i tropos (“volta”), ens capgiren la ment.
Amb totes aquestes curiositats etimològiques sembla que els grecs necessitaven una certa alteració mental per poder desxifrar la realitat. I no els va anar malament. Res a veure amb la tribu àrab dels haixixins, que al segle XI recorregueren la Mediterrània infonent por. El seu cabdill els feia consumir fortes dosis de haixix, sota els efectes del qual cometien autèntics “assassinats”. Quina por!!!!

Antoni Janer Torrens