Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

Match Point, consideracions clàssiques sobre la sort

divendres, 14/06/2013
El fil conductor d’aquest escrit és la fantàstica pel·lícula Match Point (2005) de Woddy Allen. El film, una autèntica obra mestra, parla de la gran importància que té en les nostres vides el factor sort. Aquí teniu les contundents frases del principi i el final de la pel·lícula:

Maleït karma
La pregunta és recorrent: el destí, ens el feim nosaltres o ens ve marcat per una potència sobrehumana, per una providència (< pro + video, “qui veu amb antelació”)? Els hindús han optat per una resposta intermèdia: el karma. Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”
La vida penja d’un fil
El que és cert, tanmateix, és que la vida ens té destinadesmoltes sorpreses, tant bones com dolentes. Destí ve del llatí destinare, que significava “fixar”, però també “fer puntaria amb l’arc”. Així, en un principi al·ludia a una meta i després adquirí el sentit de força immutable que determina el curs de les nostres vides.


En grec, destí es deia νάγκη (“necessitat”) i, segons la mitologia, estava en mans de les Moires (“porció”). Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth (“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesi, recollia el fil en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. Aleshores els individus rebien l’ordre de la mort a través de Tànatos (“mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos, el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.
Amb l’existència de les Moires, quedava clar que el nostre destí ja “està escrit” des de bon començament. De fet, molts episodis de la mitologia grega vénen determinats pels dictàmens inexorables dels oracles. Per exemple, tal com va predir l’oracle de Delfos, el destí d’Èdip era matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.

No us enfadeu amb el fat
A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques (<pario “parir”) amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. L’última Parca, la de la mort, es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques, però, també reberen el nom de fades, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (hado en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. Amb el Romanticisme les fades foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.

De fat tenim l’adjectiu fatal. A l’antiguitat sempre es trobaven objectes que podien ser la causa que es destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no va tenir cap connotació negativa, però amb el temps es convertí en sinònim de catastròfic. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué gent que l’esperà amb els braços creuats; per tant, s’enfadaven, és a dir s’entregaven al fat (in fatum) –amb el temps aquest verb fou sinònim d’enuig.
Un altre cas de canvi de significat és l’adjectiu fatídic, també derivat de for, fatus. A l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur -després adquirí una connotació negativa. Sovint aquests personatges feien les seves prediccions a partir de la interpretació de “signes” del seu entorn. D’aquí ve que en castellà un sinònim de fat sigui sino (<signum). Tanmateix, els romans també creien que la felicitat depenia d’algunes paraules que els déus o les Parques pronunciaven en el moment del naixement d’una criatura. D’aquesta manera, el destí quedava marcat en allò dit (dicta), paraula que en castellà donà “dicha“, sinònim de felicitat.
Fortuna malvada
La mitologia romana també tingué la Fortuna, l’equivalent de la

Llatí, per què?

dimarts, 11/06/2013

Interessant vídeo sobre la pervivència del llatí en les nostres vides

Etimologia comparativa

dilluns, 10/06/2013

Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l’expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res” –de res també ve “República”, és a dir, “la cosa pública”. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatisme ne gentem (“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licisme gent d’armes.
Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n’agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n’agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).
Les sorpreses etimològiques no s’acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot “germen”, deriva del verb gignere (“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n’heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l’italià n’heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.
En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus (“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

També és molt curiós veure com diferents llengües romàniques expressen la idea d’estimar. En català aquest verb deriva d’aestimare, que conté una moneda romana, l’aes, feta de bronze. Per tant, en l’origen de la noció hi ha un sentit de valoració econòmica: es tracta de donar un preu a alguna cosa. En català aquest sentit es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”. El castellà, en canvi, té querer, que ve de quarere, que vol dir “buscar”. El francès (aimer) i l’italià (amare) conserven l’arrel llatina, amare.
Etimologies animals
Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se’n conservà la segona part (“lluç”). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος) de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”; encara que també es pot dir Flusspferd (“cavall de riu”).


D’encunyació grega és també la paraula “pop”, que prové de πολύπους (“el de molts peus”) –en castellà, “pulpo”. Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, de manera que pertanyen a l’ordre zoològic dels octòpodes –curiosament, en anglès, pop manté aquesta terminologia (“octopus”). En italià, se li diu “polipo”. Nosaltres tenim també la paraula “pòlip” per referir-nos a un tipus de tumor que guarda semblança amb la forma dels pops, que són cefalòpodes (+ κεφαλή, “cap”), és a dir, “cap de peu”.


Papallona en llatí és papilio, papilionis (m). El francès papillon ha mantengut també el gènere masculí, com en llatí. Malgrat això, l’etimologia de
l castellà “mariposa” és ben curiosa. L’origen es troba en una cançó infantil que contenia l’imperatiu “María pósate”. En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l’esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d’una branca -podem trobar aquesta mateixa associació en un altre insecte, “marieta”, “mariquita” en castellà. En basc tenim maripampalona, un híbrid de les dues formes. I en rus, babochaka, literalment, “doneta”. 
Tot plegat, a part de curiós, és senzillament fantàstic. Quanta sang, és a dir, ètims, poden arribar a compartir les llengües per les seves venes!!!

Antoni Janer Torrens

Alerta amb les espelmes!!

dissabte, 8/06/2013

En moments de foscor, una espelma ens pot il·luminar, però, si l’agafam amb la mà, també ens pot empastifar amb la seva cera recent fosa. Dit això, les ments més perverses ja hauran fet la seva pertinent associació. I no s’equivoquen. La cera de les espelmes pot provenir de les abelles o, antigament, d’una pasta extreta del crani de les balenes anomenada esperma per tenir una viscositat semblant al semen, en grec σπερμα. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, el fet que al finals del segle XIX moltes candeles s’elaborassin amb “esperma” de balena fou la causa que s’anomenassin espelmes, amb aquest petit canvi de consonants.
Llavors fructíferes

La versió llatina del mot grec σπερμα és semen, -inis (“llavor”), d’on tenim “seminari” i, en castellà, “semilla”. És ben curiosa l’etimologia del corresponent català per a aquesta darrera paraula. Llavor procedeix de labor, -oris (“feina”) i al·ludeix a la collita aconseguida amb la feina i la fatiga. Si llauram bé la terra podem recollir fruits (fruges) ben saborosos. I com que generalment aquests eren pocs però bons, va sorgir la paraula frugal com a sinònim d’àpat simple i poc abundant. Per als excessos ja hi havia els menjars opípars (= abundants), mot compost d’ops, opis (“riquesa”) i paro (“disposar”). Segurament en aquells temps, a la nit, es menjava sota la claror d’una espelma. Ara ja entenc per què abans es tenien tants de fills!!!

Antoni Janer Torrens

Sense revolucions no hi ha evolucions!!!

dijous, 6/06/2013

Es dóna per fet que evolucionar implica progressar. Etimològicament, però, no és ben bé així. Evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”, “fer voltes”). En l’antiguitat clàssica aquest mot només s’aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l’escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats”.

No seria fins al segle XIX quan la paraula “evolució” agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme al llarg de la seva vida. Aquests canvis, però, no necessàriament havien de ser positius. De fet, Charles Darwin (1809-82), el fundador de la teoria de l’evolució, no era molt amant d’aquest terme. Preferia emprar l’expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, “evolució” acabà essent sinònim de modificació progressiva. Per als canvis regressius s’encunyà el mot “involució”.

Revolucions astronòmiques
Un derivat d’evolució és revolució, és a dir “tornar a girar”. És una paraula que va néixer durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste –al segle XVII, quan s’imposà la teoria heliocèntrica de Galileu, quedà clar que les voltes dels planetes eren al voltant del Sol. La connotació politicosocial d’aquest terme arribà l’any 1789 amb la Revolució Francesa, que suposà un autèntic “gir” de l’statu quo. Aleshores la gent es rebel·là (< re + bellum, “guerra”) contra les classes dirigents al crit de llibertat, igualtat i fraternitat.


 Ara aquelles grans conquestes socials semblen perillar. Caldrà, doncs, noves revolucions per evitar que ens enganin amb el discurs del totum revolutum (“tot mesclat”, “tot confós”). Haurem de seguir lluitant per impedir que el terme evolució recuperi el sentit ambigu que tenia inicialment en el món de la biologia. Ara més que mai, sense revolucions no hi ha evolucions!!!!!!

Antoni Janer Torrens

Un brindis amb propina sempre!!!

dilluns, 3/06/2013

Tota celebració mereix un bon brindis. Aquest terme té una fantàstica història etimològica. L’any 1527, en el conegut Sacco di Roma, els soldats alemanys de Carles V saquejaren la ciutat eterna. Aleshores celebraren la victòria com sempre havien fet. Menjaren i begueren, fent que cadascú xocàs la seva copa amb la del seu company al crit de (Ich) Bring dir’s, que venia a significar “jo te la don”, “te l’oferesc”, com a gest d’auguri de bona salut. En italià, per contracció, aquesta frase es convertí en brindis. Menys fortuna tingué la locució que els alemanys encara diuen després del brindis, prosit, que és un llatinisme que significa “que aprofiti”.

Avui podem trobar algun alemany pelut que, després d’haver begut una bona cervesa, s’acaroni el bigoti. Antigament, entre els germànics, dur barba o bigoti era una espècie de símbol d’honor. De fet, la pitjor ofensa per a un teutó era estirar-li la barba. Sembla que, abans d’entrar en combat, es portaven la mà al bigoti, residència del seu valor i coratge, i s’encomanaven al seu déu exclamant bî God! (“per Déu”). I d’aquest gest sortiria la paraula bigoti, que en català també conviu amb el de  mostatxo que, a través de l’italià, hem heretat del grec μουστάκιον (“llavi superior”). En anglès, bigot ha conservat el significat primigeni de fanàtic; ara, però, es refereix més a un fanàtic racista    -paradoxes de l’etimologia, els Skinheads són més aviat pelats i no solen dur bigoti.

Sobre propines i simposis
A l’hora de brindar, els grecs de l’època clàssica tenien un verb concret, προπίνειν , que volia dir “beure a la salut de qualcú”. Hi havia el costum de beure una part de la copa i deixar la resta perquè se la begués la persona per a qui es brindava. Aquest verb, a través del llatí, donaria la nostra paraula propina en el sentit de petita gratificació que un consumidor dóna a qui el serveix. Curiosament, si miram altres llengües, tenim que propina en alemany és Trinkgeld (“doblers per beure”) i en francès pourboire (“per a beure”). En castellà la paraula propina també originà, misteriosament, el verb “propinar” com a sinònim de pegar cops.


Allà on els nostres grecs brindaven més eren en els simposis, paraula relacionada també el πίνειν de propina. Amb la incorporació del prefix συν, significà “beure en comunitat”. Plató immortalitzà un d’aquests actes socials –fortament misògins- en el seu cèlebre llibre El Banquet, també conegut com El Simposi o El Convit. Avui la paraula simposi ha perdut la seva connotació etílica. Fa referència a una convenció de diversos professionals per a discutir aspectes diversos relacionats amb el seu camp de treball. Però a mi no m’enganyen!!! Les coses importants en aquesta vida s’han de discutir amb una bona botella de vi. Ja ho deien els clàssics: In vino veritas!( “És en el vi on es troba la veritat”). Tampoc no es tracta, però, de beure tant i de convertir-nos en uns cràpules, paraula derivada del grec κραιπάλη (“embriaguesa”). Salut! Perdonau, volia dir Prosit!!!

Antoni Janer Torrens

Prenen “cappuccinos” els caputxins?

dissabte, 1/06/2013

Al 1528 un grup de frares fundà l’orde dels caputxins. S’anomenaren així perquè el seu signe distintiu fou la caputxa dels seus hàbits. Caputxa deriva del llatí caput (“cap”), ètim que trobam present en paraules com acabar, precipici, principi, príncep, capitular, capità, capicua, capital o bíceps. Cadascun de nosaltres som també un petit cap d’aquest model econòmic tan bèstia que és el capitalisme que és a punt de decapitar-nos.
L’etimologia de capitalisme ens remet a les primeres activitats comercials de la humanitat. Aleshores, en no haver-se inventat encara la moneda, imperava la barata (“trueque” en castellà) on s’intercanviava un producte per un altre que tingués el mateix valor, per exemple, tres vaques per deu ovelles. Per metonímia, doncs, s’intercanviaven tres caps (capita) de vaques per deu caps d’ovelles. Aquests productes, per tant, esdevingueren les vertaderes riqueses d’aquelles societats ramaderes, és a dir, el seu capital; no és d’estranyar que fossin béns de capital importància; d’aquí que avui també parlem de renda per càpita.

 El caput dels nostres estimats caputxins ens ofereix una història etimològica sorprenent. Al segle XX, a Itàlia, sorgí un tipus de cafè amb escuma blanca ruixada de canyella. Atès que la canyella coincidia amb el color de l’hàbit de l’orde, fou anomenat cafè cappuccino. A partir d’ara, doncs, en prendre un cappuccino, haurem de resar un parenostre en honor als caputxins.

Antoni Janer Torrens

Posa un coach, és a dir, un “cotxe” a la teva vida!

divendres, 31/05/2013

Els romans adoptaren el carro dels gals. En anglès podem resseguir aquest ètim en paraules com car i en la nostra llengua tenim carretera, carruatge, carrossa, carrera o carrer. L’etimologia de cotxe, en canvi, no té res a veure amb aquests termes. Durant els segles XV i XVI, la ciutat hongaresa de Kocs (avui la segona ciutat més important d’Eslovàquia) començà a fabricar uns carruatges amb un sistema de suspensió que feia que viatjar fos més còmode. D’aquesta manera, en hongarès, es començà a parlar de kocsi szeker o “carruatges de Kocs”.

Quan a finals del segle XIX el motor d’explosió substituí els cavalls (que des d’aleshores són virtuals “cavalls de força”) calgué inventar un nom nou que definís la idea de moure’s per si sol. Fou així com el cotxe esdevingué automòbil. A partir dels anys 20 del segle XX, aquest nom s’abreujà i passà a ser simplement auto. Cap als 50-60 l’auto es tornà a dir cotxe -a Sud-amèrica li diuen carro per influència del car nord-americà.

En alemany, el terme kocsi es transformà en kutsche i en italià en cocchio. En anglès, en canvi, es mantingué car (< carro) i kocsi es transformà en coach per referir-se a les carrosses i als autocars. Avui, però, coach és en boca de tothom, però amb un altre significat, com a sinònim d’entrenador personal. Tanmateix, encara que no ho sembli, el terme guarda relació amb la seva etimologia. No debades, la funció d’un coach, com la d’un cotxe, és la de transportar individus d’un lloc a un altre, cap a un millor benestar professional i personal.
Sobre xòfers, busos i taxis
En certa manera, un coach també exerceix de xòfer (o xofer) de les nostres vides. La paraula procedeix del francès chauffeur, que significa “calefactor”, la qual cosa és fàcil de suposar si tenim en compte que, en els seus inicis, els cotxes eren autèntiques estufes de vapor que calia cuidar. I qui ho feia era conegut com a chauffeur, paraula derivada del llatí calefacere (“fer, mantenir la calor”). El nom de xòfer s’ha mantingut per als conductors dels cotxes actuals, tot i que ja no han de fer aquesta feina tan pesada i rutinària.

A falta de tenir un xòfer particular, sempre podem recórrer al xòfer d’un autobús, una altra paraula que traspua antigor. Prové de voiture ómnibus, una expressió híbrida -meitat francesa, meitat llatina- que significa “cotxe per a tothom” –ómnibus és l’ablatiu plural de l’adjectiu omnis, -e, “tot”. Sembla que el primer voiture ómnibus es posà en circulació a finals del segle XVII a París, encara que la seva popularització no arribaria fins el primer terç del segle. Aleshores, l’expressió es va contreure en ómnibus i després en bus, que, amb l’afegitó del prefix grec auto- (un mateix), també es mudaria en autobús.

Si ens volem desplaçar per carretera, una altra opció, encara que més cara, és el taxi. Es tracta d’un mot també d’encunyació francesa. A principis del segle XX s’instal·là en els cotxes de lloguer del país gal una màquina que comptava l’extensió del trajecte i els doblers corresponents. Aquesta màquina s’anomenà primer taxemètre (“comptador de taxa”) i després taximètre. Més tard d’imposà l’abreviatura taxi, que passà a denominar el mateix cotxe.

A priori hom pot pensar que la base de taxi és l’ètim grec τάξις (“ordre”) que donà paraules com sintaxi –no debades tots els taxis intenten circular de manera ordenada. Aquesta, però, és una interpretació temerària. La vertadera arrel etimològica d’aquest vehicle és el verb llatí taxare, que inicialment volia dir “tocar molt i fortament”, “palpar”, i després “estimar”, “avaluar” –d’aquí tenim les “taxes” que hem de pagar per la prestació d’un servei concret.

Sobre Audis i Volvos
L’any 1909 va néixer el cotxe de luxe per excel·lència, l’Audi. Es tracta de la traducció al llatí del cognom del seu fundador, August Horch, que en alemany significa “escolta”. Aleshores, en alemany aquest nom tan imperatiu ja estava registrat, de manera que Horch s’hagué de conformà amb la seva versió llatina. Els quatre famosos anells de la marca representen les quatre companyies que el 1932 s’uniren per fer front a les dificultats derivades de la Gran Depressió de 1929.


 Una altra marca automobilística de ressonàncies clàssiques és la sueca Volvo, nascuda el 1927. Es tracta de la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí volvere (“girar”, “rodar”). Queda clar que amb aquest nom tot els va anar “rodat”.
Antoni Janer Torrens

Hi ha vies que ens desvien

divendres, 31/05/2013

Tots els camins duen a Roma!, vàrem comentar ja en una altra entrada d’aquest bloc. Però per ventura, hauríem de dir Totes les vies duen a Roma!  No debades, en llatí “camí” és via -“camí”, en canvi, és d’origen cèltic. Aquest ètim ens ha proporcionat infinitat de paraules. Així doncs, com deim a Mallorca, farem via a enumerar-les. Una cosa òbvia és una cosa evident, que tenim davant (ob-) del nostre camí. També hi ha moltes coses viables, factibles. Quan enviamquelcom ho posam en circulació, en camí. I a vegades ens podem desviar o fins i tot podem extraviaruna maleta, sobretot si sortim de viatge. Amb tot, diuen que incidents com aquests són menys freqüents en el sector ferroviari, tramvia inclòs.
Els romans foren grans constructors d’aqüeductes. Els seus soldats, quan sortien d’expedició, sempre comptaven amb una ració de menjar per als dies que havien de caminar; d’aquí que aquesta ració fos anomenada viaticum. Posteriorment l’Església catòlica denominà viàtic la darrera comunió, aquella que, amb la mort ja propera, serveix d’aliment i provisió per al viatge al Més Enllà. Per ventura podeu pensar que tot plegat és una trivialitat. I no anau equivocats, almanco des del punt de vista etimològic. A l’antiga Roma els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants als trivium, és a dir, a les cruïlles de “tres camins”. En època moderna, hi ha negocis que han fructificat en aquests indrets tan inhòspits. Que ho demanin, si no, a la cadena d’hipermercats francesa Carrefour, que va començar en una cruïlla de “quatre camins”!


Per ampliar informació, aquí teniu el fantàstic àudio sobre aquest tema del programa de Radio5 El palabrero: Antoni Janer Torrens

Un batxillerat coronat de “llorer”

diumenge, 26/05/2013

El llorer és un arbre associat amb la glòria, la victòria. Segons la mitologia grega, aquesta associació neix amb el mite de Dafne. La bellesa d’aquesta nimfa no passà desapercebuda a Apol·lo, el déu de la poesia i els jocs atlètics. Apol·lo va cometre l’error de burlar-se del déu de l’amor Eros (el Cupido romà), el qual castigà tal insolència fent-lo enamorar de Dafne, de caràcter fugisser. Per treure-se’l de sobre, Dafne implorà ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, el qual la transformà en llorer –aquesta és precisament l’etimologia grega de Dafne, que en llatí equival a Laurus, d’on ve Laura i Llorenç, i, en castellà, Lorena, Loreto i Laureano. Davant la impossibilitat que aquella nimfa fos la seva esposa, Apol·lo va determinar que el llorer seria el seu arbre sagrat i que es donaria una corona de fulles d’aquest arbre com a premi als guanyadors de certàmens poètics i atlètics.
Batxillers coronats
Durant l’edat mitjana fou habitual que, en acabar els estudis universitaris, els alumnes fossin coronats amb una corona de llorer, el fruit del qual és la baia (baca en llatí). D’aquesta manera, aquells alumnes eren baccalaureati, és a dir, investits amb “llorers de baia”. Segons les diferents titulacions, els llicenciats podien ser batxillers enarts, en teologia, en lleis o en medicina. Tots ells, després de tant d’esforç, havien d’anar alerta a no “adormir-se sobre els llorers”. Amb tot, segons una altra versió etimològica, batxiller vendria del cèltic bach (“jove”).

                                        Dante (Botticelli, 1495)
Ara el batxillerat ha baixat de categoria i, a Espanya, fa referència als dos cursos previs a l’ensenyament universitari. En tot cas, el batxillerat actual no deixa de ser el corol·lari, “conseqüència”, dels estudis preuniversitaris, és a dir, una espècie “corona” (corollarium) -antigament aquest era l’obsequi que rebien els convidats d’alguns actes socials. A partir del segle XIX es generalitzà en els llibres els colofons, paraula derivada del grec κολοφών (“cim”, “coronament d’alguna cosa”), l’arrel indoeuropea de la qual també trobam present en paraules com culminació, cim, coronel, columna i excel·lir. El colofó és l’anotació que es posa al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió.

Qui de ben segur porta una bona corona és la gent que es diu Esteve. No debades, aquest antropònim deriva del grec Στέφανος (“coronat”). Tanmateix, si ens portam bé, tots podem tenir a la nostra tomba una bona corona de flors. Pitjor li va anar a Jesús, a qui els romans humiliaren amb una corona d’espines. I havent posat el punt i final a aquesta dissertació, puc dir finis coronat opus (“la fi corona l’obra”).


Antoni Janer Torrens