Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

Al principi existia la paraula

dissabte, 10/08/2013
Article publicat a l’Ara Balears(10/08/2013)”Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir […]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra…), l’home, Adam, fou l’encarregat d’anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.

La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Ja ho va dir Heidegger: “El llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny. Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum . Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la “paraula”. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme “paràbola”, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor(“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atròfia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar ( grex , en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram ( haero ) a la cohesió tribal.

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar ( arguo ) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor , “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (< battuo , “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco ) davant ( ob- ) nostre i que ens podem provocar algun ictus . La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram ( ignoro ) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar ( for ) i, en italià, érem criatures irreverents ( fanciullo ), forma que es simplificà en ciullo .
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem ( peto ) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la  sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.
Antoni Janer Torrens

Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d’Àlex Rovira.

A l’estiu, tothom a la “muntanya”!!!

dilluns, 5/08/2013


Hi ha molta de gent que a l’estiu se’n va a la muntanya fugint de la calor. El que no saben, però, és que allà es trobaran amb la vertadera platja, almenys des del punt de vista etimològic. Platja és el neutre plural del grec πλάγιος i volia dir “flancs, costats oblics”. En un principi, era un terme que s’aplicava, entre altres coses, als vessants de les muntanyes. Amb el temps, aquesta obliqüitat anà baixant fins arribar arran de mar. Així doncs, quan aneu a la muntanya no oblideu agafar la tovallola!
Al voltant de la  platja s’ha originat una extensa i rica terminologia. Una d’elles és la de Rodríguez per referir-se al pare de família entotsolat que s’ha de quedar a treballar mentre els seus se’n van de vacances vora la mar. Aquí teniu l’origen d’aquesta expressió. I per acabar, retré un petit homenatge a la platja amb el primer anunci d’Estrella Damn que es va filmar a les Balears el 2009. És el de Formentera. Per mi, és el millor; no importaria que en fessin més!!!
Antoni Janer Torrens

Venir al món és una aventura

diumenge, 14/07/2013

Certament, venir (venio) a aquest món és tota una aventura. I, si no, que ho preguntin a Odisseu (l’Ulisses llatí) que patí una autèntica odissea per tornar a la seva estimada Ítaca, avui convertida en la nostra màxima aspiració. El tema de supí (= participi) de venioés ventum, d’on ve, mai més ben dit, vent. És a dir, que el vent és “allò que ve”, i en castellà sol venir a través de la “ventana” –el mateix paral·lelisme trobam en l’anglès amb wind (“vent”) i window (“finestra”).
Defenestrar per la finestra
És curiós com la nostra finestra –en italià igual; fenêtre en francès; i fenster en alemany- deriva del llatí fenestra, que conté l’arrel indoeuropea *bha- (“brillar”). De manera que en aquestes darreres llengües la finestra és per on ens arriba la llum solar, mentre que en castellà i en anglès és per on arriba el vent. De finestra tenim defenestrar, “destituir algú del càrrec”. Aquesta paraula fou encunyada el 1618 a Praga quan els aristòcrates tiraren des de (de-) la finestra (fenestra) uns representants de l’emperador Ferran, donant així inici a la Guerra dels Trenta Anys.
Subvencionar l’Advent
Tornem, però, al nostre venio. El calendari cristià té encerclat en vermell l’advent, període de preparació per a la vinguda –que no avinguda– del naixement del Messies, que comença quatre setmanes abans del 25 de desembre. Durant aquest temps hem d’aprofitar l’avinentesa per avenir-nos bé i hem de prevenir-nos de no inventar-nos excuses per preparar l’adveniment de qui tots consideram un benvingut. Provingui d’on provingui, és convenient no contravenir els seus postulats i deixar de banda les nostres desavinencespersonals per poder intervenir en aquest acte que ens subvenciona la mateixa Església. Ara em revé, però, que, perquè tot plegat no ens sobrevinguii no es agafi desprevinguts, sempre podem anar tots junts (cum) a un convent i convenir a celebrar una convencióa l’espera que s’esdevingui tal esdeveniment (“evento” en castellà).
Tanmateix, per molt que ens hi esmercem, cada any el nostre avenir (“porvenir” en castellà) és una incertesa. No debades, tots estam sotmesos al caràcter eventual de l’esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula vol dir “les coses que han de venir” i és un neutre plural del participi de futur de venio. Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l’expressió per ventura, sinònim de “tal volta”, és a dir, “per sort”. Amb tot, no és gens aventurat dir que la vida és una aventura (< adventura,“les coses que han d’arribar”) i per ser benaventurats convé sempre tenir present d’on venim. Ja em perdonareu si aquest inventari de venio m’ha quedat poc convencional.

Antoni Janer Torrens

Corruptes amb el cor romput

dimecres, 10/07/2013
Article publicat al diari Ara Balears (10/07/13)

Avui se’ns trenca el cor en veure tanta corrupció. En un rampell de bonhomia etimològica podríem pensar que els mateixos corruptes també tenen el cor romput perquè, un cop enxampats, senten pena dels seus actes. Són, però, llàgrimes de cocodril! Penediment no ve de pena, sinó del llatí paene (“gairebé”). En un principi paeniteo significava “no estar del tot satisfet amb alguna cosa”. En aquest sentit, podem interpretar que, lluny de tenir remordiments, els nostres corruptes es mostren penedits de la seva conducta “exemplar” perquè no acaben d’estar satisfets amb la condemna de la justícia, és a dir, amb la seva penitència, mot d’ètim idèntic.
Quan parlam de corrupció, per tant, convé no deixar-nos dur pel cor. La paraula deriva del prefix llatí co-, que indica participació, i del verb rumpo (“rompre”). Així doncs, la corrupció demana la complicitat d’un col·lectiu de persones. Però siguem sincers! A nivell individual, tots tenim el cor podrit durant el nostre dia a dia en no pagar el tren o en demanar al mecànic del cotxe que no ens faci factura per evitar l’IVA. I som igual de miserables si, en cas de ser funcionaris i haver ocupat un alt càrrec polític durant dos anys, acceptam cobrar el conegut com a “nivell 33”. Es tracta d’un plus salarial de per vida de gairebé mil euros mensuals que, per descrèdit de la democràcia, cap partit no s’atreveix a eliminar per por als seus militants que s’han beneficiat de larepartidora de les institucions públiques.
Al segle XVIII Montesquieu arribà a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa, de manera que només es pot crear un govern perfecte basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per al filòsof francès, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada. Així doncs, només un bon funcionament de l’Estat de dret servirà per neutralitzar la famosa màxima “Tot home té el seu preu, només cal saber quin és”.
Els romans ja tingueren molt present aquesta màxima. A partir del segle I aC, en plena decadència de la República, és a dir, de la “Cosa Pública” –avui tan malmenada-, fou quan es promulgaren més lleis per combatre qualsevol tipus d’irregularitat. “Quant més corrupta la República, més lleis”, diria Tàcit en els seus Annals. El Satíricon de Petroni, escrit al segle I dC, ens dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: “De què serveixen les lleis on només governen els doblers?”. Fins i tot s’arribaren a comprar jutges. Molts d’ells pecaren de prevaricació. Aquesta paraula, que procedeix de l’àmbit agrícola, significava originàriament “fer un solc tort  (uaricus)”. El món judicial, en canvi, l’adoptà per al·ludir a la connivència del jutge amb una de les parts implicades, emetent sentències esbiaixades, sabent que faltava al seu deure –avui aquest delicte és extensiu a tot funcionari públic.
A l’antiga Roma, també hi hagué casos flagrants de malbaratament de les arques públiques. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un d’ells. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (98-117 dC): “El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Tem que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda […]. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo.
Girar la vista enrere escarrufa. Per sort avui hi comença a haver corruptes en ruta cap a la presó. Ironies de la vida, aquesta paraula també ve de rumpo. En llatí vulgar es deia rupta via (“camí romput”) en el sentit de “tallar els matolls per obrir-se pas”. Un cop el camí quedava obert es convertia en una ruta molt freqüentada i habitual, és a dir, rutinària.
De rumpo també tenim derrota, així que la corrupció és una derrota de la societat. Per oblidar-la, caldrà copiar de l’antiga Roma la pràctica de la damnatio memoriae(“condemna de la memòria”) amb la qual, en temps de l’Imperi, el Senat ordenava eliminar qualsevol imatge que recordés la infausta figura d’un emperador massa embriagat de poder. De moment, en alguns centres de Mallorca jo ja començ a veure plaques inaugurals dels nostres antics polítics amb el “molt honorable” ratllat. Em deman, però, si seria millor posar-hi un recordatori de la poca vergonya que han tengut amb els seus conciutadans. És l’única esperança que em queda per evitar que es repetesqui tanta ignomínia.


Per reflexionar més sobre la corrupció i el poder, aquí teniu un fantàstic vídeo del programa “Amb filosofia” de TV3

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

  Antoni Janer Torrens 

Rectificar és de reis

dilluns, 8/07/2013

Riure és la millor manera per alliberar tensions. La família reial, doncs, no es pot perdre La familia irreal, la comèdia musical que aquests dies umpl de gom a gom l’Auditòrium de Palma. En un moment de l’obra es diu: “Fins ara s’han rigut de nosaltres; ara ens toca a nosaltres riure’ns d’ells”. Dóna gust veure un espectacle que t’ajuda a pensar amb una rialla a la boca. El borbó-bufó Toni Albà i la seva cort irreal ens ofereixen un retrat irreverent, però demolidor, d’una institució que fins ara tenia enlluernada la societat. La crisi, però, ens ha fet obrir els ulls i, amb les seves misèries ara al descobert, ja no hi ha justificació que valgui. Davant el via crucis que està patint, urgeix, per tant, que el nostre entranyable monarca comenci a fer un pensament. I per acabar-se de convèncer basta que faci un cop d’ull a l’etimologia del títol que ostenta.
Rei ve del verb llatí rego (“guiar”). Com a persona condretaque suposadament és, cal que obri amb rectitudper a la regió que regeix, fa temps de manera irregular. Tot i que tengui el suport de l’Estat de dret, s’ha d’adonar que avui les regles del joc són unes altres i que, per tant, el seu règimestà en la seva recta final. Per molt que l’intenti redreçar, el seu rectorat ja no té sentit. El nostre regent director d’orquestra no ha d’oblidar que dirigir un país també implica corregir, de manera que no ha de tenir por a rectificar, és a dir, a “actuar” (facio) de manera “recta” (rectus).
De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però ningú no s’atreveix a dir-li que seguesqui els exemples del rei de Bèlgica i la reina d’Holanda i que abdiqui, la qual cosa implicaria que es “desdigués” de les seves funcions reials. Esperam, doncs, que anunciï  (nuntio) aviat la seva renúnciai convenci el seu fill que la Rexpublica, que tanta vergonya ens provoca, ha de donar pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real.

Convé que, per dignitat (maiestas), Sa Majestat no s’ho pensi (puto) molt perquè, si no, corr el risc de ser imputat, és a dir, de ser sospitós d’haver obrat malament. Basta que miri al seu entorn per comprovar que no cal ser un diputat per acabar amb la reputació pel terra. La Constitucióli pot garantir la immunitat, però no l’eterna credibilitat popular.  Ja sabem que la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή) és abismal –i enmig de la sabana africana caçant elefants encara més-, però com a monarca que ha estat sempre té l’opció de retirar-se a un monestir


Per entendre millor el significat d’aquestes paraules, Don Juan sempre tendrà l’ajuda inestimable de la reina Sofia, de parla grega. Estaria bé que la consort reial, que tanta sort ha tingut casant-se amb ell, li recordàs que a la seva terra materna va néixer fa més de 2.500 anys la democràcia. Fou precisament el teatre la millor arma propagandística dels ideals cívics d’aquest sistema de govern considerat per Churchill  “el menys dolent de tots els possibles”. Per tant, el nostre rei ha de saber que, per molta por que li faci, paròdies com el de La familia irreal són possibles gràcies a la suposada llibertat d’expressió que dóna una democràcia.
Per ventura, a mesura que vegi l’obra, la comèdia se li convertirà en una tragèdia. Aleshores, una vegada més, la reina Sofia l’il·lustrarà sobre les pautes que, segons la terminologia aristotèlica, ja regien qualsevol tragèdia grega. A través d’ella sabrà que en un moment donat el protagonista, l’heroi, pateix una peripècia (περι, “al voltant” + πιττω, “caure”); passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu, generalment en forma d’ βρις, de “supèrbia”, que el porta a voler traspassar l’ordre establert. En fer-ho, s’adona de la magnitud de l’error i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de catàstrofe (κατα “cap avall” + στροφή, “gir”).

Serà dur per a don Joan Carles adonar-se de la fragilitat del destí. S’arribarà a sentir tan identificat amb La familia irreal que de ben segur experimentarà la famosa catarsi aristotèlica. No debades, com a espectador directament implicat, la pietat i el temor que li provocarà el protagonista de l’obra li serviran de purificació (κάθαρσις) de les seves emocions. Davant un guió tan calamitós, el monarca sempre podrà recórrer a Eurípides. Aquest dramaturg de segle V aC fou l’introductor de la tècnica del deus ex machina, pel qual, a través d’un tipus de grua, una divinitat baixava de l’Olimp i resolia de manera satisfactòria el conflicte tràgic. Quin serà, però, el deus ex machina del rei d’Espanya?

Antoni Janer Torrens

Romàntics, no em vengueu amb romanços!!

dissabte, 6/07/2013


Roma està més present que mai en el nostre llenguatge quotidià. Quan estam cansats de sentir arguments espuris, etzibam al nostre interlocutor: “No em venguis amb romanços!” Per entendre el significat d’aquesta locució hem de parlar primer de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles llengües que deriven del llatí vulgar que es parlava a l’Imperi Romà i que es diferenciaven d’altres ja existents com el fràncic de França.
Els filòlegs no es posen d’acord sobre quantes llengües romàniques hi ha, ja que el nombre pot variar en funció de la distinció que es faci entre llengua i dialecte, és a dir, variants d’una mateixa llengua que, amb tot, permeten la comunicació (διάλογος) entre els seus parlants. En general, però, es parla d’onze llengües romàniques: romanès, italià, retoromànic (o ladí), sard, occità, francès, català, espanyol (o castellà), galaicoportuguès, aragonès i asturlleonès (o bable) –el dàlmata, parlat a la costa est de l’Adriàtic, es va extingir a finals del segle XIX amb el seu últim parlant Tuone Udaina (Antoni Udina), mort l’any 1898 als setanta-set anys.
El romanès és l’única llengua romànica que heretà la denominació etimològica dels romans. Tanmateix, el nom de país, Romania, és de creació recent. Valacera la denominació popular fins al segle XIX. Pel que fa a Roma, la seva etimologia no està molt clara. Uns diuen que procedeix de la paraula etrusca rumon (“riu”) ja que es va fundar prop del riu Tiber. D’altres es queden amb la versió mitològica i la relacionen amb el nom del seu fundador, Ròmul. També hi ha qui vincula el topònim amb ruma (“mamella”) en al·lusió a la forma dels set pujols de la ciutat.
Primers documents en romanç
Al segle IX tenim el primer document on es constata que el llatí vulgar parlat per la gent de l’antic Imperi Romà ja és considerat una llengua diferent. Aquest document pertany a Concili de Tours convocat el 813 per Carlemany a la ciutat francesa homònima. Una de les seves resolucions disposava que, en tots els territoris de l’Imperi Carolingi, les homilies no s’havien de fer en llatí, sinó in rusticam Romanam linguam aut Theodiscam, és a dir, “en la llengua rústica romana o germànica” perquè la gent les pogués entendre.
No obstant això, cal esperar fins l’any 842, amb els Juraments d’Estrasburg, per trobar el primer text complet escrit en una llengua clarament diferenciada del llatí, en aquest cas, el francès. En català, els documents literaris més antics conservats són el Forum Iudicum –codi de lleis visigòtic traduït al català a mitjan del segle XII- i les Homilies d’Organyà, que daten de finals segle XII i principis del XIII. I en castellà, els escrits més antics conservats són del segle X i es trobaren al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja.
El romanticisme de les llengües romàniques
Les narracions literàries, en prosa o en vers, que s’anaren escrivint en les llengües romàniques reberen el nom de romanços, indicant així que procedien del llatí de Roma. Atès el seu contingut, en l’expressió “No em venguis en romanços”, el mot romanços esdevingué sinònim de paraules fantasioses. Per a aquestes obres, sobta que en català i en castellà s’imposàs el mot novel·la, de l’italià novella(“notícia”, “novetat”); en canvi, la seva forma originària es conservà en francès (roman), portuguès (romance) i fins i tot en alemany (roman).

Algunes d’aquests romanços o novel·les tenien un contingut amorós, de manera que, per associació d’idees, aviat sorgiria l’adjectiu romàntic–no deixar de ser curiós que ROMA, al revés, ens doni AMOR. A finals del segle XVIII apareixeria un moviment literari i estètic, el Romanticisme, sobre l’etimologia del qual no hi ha consens. Alguns proposen que el terme al·ludeix a la cultura pròpia que representaven les llengües romàniques en oposició a la que contenien les clàssiques.

Amb tot, alguns romàntics com l’alemany Goethe (1749-1832) volgueren viatjar fins a Roma per amarar-se de seu esperit.  En certa manera, el seu pelegrinatge esdevingué, etimològicament parlant, una romeria, mot derivat del llatí romaeus (“romà”), que s’aplicava als primers pelegrins que anaven de Roma a Terra Santa. Així doncs, romàntics, no dubteu a anar en romeria cap a Roma! Però, per favor, en tornar, no em vengueu amb romanços!
Antoni Janer Torrens

Discursos etimològics sobre la por

dijous, 27/06/2013


Les pors poden ser el nostre pitjor enemic. Al món grec, Fobos, fill d’Ares, déu de la guerra, era l’encarregat d’infondre por (φοβος) al camp de batalla. Ara, però, la por s’ha traslladat a tots els àmbits de la nostra vida. Avui impera l’eleuterofòbia, la por a la llibertat (λευθερία), i la decidofòbia, la por a prendre decisions.
Però hem de ser valents i combatre la metatesiofòbia, la por als canvis (< μετα, “més enllà, + τίθημι, “col·locar), l’al·lodoxafòbia, la por a confrontar opinions (δοξα) diferents (αλλος), i la catagelofòbia, la por a fer el rídícul, a què es riguin (καταγελάω) de nosaltres, o la kakorrharfiofobia, la por al fracàs. En aquest sentit convé tenir presents les paraules del president nord-americà Franklin D. Roosevelt (1933-45): “En la vida hi ha quelcom pitjor que el fracàs: no haver intentar res”. O les del dramaturg alemany Bertold Brecht (1898-1956): “Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut!”
Ara més que mai hem d’evitar la glosofòbia, la por a parlar (γλσσα, “llengua”), la onirofòbia, la por a somiar (νειρος), encara que sigui desperts, i la politofòbia, la por a la política, és a dir, als assumptes de la nostra ciutat (πολις). Cal, doncs, no ser abduïts per la hipengiofòbia, la por a la responsabilitat. Εns hem d’enfadar i, per tant, no deixar-nos dur per la colerofòbia(χόλος, la “bilis” de la còlera).
Hem de tenir la nostra ment oberta i evitar la cainofòbia, la por a les novetats (καινός), així com també la centofòbia, la por a les idees noves. També ens hem de treure de sobre l’epistemiofòbia, la por al coneixement (πιστήμη), la frenofòbia, la por a pensar (φρονέω),  la ideofòbia, la por a les idees (ειδέω, “veure”) i la sofofòbia, la por a aprendre (σοφία, “saviesa”). En aquesta lluita no ens hem de cansar i, per tant, ens hem d’allunyar de la copofòbia (κοπος, “fatiga”).
Sobre la felicitat i la mort
Anem ara a coses més trivials. Avui no podem viure sense el mòbil, de manera que tots tenim nomofòbia, paraula que ve l’expressió anglesa “no-mobile-phone phobia”. Els qui passen pena de ser feliços pateixen la querofòbia (χαιρω, “alegrar-se”). Tenen tan assumida la idea cristiana que la vida és una vall de llàgrimes que se senten culpables de passar-s’ho bé. La gent massa perfecta corr el risc de tenir l’atelofòbia (τελής, “imperfecte”), por patològica a ser imperfecte. 
  
El culte a la joventut fa que n’hi hagi molts que tenguin autèntic pànic a arribar a les velleses, de manera que estan incubant la gerascofòbiaρας, “vell”), que no s’ha de confondre amb la gerontofòbia, l’aversió a les persones majors. Tanmateix, per molta por que tenguin a la vellúria i al pas del pas del temps (cronofòbia), en definitiva, a la mort (tanotofòbia < θανατος, “mort”), prest o tard els arribarà la Parca i només hauran de pregar no sucumbir a la tapefòbiaάφος, “tomba”), és a dir, a la por a ser enterrats vius en cas de patir una mort transitòria, la catalèpsia (κατα, “per avall” + λαμβανω, “agafar”). Aquesta por fins i tot els pot fer tenir amaxofòbia, la por als vehicles (μαξα, “carro”), sobretot a conduir-los o a circular amb ells.
Amb tantes fòbies no es tracta de perdre el cap, de manera que el que sí convé és tenir maniofòbia (μανια, “bogeria”), dementeofòbia o psicopatofòbia. Tem, però, haver infòs en vosaltres l’hel·lenofòbia, la por als termes grecs, o la Hipopotomonstrosesquipedaliofobia, la por a les paraules llargues. Ja em perdonareu.
Antoni Janer Torrens


Per cert, si voleu perdre la por aquí teniu un fantàstic vídeo del programa “Bricolatge emocional” de Gaspar Hernández.

 http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

 I si voleu perdre la por a la mort, no us podeu perdre aquest altre vídeo

  http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

Qui no és amic dels pamflets!!!

dilluns, 24/06/2013

Continuam amb les nostres etimologies revolucionàries que inciten a la rebel·lió, és a dir, a la guerra (bellum), almanco dialèctica, és a dir, a través (δια) de la paraula (λóγος). Després de parlar dels pasquins, avui toca referir-nos a un sinònim seu, el pamflet. Aquesta paraula està sorprenentment relacionada amb la de pàmfil. Es tracta d’un nom propi molt habitual segles enrere. El més conegut fou Pánfilo de Narváez, conqueridor espanyol que al segle XVI esdevingué governador de Florida.
Amb tot, hem de retrocedir més segles enrere per topar amb la fantàstica història etimològica que ens ocupa. A partir del segle XII es popularitzà per Europa una novel·la titulada Pamphilus, el protagonista de la qual era un bonàs, de manera que feia honor a l’etimologia del seu nom de ressonàncies gregues (παν, “tot” + φίλος, “amic”). Es tractava d’una obra curta i de contingut burlesc. Per analogia semàntica, l’anglès emprà el seu diminutiu, pamflet,per donar nom a un escrit breu difamatori. Avui, però, no fa falta ser un pàmfil per escriure pamflets.
I si volem fer encara més visible el nostre malestar sempre podrem sortir al carrer amb pancartes (παν, “tot” + χάρτης, “full”) a la mà. És així com ens hem de manifestar (manus, “mà” + suposadament ferre (“portar”, “mostrar”). Aquesta paraula, per tant, vol dir, literlament, “ensenyar les mans” per ventura com a senyal d’innocència o com a senyal de la idea de “no tenir res que ocultar”. De fet, quan manifestam alguna cosa ho donam a conèixer públicament -en anglès en diuen demostration. I que quedi clar que quan ens manifestam i feim vaga no vol dir que estiguem ociosos (vacare). Això ho deixam per a les vacances.
Antoni Janer Torrens

L’hora dels pasquins

dissabte, 22/06/2013

Gràcies a un alumne de 4t d’ESO col·laborador del bloc Clàssics a la romana he conegut la fantàstica història etimològica de pasquí. Es tracta d’un terme avui en desús, associat amb l’època de les grans revolucions. Un pasquí és un escrit satíric o una carta de protesta, normalment anònim, dirigit contra l’autoritat. Agafa el nom d’una antiga estàtua romana, coneguda en italià com Il Paschino, que sortí a la llum al segle XVI durant les obres d’urbanització de la famosa Piazza Navona. Aleshores, quan es trobaven estàtues en bon estat, se les quedaven els papes o els mecenes per a les seves col·leccions; però, aquesta, com que estava molt malmesa, ningú la va voler, de manera que fou col·locada en una cruïlla darrere la plaça, on encara es pot veure.
No sé sap a qui representa l’estàtua, datada entre els segles III i II a C. Uns diuen que a Menelau, el marit espartà d’Helena de Troia; d’altres apunten a l’heroi grec Àiax o al gran Hèrcules. Tanmateix, el remor popular començà a dir que s’assemblava a un barber molt xerraire del barri, anomenat Paschino. De cop i volta, l’estàtua s’anà omplint d’escrits de protesta i de crítica contra l’autoritat, generalment contra el papa, que la gent hi col·locava de nit de manera anònima per evitar ser detinguda a l’endemà. Aquests escrits, per tant, agafaren el nom de l’escultura. Així tenim que pasquí és un epònim (επι-, “sobre” + νομα, “nom”), és a dir, un terme format a partir del nom d’un personatge.
Estàtues parlants
Cada matí l’Il Paschino es despertava cobert amb més papers. És famosa la frase que s’hi trobà el 1625: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini (“El que no feren els bàrbars, ho feren els Barberini”). Llavors la Santa Seu era presidida pel papa Urbà VIII, membre de la família dels Barberini. Les ànsies que tingué aquest papa de construir una bella Roma barroca el portaren a destrossar obres de l’antiguitat molt valuoses. Moltes peces del Colisseu i del Panteó serviren de material per al nou projecte urbanístic papal.
El Vaticà no pogué consentir tantes protestes, de manera que decidí enviar soldats perquè vigilassin de nit Il Paschino. Però, l’únic que s’aconseguí amb aquesta mesura fou que, a Roma, altres estàtues començassin a “parlar”. Fou així com naixeren les conegudes com a estàtues parlants, que, comptant la d’Il Paschino, foren sis: Marforio, Madama Lucrezia, Babuino, Abate Luigi, Facchino.
Durant segles aquestes sis estàtues serviren de termòmetre popular. Molts temeren els seus missatges. Avui, gairebé totes romanen mudes. Tan sols la d’Il Paschino aconsegueix atreure l’atenció dels indignats. Aquí teniu de més a prop el pedestal de l’actual estàtua.


Tanmateix, avui les modernes xarxes socials han agafat el testimoni de les estàtues parlants. De fet, es comença a parlar del concepte “democràcia digital”, la participació ciutadana en els afers públics a través d’Internet. Cada cop la gent sent més la necessitat de manifestar el seu malestar a la xarxa, la qual s’ha convertit així en un autèntic pasquí. Encara, però, queda molt de camí per recórrer. En alguns casos, se segueix preferint parlar des de l’anonimat, cosa que evidencia la vigència de la cultura de la por dels primers pasquins.

Per acabar, aquí teniu un fragment memorable de la pel·lícula La vida de Brian. Un grup de jueus intenten escriure consignes en llatí en una paret. Són descoberts per uns soldats romans, els quals els recriminen la seva ignorància en la llengua del Cèsar. Fantàstic!!

 Antoni Janer Torrens

Jo adoctrín

dimecres, 19/06/2013

Article ampliat, publicat al diari Ara Balears (20/06/13)

Ara més que mai, jo adoctrín. Ho dic clar i català, apel·lant a l’etimologia d’aquesta paraula. Doctrina ve del verb llatí doceo(“ensenyar”). Per tant, com a docent que som, la meva funció és adoctrinar perquè vull que els meus alumnes siguin doctes. Qui sap si en un futur seran doctors o excel·liran tant que, per alegria meva, seran investits amb el títol de doctor honoris causa. Encara que són mots amb un ètim comú, vull que els meus alumnes siguin doctes i no dòcils, i que tenguin arguments per rebatre ordres estampades en documents.

Darrere la paraula llatina doceo hi ha l’arrel indoeuropea *dek- que conté la idea de pensament. Aquesta arrel ens dóna més motius per continuar amb la nostra tasca docent, vull dir decent. Els alumnes, per tant, han d’aprendre a desmuntar dogmes i pensaments ortodoxos, és a dir, pensaments suposadament correctes (ρθός) que avui, però, amaguen mentides –ja se sap que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. També han d’aprendre a tenir dignitat i a aplicar l’esperit crític (< κρίνω, “separar”, “jutjar”) en totes les disciplines. Segur que de tant d’aprendre (< ad, “cap a” + prae-,“davant” + hendo, “atrapar”) se sorprendran de la complexitat de la vida i la intentaran comprendre per emprendre els seus somnis. 
Vull que facin tot això amarats de paraules i amb totes les llengües possibles, perquè cada llengua és un monument a la intel·ligència humana. Vull que sàpiguen que de l’expressió llatina fratri germani (“germans autèntics”) el castellà i el català només n’heretaren la segona part, “hermano” i “germà”, respectivament. En canvi, el francès i l’italià n’agafaren la primera amb les formes respectives “frère” i “fratello”. Vull que quan es perdin per la naturalesa (< nasci, “néixer”) on s’han criat badoquin davant d’una papallona (papilio), papillon en francès. I vull que sàpiguen la fantàstica història etimològica del seu homòleg castellà, “mariposa”. L’origen es troba en una cançó infantil que contenia l’imperatiu “María pósate”. En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l’esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d’una branca.
Cal, doncs, ensenyar per recuperar el seny. Quan dic ensenyar em referesc a donar senyals (signa) que han de guiar els nostres alumnes envers el seny que ens han llegat els ara tan idolatrats alemanys (Sinn és “judici”). No hem de defallir en aquesta comesa ingent que és l’educació. Hem de fer tot el possible per treure’ls (ex) de la ignomínia i conduir-los (duco) a bon port. Al cap i a la fi, com a alumnes que són, s’alimenten (alo) dels nostres coneixements. I no podem més que desitjar que en treguin profit quan arribin a l’edat adulta! No ens han de tenir por; han de tenir por de l’estultícia, ja que el pitjor en aquesta vida no és ser ignorant, sinó bravejar de ser-ho.
A l’espera dels resultats, l’única cosa que podem fer és seguir l’exemple dels primers cristians, els quals professaven, és a dir, manifestaven (fateor) en públic (pro-) la seva fe. Som, per tant, professors, perquè tenim fe en els nostres alumnes i perquè no volem que es quedin estancats en la mediocritat, és a dir, enmig (medius) de la muntanya (ocris), per molt que ja el gran poeta Horaci lloàs l’aurea mediocritas, el “daurat punt intermedi”, el tan cobejat equilibri interior. També, però, som mestres (< magis, “més”) perquè suposadament en sabem més que els nostres estudiants que s’esforcen (studeo) i fins i tot més que alguns dels ministres (< minus,“menys”) que ens administren. No debades, antigament un ministre era una persona que estava a les ordres d’un magister, persona experimentada en una determinada activitat.
I tot això ho hem de fer en un entorn fantàstic, l’escola, on els alumnes aprofiten el seu temps lliure (σχολή) per formar-se, és a dir, per donar forma a les seves idees que els permetin veure-hi millor δω) i esdevenir així persones cultes (< colo, “conrear”), que no snob, anglicisme que ve del llatinisme sine nobilitate (“sense noblesa”). Hem de procurar tractar-los com a reis a les aules (αλή, “palau”), però també els podem convocar a les classes (< calo, “convocar”) per esperonar la seva intel·ligència, és a dir, perquè sàpiguen triar (lego) les millors opcions d’entre (inter) les moltes que els ofereix la tan malmenada realitat actual. 

Desitj que les futures generacions trepitgin la vida amb pas ferm i segurs d’ells mateixos, sense que, d’acord amb una etimologia popular, hagin de menester cap (im-) bastó (baculus). Per tant, faré tot el possible perquè no els titllin d’imbècils. Esper que, com a humans que són, toquin amb els peus a terra (humus), siguin humils, però que mai no es deixin humiliar, és a dir, arrossegar per terra, la qual sol estar humida. Davant qualsevol adversitat hauran de demostrar la seva humanitat, que, segons Ciceró, és la compassió que mostram envers els nostres semblants, que són humans.

A pesar de tenir un idioma propi (ἴδιος), no vull que cap d’ells sigui un idiota (ἰδιωτης), és a dir, que estigui capficat en el seu propi món. Vull que tenguin temperament (σύγκρασις) per poder mantenir la seva idiosincràcia i que siguin bons polítics, és a dir, persones que s’involucrin en els afers de la seva ciutat (πόλις), ja que, tal com va dir Aristòtil, ὁ άνθρωπος ζώον πολιτικόν εστιν (“L’home és un animal polític”, és a dir, sociable). No sé si tendré temps per adoctrinar en tantes coses. Tem que em passi com als primers cristians, que acabaren essent martiritzats per donar fe (μαρτυρέω) de la seva professió. 

Antoni Janer Torrens

I per il·lustrar tot això, no us perdeu aquest vídeo del Polònia