Entrades amb l'etiqueta ‘ETIMOLOGIES’

L’origen terrós de l’home

dilluns, 31/07/2017

Home ve del llatí “humu” (terra)

En la seva versió llatina, la Bíblia ho deixa ben clar (Vulg., Gèn. 3, 19): Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris  (“Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs”). L’etimologia ja ens indica els nostres orígens terrosos. No debades, el mot llatí homo prové d’humus (“terra”). Així, els romans consideraven que els mortals eren humils perquè tocaven amb els peus a terra a diferència dels déus, que vivien per sobre d’ells. En canvi, la paraula grega per a home (ἄνθρωπος) es prestaria a una altra interpretació. Amb la preposició ἀνά (“sobre”) i el substantiu ὤψ (“vista”), al·ludiria a l’actitud que sempre té l’home de mirar per damunt seu, a la recerca de la divinitat.

 

Déu és vist com un terrissaire

 

En moltes mitologies de l’antiguitat trobam que l’home comparteix un mateix origen terrós. Segons el Gènesi, Déu va modelar l’home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l’alè de vida” -curiosament Adam, en hebreu, significa “argila vermella”.

Segons la Bíblia, l’home prové de la terra

En la mitologia grega, el tità Prometeu també actua de terrissaire en modelar els primers homes amb fang a la imatge dels déus. El mateix féu Hefest, déu de la metal·lúrgia en crear Eva, la primera dona concebuda com a càstig de la humanitat per haver-se deixat dur per l’astúcia de Prometeu.

Prometeu, el terrissaire dels homes

 

La creació de Pandora

Els “ossos” de la mare Terra

La terra, com a font de vida humana, també apareix en el mite del matrimoni de Deucalió i Pirra. Foren els únics supervivents del diluvi que Zeus envià a la terra per castigar la degradació de la raça humana -es tracta d’un episodi ja recollit a l’arca de Noè del Gènesi o a L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. Aconsellat pel seu pare Prometeu, Deucalió havia construït una gran arca per a ell i la seva esposa.

Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)

 

Després de nou dies de pluges intenses, Deucalió i Pirra decidiren consultar un oracle per saber com trobar altres persones. L’oracle els va respondre que llançassin els ossos de la seva mare. Aquella resposta els deixà desconcertats. Finalment, però, arribaren a la conclusió que amb “mare” l’oracle es referia a la Mare Terra, i amb “ossos” a les pedres. De seguida, Deucalió i Pirra es posaren a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevingueren homes, alhora que les llançades per Pirra dones. Es així com la terra es repoblà de bell nou.

Sit tibi terra levis

Atesos els nostres orígens terrosos, és normal que avui alguns preferesquin ser enterrats i no incinerats. És una manera de tancar el cicle de la vida: de la terra venim i a la terra tornam. Per assegurar-nos, però, els descans etern ens hem d’aferrar a la fórmula llatina RIP, acrònim  de Requiescat in pace (“Descansi en pau”). També, amb tot, podem fer una petició més explícita: Sit tibi terra levis (“Que la terra et sigui lleugera”). Aquesta cita, que sovint  s’abreujava com a S·T·T·L, ja la trobam en la literatura grega, en l’obra Alcestis d’Eurípides, anunciada de les següents paraules: κούφα σοι χθών ἐπάνωθε πέσοι.

– La lliçó mortal de Gilgameix

Topònims grecs que deixen marca

dijous, 15/06/2017

La toponímia de Grècia es pot resseguir en moltes de les nostres paraules:

Àtic. La part més alta dels edificis, generalment de sostre baix, al·ludeix a l’Àtica, una regió del centre de Grècia que limita a l’est amb la mar Egea. Precisament, la seva capital, Atenes, és famosa per la seva singular acròpolis (“ciutat alta” en grec).

Sincretisme. Aquesta paraula, sinònim de fusió de corrents heterogenis, prové de l’expressió συν (“amb”) + Κρήτη (“Creta”). En la cultura minoica al·ludia a la unió que, en cas d’un atac exterior, mostraven els diferents pobles que integraven l’illa més gran de Grècia, al sud del mar Egeu.

Tanagra. En arqueologia, és una estatueta de terracota policromada d’època hel·lenística. Agafa el nom de d’una antiga ciutat prop d’Atenes, on es trobaren aquestes figures.

Tanagres

Codony. Prové de la ciutat de la costa nord-est de Creta, Cidònia, en llatí Cydon. En castellà és “membrillo”, que deriva del grec μελίμηλον (“poma dolça”). Plutarc relata que les núvies gregues mossegaven un codony per perfumar la seva besada abans d’entrar a la cambra nupcial.

Coure. Procedeix de l’expressió llatina [aes] cuprum (“[bronze] de Xipre”). A l’antiguitat aquesta illa (Κύπρος), situada davant de les costes del Líban, era coneguda per la riquesa dels seus minerals.

Lesbiana. La condició de l’homosexualitat femenina agafa el nom de l’illa de Lesbos, al nord-oest del mar Egeu. Va ser la terra on, entre els segles VII i VI aC, va viure Safo, la primera veu femenina de la història d’Occident a qui se li atribuïren relacions afectives amb altres dones. Tanmateix, també estimà homes.

Safo i Erínia

Far. Φαρος era una illeta que hi havia davant de la ciutat d’Alexandria (Egipte). Al segle IV aC el monarca Ptolomeu hi ordenà construir una torre que servís per orientar els navegants. En aquella època fou una de les estructures més altes aixecades per la mà de l’home amb prop de 160 metres, segons algunes fonts. A la nit, la foguera que mantenia encesa es veia, segons algunes fonts, des de més de 50 km lluny. La majestuositat de la construcció la convertí en una de les set meravelles de l’antiguitat. Fou la que més temps estigué dempeus, ja que no seria enderrocada fins al  segle XIV per culpa d’un terratrèmol. Avui, l’ombra de Φαρος també arriba a altres llengües romàniques: faro (espanyol), phare (francès),  faro (italià), farol (portuguès) o també far (romanès).

Far d’Alexandria

Pergamí. Al segle II aC a la biblioteca de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de Troia, va néixer un nou suport d’escriptura que havia de fer la competència al papir del riu Nil. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d’elaboració més lenta.

Magnesi. Aquest element químic pren el nom de Magnèsia. una zona de la regió de Tessàlia, al nord de Grècia. És emprat sobretot per netejar els budells.

Solecisme. Aquest mot fa referència a la transgressió a les regles sintàctiques d’una llengua. Pren el nom de Sóloi, una colònia grega de Cilícia, a Àsia Menor, avui coneguda amb el nom turc de Çukurova. Els seus habitants parlaven un grec molt incorrecte.

Meandre. La corba molt pronunciada d’un riu agafa el nom d’un riu de l’Àsia Menor que els grecs anomenaren Maiandrós -avui en la llengua turca se li diu Büyük Menderes. Amb prop de 529 kilòmetres de llargària, té un curs molt sinuós que desemboca a la mar Egea, prop de l’antiga ciutat de Milet.

Gran meandre de l’Amazones

Lacònic. Lacònia era una regió del sud del Peloponnès. La seva capital era Esparta, coneguda per la seva rígida disciplina militar (disciplina espartana). Durant els entrenaments, els joves espartans havien de passar fam i fred, i córrer descalços per llocs pedregosos. Aprenien a parlar poc i a dir les coses de la manera més exacta i amb el menor nombre possible de paraules. I d’aquí tenim l’adjectiu lacònic, sinònim de poc loquaç. Per exemple: Un orador lacònic o La resposta ha estat molt lacònica.

Marató. Agafa el nom de la batalla de Marató, que suposà la primera derrota dels perses contra els grecs a les Guerres Mèdiques (segle V aC). La versió oficial, fruit d’una mala interpretació  històrica, diu que Filípides va ser el corredor professional encarregat de dur la notícia als seus compatriotes. Així, recorregué els prop de 40 kilòmetres que separen l’esplanada de Marató d’Atenes. En arribar a l’àgora exclamà: Νενικήκαμεν!” (“Hem guanyat!”). I acte seguit va caure mort al terra, extenuat per tant d’esforç. La carrera de la marató es començà a celebrar en els primers Jocs d’Atenes de l’era moderna (1896). Tanmateix, la seva distància definitiva (42,195 km) no s’instaurà fins als Jocs de Londres (1908). I no va ser per raons històriques, sinó perquè era la distància que separava el palau de Windsor de l’estadi de White City, el punt de sortida i d’arribada d’aquella carrera.

La carrera de la marató

Arcàdia. Avui sinònim de locus amoenus (“lloc amè”), a l’antiguitat era el nom d’una regió muntanyosa del nord-est del Peloponnès. Poetes clàssics, com Teòcrit i Virgili, la varen idealitzar com un indret ple de pau i felicitat.

Olímpic. Aquest sinònim de majestuós al·ludeix a la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. Era considerada la seu dels déus. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya.

Parnàs. Avui és el conjunt de poetes d’un poble, d’un temps. Agafa el nom d’una muntanya de 2.450m. que escortava l’oracle de Delfos, al nord del golf de Corint. Fou considerada la residència de les muses, les seguidores d’Apol·lo, déu de la poesia i la bellesa – com a segona residència tenien una altra muntanya, l’Helicó.

Parnàs (Poussin, 1633)

Macedònia. L’ensalada de fruites que ens refresca tant la boca agafa el nom de la regió del nord-oest de Grècia, antic bressol d’Aristòtil. El 1991 aquesta regió, que formava part de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, va proclamar la seva independència sota el nom oficial de República de Macedònia. En el món de la gastronomia la paraula va sorgir a França al segle XVIII. Es féu a partir de la Macedònia d’Alexandre Magne (356 aC-323 aC), l’imperi del qual va aglutinar un bon grapat de  pobles, cultures i llengües diferents. En les postres que ara porten el seu nom hi trobam la mateixa varietat en forma de fruites.

En castellà, hi ha l’expressió “ir hecho un adefesio”, en català “anar fet un nyap”. Procedeix de la locuació llatina ad Ephesios (“als efesis”). És el títol d’una de les epístoles de Sant Pau, on narra les penalitats que passà el sant a Efes, ciutat d’Àsia Menor, en l’actual Turquia, durant la seva predicació (anys 54-56). Els efesis no el varen rebre gens bé. Fins i tot li tiraren pedres.

Us deix amb al famós ball grec de la pel·lícula “Zorba el grec”. És un ball que es creà a posta per a la pel·lícula i que es conegué com a sirtaki:

Articles del web relacionats:
– Topònims, entre la realitat i la ficció
– La falsa llegenda de la marató
– Sota el signe de Lesbos
– Esparta, el mirall del nazisme
– Teseu, el primer torero de la Mediterrània
– Les arrels clàssiques dels elements químics
– El complex d’Alexandre
– L’oracle de Delfos
– La guerra de les biblioteques de l’antiguitat
– “Tots som grecs a l’exili”

La felicitat de les fel·lacions

dilluns, 29/08/2016
Escena de simposi grec

Escena de simposi grec

Etimològicament, les fel·lacions donen molta felicitat. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), que també trobam present en mots com femella, fetus, fill o fecund. En llatí, felix (“la productiva”) era un adjectiu que s’aplicava en un principi als arbres fructífers.

A l’antiga Grècia les dones que millor practicaven les fel·lacions eren les de l’illa de Lesbos, la pàtria de Safo, considerada posteriorment com la mare de les actuals lesbianes. No debades, el verb lesbiázein (λεσβιάζειν) significava “fer una fel·lació”. La paraula lesbiana per a referir-se a les dones homosexuals apareixeria més tard, ja que en grec se les anomenava tríbades (“les que es freguen”). Les fel·lacions, però, no només eren cosa de dones. Aquestes pràctiques també eren molt habitual en l’àmbit homosexual masculí. Així ho testimonien nombrosos vasos de la ceràmica grega.

Imatge lèsbica

Imatge lèsbica

A l’antiga Roma hi havia dos verbs per a la fel·lació: fellare i irrumare. Els romans lligaren el poder al sexe oral, creant rols dominants i submisos. Així, en el món homosexual estava mal vist que l’actiu fos objecte de plaer, de manera que tampoc no podia ser objecte d’una fel·lació; en tot cas, només la podia realitzar. I en una relació heterosexual un cunnilingus (< cunnum lingere, “llepar el cony”) era interpretat com un homenatge servil a la dona, considerada un ser inferior per naturalesa.

Escena romana de cunilinguis

Escena romana de cunilinguis

Cleòpatra, “la boca dels deu mil”

La reina Cleòpatra tingué fama de ser una gran felatrix (“fel·ladora”). Ja els grecs l’anomenaven “la bocabadada”, “la boca dels deu mil” o “la dels llavis gruixats”. Segons una llegenda poc versemblant, en una nit va ser capaç de practicar sexe oral a cent soldats romans. En ser atesos, cadascun d’ells anava ejaculant en una gran copa d’or que finalment era beguda per la sobirana egípcia.

Aquí teniu la meva intervenció al programa “Gabinet de crisi” d’IB3 Ràdio (07/08/2014). Parl sobre l’etimologia de fel·lació, felicitat i femella.

Adéu als déus

dimarts, 12/04/2016
Psique és rebuda a l'Olimp (Concili degli Dei), Rafael Sanzio (1517-1519)

Psique és rebuda a l’Olimp (Concili degli Dei), Rafael Sanzio (1517-1519)

Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu (en aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió). Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.

La nostra paraula déu prové del llatí deus, d’on tenim deïficar, diví, divinitzar, endevinar (en grec, endevinació, μαντεία, ens ha donat ornitomància o quiromància) i, en castellà, “pordiosero” (captaire en català), és a dir, una persona que demana almoina “por Dios”, en nom de Déu –almoina, d’altra banda, prové del grec, ἐλεήμοσύνη (“pietat”). L’equivalent grec del deus llatí és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”) o Timoteu (“qui adora déu”).

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)

Els déus de la mitologia grega eren antropomorfs, és a dir, estaven fets a la imatge de l’home, amb la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos. Habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’Olimp els déus menjaven nèctar i l’ambrosia.

El menjar dels déus

La paraula nèctar (νέκταρ) conté les arrels indoeuropees *nek- (“mort”) i *tere-2; per tant, vol dir “qui derrota la mort”. Era la beguda que conferia la immortalitat. Era servida per Hebe, la deessa de la joventut –quan Hèracles es convertí en déu, es casà amb ell i el jove Ganimedes, amant de Zeus, la va substituir en aquesta funció. La paraula ambrosia (ἀμβροσία) està composta per alfa privativa i per βροτός (“mortal’); significa, per tant, “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. La seva consistència no està prou definida. Alguns creuen que era un tipus de mel.

L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

L’aliment dels déus a l’Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

Al segle IV aC, Plató, en la seva obra Timeu, va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.

Iconoclastes

Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”)  el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.

Durant un segle sencer les disputes entre iconoclastes (“destructors d’imatges”) i iconòduls (els seus defensors) se saldaren amb terribles matances en ambdós bàndols. Per fi, l’any 843, s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers. D’aquesta època de tensions ideològiques tenim la paraula iconoclasta, que s’aplica a aquella persona que no només menysprea la simbologia religiosa, sinó també certes convencions socials.

Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”). En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa.

Articles del web relacionats:
– Apoteosis apoteòsiques
 L’univers simbòlic dels mites
 La mort de Déu?
 El rostre de Déu
 Cristians, “guiris” cretins?

Etimologies de pel·lícula

divendres, 26/02/2016
Germans Lumière

Germans Lumière

El cinema va néixer del moviment d’imatges. El 1891 el nord-americà Thomas Alva Edison va inventar el kinetoscopi, que permetia fer moltes fotos seguides. La paraula es formà a partir dels ètims grecs κινέω (“moure”) i σκοπέω (“observar”). L’invent d’Edison no trigaria a ser perfeccionat a França amb el cinematògraf, que contenia un altre ètim grec, γράφω, “escriure”, “gravar”. El 1895 els germans Auguste i Louis Lumière patentaren aquest invent, que acabaria essent conegut com a cinema –la paraula està emparentada amb telecinesi, que és la capacitat de moure objectes sense tocar-los.

El 28 de desembre de 1895 és considerat el dia del naixement del cinema. Un saló des bulevard des Capucines de París va acollir la projecció de tres pel·lícules: dues eren escenes quotidianes (Sortida dels obrers de la fàbrica i Arribada del tren a l’estació), i l’altra (El regador regat) havia requerit contractar un jardiner que, d’aquesta manera, es convertí en el primer actor de cinema. El 1902 un altre francès, Georges Méliès, faria la primera pel·lícula de ciència ficció: Viatge a la Lluna.

 

Viatge a la Lluna

Viatge a la Lluna

Mentrestant, als EUA Edison volia cobrar els drets d’explotació del seu kinetoscopi. La dècada de 1910, però, els productors més vius varen fugir a la costa oest. Allà es varen instal·lar en un petit poble anomenat Hollywood, avui convertit en la meca del cinema. Des de 1929, anualment, s’hi celebra la cerimònia de lliurament dels Premis Oscar, dits així a partir de 1939. El guardó és l’estatueta d’un cavaller armat amb una espasa. L’origen del seu nom és molt incert. La versió més estesa el situa el 1931 quan la secretària executiva de l’Acadèmia, Margaret Herrick, va veure per primera vegada aquell premi i va comentar que s’assemblava molt al seu “oncle Oscar”.

Pel·lícules amb pell

Com era d’esperar, el naixement del cinema suposà la creació de noves paraules. Una d’elles va ser pel·lícula, que encunyaren els anglesos a partir del llatí pellis (“pell prima”). No debades, la cinta de les imatges en moviment es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Un altre terme més genuïnament anglès és film, que conté una arrel germànica que igualment significa “pell”. Les cintes, però, també podien ser de nitrat de cel·lulosa –derivat del llatí cellula, “petita cel·la”-, d’on tenim la paraula cel·luloide per referir-nos al setè art.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Desitjos siderals

dimarts, 22/12/2015
Estel fugaç

Estel fugaç

És un clàssic. Sempre que veim passar un estel fugaç demanam un desig. I no és casualitat. Desitjar conté ja la paraula llatina sidus, eris (“estel”). A l’antiga Roma desiderare significava “esperar alguna cosa dels estels”. Era una acció que feien els pagesos tot implorant que les condicions climatologies fossin favorables a les seves collites.  També feien servir el verb considerare (“contemplar els estels”) a l’hora de planificar les tasques del camp; d’aquí que avui considerar signifiqui “pensar”, “examinar”. Tot plegat tenia una importància sideral.

A part de sidus, el llatí també tenia la paraula stella, d’on ve estel, que en català és un mot més genuí que no pas estrella, que també prové, tanmateix, de stella. D’aquí tenim les expressions “néixer amb bona estrella” o “actuació estel·lar”. En castellà també hi ha el verb “estrellarse” amb el sentit de fer una cosa a trossos, plena d’estrelles. En canvi, el seu homòleg català estavellar-se prové de tabula (“taula”).

Munch

Munch

En grec, estel és ἀστήρ -no confondre amb σίδηρος (“ferro”), que, amb l’arrel ἔργον (“treball”), ha donat siderúrgia. Ἀστήρ té una àmplia família de derivats: asterisc, astrologia, astronomia o astrolabi. A través de l’occità, d’ ἀστήρ ens ha arribat també la paraula desastre, que, amb el prefix negatiu llatí dis-, s’associava, en un principi, als efectes negatius dels astres, és a dir, a una desgràcia. Malastrugança, sinònima de mala sort, és un altre híbrid que conté l’adjectiu llatí malus (“dolent”) i la paraula grega ἀστήρ.

L’estel de Betlem

L’estel que més ens il·lumina aquests dies és el de Betlem, que esdevé tot un misteri. L’evangeli de Sant Mateu, escrit uns setanta anys després de la mort de Jesús, és l’únic que en parla. Sorprèn que no hi hagi cap crònica de l’època que tampoc esmenti un fenomen meteorològic tan especial. Hi ha tres hipòtesis al respecte: uns creuen que l’estel de Betlem va ser un meteorit, uns altres una explosió d’una supernova i finalment no falten els que defensen que fou un cometa. Aquesta darrera opció fou la que plasmà el 1304 en el seu quadre l’artista italià Giotto a partir del cometa Halley que contemplà tres anys enrere. La seva pintura és la primera on surt representat l’estel de Betlem.

Estel de Betlem de Giotto

Estel de Betlem de Giotto

Al segle XVII alemany Johann Kepler va afirmar que l’estel de Betlem fou una conjunció (aproximació) de planetes, concretament entre Júpiter i Saturn, que s’hauria produït l’any 7 aC tres vegades, als mesos de maig, juliol i desembre. Per tant, segons aquesta teoria, Jesús hauria nascut set anys abans de la data convencional.

Articles relacionats:
– Paraules de la terra

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Paraules de la terra

diumenge, 25/10/2015
Van Gogh

Van Gogh

Hi ha paraules que ens reconcilien amb el nostre passat agrícola. Tots podem passar per dificultats pecuniàries, és a dir, econòmiques. Abans de l’aparició de la moneda, quan imperava la barata (“trueque” en castellà), un dels béns d’intercanvi més preuats era el bestiar (pecus en llatí). S’intercanvien, per exemple, quatre caps (capita) de bou per altres productes necessaris per a la subsistència. Va ser així, doncs, com va néixer el capitalisme, que sempre demana retribucions o emoluments -en un primer moment, aquesta paraula només designava la quantitat de farina que s’havia mòlt (< emolere).

El capitalisme genera molts de pobres, i no només d’esperit. En els seus orígens, però, els que eren pobres de veritat eren aquells que comptaven amb terres poc fèrtils (pauper) o paupèrrimes -pauper alhora és una fusió de paucus (“poc”) i de parire (“engendrar”).  Els que, en canvi, tenien la sort de comptar amb terrenys més productius (laetus) podien estar ben contents  -és el cas de la nostra reina Letizia, sempre tan contenta. A vegades, fins i tot, unes terres tan “contentes” creixien tant que sortien de mare, tot generant molta abundància o luxúria. Aquesta paraula que, per tant, inicialment no tenia cap connotació sexual, derivava de luxus (“dislocat”, “tret de lloc”), d’on tenim també luxe i luxació.

Gregaris reclacitrants

Ningú no negarà que el capitalisme ens ha convertit en xotets o en éssers gregaris. I és que, com  a bestiar (grex) que som, ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis (+ ex, “des de”), tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Com passa, però, al món animal, també tenim mortals indomables: són els contumaços (contumax, “caparrut”, derivat de tumere, “estar inflat”) i els recalcitrants (aplicat originàriament a les bísties que retrocedien pegant cops de taló, calx).

El sembrador (Van Gogh)

El sembrador (Van Gogh)

Les persones més delirants ja s’han desmarcat del solc del capitalisme. No debades, etimològicament parlant, delirar (embogir) volia dir “apartar-se del solc (lira) que fa l’arada. N’hi ha, però, que en lloc de delirar, prefereixen prevaricar. Originàriament, aquesta paraula també volia dir “fer un solc tort”; posteriorment, passà a utilitzar-se en el lèxic jurídic per al·ludir a l’advocat que actuava en connivència amb la part contrària -i avui a un individu que ha prevaricat se l’acusa d’haver-se desviat de les obligacions del seu càrrec.

Amb tants de solcs, el capitalisme dóna per fer molts de versos. Al món agrícola, els versos (< uerto, “dirigir-se a”, “girar”) eren precisament els solcs que anava deixant l’arada. La seva denominació poètica deriva de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera com els bous deixen la terra llaurada. La prosa, en canvi, s’escriu tot seguit fins al final. Prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”.

El camp (Van Gogh)

El camp (Van Gogh)

Són molts, tanmateix, els que no  volen estar subjugats al jou (iugum) del capitalisme. Si es casen, però, no es podran escapar d’aquesta pena perquè sempre estaran fermats al seu cònjuge –amb els consorts, en canvi, tendran més sort. I si viuen en un municipi, el seu ajuntament  els sotmetrà igualment en forma d’impostos -altres derivats d’iugum són: conjunt, juxtaposar, conjugar, jugular, conjuntura, subjuntiu, junt, adjunt...

Forasters pagans

Ja podem, doncs, incoar, és a dir, iniciar el nostre expedient per donar-nos de baixa d’aquest capitalisme que ens decapita. La paraula deriva de cohum, que era el forat on s’encastava la biga de l’arada -aleshores, quan el pagès posava la biga in cohum, volia dir que ja estava llest per a llaurar. A l’hora de passar l’arada calia anar en compte amb els rivals, és a dir, amb aquells habitants de l’altra banda del riu (river). Era millor que l’agricultor no es fes molt enfora del seu fòrum (foris, “porta”) que inicialment designava la tanca que rodejava la casa pairal. Els que vivien fora d’aquesta tanca eren els forans o forasters.

Davant tantes disquisicions etimològiques, hem de saber discernir (< cerno, “garbellar”, “contemplar”)  bé el gra de la palla i no oblidar els orígens pagesos, del camp (pagus), d’aquest nostre país. I perdonau si he fet tanta propaganda pagana. Així ho hem estipulat des d’un bon començament. No debades, aquest mot prové del trencament simbòlic d’un bri de palla (stipula) que es feia en concloure un contracte.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Alea iacta est?

diumenge, 4/10/2015
Cèsar, creuant el Rubicó, Adophe Yvon (1875)

Cèsar, creuant el Rubicó, Adophe Yvon (1875)

Qui no ha dit mai aquesta frase! Amb ella evocam una gran història, que, tanmateix, tingué unes altres paraules. L’any 59 aC, havent ocupat les Gàl·lies, Juli Cèsar es disposà a tornar a Roma amb la idea de fer-se amb el poder i treure’s de sobre Pompeu, el seu company al Primer Triumvirat. Aleshores el Senat li exigí que llicenciàs el seu exèrcit, donat que una de les lleis republicanes establia que un general només podia tornar tot sol a la capital del Laci i no al front de les seves tropes. Cèsar, però, s’hi negà i accelerà la marxa creuant el Rubicó, un riuet a 300 km al nord de Roma, anomenat avui Pisatello, que marcava la frontera amb la Gàl·lia Cisalpina.

 

Rubicó

Rubicó

Segons l’historiador Suetoni, fou aleshores quan Cèsar proferí una de les seves famoses dites: Alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). En llatí, alea –d’on deriva aleatori– al·ludeix a qualsevol joc d’atzar, particularment el joc de daus. Tanmateix, segons un altre historiador, Plutarc, Cèsar va pronunciar aquesta dita en grec, ἀνεῤῥίφθω κύβος (“que es llanci el dau!”), parafrasejant així un fragment del comediògraf hel·lè Menandre, a qui era molt aficionat. No s’afirma, doncs, que la decisió estigués presa, sinó que les coses estaven per decidir-se; és com si Cèsar hagués dit: “Tirem el dau, a veure quin serà el resultat, si victòria o derrota”. Avui Alea iacta est! –que, d’acord amb la versió grega, hauria de ser alea iacta esto– es fa servir sovint abans d’emprendre alguna acció o empresa de cert risc. I també es recorre a l’expressió “passar el Rubicó” quan s’adopta una decisió transcendent que no té volta enrere.

 

Cèsar Bòrgia

Cèsar Bòrgia

 

A Cèsar també se li sol atribuir una altra frase: Aut Caesar aut nullum (“O Cèsar o res!”). Amb tot, aquestes paraules haurien dites al segle XV pel cardenal Cèsar Bòrgia, fill del papa Alexandre VI, d’origen valencià, qui sembla que les portava inscrites en la seva espasa. Avui s’empren per donar a entendre que algú no vol assumir un càrrec o responsabilitat menor del que ja té o pretén. “César o nada” també és el títol d’una novel·la de Pío Baroja, de 1910.

El 1949 Chaplin també va fer ús d’aquesta cèlebre expressió en la seva obra mestra El gran dictador, una paròdia dels dirigents autoritaris que aleshores governaven Europa.  El protagonista és el cabdill de Tomainia, l’ambiciós Adenoid Hynkel, alter ego de Hitler (no debades les seves inicials coincideixen amb les del dictador germànic). En una memorable escena, s’apropa discretament a un enorme globus terraqüi i, abans de sostenir-lo entre les seves mans, li diu: “Cèsar o res! Emperador del món! El meu món…”. A continuació, Adenoid Hynkel comença a jugar amb aquella representació del Planeta, llançant-lo pels aires i ballant amb ell. Finalment, però, per desgracia seva, el globus se li esclata davant del seu nas. Tota una premonició! Aquí teniu la fantàstica escena, una de les millors del setè art.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Articles del web relacionats:
– Cèsar no va néixer per cesària
– Vercingètorix, l’alter ego d’Astèrix
– Ave, Caesar Matas
– La guerra propagandística

A la recerca del paradís perdut

dimecres, 16/09/2015

 

El jardí de les delícies

El jardí de les delícies

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

Tradicionalment el jardí de l’Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies” (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid. Aquest paradís terrenal reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació

El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Jardins de Babilonia

 

Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grecHeròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.

Els camps elisis grecollatins

La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i de tota mena d’arbres fruiters. Al bell mig hi havia un riu, el Leteu, les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos.

Camps Elisis (París)

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

En la mitologia grega, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes Afortunades o les Illes dels Benaventurats, altrament anomenades com les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”). Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut (podrien ser les CanàriesMadeira o Cap verd). També, però, era on se solia situar un jardí d’Hera amb un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.

Amèrica és xauxa

Jardí de les Hespèrides

 

Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l’Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d’Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l’havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l’Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat.

Al segle XV, amb el descobriment d’Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l’època presentaven el nou continent molt semblant al món d’abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

D’Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d’inspiració a l’escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d’or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d’aquesta obra naixeria l’expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, “això és xauxa“.

El Dorado

La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l’espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Jardins paradisíacs

Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l’anhelat paradís. La literatura ja l’evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Una mica d’hedonisme, per favor!

dimarts, 21/07/2015
Pintura sobre l'hedonisme

Pintura sobre l’hedonisme

Els pensadors més apocalíptics no es cansen de recordar-nos que vivim en una societat hedonista, massa interessada en el plaer (ἡδονή) immediat, material, superficial. Hi va haver un temps, però, en què l’hedonisme estava ben vist. Va ser al segle IV aC quan molts filòsofs tractaren el tema del plaer identificat amb el bé com a fi últim o com a guia de la nostra acció moral.

Tanmateix, el gran corrent hedonista de l’antiguitat seria el que va liderar Epicur (341-270 aC), natural de l’illa grega de Samos. Seva és l’afirmació “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. Epicur, però, no entenia el plaer com a plaer material i immediat, sinó com a plaer estable i absència de dolor. En aquesta línia, donava molta d’importància a aquells plaers que proporcionen felicitat, coneguda com a ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula és composta per la preposició grega α, “sense” + ταραχή, “pertorbació”). Entre aquests plaers destaquen sobretot el saber i l’amistat –curiosament, els epicuris, a diferència dels estoics, consideraven que dedicar-se a la política no reportava cap plaer.

Epicur

 

Per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix amb l’autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i impulsos. El filòsof grec, però, no entén aquesta autarquia com un estat de completa insensibilitat, com preconitzaven els estoics. Era més aviat l’eliminació dels obstacles que impedeixen la felicitat: els temors, les penes i els dolors. En el seu moment, aquesta manera d’entendre la vida no fou ben vist. Fou així com alguns postulats de l’epicureisme foren tergiversats i el seu pare espiritual fou acusat de llibertí.

La felicitat epicúria en la constitució nord-americana

A Roma Lucreci (94 aC-55 aC) recolliria part de la filosofia epicúria en el seu poema De rerum natura (“De la natura de les coses”). De la mà també de l’atomista grec Demòcrit (460-370 aC), aquesta obra defensauna visió científica i agnòstica del món. En diverses ocasions Epicur és elogiat com a salvador de la humanitat. No debades, havia demostrat que els déus viuen fora del nostre món i no s’immisceixen en els afers humans.

De rerum natura, redescoberta al segle XV, va ser una de les principals fonts del gir cultural del Renaixement. Influí molt en genis com Sandro Botticelli o Leonardo da Vinci. A més, l’obra de Lucreci va jugar un paper molt destacat en la Constitució dels Estats Units. El 1787 Thomas Jefferson hi va fer introduir el deure del Govern americà de proporcionar no només seguretat i llibertat als ciutadans, sinó també ajudar-los en la “recerca de la felicitat”, una idea autènticament epicúria.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM