Entrades amb l'etiqueta ‘CRISTIANISME I JUDAISME’

Endavant les atxes!!!

divendres, 29/03/2013

Sempre m’havia pensat que era un barbarisme, però no! L’expressió “endavant les atxes” és ben catalana i està relacionada amb l’època de les processons de Setmana Santa. Una atxa és un ciri gran i gruixut. Deriva del llatí facula, que és un diminutiu de fax, -cis (“torxa”). Encara que siguin paraules homònimes, la “hacha” castellana, que equival a la nostra “destral”, deriva d’una paraula francesa. La nostra “destral”, en canvi, fa referència al fet que aquest instrument era més manejable i, a diferència d’altres que requerien l’ús d’ambdues mans, només en necessitava una, en concret la dreta (dextera, en llatí).
Antigament les atxes es portaven a l’inici de les comitives funeràries. A la veu de “endavant les atxes” s’engegava o reprenia la marxa dels participants en aquestes comitives en direcció al cementeri. Avui l’expressió s’utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats.  Així doncs, haurem d’estar pendents d’escoltar-la a la processó d’avui Divendres Sant. I, si no, igualment, “endavant les atxes”. Quantes coses s’aprenen per Setmana Santa! Qui ho hauria de dir!

Divendres Sant: la crònica etimològica d’un calvari

dijous, 28/03/2013

El Divendres Sant d’avui ens recorda la sang de Crist.

Estripar-se les vestidures
Després de ser entregat per Judes als fariseus, Jesús va ser conduït davant Caifàs, un dels summes pontífexs d’Israel. Aquest li preguntà si, tal com proclamava, era el “Fill de Déu”. En rebre una resposta afirmativa, Caifàs es va estripar les vestidures com a mostra de la seva indignació. Es tractava d’un costum que es feia quan s’escoltava una blasfèmia intolerable (<βλάπτω, “ofendre” + φημί, “dir”). Avui l’expressió “estripar-se les vestidures” es fa servir per indicar que algú s’escandalitza pel que un altre diu o fa. Després d’això, Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests el varen portar al governador romà Pons Pilat per mirar que el condemnàs a mort.
Barrabassada
Als romans no els agradava immiscir-se en les disputes internes dels pobles que dominaven, molt menys si es tractava de discussions teològiques que no entenien. És per això que Pons Pilat no veié amb bons ulls la petició de matar Jesús. Amb tot, per aplacar els ànims dels jueus, aprofità el costum que hi havia de deixar lliure un pres amb motiu de la celebració de la Pasqua jueva (la commemoració de la fugida del poble jueu d’Egipte). Llavors, el governador romà els va deixar triar entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs. Els jueus es van decantar per aquest últim i varen demanar, a més, la crucifixió del natzarè. El nom de Barrabaràs continua viu en el nostre llenguatge amb l’expressió “fer una barrabassada”, que equival a cometre una dolenteria molt gran.
Ecce homo i la rentada de mans de Pilat
Pilat encara va intentar acontentar el poble ordenant que Jesús fos sotmès a una severa flagel·lació. Un cop colpejat i coronat d’espines, el dirigent romà els el va mostrar dient ecce homo (heus aquí l’home), però la turba va continuar exigint la mort de Jesús. Avui l’expressió eccehomoés sinònim d’anar fet un nyap. En el món de l’art, un eccehomo és una representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d’espines. Recentment, s’ha fet famós l’eccehomo que va intentar restaurar una dona de Saragossa amb aquests resultats lamentables.

Finalment Pilat claudicà per por a què la sublevació anàs a més. En prendre la decisió, va demanar un cossi d’aigua i es va rentar les mans. Segons sant Mateu, a continuació es dirigí al tumult dient: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. Avui en dia l’expressió “rentar-se’n les mans” es fa servir molt per indicar que algú es desentén d’alguna cosa o n’eludeix la responsabilitat.
Calvari, una muntanya de cranis
Jesús havia de ser crucificat al turó del Gòlgota, que en arameu significa “crani”. Segons una teoria, agafava aquest nom per ser el lloc on se solien executar els condemnats, els quals deixaven com a restes els seus cranis. Altres teories diuen que la prominència d’aquest turó recorda la forma d’un crani. Sigui com sigui, l’evangelista Mateu va traduir Gòlgota al grec com a Κρανίον τοπός (“el lloc del Crani”), que posteriorment seria traduït en llatí com a Calvarium, que deriva de l’adjectiu calvus (“calb”) per la seva similitud amb l’aspecte del crani –i d’aquí ve també calavera.
I “per més INRI”….
Un cop pujat el mont del Calvari, Pilat féu escriure a la creu de Jesús INRI, Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”). Avui s’usa popularment l’expressió “per a més inri” com equivalent a greuge o escarniment. El camí fins al Calvari és recordat en la pràctica devota anomenada viacrucis (“cami de la creu” en llatí). Aquest camí es recordat amb catorze estacions, que solen estar representats a les esglésies amb creus, quadres o relleus escultòrics que narren cadascuna de les escenes. També hi ha viacrucis que segueixen itineraris en espais exteriors, com al Colisseu romà (en record dels màrtirs cristians que hi van ser executats abans que el cristianisme fos religió oficial de l’imperi romà). Avui, l’expressió “viacrucis” la utilitzam per referir-nos a una situació que se’ns fa llarga i feixuga.

Per què no menjam carn en Divendres Sant?
El Divendres Sant l’Església insta els seus fidels a no menjar carn. No està del tot clar el perquè d’aquest costum. Alguns diuen que és perquè la carn representa el cos de Crist crucificat. També, però, es voldria evitar el vessament de sang de qualsevol animal per recordar la del Redemptor. Aquesta abstinència també se sol seguir durant el temps previ a la Setmana Santa, la Quaresma, sobretot el Dimecres de Cendra i el primer divendres de Quaresma.
Tal com indica la seva etimologia llatina (Quadragesima dies), la Quaresma recorda els quaranta dies al desert que passà Jesús després de ser batejat per Joan Baptista i que li serviren de preparació a la vida pública. Foren quaranta dies de dejú i de lluites contra les  temptacions del dimoni, de manera que, per solidaritat, els cristians durant aquest temps litúrgic també canvien els menjars abundants per d’altres més lleugers.

Antoni Janer Torrens

Els orígens de les panades, rubiols i crespells

dijous, 28/03/2013

Tot i que es poden menjar tot l’any, aquests dies de Setmana Santa, a Mallorca és tradicional que moltes famílies es reunesquin per fer panades, crespells i rubiols. No podem tastar cap d’aquests productes gastronòmics tan nostrats sense conèixer la seva etimologia. Anem, idò, per parts.
La panada mallorquina està emparentada amb les panades jueves. Descendeixen d’un antic plat hebreu descrit al Talmud anomenat paixtida. L’ús de saïm i sobrassada de porc s’ha interpretat com una forma de cristianitzar la recepta original jueva, com va succeir amb altres productes, com l’ensaïmada, durant la conversió dels jueus al cristianisme en el segle xv. Probablement va ser un costum iniciat pels mateixos conversos, obligats com estaven a demostrar públicament que renunciaven al judaisme.
Tanmateix, l’origen comú de la panada és segurament tan antic com el del pa -de fet, panada deriva de pa. Amb diferents masses i farciments segons el lloc, la podem trobardes d’Àfrica fins a Sud-amèrica. És molt probable que nasqués de la necessitat de protegir els aliments del clima i prolongar-ne la conservació, ja que cuinant la carn molt condimentada i embolicant-la en una massa es pot mantenir més temps en bones condicions i resulta fins i tot més digestiva.
Crespells i rubiols, la gastronomia dolça
El crespell podria ser el resultat de l’evolució d’un antic pastís grec, la denominació del qual, krepis (“sola de sabata”), evocava la seva forma fina i plana. Avui se’ls sol donar forma d’estrelles, cors o dibuixos d’animals.



Els orígens dels rubiols, en canvi, podrien ser italians. Alguns es basen en el fet que hi ha un formatge anomenat robiola, de moda a la cort italiana renaixentista, o en la semblança que tenen amb els coneguts ravioli. Bon profit!!!!

Dijous Sant: la història de l’Últim Sopar

dimecres, 27/03/2013
                                                   Última Cena (Juan de Juanes, 1562)

Avui, Dijous Sant, l’Església Catòlica commemora la celebració de l’Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l’únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els  hebreus recorden la seva sortida d’Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina). Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir “pas, trànsit”, de manera que la paraula faria referència al “pas” de l’esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de “pas” de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l’expressió “Felices Pascuas”; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un “pas” important digne de celebració. Avui, “estar content com unes pasqües”  equival a sentir una gran alegria.

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d’humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d’ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s’estava referint i alguns d’ells li deien: “Que per ventura seré jo?” També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: “Tu ho has dit”. Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s’encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d’anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura d’en Bárcenas, l’extresorer del PP que ho està dinamitant tot. 

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: “Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva. I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: “Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats”. Jesús instituïa així el sagrament de l’eucaristia(en grec, “acció de gràcies”), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa. 

                                         Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Etimologia de missa
El terme missa s’empra almanco des de temps de Constantí, l’emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fòrmula final de l’ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a “Anau-vos-ne, la missa ha acabat”). En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere (“enviar”) i es reflereix a l’oració que s’envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria “Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada” -avui, l’expressió no saber de la missa la meitat és ignorar una part substancial d’una qüestió; i arribar a misses dites vol dir fer tard a una cita. 
Etimologia d’hòstia
El calze amb vi i l’hòstia de l’Últim Sopar, presents en les misses d’avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de la religió cristiana on significava “petit animal sacrificat”; deriva del verb hostire (“ferir”), que també donà paraules com “hostil” i “hostilitat”. Avui l’hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevadura. Aquesta paraula gaudeix d’un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com “anar a tota hòstia” (anar molt de pressa), “estar de mala hòstia” (estar de mal humor), “ser l’hòstia” (ser d’allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), “repartir hòsties” (apallissar algú) o “fotre’s una hòstia” (caure o donar-se un bon cop).

A l’Últim Sopar Jesús també va instituir un sagrament nou, el de l’amor: “que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”. Després d’haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s’anaren a dormir a l’hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por
pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin.
 Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l’enduguessin.

Antoni Janer Torrens

“Al Cèsar el que és del Cèsar…”

diumenge, 24/03/2013



Avui en dia un fariseu és sinònim de persona hipòcrita. Dins el si del judaisme, els fariseus foren els principals detractors de Jesús. No podien consentir la interpretació lliure que el natzarè feia de la seva religió. Per exemple, veien amb mals ulls que Jesús es dedicàs a curar malalts en dissabte, que és el dia del descans per als hebreus. Aquesta va ser, de fet, la primera raó que varen esgrimir els fariseus per acusar-lo davant els sacerdots israelites.  Per confirmar les seves sospites li varen preparar un parany. El Nou Testament ens diu que un dia li preguntaren si era lícit pagar impostos a Roma. La pregunta tenia trampa: si Jesús responia negativament, l’entregarien com a rebel al governador romà a Judea, Pons Pilat; si ho feia en sentit afirmatiu, el denunciarien al poble com a amic dels romans. 

El de Natzaret, tanmateix, va demanar veure una moneda. “De qui és aquesta imatge i aquesta inscripció?”, preguntà. En saber que l’efígia pertanyia a Cèsar Octavi August, es mostrà així de contundent: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Reddite ergo quæ sunt Cæsari, et quæ sunt Dei, Deo). Avui aquesta expressió es fa servir per indicar que cal donar a cadascú allò que li pertoca. Després d’aquest episodi els fariseus subornarien l’apòstol Judes Iscariot amb trenta monedes de plata perquè els fes entrega del seu mestre. La traïció es consumà a l’hort de Getsemaní amb el conegut bes de Judes –aquesta expressió avui s’utilitza en al·lusió a actes d’afecte o afalacs enganyosos. Tanmateix, Judes no pogué amb el pes de la seva mala consciència. Ple de remordiments, es va penjar. Així, el seu nom va quedar així lligat al de la traïció, tal com reflecteix avui la frase ser un Judes.


Jueus i romans, l’origen d’un estigma

dissabte, 23/03/2013

Ara que arriba la Setmana Santaés un bon moment per recordar l’origen de l’antisemitisme. I és que la mala fama que persegueix els jueus arranca amb la mort de Jesús de Natzaret. 


El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel.
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
L’ocupació romana

Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messieshebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus hagueren de marxar a Egipte per culpa de la fam. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan –avui l’expressió la travessia del desert fa referència a un camí ple de dificultats. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.
Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Cal·lígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase… Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.

Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.

Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus    –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. A partir del segle XIII foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
Els que es quedaren se’ls obligà a convertir-se al cristianisme. Tanmateix, però, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.

En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la Françade la III Repúblicaprotagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l’affaire Dreyfus.

La creació de l’estat d’Israel

Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

El 1948, després de la Segona GuerraMundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.


Antoni Janer Torrens

http://www.tv3.cat/videos/4555651/Lestigma

Es compleix la profecia del papa negre

dimecres, 13/03/2013
Després d’haver comprovat que, tal com pronosticaren els maies, el món no s’acabava el passat mes de desembre, ara ens toca lidiar amb una altra profecia, aquesta vegada de Nostradamus: la fi del món amb l’arribada d’un papa negre. El nou papa Francesc I no és negre de color, però els jesuïtes, l’ordre d’on procedeix, són coneguts com a “negres” a causa de la seva túnica negra. Vol dir això que ara sí ens ha arribat l’hora de la veritat? Per a més informació mirau aquest link.

Orígens dels títols i les insígnies papals

dimarts, 12/03/2013


Reproducció parcial d’un article de Lluís Busquets publicat al Diari de Girona.

El títol original del papa és el de bisbe (επίσκοπος =’vigilant’) de Roma, testimoniat des del segle II. La paraula papa prové del terme grec πάππας que significa “pare”, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma  és en una carta de Cirici de finals  del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament al 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apostoli Potestatem Accipiens (“El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Com diuen els italians: Se non é vero, è ben trovato (“encara que no és veritat, ben trobat és!”)

Pontífex i vicari

Quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l’any 330, el bisbe de Roma  omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l’Església.En l’antiguitat romana,  el “pontífex” (‘fer el pont’) era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l’Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d’August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme. Al segle XIII el papa Innocenci III (1198-1216) s’afegiria un nou títol: Vicari de Crist. Aquesta paraula, que significa “suplent”, deriva del llatí vicis (“intercanvi”), mot que trobam en paraules com “vicepresident” o “vicissitud”.
Altres títols papals
D’altres títols, a banda de Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d’Estat arreu)  han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Pastor del ramat de Crist o Patriarca d’Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el  títol de  Servus Servorum Dei (“Servent dels servents de Déu”), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo  amb el de Bisbe universal que s’atorgava el Patriarca de Constantinoble.

Insígnies papals
El barret papal, conegut com a tiara papal, barret petit (solideu), l’anell del Pescador, cadira o soli papal, mantell o pal·li papal, creu papal (bastó coronat amb un crucifix), escut papal.

Esquema de la indumentària papal

Fumata Blanca, la història del fum del consens papal

dilluns, 4/03/2013
D’aquí poc se celebrarà a la Capella Sixtina el conclave d’on haurà de sortir el nou Papa. Si voleu conèixer l’apassionant litúrgia que seguirà aquesta cerimònia, aquí teniu l’article al respecte que m’acaben de publicar a l’edició digital de la revista Sàpiens.