Entrades amb l'etiqueta ‘CRISTIANISME I JUDAISME’

Desitjos siderals

diumenge, 25/12/2016

 

Estel fugaç

Estel fugaç

És un clàssic. Sempre que veim passar un estel fugaç demanam un desig. I no és casualitat. Desitjar conté ja la paraula llatina sidus, eris (“estel”). A l’antiga Roma desiderare significava “esperar alguna cosa dels estels”. Era una acció que feien els pagesos tot implorant que les condicions climatologies fossin favorables a les seves collites.  També feien servir el verb considerare (“contemplar els estels”) a l’hora de planificar les tasques del camp; d’aquí que avui considerar signifiqui “pensar”, “examinar”. Un altre derivat seu és l’adjectiu consirós, que vol dir “pensarós, absorbit per un pensament, per una preocupació”. Totes aquestes paraules, doncs, tenen una importància sideral.

A part de sidus, el llatí també tenia la paraula stella, d’on ve estel, que en català és un mot més genuí que no pas estrella, que també prové, tanmateix, de stella. D’aquí tenim les expressions “néixer amb bona estrella” o “actuació estel·lar”. En castellà també hi ha el verb “estrellarse” amb el sentit de fer una cosa a trossos, plena d’estrelles. En canvi, el seu homòleg català estavellar-se prové de tabula (“taula”).

Munch

Munch

En grec, estel és ἀστήρ -no confondre amb σίδηρος (“ferro”), que, amb l’arrel ἔργον (“treball”), ha donat siderúrgia. Ἀστήρ té una àmplia família de derivats: asterisc, astrologia, astronomia o astrolabi. A través de l’occità, d’ ἀστήρ ens ha arribat també la paraula desastre, que, amb el prefix negatiu llatí dis-, s’associava, en un principi, als efectes negatius dels astres, és a dir, a una desgràcia. Malastrugança, sinònima de mala sort, és un altre híbrid que conté l’adjectiu llatí malus (“dolent”) i la paraula grega ἀστήρ.

L’estel de Betlem

L’estel que més ens il·lumina aquests dies és el de Betlem, que esdevé tot un misteri. L’evangeli de Sant Mateu, escrit uns setanta anys després de la mort de Jesús, és l’únic que en parla. Sorprèn que no hi hagi cap crònica de l’època que tampoc esmenti un fenomen meteorològic tan especial. Hi ha tres hipòtesis al respecte: uns creuen que l’estel de Betlem va ser un meteorit, uns altres una explosió d’una supernova i finalment no falten els que defensen que fou un cometa. Aquesta darrera opció fou la que plasmà el 1304 en el seu quadre l’artista italià Giotto a partir del cometa Halley que contemplà tres anys enrere. La seva pintura és la primera on surt representat l’estel de Betlem.

Estel de Betlem de Giotto

Estel de Betlem de Giotto

Al segle XVII alemany Johann Kepler va afirmar que l’estel de Betlem fou una conjunció (aproximació) de planetes, concretament entre Júpiter i Saturn, que s’hauria produït l’any 7 aC tres vegades, als mesos de maig, juliol i desembre. Per tant, segons aquesta teoria, Jesús hauria nascut set anys abans de la data convencional. De tota manera, no és casual que trobem un estel com a element narratiu en el natalici de Jesús. En diferents cultures un estel sol ser interpretat com un presagi del naixement d’un gran personatge. Així ja va passar també amb Abraham, Cèsar o August.

PER A MÉS INFORMACIÓ: www.antonijaner.com

Articles relacionats:

– Paraules de la terra
 El misteri dels Reis d’Orient
 Per aspera ad astra

Adéu als déus

dimarts, 12/04/2016
Psique és rebuda a l'Olimp (Concili degli Dei), Rafael Sanzio (1517-1519)

Psique és rebuda a l’Olimp (Concili degli Dei), Rafael Sanzio (1517-1519)

Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu (en aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió). Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.

La nostra paraula déu prové del llatí deus, d’on tenim deïficar, diví, divinitzar, endevinar (en grec, endevinació, μαντεία, ens ha donat ornitomància o quiromància) i, en castellà, “pordiosero” (captaire en català), és a dir, una persona que demana almoina “por Dios”, en nom de Déu –almoina, d’altra banda, prové del grec, ἐλεήμοσύνη (“pietat”). L’equivalent grec del deus llatí és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”) o Timoteu (“qui adora déu”).

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)

Els déus de la mitologia grega eren antropomorfs, és a dir, estaven fets a la imatge de l’home, amb la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos. Habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’Olimp els déus menjaven nèctar i l’ambrosia.

El menjar dels déus

La paraula nèctar (νέκταρ) conté les arrels indoeuropees *nek- (“mort”) i *tere-2; per tant, vol dir “qui derrota la mort”. Era la beguda que conferia la immortalitat. Era servida per Hebe, la deessa de la joventut –quan Hèracles es convertí en déu, es casà amb ell i el jove Ganimedes, amant de Zeus, la va substituir en aquesta funció. La paraula ambrosia (ἀμβροσία) està composta per alfa privativa i per βροτός (“mortal’); significa, per tant, “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. La seva consistència no està prou definida. Alguns creuen que era un tipus de mel.

L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

L’aliment dels déus a l’Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

Al segle IV aC, Plató, en la seva obra Timeu, va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.

Iconoclastes

Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”)  el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.

Durant un segle sencer les disputes entre iconoclastes (“destructors d’imatges”) i iconòduls (els seus defensors) se saldaren amb terribles matances en ambdós bàndols. Per fi, l’any 843, s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers. D’aquesta època de tensions ideològiques tenim la paraula iconoclasta, que s’aplica a aquella persona que no només menysprea la simbologia religiosa, sinó també certes convencions socials.

Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”). En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa.

Articles del web relacionats:
– Apoteosis apoteòsiques
 L’univers simbòlic dels mites
 La mort de Déu?
 El rostre de Déu
 Cristians, “guiris” cretins?

28 desembre, quina innocentada de dia!

dissabte, 28/12/2013

Avui, 28 de desembre, dia dels innocents, celebram una innocentada de dia. Al Nou Testament, sant Mateu ens diu que Herodes el Gran, rei de Judea, s’alarmà en saber que uns reis mags d’Orient deambulaven per Betlem a la recerca d’un Messies que acabava de néixer. Aleshores, el monarca, que no podia consentir que algú li robés protagonisme,  els convidà a menjar al seu palau i els demanà  que, en cas de trobar-lo, li ho fessin saber. Després, però, d’adorar el celestial infant, els tres reis foren avisats en somnis que havien d’esquivar aquell dèspota dirigent provincial.

De seguida, Herodes, enfurismat, ordenà matar tots els infantons de menys de dos anys nascuts a Betlem i els seus voltants. Aquell 28 de desembre es produïa així la matança dels innocents, que era el nom amb què eren coneguts a l’antiga Roma els nins petits (< in-, “no” + noceo, “fer mal”). El nin Jesús se salvà de la massacre ja que Déu Totpoderós va ser a temps d’enviar un àngel a Josep per avisar-lo que se n’anàs ràpidament cap a Egipte amb la seva esposa i fill.

Aquest episodi està mancat de tota base històrica, més que res perquè se sap que Herodes el Gran va morir quatre anys abans del naixement de Jesús. A més, curiosament no hi ha cap historiador –ni Flavi Josep, el principal historiador jueu d’aquell temps- que mencioni un fet de tan trist record. Si sant Mateu en parla és perquè així estava escrit ja en algunes profecies de l’Antic Testament (d’Oseas i Jeremies). De tota manera, que l’arribada al món del Messies s’hagués produït enmig d’una matança és un detall literari que serveix per realçar la condició sobrehumana del fill de Déu.

En moltes cultures és habitual l’existència de mites on s’anuncia a un rei que un nounat el destronarà un dia. El monarca, per evitar-ho, ordena mesures expeditives. Per procediments prodigiosos, el nin es lliura de la mort i acaba essent el salvador del seu poble. Així, Moisès, nascut a Egipte a l’època del captiveri, és dipositat per la seva mare dins una cistella al Nil davant l’ordre d’extermini de tots els hebreus. I a Roma, Ròmul i Rem també són abandonats a un riu per evitar la ira del seu oncle Amuli.

Però aquí no acaben les incongruències històriques. Si la matança dels innocents es va produir després de l’arribada dels Reis (6 de gener), ¿per què, doncs, la celebració de l’efemèride és abans, un 28 de desembre? Fets aquests aclariments, és el moment de preguntar-nos també per què un fet tan luctuós com fou aquella massacre ha esdevingut avui motiu de bromes. Alguns estudiosos no descarten que el cristianisme fusionàs aquesta festa amb la d’una altra de pagana que se celebrava per aquelles mateixes dates, la de les Saturnals Romanes, dedicades a Saturn (Cronos), déu de l’agricultura.

El dia de les bromes
És curiós, però, que les bromes associades al 28 de desembre només se celebren a Espanya i a les seves antigues colònies, incloent-hi les Filipines. Avui, doncs, no ens hem d’estranyar si obrim el diari i ens trobam amb alguna notícia surrealista –tanmateix, ja no ens sorprenem de res atès que la realitat sol superar la ficció. Per ventura també hi haurà algun programa televisiu que, per vergonya nostra, encara insistesqui en la broma d’ensenyar gent penjant a l’esquena dels altres un ninot de paper retallat, més conegut com a llufa.

A molts països europeus, en canvi, aquesta tradició correspon al primer d’abril. Els britànics la coneixen com l’April Fools’ Day, i els francesos i els italians com el Peix d’Abril, poisson d’avril i  pesce d’aprile, respectivament –per a aquests dos darrers la broma consisteix a penjar a l’esquena un peix de paper. A Menorca també celebren el Dia d’enganar el primer d’abril, costum heretat de l’època de dominació britànica, en el segle XVIII.

Antoni Janer Torrens

La pèrfida sibil·la

divendres, 27/12/2013

Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.

Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!

A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.

No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.

A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l’adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.

Sibil·la cumana (Capella Sixtina, Miquel Angel, 1475-1564)

Sibil·la cumana (Capella Sixtina, Miquel Angel, 1475-1564)

Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.

Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (26/12/13)

La “secularització” de la societat: in saecula saeculorum

divendres, 12/04/2013


Avui en dia, en parlar de la “secularització” de la societat, ens referim a la pèrdua d’influència de religió en la cultura. Cal recordar que abans l’Església controlava gairebé tots els àmbits de la nostra vida. Aquesta paraula, igual que segle, prové del llatí saeculum (“època”, “generació” en el sentit de duració d’una generació). En temps en què les misses eren en llatí, era habitual escoltar l’expressióin saecula saeculorum (“pel segles del segles”). Probablement, el mot està emparentat amb el verb sero (“sembrar”).
En sentit general, secular és el que dura un segle o que existeix des de fa segles. En sentit religiós, en canvi, secular és allò mundà, terrenal, per oposició a espiritual. Al segle XIV aquest adjectiu originaria la paraula seglar per referir-se al sacerdot que viu en el segle, en el món, per oposició al sacerdot “regular” que viu en convents (ancorats en el passat) i que, per tant, està subjecte a una regla. Ara un seglar és qualsevol membre de l’Església que viu com a laic (<λαος, “poble”), no podent dir missa i desobeint l’antic vot del celibat (< caelebs, -ibis, “solter”).
Per ventura, els seglars són vistos amb certa enveja pels seus antics companys clergues. Aquesta paraula procedeix del grec κλῆρος (“part rebuda en sort”), la qual, en els seus inicis al·ludia a la part que rebia qualcú per herència o per alguna altra distribució. Amb l’arribada del cristianisme, el clero designà al “benefici eclesiàstic”, al lot de terres atribuït a una església, sacerdot o convent. Finalment, acabà designant als religiosos que estaven en possessió d’un càrrec. D’altra banda, l’arrel de κλῆρος és el verb κλάω (“rompre”), que ens donà altres paraules com calamitat i incòlume.
A Espanya, al segle XVIII l’Església s’hagué de desprendre de tots els seus béns acumulats en un procés que es conegué com a desamortització. Aleshores l’Estat volgué treure profit d’uns béns que, al seu parer, estaven sota el poder de “mans mortes”, d’ordes religiosos. Fou l’inici de la secularització material. Ara assistim a la secularització espiritual. Hi ha gent batejada que demana donar-se de baixa de l’església, la qual cosa implica que s’esborri el seu nom del registre parroquial. Aquest tràmit és conegut com a apostasia, paraula que deriva del grec απο (preposició que indica separació) i de ἵστημι (“col·locar”), és a dir, literalment, “col·locar lluny”. No falten qui celebren aquesta secularització in saecula saeculorum.

Antoni Janer Torrens

La llegenda del Sant Graal

dimarts, 2/04/2013


A part del Sant Sudari, la Setmana Santa ens ha deixat una altra relíquia important: el Sant Graal (o Grial).  Es tracta del plat o calze que emprà Jesucrist a l’Últim Sopar. També, però, hauria servit de copa per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Graal la capacitat de concedir poders místics, fins i tot immortals, a aquell que el posseesqui.
El mite del Sant Graal provindria de la mitologia cèltica. Transmesa de generació en generació per via oral, va ser recuperada a l’edat mitjana per la literatura cavalleresca artúrica. El punt de partida de la seva difusió seria la novel·la de Chrétien de Troyes, Perceval o li contes del Grial (1182). En època moderna serviria d’argument per a l’òpera “Parsifal” (1882) de Wagner . I més recentment, en el cel·luloide, per a una de les aventures d’Indiana Jones: Indiana Jones i la darrera creuada (1989). Aquesta versió cinematogràfica recull la llegenda que parla de la recerca del Sant Graal per part del Tercer Reich durant la Segona GuerraMundial. Aleshores se’l cercà fins al Temple de Jerusalem on els expedicionaris hagueren d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets…
El terme Graal podria ser una adaptació francesa de la paraula llatina gradalis que recull la idea de plat o palangana amb viandes que és portat a la taula en diferents moments (gradus) d’un àpat. Avui en dia la seva llegenda continua viva gràcies, en part, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos. Es diu que el Sant Graal va ser enterrat allà i va ser protegit per un grup de cavallers templers al llarg dels segles. Tanmateix, mai no s’ha trobat cap prova de la seva existència i avui la catedral de València també assegura tenir-lo. Una vegada més ens haurem d’encomanar a Íker Jiménez, de Cuarto Milenio.

El Sant Sudari, la història d’un muntatge?

diumenge, 31/03/2013

El Diumenge de Resurrecció ens ha deixat un gran misteri per a la història: el Sant Sudari, també conegut com la síndone. És el nom que rep el llençol que va cobrir el cos de Jesús. Forma part, per tant, d’una de les relíquies del cristianisme. Cal recordar que la paraula relíquia deriva del verb llatí relinquo (“deixar”) i, en l’àmbit religiós, fa referència a allò que resta del cos d’un sant i que és objecte de veneració.
Avui la Catedral de Torí (Itàlia) diu tenir el Sant Sudari autèntic. Es tracta d’un llençol de lli de 4,36 metres de llargada per 1,10 metresd’amplada que conté el rostre imprès d’un home amb barba, cabells llargs, ulls tancats i amb signes inequívocs de tortura. Aquesta relíquia recordaria el vel de Verònica, la dona que, durant el via crucis, es va treure el vel per eixugar la cara ensangonada de Jesús, aconseguint que miraculosament també hi quedàs gravada la seva imatge. El Sant Sudari hauria tengut una millor sort que no pas el vel de Verònica, que es va perdre en el curs de la història.
Tot i que no es menciona en els textos bíblics, la tradició diu que el dia de Resurrecció, a dins de la tomba, els apòstols només hi varen trobar el llençol amb què havia estat embolcallat Jesús. Des d’aquest moment, alguns estudiosos asseguren que la pista del sudari es perd per sempre més. D’altres, en canvi, s’han atrevit a reconstruir la seva història: en el segle IV es trobaria a Urfa (Edesa, Turquia), posteriorment hauria passat a Istanbul per acabar reapareixent a França en el segle XIV.
El sudari hauria arribat a França a través dels templers, els quals, al 1355, li construïren una església: la Santa Maria de Lirey. El 1453 la relíquia fou venuda al duc Lluís I de Savoia, qui va continuar exhibint-la mitjançant exposicions itinerants fins que Sixte IV va autoritzar la construcció de la Santa Capella del Sant Sudari a Chambéry. Un incendi a la capella, el 1532, va fer malbé la síndone, però la figura va salvar-se, fet que va permetre un increment del seu caràcter misteriós. El 1578, el duc Emmanuel Filibert de Savoia va traslladar el sudari a Torí perquè l’arquebisbe de Milà, Carles Borromeo, pogués venerar-la. El 1694, s’instal·lava definitivament en la catedral de Sant Joan Baptista de Torí.
Proves científiques
El Sant Sudari ha estat analitzat en múltiples ocasions. Al 1988 es desmuntaria el mite. Tres laboratoris coincidiren a afirmar que el llençol havia estat confeccionat entre 1260 i 1390. Aquesta datació coincideix de manera precisa amb la seva aparició a la França medieval. Fins i tot l’Església va haver d’acceptar els resultats d’aquestes anàlisis. Però el 2005 va aparèixer un nou informe que qüestionava la validesa dels estudis perquè s’haurien realitzat en una zona restaurada del llençol, no en una part original. I la polèmica encara avui es manté ben viva.


Però això no és tot. També existiria una relíquia complementària a la síndone. Es tracta del Sudari d’Oviedo, el mocador de lli que hauria cobert el cap de Jesús en la tomba. En aquesta relíquia, que la tradició situa a la Hispània visigòtica en el segle VII, s’hi poden observar taques de sang que els estudiosos consideren que coincideixen amb la síndone de Torí. Veritat o mentida, ho deixarem en mans d’Iker Jiménez, de Cuarto Milenio.

Mones de Pasqua, una “monada”?

diumenge, 31/03/2013


Unes postres típiques d’avui Diumenge de Resurrecció són les mones de Pasqua. És un pastís que, segons la tradició, els pares regalaven els seus fills sobretot, però, demà Dilluns de Pasqua, moment en què se celebrava  que el període de dejuni i abstinència de Quaresma s’havia acabat. La Monahavia de tenir tants ous com anys tenia el nin o la nina.
Tot i que són una “monada”, les Mones no tenen res a veure amb els simis. La paraula deriva de l’àrab munna, que era un tribut en forma de “regal” que es feia per l’arrendament de terres. Aquest tribut es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. De l’àrab hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de monus.

L’existència de la mona entesa com una menja dolça pròpia del dia de Diumenge de Pasqua està documentada almenys des del segle XV. Amb tot, el seu origen podria ser molt més antic. Tradicionalment, les Mones no eren de xocolata, sinó que simplement eren un pastís amb ous durs per sobre. Els ous tenen un simbolisme especial: són sinònim de vida, de naixement. Amb els anys, els ous s’han anat substituint per figures de xocolata del tot diverses, esdevenint algunes d’elles autèntiques obres d’art.
El conill de Pasqua
Als Estats Units, els ous de Pasqua estan relacionats amb el conill. Tot i que els seus orígens són incerts, es creu que l’elecció d’aquest animal respon a la seva coneguda capacitat de procreació, de gran valor simbòlic en unes festes dedicades a la fertilitat de la terra després de l’hivern.

Des d’abans de Crist, el conill era un símbol de la fertilitat associat amb la deessa fenícia Astarté. Segons una teoria, en al·lusió a aquesta deessa, en els països anglosaxons, a la festivitat de Pasqua, se la coneix com “Easter”. La tradició catòlica, però, té la seva pròpia explicació per a l’elecció del conill. Aquesta animal s’hauria trobat tancat dins el sepulcre juntament amb Jesús. En haver presenciat el miracle de la resurrecció, hauria estat elegit per donar la bona nova als nins, regalant-los ous pintats, i actualment també regalant ous de xocolata i altres llepolies. Queda clar que la imaginació és molt poderosa!!!

Noli me tangere!!!!!

diumenge, 31/03/2013


Va ser Josep d’Arimatea, un home ric, qui es va fer càrrec del cos de Jesús al mont Calvari i li cercà una sepultura per allà prop. Aleshores Pons Pilat hi féu col·locar un grup de sentinelles per tal d’evitar que els seus deixebles anassin a robar el cos i fessin creure després que efectivament havia ressuscitat. La profecia, tanmateix, es complí. Al tercer dia, un àngel baixat del cel va remoure la immensa pedra que cobria la tomba i s’hi va asseure al damunt. En veure’l, els sentinelles varen quedar astorats i varen partir corrents a explicar el que havia succeït.
Més tard es varen acostar fins al sepulcre Maria Magdalena i altres dones pietoses. Allà es varen trobar amb l’enorme sorpresa que era buit. Aleshores, segons Sant Joan, se li va aparèixer Jesús. D’acord amb la traducció llatina de la Vulgata, en intentar-lo tocar, el “mestre” va dir noli me tangere(“no em toquis”), ja que encara no havia pujat al Cel. Aquesta frase ha inspirat nombroses obres d’art, com el quadre que il·lustra aquesta entrada (Tizià, 1512). Des de l’Edat Mitjana i fins a finals del segle XIX es va donar el nom de noli me tangere a qualsevol tipus d’úlcera cutània considerada com a maligna. Era tan difícil de curar que, senzillament, era millor no tocar-la…… Quines coses!!!!

Però realment va ressuscitar un diumenge?

dissabte, 30/03/2013

                                          Resurrecció (Rubens, 1611-12)

Avui, Diumenge de Pasqua, és el dia que l’Església Catòlica commemora la resurrecció de l’esperat fill de Déu. Aquesta efemèride, però, tal com ja passa amb el naixement de Crist, presenta problemes de cronologia històrica. Les Escriptures ens diuen que Jesús va ser crucificat un dia abans del Sàbat, el setè i últim dia de la setmana jueva dedicat al descans. La tesi més estesa és que aquest dia correspon al 3 d’abril de l’any 33 dC. Estudis científics afirmen que va ser en aquesta data quan es va produir l’eclipsi parcial de lluna que narren els Evangelis. Altres dates possibles serien el 7 d’abril de l’any 30 dC i el 30 de març de l’any 36.  Tanmateix, si realment Jesús va morir un divendres i les Escriptures diuen que ressuscità el tercer dia, no pogué ser un diumenge, sinó un dilluns. En aquesta cas, ens hem d’encomanar a la fe.