Fama, la deessa de la postveritat

Personificació de la Fama (Bernardo Strozzi, el Capuchino, 1581-1644, National Gallery, Londres)

L’era de la postveritat, de la mentida vestida de veritat, està presidida per la deessa Fama (“la veu pública”) -prové del verb llatí for (“dir”). A Treballs i dies (vers 760) el poeta grec Hesíode (segle VIII aC) ens adverteix dels perills de la mala fama (la traducció és de Joan Castellanos per a Edicions La Magrana):

“Actua d’aquesta manera i evita la fama perjudicial entre els homes, perquè la mala fama és una cosa lleugera i fàcil d’aixecar, dura de suportar i difícil d’evitar. I la fama que molta gent ha divulgat no desapareix mai del tot: també ella és com una deessa”.

Seria el poeta llatí Virgili qui al segle I aC faria una descripció més completa de la deessa Fama. A l’Eneida (llibre IV, versos 173-197) conta que va ser engendrada per Gea (la Terra) després de Ceu i Encèlad. La presenta com un monstre alat amb nombrosos d’ulls, sempre oberts, i boques insaciables. Viatja a gran velocitat per tot el planeta propagant tant mentides com veritats, a vegades incòmodes.

Representació de la monstruosa Fama de Virgili

 

Ovidi enriquí el perfil mitològic de Fama. A les seves Metamorfosis (Llibre XII, vers 43) l’imaginà habitant al centre del món, en els confins de la Terra i la Mar, en un palau sonor fet de bronze i amb mil obertures per on hi entraven totes les veus. Aquest palau sempre estava obert i retornava amplificades les paraules que li arribaven.

Des de la seva morada, Fama ho veia i ho sentia tot, i escampava les notícies que rebia, fossin certes o falses. D’aquesta manera, provocava malentesos entre els mortals. Vivia envoltada per la Credulitat, l’Error temerari, l’Alegria vana, els Temors neguitosos, el Desacord recent i els Murmuris.

Saturn, vençut per l’Amor, Venus i l’Esperança 1645-46; Simon Vouet (Musée du Berry). Fama apareix al darrere.

 

Fama immortal

La deessa Fama era estimada per gran part de la població. No debades, s’encarregava que els fets heroics fossin coneguts i recordats. En conseqüència, era invocada contínuament per aquells que apel·laven a la seva fama per diferenciar-se de la resta. Tanmateix, Fama també podia enaltir fins a l’eternitat les persones caigudes en desgràcia o enfonsar en la misèria qui no s’ho mereixia.

Font de la Fama (Madrid)

Per als herois, Fama era la deessa que els proporcionava la tan desitjada immortalitat. El mateix Aquil·les va poder elegir entre una llarga vida, però anònima, o una de curta i gloriosa si participava a la guerra de Troia. I no dubtà a triar la segona opció.

A vegades Fama és considerada la missatgera de Júpiter, eclipsant així la figura de Mercuri, qui tradicionalment tenia assignada aquesta funció. El fet que estigués dotada d’ales feia que pogués ser confosa amb la deessa Νίκη (“Victòria”). A la mà portava una trompeta que utilitzava per cridar l’atenció abans de parlar. Com que era efímera, volàtil i inestable, Fama podia ser representada sobre una bolla, que és el més inestable que existeix.

Estàtua de Fama a Dresden

Articles del web relacionats:
– La fama i el complex d’Heròstrat
– La maleïda postcensura
– Paraules adulterades
– Twitter i l’humor negre
– 
La invasió dels idiotes
– 
Les llavors de la discòrdia
– 
La veritat de la mentida
– On és la veritat?
– 
La postveritat segons Aristòtil
– Quan victòria s’escrivia amb ene de Nike
– L’homosexualitat i el complex d’Aquil·les

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús