Arxiu del mes: setembre 2017

Guàrdia Civil sota protecció romana

dijous, 28/09/2017

Emblema de la Guàrdia Civil

Si avui la Guàrdia Civil intimida és gràcies a l’omnipotent i omnipresent Roma. Basta veure l’escut d’aquest cos creat el 1844 pel Duc d’Ahumada, durant el regnat d’Isabel II. Des del 1943, el seu emblema és un feix romà coronat i travessat per una espasa, símbol tradicional del feixisme italià. Segons alguns historiadors, la seva adopció respondria a motius ideològics atès el moment històric en què es produí el canvi d’imatgeria d’un cos que també seria conegut com a “Benemérita” pels serveis prestats a la societat seguint el lema “L’Honor és la meva Divisa”.

Escut de la Guàrdia Civil

El feixisme agafà el nom dels Fasci Italiani di Combattimento (“Feixos italians de combat), uns grups d’agitació fundats el 1919 per Benito Mussolini, inscrit inicialment al Partit Socialista. En aquella època fasci era un terme molt difós a Itàlia per referir-se a grups socials. Aviat, però, els fasci de Mussolini es diferenciaren de la resta. El seu símbol foren els fasces romans, uns paquets cilíndrics de vares, de metre i mig, amb una destral a la part de dalt. D’origen etrusc, la destral personificava la justícia, i el paquet de vares, la força.

Fasces romans

En temps romans els fasces eren portats pels lictors, oficials públics que s’encarregaven d’escortar els magistrats. Amb ells, exhibien l’autoritat que tenien els seus superiors i la seva capacitat per impartir justícia. Es tractava d’un emblema que també ja havia estat adoptat el 1789 per la Revolució Francesa. Aquest cop, però, la revolució que enarboraria a Itàlia tendria un caire ben diferent.

Lictors amb fasces

El 1921 els Fasci Italiani di Combattimento foren la base per  a la creació del Partit Nacional Feixista, amb postulats ja clarament de dretes. L’octubre de 1922 els feixistes de Mussolini decidiren fer-se amb el poder en la coneguda marxa sobre Roma. Aleshores el rei Víctor Manel III nomenà Mussolini cap de govern. Durant els tres anys següents Mussolini, home d’una portentosa oratòria, anà assumint tots els poders, de manera que acabà per implantar una dictadura.

Escut italià durant el feixisme

Avui els feixos de la Guàrdia Civil també els podem trobar en l’escut de França, en el de la policia de Noruega, en altres escuts policials o judicials, en el Congrés dels Estats Units, franquejant la tribuna dels oradors, o en el seient de l’estàtua del president Abraham Lincoln, a Washington.

Fasces al Congrés d’Estats Units

 

Fasces a l’estàtua d’Abraham Lincoln

                      Escut de França

 

Escut de la policia noruega

 

Escut de sheriff

Articles del web relacionats:
– Esparta, el mirall del nazisme
– Iconografia romana a la Falange espanyola
 Roma com a justificació del colonialisme modern
 Roma, història de la humanitat i la llibertat
 Dictadors contradictoris
 És realment fascinant
– El polèmic origen romà de la salutació feixista
– El feixisme i l’antiga Roma

Fama, la deessa de la postveritat

diumenge, 3/09/2017

Personificació de la Fama (Bernardo Strozzi, el Capuchino, 1581-1644, National Gallery, Londres)

L’era de la postveritat, de la mentida vestida de veritat, està presidida per la deessa Fama (“la veu pública”) -prové del verb llatí for (“dir”). A Treballs i dies (vers 760) el poeta grec Hesíode (segle VIII aC) ens adverteix dels perills de la mala fama (la traducció és de Joan Castellanos per a Edicions La Magrana):

“Actua d’aquesta manera i evita la fama perjudicial entre els homes, perquè la mala fama és una cosa lleugera i fàcil d’aixecar, dura de suportar i difícil d’evitar. I la fama que molta gent ha divulgat no desapareix mai del tot: també ella és com una deessa”.

Seria el poeta llatí Virgili qui al segle I aC faria una descripció més completa de la deessa Fama. A l’Eneida (llibre IV, versos 173-197) conta que va ser engendrada per Gea (la Terra) després de Ceu i Encèlad. La presenta com un monstre alat amb nombrosos d’ulls, sempre oberts, i boques insaciables. Viatja a gran velocitat per tot el planeta propagant tant mentides com veritats, a vegades incòmodes.

Representació de la monstruosa Fama de Virgili

 

Ovidi enriquí el perfil mitològic de Fama. A les seves Metamorfosis (Llibre XII, vers 43) l’imaginà habitant al centre del món, en els confins de la Terra i la Mar, en un palau sonor fet de bronze i amb mil obertures per on hi entraven totes les veus. Aquest palau sempre estava obert i retornava amplificades les paraules que li arribaven.

Des de la seva morada, Fama ho veia i ho sentia tot, i escampava les notícies que rebia, fossin certes o falses. D’aquesta manera, provocava malentesos entre els mortals. Vivia envoltada per la Credulitat, l’Error temerari, l’Alegria vana, els Temors neguitosos, el Desacord recent i els Murmuris.

Saturn, vençut per l’Amor, Venus i l’Esperança 1645-46; Simon Vouet (Musée du Berry). Fama apareix al darrere.

 

Fama immortal

La deessa Fama era estimada per gran part de la població. No debades, s’encarregava que els fets heroics fossin coneguts i recordats. En conseqüència, era invocada contínuament per aquells que apel·laven a la seva fama per diferenciar-se de la resta. Tanmateix, Fama també podia enaltir fins a l’eternitat les persones caigudes en desgràcia o enfonsar en la misèria qui no s’ho mereixia.

Font de la Fama (Madrid)

Per als herois, Fama era la deessa que els proporcionava la tan desitjada immortalitat. El mateix Aquil·les va poder elegir entre una llarga vida, però anònima, o una de curta i gloriosa si participava a la guerra de Troia. I no dubtà a triar la segona opció.

A vegades Fama és considerada la missatgera de Júpiter, eclipsant així la figura de Mercuri, qui tradicionalment tenia assignada aquesta funció. El fet que estigués dotada d’ales feia que pogués ser confosa amb la deessa Νίκη (“Victòria”). A la mà portava una trompeta que utilitzava per cridar l’atenció abans de parlar. Com que era efímera, volàtil i inestable, Fama podia ser representada sobre una bolla, que és el més inestable que existeix.

Estàtua de Fama a Dresden

Articles del web relacionats:
– La fama i el complex d’Heròstrat
– La maleïda postcensura
– Paraules adulterades
– Twitter i l’humor negre
– 
La invasió dels idiotes
– 
Les llavors de la discòrdia
– 
La veritat de la mentida
– On és la veritat?
– 
La postveritat segons Aristòtil
– Quan victòria s’escrivia amb ene de Nike
– L’homosexualitat i el complex d’Aquil·les