L’origen terrós de l’home

Home ve del llatí “humu” (terra)

En la seva versió llatina, la Bíblia ho deixa ben clar (Vulg., Gèn. 3, 19): Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris  (“Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs”). L’etimologia ja ens indica els nostres orígens terrosos. No debades, el mot llatí homo prové d’humus (“terra”). Així, els romans consideraven que els mortals eren humils perquè tocaven amb els peus a terra a diferència dels déus, que vivien per sobre d’ells. En canvi, la paraula grega per a home (ἄνθρωπος) es prestaria a una altra interpretació. Amb la preposició ἀνά (“sobre”) i el substantiu ὤψ (“vista”), al·ludiria a l’actitud que sempre té l’home de mirar per damunt seu, a la recerca de la divinitat.

 

Déu és vist com un terrissaire

 

En moltes mitologies de l’antiguitat trobam que l’home comparteix un mateix origen terrós. Segons el Gènesi, Déu va modelar l’home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l’alè de vida” -curiosament Adam, en hebreu, significa “argila vermella”.

Segons la Bíblia, l’home prové de la terra

En la mitologia grega, el tità Prometeu també actua de terrissaire en modelar els primers homes amb fang a la imatge dels déus. El mateix féu Hefest, déu de la metal·lúrgia en crear Eva, la primera dona concebuda com a càstig de la humanitat per haver-se deixat dur per l’astúcia de Prometeu.

Prometeu, el terrissaire dels homes

 

La creació de Pandora

Els “ossos” de la mare Terra

La terra, com a font de vida humana, també apareix en el mite del matrimoni de Deucalió i Pirra. Foren els únics supervivents del diluvi que Zeus envià a la terra per castigar la degradació de la raça humana -es tracta d’un episodi ja recollit a l’arca de Noè del Gènesi o a L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. Aconsellat pel seu pare Prometeu, Deucalió havia construït una gran arca per a ell i la seva esposa.

Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)

 

Després de nou dies de pluges intenses, Deucalió i Pirra decidiren consultar un oracle per saber com trobar altres persones. L’oracle els va respondre que llançassin els ossos de la seva mare. Aquella resposta els deixà desconcertats. Finalment, però, arribaren a la conclusió que amb “mare” l’oracle es referia a la Mare Terra, i amb “ossos” a les pedres. De seguida, Deucalió i Pirra es posaren a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevingueren homes, alhora que les llançades per Pirra dones. Es així com la terra es repoblà de bell nou.

Sit tibi terra levis

Atesos els nostres orígens terrosos, és normal que avui alguns preferesquin ser enterrats i no incinerats. És una manera de tancar el cicle de la vida: de la terra venim i a la terra tornam. Per assegurar-nos, però, els descans etern ens hem d’aferrar a la fórmula llatina RIP, acrònim  de Requiescat in pace (“Descansi en pau”). També, amb tot, podem fer una petició més explícita: Sit tibi terra levis (“Que la terra et sigui lleugera”). Aquesta cita, que sovint  s’abreujava com a S·T·T·L, ja la trobam en la literatura grega, en l’obra Alcestis d’Eurípides, anunciada de les següents paraules: κούφα σοι χθών ἐπάνωθε πέσοι.

– La lliçó mortal de Gilgameix

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús