Bob Dylan, el nou Homer

Bob Dylan

Per a molts és una sorpresa que el premi Nobel de Literatura 2016 hagi anat a parar per primera vegada a mans d’un músic, el nord-americà Bob Dylan. Cal tenir en compte, però, les paraules dites per Sara Danius, secretària de la Acadèmia sueca, en anunciar l’elecció:

“Pot sorprendre, però si es mira al passat, descobrim Homer i Safo. Van escriure amb instruments, en el mateix sentit que Bob Dylan. Encara llegim Homer i Safo i els gaudim, igual que fem amb Dylan, a qui podem llegir i hem de llegir. Ell és poesia en la tradició anglesa”.

Certament, Dylan és hereu de la tradició oral iniciada al segle VIII aC a Grècia per Homer o Hesíode, entre d’altres. Tots ells formaven part d’un grup de professionals del cant, coneguts com a aedes, paraula que deriva d’ἀείδω (“cantar”). Els seus cants eren acompanyats per un instrument de corda, la fòrminx (φόρμιγξ), semblant a la lira.

Amb l’aparició de l’alfabet, l’aede seria substituït pel rapsode, el qual va abandonar la fòrminx per un bastó. Els mateixos grecs dubtaven entre dues etimologies per a aquesta paraula: o bé hi veien el compost “sargidor de cants” perquè els rapsodes cosien uns fragments amb uns altres segons la tradició; o bé el feien derivar de ῥάβδος (“bastó”), que feien servir per marcar el ritme dels versos.

Homer

Homer

Els rapsodes es diferenciaven dels seus predecessors perquè ja no cantaven, sinó que recitaven els textos, de memòria i sense modificar-los. Durant l’edat mitjana la tasca dels aedes i rapsodes fou continuada pels trobadors i pels joglars. Hi hagué, però, diferències entre aquestes dues figures. Els trobadors creaven i interpretaven les seves pròpies peces. Els joglars, en canvi, eren artistes ambulants que només interpretaven les composicions d’altri, generalment dels trobadors. A més, sovint actuaven com a bufons, fent acrobàcies i malabarismes.

Avui doncs, cantautors com Dylan són els nous Homers. S’ajuden de la música per donar ales a les seves paraules. Tanmateix, tal com afirma Xavier Cervantes al diari Ara, hi ha gent que continua menystenint la paraula escrita per ser cantada i nega a l’escolta l’estatus que atorguen a la lectura. En aquest sentit, el premi a Dylan no és tan diferent dels Nobel a dramaturgs com Dario Fo (mort el mateix dia que coneixíem l’elecció de Dylan) o Harold Pinter, que escrivien no tant per ser llegits com perquè les seves obres fossin representades i, per tant, escoltades en un teatre. El mateix fan els nostres glosadors a Mallorca. I el 2014 Raimon també va rebre el 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Aquí teniu una cançó protesta de Dylan. És una de les més cèlebres, molt actual, per cert: The Times They Are A Changin’ (1964):

Articles del web relacionats:
– Tots som Homer
– Muses inspiradores

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús