Arxiu del mes: agost 2016

La felicitat de les fel·lacions

dilluns, 29/08/2016
Escena de simposi grec

Escena de simposi grec

Etimològicament, les fel·lacions donen molta felicitat. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), que també trobam present en mots com femella, fetus, fill o fecund. En llatí, felix (“la productiva”) era un adjectiu que s’aplicava en un principi als arbres fructífers.

A l’antiga Grècia les dones que millor practicaven les fel·lacions eren les de l’illa de Lesbos, la pàtria de Safo, considerada posteriorment com la mare de les actuals lesbianes. No debades, el verb lesbiázein (λεσβιάζειν) significava “fer una fel·lació”. La paraula lesbiana per a referir-se a les dones homosexuals apareixeria més tard, ja que en grec se les anomenava tríbades (“les que es freguen”). Les fel·lacions, però, no només eren cosa de dones. Aquestes pràctiques també eren molt habitual en l’àmbit homosexual masculí. Així ho testimonien nombrosos vasos de la ceràmica grega.

Imatge lèsbica

Imatge lèsbica

A l’antiga Roma hi havia dos verbs per a la fel·lació: fellare i irrumare. Els romans lligaren el poder al sexe oral, creant rols dominants i submisos. Així, en el món homosexual estava mal vist que l’actiu fos objecte de plaer, de manera que tampoc no podia ser objecte d’una fel·lació; en tot cas, només la podia realitzar. I en una relació heterosexual un cunnilingus (< cunnum lingere, “llepar el cony”) era interpretat com un homenatge servil a la dona, considerada un ser inferior per naturalesa.

Escena romana de cunilinguis

Escena romana de cunilinguis

Cleòpatra, “la boca dels deu mil”

La reina Cleòpatra tingué fama de ser una gran felatrix (“fel·ladora”). Ja els grecs l’anomenaven “la bocabadada”, “la boca dels deu mil” o “la dels llavis gruixats”. Segons una llegenda poc versemblant, en una nit va ser capaç de practicar sexe oral a cent soldats romans. En ser atesos, cadascun d’ells anava ejaculant en una gran copa d’or que finalment era beguda per la sobirana egípcia.

Aquí teniu la meva intervenció al programa “Gabinet de crisi” d’IB3 Ràdio (07/08/2014). Parl sobre l’etimologia de fel·lació, felicitat i femella.

L’origen nazi de la torxa olímpica

dijous, 4/08/2016
La torxa i l'escenografia nazi

La torxa i l’escenografia nazi

La torxa olímpica va néixer en els Jocs de Berlín de 1936. Hitler, que havia arribat al poder tres anys abans, va voler aprofitar aquell esdeveniment mundial per demostrar la suposada superioritat “ària” alemanya sobre la resta de races. Ho va fer introduint en l’olimpisme un nou element d’arrels clàssiques, la torxa, que al·ludia a la figura de Prometeu, el creador de la humanitat.

La salutació nazi a l'estadi olímpic de Berlín 1936

La salutació nazi a l’estadi olímpic de Berlín 1936

A l’antiga Grècia, una de les poques proves col·lectives que se celebraven era la carrera de torxes o lampadedromía. En tot cas, era una prova puntual que no incloïen tots els jocs com fou el cas dels Olímpics. El que sí que hi havia era una flama que romania encesa dins un temple durant el transcurs de les competicions. No debades, en totes les cultures de l’antiguitat el foc és un símbol de progrés.

Hitler a l'estadi olímpic

Hitler a l’estadi olímpic

Prometeu, icona de la raça ària

En la mitologia grega el progrés apareix associat a la figura del tità Prometeu, el creador de la humanitat. En una ocasió en què els humans decidiren transgredir les regles d’un sacrifici, Zeus els castigà, privant-los del foc. Llavors Prometeu pujà a l’Olimp amb una torxa i robà de la farga d’Hefest una guspira amb la qual els seus fills pogueren tornar a fer vida normal. La gesta li sortí cara. El pare dels déus el condemnà a un suplici etern. L’encadenà en una roca del Caucas, on de dia una àguila li cruspia el fetge, el qual, atesa la condició immortal del tità, es regenerava de nit. La filantropia de Prometeu l’acabà convertint en tota una icona de la raça ària.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Donada la repercussió mediàtica que anaven a tenir els Jocs de 1936, els ideòlegs nazis, amb Carl Diem al capdavant, varen associar la torxa de Prometeu amb la idea de raça i progrés. Segons la seva interpretació, el foc, és a dir, el progrés, primer havia estat en mans dels grecs. Després, el testimoni havia estat recollit pels romans i finalment pels alemanys, que es presentaven com a hereus directes del llegat clàssic. Va ser així com va sorgir la idea de la carrera de relleus.

Gol a l’olimpisme

El 30 de juny de 1936 la torxa olímpica era encesa, per primera vegada, en el temple d’Hera, a Olímpia, la seu dels antics Jocs Olímpics. En aquell ritual inventat per a l’ocasió, quinze vestals verges vestides de blanc encenien la flama mitjançant un mirall còncau sobre el qual es concentraven els rajos solars. Acte seguit s’iniciava la carrera de relleus. 3.422 atletes, representants de la “raça ària, recorreren els 3.422 kilòmetres que separaven Olímpia de Berlín. L’escena, plena de solemnitat, va ser recollida per la cineasta del règim, Leni Riefenstahl, en la seva cèlebre pel·lícula Festa dels pobles.

Arribada de la torxa olímpica a Berlín

Arribada de la torxa olímpica a Berlín

El pare dels jocs olímpics moderns, el baró de Coubertin, va aplaudir la idea del trasllat de la torxa en considerar-la una oportuna ampliació del ritual olímpic. D’aquesta manera es va aconseguir infiltrar continguts ideològics nazis en uns jocs que teòricament havien nascut per glorificar la concòrdia i la igualtat entre nacions. Amb tot, el nou símbol de la superioritat de la raça ària va veure com les seves doctrines eren qüestionades amb les contundents victòries de l’afroamericà Jesse Owens i l’hongaresa, d’origen jueu, Ibolya Czak.

Articles del web relacionats:
– Coubertin, el humanista olímpico
– Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
 Esparta, el mirall del nazisme
– El complex de Prometeu