Paraules de la terra

Van Gogh

Van Gogh

Hi ha paraules que ens reconcilien amb el nostre passat agrícola. Tots podem passar per dificultats pecuniàries, és a dir, econòmiques. Abans de l’aparició de la moneda, quan imperava la barata (“trueque” en castellà), un dels béns d’intercanvi més preuats era el bestiar (pecus en llatí). S’intercanvien, per exemple, quatre caps (capita) de bou per altres productes necessaris per a la subsistència. Va ser així, doncs, com va néixer el capitalisme, que sempre demana retribucions o emoluments -en un primer moment, aquesta paraula només designava la quantitat de farina que s’havia mòlt (< emolere).

El capitalisme genera molts de pobres, i no només d’esperit. En els seus orígens, però, els que eren pobres de veritat eren aquells que comptaven amb terres poc fèrtils (pauper) o paupèrrimes -pauper alhora és una fusió de paucus (“poc”) i de parire (“engendrar”).  Els que, en canvi, tenien la sort de comptar amb terrenys més productius (laetus) podien estar ben contents  -és el cas de la nostra reina Letizia, sempre tan contenta. A vegades, fins i tot, unes terres tan “contentes” creixien tant que sortien de mare, tot generant molta abundància o luxúria. Aquesta paraula que, per tant, inicialment no tenia cap connotació sexual, derivava de luxus (“dislocat”, “tret de lloc”), d’on tenim també luxe i luxació.

Gregaris reclacitrants

Ningú no negarà que el capitalisme ens ha convertit en xotets o en éssers gregaris. I és que, com  a bestiar (grex) que som, ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis (+ ex, “des de”), tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Com passa, però, al món animal, també tenim mortals indomables: són els contumaços (contumax, “caparrut”, derivat de tumere, “estar inflat”) i els recalcitrants (aplicat originàriament a les bísties que retrocedien pegant cops de taló, calx).

El sembrador (Van Gogh)

El sembrador (Van Gogh)

Les persones més delirants ja s’han desmarcat del solc del capitalisme. No debades, etimològicament parlant, delirar (embogir) volia dir “apartar-se del solc (lira) que fa l’arada. N’hi ha, però, que en lloc de delirar, prefereixen prevaricar. Originàriament, aquesta paraula també volia dir “fer un solc tort”; posteriorment, passà a utilitzar-se en el lèxic jurídic per al·ludir a l’advocat que actuava en connivència amb la part contrària -i avui a un individu que ha prevaricat se l’acusa d’haver-se desviat de les obligacions del seu càrrec.

Amb tants de solcs, el capitalisme dóna per fer molts de versos. Al món agrícola, els versos (< uerto, “dirigir-se a”, “girar”) eren precisament els solcs que anava deixant l’arada. La seva denominació poètica deriva de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera com els bous deixen la terra llaurada. La prosa, en canvi, s’escriu tot seguit fins al final. Prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”.

El camp (Van Gogh)

El camp (Van Gogh)

Són molts, tanmateix, els que no  volen estar subjugats al jou (iugum) del capitalisme. Si es casen, però, no es podran escapar d’aquesta pena perquè sempre estaran fermats al seu cònjuge –amb els consorts, en canvi, tendran més sort. I si viuen en un municipi, el seu ajuntament  els sotmetrà igualment en forma d’impostos -altres derivats d’iugum són: conjunt, juxtaposar, conjugar, jugular, conjuntura, subjuntiu, junt, adjunt...

Forasters pagans

Ja podem, doncs, incoar, és a dir, iniciar el nostre expedient per donar-nos de baixa d’aquest capitalisme que ens decapita. La paraula deriva de cohum, que era el forat on s’encastava la biga de l’arada -aleshores, quan el pagès posava la biga in cohum, volia dir que ja estava llest per a llaurar. A l’hora de passar l’arada calia anar en compte amb els rivals, és a dir, amb aquells habitants de l’altra banda del riu (river). Era millor que l’agricultor no es fes molt enfora del seu fòrum (foris, “porta”) que inicialment designava la tanca que rodejava la casa pairal. Els que vivien fora d’aquesta tanca eren els forans o forasters.

Davant tantes disquisicions etimològiques, hem de saber discernir (< cerno, “garbellar”, “contemplar”)  bé el gra de la palla i no oblidar els orígens pagesos, del camp (pagus), d’aquest nostre país. I perdonau si he fet tanta propaganda pagana. Així ho hem estipulat des d’un bon començament. No debades, aquest mot prové del trencament simbòlic d’un bri de palla (stipula) que es feia en concloure un contracte.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús