Arxiu del mes: maig 2015

Les Meduses de la indiferència

dijous, 21/05/2015

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)

Avui l’antiga Mare Nostrum romana ja és coneguda com a “Mare Mortum”. Així la batià fa dues setmanes l’humorista gràfic El Roto en una de les seves enginyoses vinyetes arran del darrer drama humanitari a les costes de Líbia. Prop de nou-cents africans moriren ofegats fugint de la misèria i del terror en bolcar el pesquer en el qual viatjaven. Es tracta d’una de les majors tragèdies viscudes a les portes d’Europa. Amb l’eslogan “Més de dos Titànic” Amnistia Internacional ja s’ha afanyat a recordar que només en 2014, 3.400 persones perderen la vida al Mediterrani. La quantitat representa més del doble dels desapareguts el 1912 a l’oceà Atlàntic en aquell llegendari creuer de luxe, el més gran del seu temps.

Amb tot, un segle abans del Titanic, Occident també vessà llàgrimes –i no de cocodril- per una altra hecatombe nàutica. L’estiu del 1816 la fragata francesa Medusa naufragà en aigües del Senegal. El seu objectiu era prendre possessió de les antigues colònies africanes que els francesos havien recuperat dels anglesos arran de la fi de les Guerres Napoleòniques. L’expedició era formada per militars, funcionaris i, com era costum a l’època, per diversos científics que duien material d’observació.

Una violenta tempesta i continus errors del capità, que portava anys sense navegar, conduïren Medusa a la deriva. Aleshores la tripulació, presa pel pànic, es lliurà a l’alcohol fins a emborratxar-se i decidí utilitzar els bots salvavides. Es desentengué, però, de la resta de passatgers, considerats socialment inferiors. Aquells nàufrags s’aferraren a un rai, que, amb els seus vint metres de longitud, es convertí en un autèntic infern. Dels seus 150 ocupants només en sobrevisqueren quinze. Els que anaven armats mataren almanco seixanta-cinc dels seus companys, al·legant que s’havien amotinat. Els malalts o ferits foren llançats a la mar. També hi hagué casos de suïcidis. Cada dia que passava, la fam i la set feien estralls. Els mariners es veren en l’obligació de beure’s la seva pròpia orina i de practicar el canibalisme.

Al cap de tretze dies navegant sense rumb, els quinze supervivents albiraren una embarcació que s’acostava a ells. Era l’ajuda que el capità desertor, ja al Senegal, havia enviat no tant per rescatar-los, sinó més aviat per recuperar diversos barrils amb or que contenia el rai. El 1817 dos d’aquells supervivents escrigueren un llibre titulat “Naufragi de la fragata La Medusa”. El relat denunciava tant la negligència i la covardia del capità com l’atrocitat dels mariners aterrits i ebris. La seva publicació va escandalitzar i commoure profundament l’opinió pública francesa.

Enmig d’aquest clima d’indignació, un artista de vint-i-vuit anys, Théodore Géricault, àvid de reconeixement social, volgué immortalitzar aquella terrible odissea amb un gran quadre. L’escena triada fou el dramàtic moment en què els supervivents albiren el vaixell salvador, tement no ser vistos. L’obra, d’un colpidor realisme, s’exposà l’agost de 1819 en el Saló de París. Per burlar la censura, portà per títol “Escena d’un naufragi”. Tanmateix, tothom la va saber llegir entre línies. Lluís XVIII, representant de la restaurada monarquia borbònica, fou acusat d’indiferència envers els seus súbdits. A més, a ningú no se li escapà que el desencadenant d’aquell desastre nàutic havia estat un inepte capità “col·locat” només per ser un fervorós monàrquic. Tan sols, però, a pesar de ser declarat culpable, va ser condemnat a tres anys de presó.

El quadre de Géricault, màxim exponent del Romanticisme, s’erigí en una impressionant al·legoria d’una França a la deriva després de la caiguda de Napoleó. L’historiador Michelet no en tengué cap dubte: “En aquest rai s’hi va embarcar tot França, tota la nostra societat”. Avui, gairebé dos-cents anys de la seva realització, altres Meduses ens toquen de ben a prop en la nostra Mediterrània, antic gresol de civilitzacions. Tal com passà en el rai francès, els actuals “capitans” europeus també deixen abandonats a la seva sort milers d’immigrants africans considerats socialment “inferiors”. I mentre ens solidaritzam amb les víctimes de Charlie Hebdo o amb les de la tragèdia aèria de Germanwings, miram de reüll la realitat que tenim davall dels nostres peus.

El naufragi d'Àfrica

El naufragi d’Àfrica

En la mitologia grega, la Medusa era un ésser monstruós de mirada petrificadora que fou decapitat per Perseu. Igualment, ara nosaltres tenim els sentits petrificats en forma d’ indiferència amb tantes Meduses que circulen per aquest nostre cementeri marítim ja conegut tristament com a “Mare Mortum”. Encara estam esperant un heroi per acabar amb elles.

Article publicat a l’Ara Balears (04/05/2015)

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

El primer “selfie” del món clàssic

divendres, 1/05/2015
Fídias i l'estàtua d'Atena

Fídias i l’estàtua d’Atena

La terra que ens va donar la paraula narcisista també era amant dels selfies. El primer autoretrat grec del qual tenim constància és de Fídias, l’escultor que a mitjan segle V aC coordinà les obres de l’imponent Partenó de l’acròpoli de la democràtica Atenes. Després de la victòria hel·lena sobre els perses a les Guerres Mèdiques, aquest santuari era un present a Atenea Parthenos (“Atena donzella”), la deessa protectora de la ciutat. L’edifici, amb tot, acabà convertint-se en tot un símbol propagandístic de la força civilitzadora de la capital de l’Àtica, “una escola per a tota Grècia”, en paraules de Pèricles.

A l’interior del temple, Fídias hi va construir una estàtua d’Atena de dotze metres d’altura, feta amb or i ivori. Segons algunes fonts històriques, l’escultor atenès no es pogué estar d’esculpir la seva pròpia imatge a l’escut de la deessa. Aleshores els seus enemics més envejosos aprofitaren l’ocasió per acusar-lo d’impietat. Perseguit per la justícia, Fídias optà per exiliar-se a Olímpia. Tanmateix, al santuari seu dels Jocs Olímpics continuaria fent gala del seu talent artístic. Hi erigí una altra monumental estàtua, la de Zeus, que seria considerada una de les set meravelles del món antic. Havent sortit escaldat d’Atenes, sembla que aquest cop Fídias va poder contenir la seva egolatria, de manera que evità fer-se un “selfie” amb la seva nova obra. Es creu que amb el temps aquesta fou traslladada  a Constantinoble  (l’actual Istanbul), on desapareixeria víctima de les flames.

 

Estàtua de Zeus a Olímpia

Estàtua de Zeus a Olímpia

L’estàtua d’Atena que Fídias esculpí al Partenó també desapareixeria arran d’un incendi. Al segle V dC el santuari de l’acròpoli es reconvertiria en una església bizantina. Al segle XV seria emprat com a una mesquita i 1687 volaria pels aires en ser bombardejat per les tropes venecianes, que sabien que els turcs l’utilitzaven com a polvorí. El 1802 l’ambaixador britànic lord Elgin es va emportar a Londres els famosos marbres del Partenó, que avui es conserven al British Museum. El 1894 un terratrèmol tornaria a malmetre aquest monument patrimoni de la humanitat.

Des de 1930, la ciutat nord-americana de Nashville (Tennessee) compta amb una reproducció del Partenó a escala real. L’edifici també conté l’antiga escultura d’Atena. Aquí la teniu.

Estàtua d'Atena a Nashville (Tennessee)

Estàtua d’Atena a Nashville (Tennessee)

 

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM