Ni Èdip ni Electra tenien cap síndrome!

Èdip rei (Pasolini)

Seqüència de la pel·lícula Èdip rei (Pasolini, 1967)

El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Edip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare. La seva versió femenina és el complex d’Electra, que va posar de moda un altre psicoanalista, el suís Carl Gustav Jung (1875-1961). Segons aquest complex, per tant, les nines d’entre 3 i 6 anys idolatren el pare i rebutgen la mare. El curiós de tot plegat és que cap dels personatges mitològics esmentats patia aquests mals. Vegem-ho.

Èdip

Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerat la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats.

El nadó va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint, Pòlib i Peribea. Aquests el varen adoptar amb el nom d’Èdip (“peus inflats” en grec). En créixer, la seva força fou l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, li deien que era adoptat. L’insult el dolgué tant que anà a Delfos per sortir-ne de dubtes. I la resposta fou: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”.

Èdip i l'Esfinx (Gustave Moureau, s XIX)

Èdip i l’Esfinx (Gustave Moureau, s XIX)

En sentir això, creient ser fill dels monarques de Corint, Èdip emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, matà Laios, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també s’acabà complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Iocasta, la vídua de Laios i mare biològica seva.

El pitjor, però, encara estava per arribar. Al cap d’uns anys, una pesta s’apoderà de Tebes i Èdip envià Creont (germà de Iocasta i oncle biològic seu) a Delfos per esbrinar la causa de la plaga. La pitonissa digué que les desgràcies acabarien quan els tebans expulsassin l’assassí de Laios. Aleshores Èdip interrogà l’endeví tebà Tirèsias sobre aquell crim. Aquest, però, per no agreujar la situació, li donà llargues. Aleshores el monarca sospità que l’endeví i Creont podien ser els autors de l’homicidi. Iocasta, però, li recordà que en un altre temps l’oracle dèlfic havia vaticinat que Laios moriria a mans del seu fill i, no obstant això, havia mort en un entreforc del camí de Delfos a mans d’un bandoler.

En sentir aquestes paraules, Èdip demanà més detalls sobre aquell fet, però es resistí a reconèixer-se l’assassí. Llavors arribà de Corint un missatger per comunicar-li la mort del seu padrastre, el rei Pòlib, i demanar-li que tornàs a la seva ciutat per ocupar el tron. Amb aquesta notícia, Èdip se sentí més alleugerat, ja que la primera part de l’oracle de Delfos no s’havia complert. Tanmateix, no volia tornar a Corint. Temia que es complís la segona part de la profecia, segons la qual cometria incest amb la seva mare, que ell continuava pensant que era Peribea i no Iocasta.

El missatger de Corint, per tranquil·litzar-lo, li digué que ell no era vertaderament fill de Peribea i li relatà com havia estat recollit. Èdip hagué de rendir-se davant l’evidència. Ioscata, en adonar-se d’aquell incest tan abominable, es penjà. Èdip, en canvi, es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop. En veure que només era acompanyat per la seva filla petita (Antígona), proferí malediccions contra la resta de la seva descendència (Etèocles, Polinices i Ismene). Al cap d’uns anys moriria a l’Àtica, a la ciutat de Colonos.

Tal com se’ns diu al final de la tragèdia de Sòfocles, Èdip és la demostració que fins al final no es pot cantar victòria. No debades, Èdip, que era l’enveja de tothom, acaba humiliat pels déus. En altres paraules, prest o tard, encara que les coses ens vagin bé, acabam patint alguna dissort. El complex d’Èdip, per tant, pot té a veure amb el seu relat mitològic. L’heroi tràgic es casà amb la seva mare sense saber qui era realment. En el complex encunyat per Freud, en canvi, el nin sap que el seu objecte de desig és la seva pròpia mare.

Electra

En acabar la guerra de Troia, Agamèmnon, rei de Micenes i cap de l’expedició grega, s’emportà cap a casa l’endevina Cassandra com a botí. Al seu reialme, però, l’esperava la venjança de la seva dona Clitemnestra, que no podia consentir que, en partir cap a Troia deu anys enrere, hagués lliurat en sacrifici la seva filla Ifigènia. Clitemnestra l’assassinà amb l’ajuda del seu amant Egist. Aquest episodi és el tema de la primera peça de la trilogia Orestíada d’Èsquil, l’Agamèmnon.

Electra davant la tomba d'Agamèmnon (1869, Frederic Leighton)

Electra davant la tomba d’Agamèmnon (1869, Frederic Leighton)

La segona peça de la trilogia d’Èsquil s’anomena les Coèfores i se centra en l’assassinat d’Egist i Clitemnestra a mans del fill d’aquesta, Orestes, el qual és ajudat per la seva germana Electra. Una altra vegada, doncs, la psicologia va tergiversar el mite, on no trobam que Electra desitgi sexualment el seu pare.

L’única conclusió que podem treure de tot plegat és que tant Freud com Jung varen recórrer a la mitologia per donar una aurèola d’intel·lectualitat a les seves frustracions sexuals infantils.

PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús