Arxiu del mes: desembre 2014

Realment era verge, la Verge Maria?

dimarts, 23/12/2014

Maria i el nin Jesús, monestir de Santa Caterina del Sinaí (segle XVI)

Maria i el nin Jesús, monestir de Santa Caterina del Sinaí (segle XVI)

Ja ho diuen els italians: traduttore traditore (“El traductor és un traïdor”). Que la Verge Maria sigui verge és un error de traducció. El passatge en qüestió és aquest de l’Antic Testament, escrit en hebreu (Isaïes, 7.14): “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”. La paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “al·lota jove”. Varen ser els autors de la Septuaginta grega, al segle III aC, els qui van traduir malament aquest terme per parthenos (“verge”). Aleshores s’interpretà que, per l’edat, l’ “al·lota jove” hebrea (’almah) havia de ser forçosament verge, cosa que està per veure.

En tot cas, la condició immaculada de la mare de Jesús serví per ressaltar l’origen diví de la figura del Messies. Així, al segle I dC els evangelistes Mateu i Lluc, que escrigueren en grec –la llengua de cultura d’aleshores- feren servir també la paraula parthenos en relatar l’episodi de la concepció miraculosa de Jesús. L’arcàngel sant Gabriel és l’encarregat de comunicar a Maria que Déu l’ha escollida per ser la mare del Messies. En paraules de sant Lluc, li va dir: “Déu et salvi, plena de gràcia; el Senyor és amb tu: ets beneïda entre totes les dones” (aquesta frase és l’inici de l’oració coneguda com l’avemaria). En veure que aquella al·lota estava tota nerviosa, l’arcàngel va prosseguir: “No tinguis por, Maria, doncs has trobat gràcia davant Déu… Concebràs i donaràs a llum un fill, a qui posaràs per nom Jesús. Serà gran i es dirà Fill de l’Altíssim”.

Maria es feia creus del que sentia. No debades, malgrat estar casada amb Josep, no havia perdut encara la virginitat. Però, tot i això, va acceptar el designi diví, dient: “Faci’s en mi segons la teva paraula” -l’Església celebra aquest misteri el 25 de març, el dia de la festa de l’Anunciació. Després de rebre aquella inesperada visita, Maria se’n va anar a Hebron a visitar la seva cosina Elisabet. L’arcàngel, per demostrar-li que per a Déu no hi havia res impossible, li havia dit que Elisabet també esperava un fill, a pesar de la seva avançada edat. Aquest fill seria sant Joan Baptista. Quan Elisabet va sentir el que li explicava Maria, el nin que portava al ventre va començar a donar salts d’alegria i ella va dir una altra cèlebre frase litúrgica: “Beneïda ets entre totes les dones, i beneït és el fruit del teu ventre”. El gran damnificat d’aquesta història és sant Josep –no sabem si es va queixar al seu superior de fer-lo sentir com un home “gerro”.

 

L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

L’Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

En la mitologia clàssica la virginitat també és un bé molt preuat. La casta Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, exigia a les nimfes que integraven el seu seguici que fossin verges –Cal·listo, en ser violada per Zeus, fou castigada durament. La sàvia i guerrera Atena (Minerva) seria coneguda precisament amb el sobrenom de parthenos (“verge”), amb el qual els atenesos li dedicarien el famós temple de l’Acròpoli. I a Roma la castedat també va ser exigida a les vestals, les sacerdotesses consagrades a la deessa de la llar, Vesta (Hèstia). El martirologi cristià continuaria ressaltant la virginitat femenina amb personatges com santa Úrsula. La seva efemèride se celebra cada 21 d’octubre, el dia de les Verges.

 

Per a més informació podeu consultar el meu web: WWW.ANTONIJANER.COM

Les festes són sagrades!

dimecres, 10/12/2014

Dies festius

Per a molts, les festes són sagrades. I no van errats, almanco des del punt de vista etimològic! Festa deriva del llatí fas (“allò permès, dit, per la divinitat”). En un principi aquesta paraula es confonia amb ius (“dret”), d’on tenim justícia. Fas alhora deriva del verb for, fari (“parlar”), emparentat amb el grec φημί. Els calendaris romans estipulaven els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia, i els dies nefasti, els dies en què aquesta activitat estava prohibida –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, acabaria adquirint un significat negatiu.

I si per als adults que estan cansats de treballar els dies festius són sagrats, per als nins també són sagrades les fires, mot d’idèntic ètim. Així qualsevol festivitat és fastuosa, és a dir, digne de consagrar als déus, a pesar que avui la nostra societat estigui força secularitzada. Tampoc no manquen els fanàtics de qualsevol mena de festivals. A l’antiga Roma els temples també eren coneguts com a fani. Les persones que es negaven a entrar-hi i s’hi col·locaven davant eren considerades profanes. Avui aquest mot ha ampliat el seu significat per referir-se a un inexpert en un art o ciència; també, però, es poden profanar temples, és a dir, tractar-los sense el respecte sagrat que es mereixen.

De for, fari (“parlar”) hi ha altres derivats com fat, enfadar-se, fatu, fatalitat, fatídic, faula, fabulós, afable, difamar, infàmia, blasfèmia, prefaci, confessió, professió, manifest, profeta, faust (feliç en el sentit d’afavorit per les paraules divines), malvat (< malus, “dolent” + fatum, “destí”), facúndia (“facilitat per parlar”) i infant (“que no parla”). Relacionat amb infant, l’italià donà al castellà “chulo”. Segons Coromines, es tracta d’una afèresi de fanciullo, de manera que “chulo” vol dir infantat, que es comporta amb gràcia.

Per a més informació podeu consultar la meva pàgina web WWW.ANTONIJANER.COM