Arxiu del mes: novembre 2014

L’hora d’Antígona

dissabte, 22/11/2014
Antígona

Antígona

És l’hora d’Antígona, l’hora de la desobediència civil. Així ho plasmà al segle V aC el grec Sòfocles en la seva tragèdia homònima. Antígona era filla dels reis de Tebes, Èdip i Iocasta, i germana d’Ismene, Etèocles i Polinices. Havia presenciat l’esbucament familiar en revelar-se que Èdip, sense saber-ho, havia mort el seu propi pare (Laios) i s’havia casat amb la seva pròpia mare. Horroritzada amb tal incest, Iocasta se suïcidà i un desconcertat Èdip, havent-se tret els ulls com a càstig, marxà de Tebes. Abans, però, proferí malediccions contra els seus fills barons, que contemplaren el seu exili sense defensar-lo. En canvi, Antígona primer i Ismene després sí que el seguiren fins a la ciutat de Colonos (al nord d’Atenes), on morí.

La plaga de Tebas (Charles Jalabert 1819-1901)

La plaga de Tebas (Charles Jalabert 1819-1901)

Mentrestant, Etèocles i Polinices acordaren repartir-se el govern de Tebes, un any per hom. Etèocles ocupà primer el tron. Un any després, però, es negà a cedir-lo al seu germà i l’expulsà. Aquest va anar a cercar ajuda a Argos i en tornà liderant un exèrcit de set grans capitostos, ell inclòs, per recuperar el poder. Després d’una llarga lluita, es decidí que la qüestió es resolgués en un duel singular entre els dos germans, els quals acabaren donant-se mort mútuament alhora. Llavors  Creont, l’oncle d’aquells difunts, es féu amb les regnes de Tebes i decretà solemnes exèquies per a Etèocles. En canvi, per a Polinices, a qui considerava un traïdor de la pàtria, ordenà que el seu cos fos exposat fora de la ciutat, a la vista dels corbs i dels voltors.

Havent tornat d’acompanyar el seu pare, Antígona es negà a acatar l’ordre reial, sabent que, d’acord amb la creença popular, l’ànima d’un cos que no era enterrat estava condemnada a vagar per la terra eternament. Abandonada per la seva poruga germana Ismene, intentà complir amb el ritual del sepeli, però fou enxampada i condemnada a morir reclosa en un antre, on es penjà. En anar-la a visitar, Hèmon, el seu promès, fill de Creont, se suïcidà sobre el seu cadàver, igual que la muller del rei, Eurídice, desconhortada davant tanta desgràcia.

Antigona davant el cadàver de Polinices (Nikiforos Lytras 1865)

Antígona davant el cadàver de Polinices (Nikiforos Lytras 1865)

Antígona és una dona valenta que s’enfronta solitària a la mort, orgullosa de fer-ho per una causa justa. La tragèdia de Sòfocles és un dels textos que millor exemplifiquen la dignitat de l’home i la seva relació amb l’Estat. Sota el seu esperit, el 1849 el filòsof nord-americà Henry David Thoreau va escriure La desobediència civil, on propugna la idea d’una resistència individual davant un govern injust. Ell mateix havia posat en pràctica els seus principis tan subversius. El juliol de 1846 havia estat empresonat per no pagar un impost a l’administració dels EUA a qui acusà de mantenir al sud del país l’esclavitud i de dur a terme una guerra injustificada contra Mèxic.

L’obra de Thoreau va posar de moda el concepte de desobediència civil que tan bé personifica Antígona en el món clàssic. La seva influència va arribar fins a figures com el novel·lista rus Lev Tolstói –defensor de la “resistència no violenta”-, Mahatma Gandhi –artífex de la independència de l’Índia- i Martin Luther King –líder dels drets afroamericans (curiosament aquests dos últims, com l’heroïna grega, ho pagaren amb les seves vides). Avui a casa nostra, amb tanta corrupció política, és hora d’apel·lar novament a la desobediència civil.

El mediàtic Gran Wyoming té clar qui són els vertaders antisistema en aquesta societat amb set de justícia. No és la ciutadania agònica que es rebel·la contra un sistema capitalista del tot decapitador, sinó els polítics de torn que ens demanen sacrificis i que complim la llei mentre per darrere s’embutxaquen milers d’euros en sobres. Tal estupefacció genera moltes preguntes. Com s’atreveixen a parlar d’honradesa i de solidaritat qui defrauden Hisenda, reben regals de trames mafioses o es pugen el sou en plena crisi? Fins quan deixarem que es riguin de nosaltres?

Segrestada la democràcia, no tenim més remei que protestar. No fer-ho, seria massa humiliant, tal com manifesta el britànic John Berger en el llibre “El cuaderno de Bento”. De moment, arran de la indignació popular, el Tribunal Constitucional ha suspès la taxa de l’euro per recepta que es va voler imposar en algunes comunitats; el Congrés ha aprovat una nova llei per frenar els desnonaments a instàncies d’una Iniciativa Legislativa Popular impulsada per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques –la llei, amb tot, no és tan ambiciosa com desitjaven els seus promotors; centenars de metges de família s’han acollit a l’objecció de consciència, oposant-se a la normativa que prohibeix atendre els sensepapers; les mobilitzacions del personal sanitari han evitat el tancament d’alguns hospitals; a les Balears, la justícia ha tomat el polèmic projecte del trilingüisme a les escoles (TIL) a remor d’una històrica marea verda; i a Catalunya, els ciutadans, cansats de ser ignorats, han tret les urnes al carrer per fer-se escoltar.

Avui, doncs, cada cop hi ha més gent que ha deixat d’interpretar el paper de la poruga Ismene de la tragèdia de Sòfocles per imbuir-se de l’esperit combatiu d’Antígona contra l’autoritari Creont. No hi ha dubte que la consigna dels nous temps és la cèlebre màxima de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. I, mentre la societat canvia, alguns polítics arrogants continuen confiant en les seves “dòcils” majories silencioses.

Article publicat a l’Ara Balears (17/11/2014)

Per a més informació podeu consultar la meva pàgina web www.antonijaner.com

L’hora de la llibertat

dilluns, 10/11/2014

 

La llibertat guiant el poble (Delacroix, 1798-1863)

La llibertat guiant el poble (Delacroix, 1798-1863)

És l’hora de la llibertat, l’hora de recordar La llibertat guiant el poble, el famós quadre del francès Eugène Delacroix. També coneguda com La Barricada, l’obra recrea la insurrecció burgesa que va tenir lloc els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830, en les famoses “tres jornades glorioses”. La insurrecció va posar fi als setze anys de restaurada monarquia borbònica, encarnada per Carles X, el qual va ser destronat i substituït per Lluís Felip I d’Orleans. Conegut com el Rei burgés, atès que comptava amb el suport de la burgesia, Lluís Felip I d’Orleans encapçalà una monarquia constitucional. Tanmateix, fou el darrer rei de França. El 1848 una altra insurrecció l’apartà del poder, donant pas així a la II República. L’obra de Delacroix és el primer quadre polític de la pintura moderna. És associat amb la Revolució francesa (1789-99), tot i que fou pintat trenta anys després i en un altre context. La figura central de la dona –la Marianne que recorda la Venus de Milo o la Victòria alada de Samotràcia- és una al·legoria de la llibertat i també de la nació.

La Marianne porta al cap un element fortament clàssic: una gorra frígia de color vermell. Per entendre el seu simbolisme hem d’anar a la República romana que al segle VI aC substituí la monarquia com a sistema de govern. Era un règim que atorgava un fort protagonisme a l’aristocràcia. Quan al segle I aC Cèsar August es proclamà emperador, la noblesa senatorial considerà que la República havia estat el millor dels règims polítics. Aquesta imatge, nostàlgica i deformada del sistema republicà, es perpetuà fins a l’època moderna. La Revolució francesa (1789) contribuí a idealitzar encara més la República romana i a fer sinònims els termes de república i llibertat. Fins i tot s’apropià d’un dels seus símbols, la gorra frígia. Aquesta era la barretina que es posaven els esclaus quan aconseguien la llibertat i indicava, per tant, la seva nova condició de persona lliure. Ara, doncs, amb una gorra vermella al cap, tots som Marianne.  I, si no, també podem ser Freddie Mercury en la dona que interpreta al genial vídeo I want to break free.

Per a més informació podeu consultar la meva pàgina web www.antonijaner.com