Quan la victòria s’escrivia amb N de Nike

NIKE

Hi va haver un temps en què victòria s’escrivia amb N de Nike. A l’antiga Grècia Νίκη era la deessa de la victòria. Portadora de bona sort amb una palmell o corona de llorer a la mà, era representada com una petita escultura alada en la mà d’un altre déu més important com Atena o Zeus, de qui es creia filla. A l’antiguitat presidia competicions atlètiques i militars. Això féu que, des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam de 1928, la seva figura aparegui en el revers de les medalles. El 1968 l’empresari nord-americà Phil Knight no dubtà a apropiar-se del seu nom per batejar la seva empresa de material esportiu. El seu famós logo, ideat el 1971 per la dissenyadora gràfica Carolyn Davidson per 35 dòlars, simbolitza precisament una de les ales de la deessa.

La marca que patrocina la vestimenta del Barça a vegades pot jugar males passades en forma de nikefòbia. Aquest fenomen es produeix quan l’esportista rendeix més als entrenaments que el dia de la competició i falla quan està a punt d’aconseguir una victòria segura.

L’escultura de Nike més famosa és la de la “Victòria de Samotràcia”. És possible que aquesta peça, que anava a la proa d’un vaixell, fos encarregada al segle III aC a un artista
per a commemorar un triomf naval en una de les guerres interminables entre els successors d’Alexandre. Actualment és al Museu del Louvre. Procedeix del santuari dels Cabirs, a Samotràcia, una illa al nord del mar Egeu.

Victoria de Samotracia

Amb el temps Nike es fusionà amb Atena, de manera que el seu nom acabà essent el sobrenom de la deessa de la guerra i la saviesa, protectora de la capital de l’Àtica. Així, al segle V aC, l’escultor Cal•lícrates erigí a l’Acròpoli d’Atenes el temple de Atena Nike (“la victoriosa”) per celebrar el triomf naval sobre els perses a la Batalla de Salamina. La deessa Nike també apareix en miniatura en la mà de la famosa estàtua de Zeus d’Olímpia, l’obra de Fídias considerada una de les set meravelles del món antic. El seu equivalent en la mitologia romana era Victòria, l’arrel de la qual ens ha donat altres paraules com vèncer, convèncer o invicte.

Zeus-Olimpia

Vae victis
És, per tant, del món romà que hem agafat la V de victòria que tant de moda està aquests dies. L’escriptor britànic George Orwell (1903-1950) deia que “la història l’escriuen els vencedors” i “qui controla el passat, contra el present”. Segurament Sánchez Piñol devia tenir presents aquestes paraules a l’hora d’escriure Victus (“vençut” en llatí), una obra del tot incòmode per al govern espanyol que narra el setge de Barcelona de 1714. Ara Piñol ja n’està preparant la segona part, que titularà Vae victus. Es tracta d’una adaptació lliure de la famosa cita llatina Vae victis.

Al segle IV aC, els romans, abans d’iniciar la seva expansió per la Mediterrània, hagueren de fer front a un enemic vingut del nord: els gals. Després d’haver calat foc a tot Roma, el cabdill gal Brennus va demanar, per anar-se’n, una elevada quantitat de quilos d’or. A l’hora de pesar-los, però, va imposar una balança manipulada per aconseguir així una quantitat superior a l’estipulada.

Camillus_Rescuing_Rome_from_Brennus_ca_1716_20

Davant aquesta trampa, els senadors romans varen protestar i, llavors, Brennus va llançar la seva espasa sobre la balança tot pronunciant Vae victis (“Ai dels vençuts!”) – avui aquesta frase, de dubtosa historicitat, s’empra per manifestar les injustícies que es cometen amb els sotmesos, que mai no tenen dret a res. L’aleshores dictador de la República romana, Camil, va interpretar l’exclamació com una humiliació. Fou així com ordenà anul·lar la decisió de fer marxar els gals a canvi de diners i decidí plantar-los cara amb la frase Non auro, sed ferro, recuperanda est patria (“La pàtria es recupera amb el ferro, no pas amb l’or”).

 

 

 

Comparteix

Etiquetes: ,

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús