Arxiu del mes: setembre 2014

Catalunya encadenada

dimarts, 23/09/2014

La desmoralización de España

Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la “madre patria” amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l’opinió pública, que donava la culpa al seus governants d’haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella “nació moribunda”, com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.

El “Desastre del 98” va ser aprofitat per un grup d’intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el “problema d’Espanya”. Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d’un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu famós poema Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill/ que et parla en llengua no castellana […] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d’entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya”.

escolta-espanya

Amb tot, el 1908, deu anys després d’aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol “Visca Espanya”: “Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se’ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè “visca Espanya” ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre “visca Espanya” vol dir que l’Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s’alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin […]. Perquè en aquest ‘visca Espanya’ hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l’Espanya veritable […]”.

Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s’apropià d’aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d’Espanya federal. Tanmateix, s’endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l’Estat d’Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: “Adéu, Espanya”.

Des d’aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d’Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d’esdevenir l’amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d’amagatotis fins a l’Olimp per robar una guspira de la farga d’Hefest.

Prometeu (Tizià, 1549)

Prometeu (Tizià, 1549)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l’endemà tornàs a ser cruspit per l’ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent: “Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.

Catalunya ja duu tres diades de l’11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d’Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la “majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s’acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l’animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d’Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (22/09/2014)

Quan la victòria s’escrivia amb N de Nike

dissabte, 13/09/2014

NIKE

Hi va haver un temps en què victòria s’escrivia amb N de Nike. A l’antiga Grècia Νίκη era la deessa de la victòria. Portadora de bona sort amb una palmell o corona de llorer a la mà, era representada com una petita escultura alada en la mà d’un altre déu més important com Atena o Zeus, de qui es creia filla. A l’antiguitat presidia competicions atlètiques i militars. Això féu que, des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam de 1928, la seva figura aparegui en el revers de les medalles. El 1968 l’empresari nord-americà Phil Knight no dubtà a apropiar-se del seu nom per batejar la seva empresa de material esportiu. El seu famós logo, ideat el 1971 per la dissenyadora gràfica Carolyn Davidson per 35 dòlars, simbolitza precisament una de les ales de la deessa.

La marca que patrocina la vestimenta del Barça a vegades pot jugar males passades en forma de nikefòbia. Aquest fenomen es produeix quan l’esportista rendeix més als entrenaments que el dia de la competició i falla quan està a punt d’aconseguir una victòria segura.

L’escultura de Nike més famosa és la de la “Victòria de Samotràcia”. És possible que aquesta peça, que anava a la proa d’un vaixell, fos encarregada al segle III aC a un artista
per a commemorar un triomf naval en una de les guerres interminables entre els successors d’Alexandre. Actualment és al Museu del Louvre. Procedeix del santuari dels Cabirs, a Samotràcia, una illa al nord del mar Egeu.

Victoria de Samotracia

Amb el temps Nike es fusionà amb Atena, de manera que el seu nom acabà essent el sobrenom de la deessa de la guerra i la saviesa, protectora de la capital de l’Àtica. Així, al segle V aC, l’escultor Cal•lícrates erigí a l’Acròpoli d’Atenes el temple de Atena Nike (“la victoriosa”) per celebrar el triomf naval sobre els perses a la Batalla de Salamina. La deessa Nike també apareix en miniatura en la mà de la famosa estàtua de Zeus d’Olímpia, l’obra de Fídias considerada una de les set meravelles del món antic. El seu equivalent en la mitologia romana era Victòria, l’arrel de la qual ens ha donat altres paraules com vèncer, convèncer o invicte.

Zeus-Olimpia

Vae victis
És, per tant, del món romà que hem agafat la V de victòria que tant de moda està aquests dies. L’escriptor britànic George Orwell (1903-1950) deia que “la història l’escriuen els vencedors” i “qui controla el passat, contra el present”. Segurament Sánchez Piñol devia tenir presents aquestes paraules a l’hora d’escriure Victus (“vençut” en llatí), una obra del tot incòmode per al govern espanyol que narra el setge de Barcelona de 1714. Ara Piñol ja n’està preparant la segona part, que titularà Vae victus. Es tracta d’una adaptació lliure de la famosa cita llatina Vae victis.

Al segle IV aC, els romans, abans d’iniciar la seva expansió per la Mediterrània, hagueren de fer front a un enemic vingut del nord: els gals. Després d’haver calat foc a tot Roma, el cabdill gal Brennus va demanar, per anar-se’n, una elevada quantitat de quilos d’or. A l’hora de pesar-los, però, va imposar una balança manipulada per aconseguir així una quantitat superior a l’estipulada.

Camillus_Rescuing_Rome_from_Brennus_ca_1716_20

Davant aquesta trampa, els senadors romans varen protestar i, llavors, Brennus va llançar la seva espasa sobre la balança tot pronunciant Vae victis (“Ai dels vençuts!”) – avui aquesta frase, de dubtosa historicitat, s’empra per manifestar les injustícies que es cometen amb els sotmesos, que mai no tenen dret a res. L’aleshores dictador de la República romana, Camil, va interpretar l’exclamació com una humiliació. Fou així com ordenà anul·lar la decisió de fer marxar els gals a canvi de diners i decidí plantar-los cara amb la frase Non auro, sed ferro, recuperanda est patria (“La pàtria es recupera amb el ferro, no pas amb l’or”).