L’era líquida

Zygmunt Bauman (Polònia, 1925)

Zygmunt Bauman (Polònia, 1925)

La consigna dels nous temps és la cèlebre màxima d’Heràclit: panta rhei (“tot flueix”). Amb ella, aquest filòsof grec del segle VI aC volgué deixar clar que, a partir dels canvis observats en la naturalesa, no hi ha res estàtic. “Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, advertí en constatar que les aigües mai no són les mateixes. Encara avui, però, hi ha qui es resisteix a acceptar aquest perpetu fluir de la realitat. En una entrevista concedida fa poc a un mitjà estatal, Iñaki Gabilando, tot un referent dins el món de la comunicació, assegurava que no entenia com companys seus de professió eren incapaços de mudar d’opinió tenint en compte els canvis que s’han anat produint en la nostra societat els darrers anys. Aferrar-se –deia- a postures inamovibles d’èpoques pretèrites no feia cap favor al periodisme.

Sovint tot canvi està associat a una crisi. Aquest terme, amb una forta càrrega negativa avui, va ser encunyat al segle V aC per un altre grec, Hipòcrates, el pare de la medicina. Derivat de kríno (“separar”), la krísis al•ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps, kríno també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam, “separam” una cosa de l’altra. Així s’entén que kríno també donàs paraules com criteri, criticar o hipòcrita, mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava” diferents papers.

El científic alemany Albert Einsten era un gran amant del concepte crisi. Aquestes eren les seves paraules en relació al Crac del 29 que va provocar l’enfonsament de la Borsa de Nova York: “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.

Precisament els canvis i les crisis són el que caracteritzen l’època moderna, qualificada com a “modernitat líquida” per Zygmunt Bauman. L’experiència de vida d’aquest reputat sociòleg polonès de 88 anys, autor de nombrosos assajos, li ha fet veure que ja res és com abans i que ara l’interès de les persones fluctua amb molta facilitat. D’un món sòlid, de seguretat, certeses i pocs canvis, hem passat a un món líquid, una magnífica metàfora que ens indica que tot és fonedís, inestable: monarquia, partits polítics, escola i vincles humans.

vidaliquida1

Bauman, enemic acèrrim del capitalisme salvatge, considera que durant massa temps hem viscut en “el món de la il•lusió” o de “la mentida” per la irrupció massiva de la targeta de crèdit, la qual provocà el pas “de la cultura de l’estalvi a la del crèdit”. Segons el pensador polonès, és en aquesta societat de l’oci i del consum, que s’alimenta d’una permanent insatisfacció, on la “vida líquida” ha pres protagonisme. Ara, pensant en el curt termini, no interessa gens la sostenibilitat de la terra, i les persones, considerades com a mercaderies, perden la seva utilitat una vegada satisfeta la gratificació. D’aquesta manera, en les relacions de parella o en les d’amistat passa el mateix que quan compram un telèfon mòbil: no juram fidelitat al producte; si al mercat n’arriba una versió millor, tiram el vell i en compram un de nou.

En un món que va de bòlit amb tants canvis vertiginosos, el denominador comú, doncs, de les nostres vides és la incertesa i la precarietat. Per al mercat laboral, Bauman prefereix parlar de precariat en lloc de proletariat, mentre que en l’àmbit de les emocions alerta d’unes dinàmiques del tot egoistes que no casen amb paraules com responsabilitat i compromís. La vida líquida, tanmateix, no té per què ser dolenta. Atès que el temps ens canvia a tots, replantejar-se les coses és més enriquidor que no pas deixar-se dur per la inèrcia i la comoditat. Certament, aplicada a les relacions personals, la filosofia klinex, d’emprar i llançar, pot ser molt cruel, sobretot si dinamita la tan necessària solidaritat. Quin sentit té, però, mantenir vincles amb gent que ja no ens aporta res?

Pel que fa a les institucions, la “modernitat líquida” ens serveix de gran revulsiu per qüestionar un statu quo que viu d’una aurèola d’autoritat ja del tot desprestigiada. En aquest punt, convé reprendre les paraules d’Einstein: “La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia”. Per a Bauman, però, de moment vivim en una mena d’ “interregne, on les coses que s’han fet fins ara no han funcionat, però no s’ha trobat encara la manera de fer-ho tot diferent”. En qualsevol cas, la incertesa d’aquesta nova era líquida del panta rhei, malgrat que espanti, no deixa de ser fascinant.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (25/08/2014)

Comparteix

Etiquetes: ,

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús