El seductor cant de sirena

Sirena (Waterhouse)

Sirena (Waterhouse)

Les sirenes (mermaids en anglès) eren unes terribles nimfes marines amb bust de dona i cos d’ocell. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx. Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes. Algunes versions les fan filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues.

Segons conta Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.

 

La sirena  (John William Waterhouse)

La sirena (John William Waterhouse)

D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Quan algun malaurat mariner s’hi acostava, les sirenes entonaven cançons tan seductores que el timoner i tots els remers posaven proa cap a l’illa de Capri. Allà s’estavallaven contra les roques i eren devorades per aquests éssers fantàstics. En aquest sentit, alguna teoria apunta que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus fascinants cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.

sirensIV

Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita. Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe.Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill. Els cants de les sirenes solien ser autèntics panegírics dels navegants de torn. En el cas d’Odisseu, l’intentaren seduir parlant-li de les seves gestes a Troia.

Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)

Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)

La pintura és plena de referències a aquest episodi

 

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

Avui dia l’expressió cant de sirenes s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant.Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

MOSAICOS DE TUNICIA

En l’actualitat hi ha gent que pensa que creu en l’existència de sirenes de carn i ossos. Aquí teniu un vídeo on suposadament se’n veu una.

Darrerament també és notícia una model britànica, Hannah Fraser, que fa immersions caracteritzada de sirena per denunciar la matança de taurons.

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús