Diògenes no tenia cap síndrome

Sovint sentim a parlar de la síndrome de Diògenes. És un trastorn del comportament que normalment afecta persones d’edat avançada i amb doblers que, de manera voluntària, viuen aïllades i envoltades per una gran quantitat d’escombraries. Aquesta síndrome, batiada així el 1975, agafa el nom d’un famós filòsof grec del segle IV aC que en realitat no patia res d’això.

Diògenes de Sínope (413-327 aC) era un dels cans (κύων) o cínics integrants d’un moviment filosòfic fundat al segle V aC al gimnàs atenenc de Kynosargos (“el ca àgil”). Enlluernats per Sòcrates, els cínics, com els cans, aspiraven a una vida austera, deslligada dels béns materials i de qualsevol convenció social. Mantenien una actitud provocadora envers una societat que considera alienadora; d’aquesta manera, preferien el model de la vida salvatge abans que el d’una vida sotmesa a les regles d’un ramat ordenat però embrutidor. Avui, amb tot, l’adjectiu cínic s’empra per al·ludir a una persona falsa o insolent. Així doncs, ha experimentat una certa evolució semàntica.

La llinterna de Diògenes

 Diògenes encarnava el cínic per excel·lència. Vivia en la seva cèlebre bóta i realitzava totes les seves necessitats en públic, tant les sexuals com les fisiològiques. Ningú no es salvava del seus sarcàstics comentaris. Són moltes les excentricitats que se li atribuïren i que sabem per boca de Diògenes Laerci (segle III dC) i d’altres autors antics. Una d’elles diu que un dia, després d’haver vist com un ca llepava l’aigua d’un bassiot, va entendre que fins i tot el bol, últim testimoni de la vida civil, era prescindible, de manera que es va desfer d’ell. La seva fama dual, d’home boig i savi, va a arribar fins a les orelles d’Alexandre el Gran, qui es va desplaçar fins a Atenes per conèixer-lo. Havent-se situat davant de la seva bóta, li preguntà si li podia fer algun favor. I la resposta fou del tot demolidora: “Podries apartar-te, m’estàs tapant el sol”.

 

Diògenes i Alexandre el Gran (Thomas Christian Wink)

Diògenes (John W Waterhouse, 1882)

A pesar de la seva austeritat, el nom de Diògenes ha acabat associat a una síndrome que representa precisament tot el contrari: acumulació desordenada i compulsiva d’objectes innecessaris. Tota una paradoxa històrica!

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús