Llegir bé en temps d’eleccions

A l’hora d’anar a votar, és a dir, a l’hora d’elegir els nostres representants, és necessari llegir bé la lletra petita de cada papereta. Elector equival a lector. No debades, ambdues paraules provenen del llatí lego, legi, lectum (“recollir”, “seleccionar”). Els grecs, que foren tan legals, ens han llegat el privilegi (<+ privus, a, um, “singular”) de fer sentir la nostra legítima veu a través de les urnes. Per llei, doncs, convé ser llests (“l’escollit”, “l’espavilat”) i diligents (< + dis-, “per separat”) amb el nostre dret democràtic. No exercir-lo seria poc intel·ligent (elegir entre, inter, dues coses), una negligència (< + nec, “no”), un sacrilegi (<+ sacer, sacra, sacrum, “sagrat”) o per ventura una deslleialtat amb els nostres avantpassats clàssics.

Per molt que els nostres polítics –alguns de pràctiques il·legals– ens hagin alliçonat, en castellà, des d’un “atril” ( < lector; en català, “faristol”, d’origen franc), convé escollir a consciència i no fer cas de sortilegis (< sors, sortis, “bola”) ni de llegendes urbanes –durant l’edat mitjana les biografies de sants foren conegudes com a  legenda, “que ha de ser llegit”; com que eren vides on es mesclaven fets històrics amb d’altres de fantasiosos, una llegenda passà a significar una cosa meravellosa, però també exemplar.

Aquest gran dia, que alguns consideren com la gran festa de la democràcia, en els col·legis electorals cadascú selecciona elegantment el seu col·lega predilecte. Esperem que el polític electe s’oblidi de pertànyer a una elit (classe selecta) i reculli bé la confiança dipositada en ell. Si no, formarà part de la nostra llarga col·lecció particular d’esperances frustrades. I la legió de desencantats amb la política ja comença a ser considerable. Vet aquí un al·legat a favor de la responsabilitat democràtica.

 

Vinyeta d'El Chopo

La versió grega del verb llatí lego també és λεγω –ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *leg-. D’aquest mateix ètim naixé el λόγος (“paraula”), que ens distingeix de la resta d’animals i que ens ha enriquit amb tants de derivats:

–          lèxic (< λέξις, “mot”) conjunt de mots d’una llengua.

–          dislèxia (+ δύς, “amb dificultat”): dificultat d’identificar, de comprendre i de reproduir els símbols escrits.

–          apologia (+ απο, “lluny de”): dissertació per apartar un d’una cosa.

–          lògica: ciència que estudia el pensament

–          analogia (+ ἀνά, “proporcionalment”): relació de semblança entre coses diferents.

–          catàleg (+ κατά, “cap amunt”): llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú.

–          diàleg (+ διά, “a través de”): conversa entre dues o més persones.

–          decàleg (+ δέκα, “deu”): conjunt dels deu manaments de la llei mosaica; fora de la religió, és el conjunt de regles o preceptes bàsics d’una professió o activitat.

–          eclèctic (+ εκ, “des de”): antigament, membre d’una escola filosòfica que professava escollir les millors doctrines de tots els sistemes; actualment al·ludeix a una persona que amalgama opinions o tendències, generalment considerades com a contradictòries.

–          antologia (+ ἄνθος, “flor”): recull de textos de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor.

–          monòleg (+μόνος, “únic”): sinònim de soliloqui (< solus, a, um, “sol” + loqui, “parlar”).

–          pròleg (+ πρό, “davant”; discurs introductiu d’un obra, dit en llatí prefaci (<prae, “abans” + fari, “dir”).

–          epíleg (+ἐπί, “sobre”, “a més a més”): part final d’una obra, sinònim de colofó, cloenda.

–          homòleg (ὁμος, “igual”): semblant a una cosa.

–          rellotge (< ὡρολογιον, “llistat d’hores”)

–          tautologia (ταὐτο, “el mateix”) repetició inútil d’un mateix pensament.

–          sil·logisme (+ συν, “amb”) modalitat d’argumentació deductiva consistent en l’afirmació de dues proposicions, relacionades entre elles i anomenades premisses, de les quals en resulta una altra, dita conclusió).

Esperem que, amb tot aquest bagatge lingüístic, cadascú faci la seva pròpia lectura d’això que en diuen democràcia.

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús