Estimar té un preu

Avui, festivitat de Sant Jordi, és un dia per dir “t’estim” sense embuts. Amb tot, si hem de ser fidels a l’etimologia d’aquesta paraula, podem començar a preparar la nostra cartera. Una de les monedes que feren servir els romans s’anomenà aes, donat que estava feta de “bronze”. Precisament aquest és el terme que trobam en el verb que ens ocupa (aestimare). No debades, en el seu origen hi ha un sentit de valoració econòmica: es tractava de donar un preu a alguna cosa. En català aquesta noció es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”. La resta de llengües romàniques expressen la idea d’estimar amb verbs que contenen altres arrels llatines. En castellà, per exemple, “querer” ve de quarere, que vol dir “buscar” i d’on beuen també disquisició, adquirir, qüestionar, conquerir, exquisit, inquirir, requerir, perquisició (“pesquisa”, en castellà), requisit, enquesta i, en castellà, “querencia”, “cualquiera” i “siquiera”. El francès (“aimer) i l’italià (“amare), en canvi, provenen d’amare, present també en el mot mare.

Per ventura avui hi haurà parelles que es comprometran i esdevindran així marit i muller o, el que és el mateix, espòs o esposa, de manera que en castellà “vivirán con esposas (manilles en català) toda la vida”. Són paraules que deriven del llatí spondere (“prometre”, “oferir”), d’on tenim també respondre, espontani, responsable, correspondència, corresponsal o respons (cant litúrgic). En aquesta llista no podem deixar d’afegir-hi sponsor, que és un llatinisme que ens arribat, a través de l’anglès, de manera incorrecta amb el significat de patrocinador. En l’àmbit jurídic romà, però, un sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”.

A diferència del que entenem avui, en un primer moment els esposos no eren els que ja estaven casats, sinó els que estaven promesos. Aquesta idea es manté en la paraula esposalles (“esponsales” en castellà) o esposori, que és la cerimònia prèvia al matrimoni, consistent en el compromís mutu de casament. És el moment en què el jove demana la mà de la seva estimada. A l’antic dret romà, la manus tenia el sentit de pàtria potestat; les dones sempre havien d’estar sota la mà d’un tutor, ja fos el seu pare o un germà seu. Així doncs, quan el baró demanava la mà a la jove, el que sol·licitava en realitat era la seva tutela per fer-se càrrec d’ella.

L’anell de casat no deixar de ser una metàfora del jou (iogum) que etimològicament tenalla els cònjuges. Aquest mateix jou llatí el trobam en altres paraules com junyir, jugular, juxtaposar, ajuntar, conjunció, subjuntiu, adjunt, conjuntura, conjunt, disjuntiva, conjugar, subjugar o ajuntament.

Sobres bodes i divorcis
A l’hora de casar-se, els promesos es juraven amor etern, és a dir, feien els seus vots, en llatí vota (plural de votum), d’on naixeria boda. Tothom felicitava la nova casada, la nova nupta. De nova i novus sorgiria la paraula noviis o nuvis. Resulta curiós, doncs, que en el seu origen llatí, els esposos eren els compromesos a casar-se i es convertien en nuvis un cop casats –res a veure amb el significat que donam avui a aquestes paraules.

 

Repas de noces à Yport (Alain Fourié)

En català, un altre sinònim per a boda és el plural de noces, terme que prové del verb nubere (“cobrir amb un vel”), d’on ve també nigul o núvol. Després de les noces, la parella s’instal·lava en una casa i per això es deia que estaven casats. La tradició diu que, fins que la mort els separàs, havien de “viure feliços i menjar anissos” (“vivir felices y comer perdices”, en castellà). En alguns casos, però, la convivència podia ser insuportable, de manera que n’hi ha que no dubtaren a demanar el divorci perquè cadascú pogués tirar per camins diferents. No debades, la paraula, que conté el prefix dis– (separació), deriva de verto, verti, versum (“girar”), d’on tenim també aniversari, adversitat, revertir, revés, tergiversar (< tergum, “esquena”), versàtil, advertir, revers, anvers, introvertit, extravertit, enrevessat, versió, malversar, convers, vertigen (rodament de cap) o vèrtebra (en tenim trenta-tres, permeten el gir i marca la diferència entre vertebrats i invertebrats).

Les metàfores de l’amor
Els divorcis se solen produir enmig de molta tensió. No debades, sovint l’amor és presentat en clau bèl·lica. Aquí en teniu alguns exemples extrets del llibre “Metáforas de la vida cotidiana, de George Lakoff i Mark Johnson.

És conegut per les seves abundants i ràpides conquestes.
Va lluitar per ell, però la seva amant va vèncer.
Fugí davant dels seus avanços (insinuacions).
El va perseguir implacablement.
Lentament va guanyant terreny amb ella.
El subjugà.
L’assetgen els pretendents.
S’ha de defensar d’elles.
Reclutà l’ajuda dels seus amics.
S’alià amb la seva mare.
Si he vist un matrimoni desigual (aliança), és aquest.

L’amor, però, també pot ser vist com un viatge, amb totes les adversitats que implica:

Mira si hem arribat enfora.
Estam en una cruïlla.
Haurem d’emprendre camins separats.
Ara no podem tornar enrere.
No crec que aquesta relació vagi enlloc.
On som?
Estam encallats!
És un camí llarg, ple de clots.
Aquesta relació és un carreró sense sortida.
Aquesta relació s’enfonsa
El nostre matrimoni fa aigües.

A vegades ens costa verbalitzar el nostre amor envers algú. Ja ens ho diu la cançó “Words don’t come easy” (“Les paraules no vénen fàcilment”), de F.R.David

 

 

 

Com veis, doncs, l’amor és un autèntic joc lingüístic!

Article ampliat de l’Ara Balears (23/04/2014)

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús