Arxiu del mes: març 2014

Pobres Cariàtides!

dimarts, 25/03/2014
Cariàtides de l'Acròpoli d'Atenes

Cariàtides de l'Acròpoli d'Atenes

A casa nostra la degradació de la democràcia compta amb unes convidades d’excepció: les Cariàtides. Segons la llegenda, les Cariàtides eren les dones de Cària, una ciutat propera a Esparta. Al segle V aC, durant les Guerres Mèdiques que enfrontaren grecs contra perses, aquesta ciutat es va aliar amb l’enemic bàrbar. Els grecs, un cop guanyaren la contesa, castigaren la traïció dels caris matant els homes i fent esclaves les dones, les quals veurien perpetuada la seva condemna a través de l’arquitectura. A l’Acròpoli d’Atenes els seus cossos serien estampats en sis columnes que, en clara al·lusió al pes de l’esclavitud que hagueren de suportar, encara aguanten amb el cap el pòrtic del temple de l’Erectèon.

En època moderna, el Neoclassicisme posaria de moda en molts edificis d’Europa les escultòriques Cariàtides. A Palma constituïren un dels principals elements de distinció del Círculo Mallorquín, el centre d’esbarjo de la burgesia mallorquina que s’erigí a mitjan segle XIX sobre l’antic convent de Sant Domingo. Amb la restauració de la democràcia, aquest emblemàtic edifici acolliria la seu del Parlament de les Illes Balears. Fou així com les quatre Cariàtides que avui decoren els laterals de l’hemicicle autonòmic passaren de ser testimonis d’antigues gresques aristocràtiques a ser-ho de gresques polítiques. Elles, però, amb el seu posat hieràtic, es fan creus de com s’ha pervertit la democràcia que varen veure néixer a Atenes fa més de dos mil cinc-cents anys. Ara la seva condemna és doble en haver de suportar cada dimarts els deplorables espectacles dels nostres representants polítics.

Cariàtides del Parlament de les Illes Balears

Cariàtides del Parlament de les Illes Balears

Fa poc el vicepresident Antonio Gómez, fidel escuder popular, recriminà al seu excompany de files, el sempitern Antoni Pastor, ara diputat no adscrit, que era un “vividor de la política”. En aquell moment es va produir un incòmode silenci a la sala. Alguns dels presents, com el veterà Pere Rotger, que cobra més de 50.000 euros anuals amb gairebé una nul·la activitat parlamentària, no sabien on col·locar-se. Les Cariàtides fins i tot varen poder veure la presidenta de la cambra autonòmica, Margalida Durán, de currículum “exemplar”, acotant el cap. D’altres, en canvi, devien estar comptant els dies per cobrar el conegut com a nivell 33, el plus salarial vitalici de prop de mil euros mensuals de què gaudeixen aquells funcionaris que durant un mínim de dos anys han ocupat un alt càrrec polític –esperem que la llei de símbols acabi també amb aquesta prerrogativa, tot un símbol de la indecència política.

Si el Parlament és el reflex del poble, el nostre fracàs no pot ser més estrepitós. És molt trist constatar que democràcia no casa amb meritocràcia. L’actual partitocràcia ha donat ales a personatges de qüestionada talla intel·lectual i moral amb conductes del tot infantils. En algunes aules hi ha més educació que a la Casa del poble, on és habitual trobar diputats consultant, alegrement, els seus mòbils o tauletes digitals durant les intervencions dels seus col·legues.

Ja fa temps que l’hemicle que custodien les llegendàries dones gregues ha deixat de ser el temple de la paraula i del consens. Ara abunden els diàlegs de sords, els discursos demagògics, les desqualificacions barroeres, els “i tu més” i les mamballetes aduladores. Les discrepàncies s’ataquen amb estridents cops de mà sobre la bancada. I si la retòrica de qualque diputat és pobre, més ho pot ser encara el seu nivell lèxic. Basta sentir com destrossen, sense cap mena de pudor, la llengua dels nostres padrins. Els barbarismes són acceptats com a marca provinciana de “lo nostro”. En canvi, parlar un castellà ple de catalanades és motiu de befa. Amb tot, la llengua de Cervantes també és malmesa pels seus defensors més acèrrims. Recentment, el mateix Gómez, tot recordant possiblement algun vell conegut de quan era guarda forestal, rebatià l’“espada de Damocles” com l’“espada de Democles”. Exhibí així la mateixa ignorància que la consellera d’Educació i Cultura –és un dir-, Joana Maria Camps, amb el seu ja antològic informe Trepitja en al·lusió a l’informe Pisa.

Vista tanta mediocritat, ara ja sabem per què IB3 ha deixat de transmetre en directe les sessions plenàries del Parlament. Continua, però, la pantomima de les visites escolars a la cambra autonòmica, on s’oculta als nins el drama que han de suportar estoicament les Cariàtides. La nostra classe política, avui perniciosament professionalitzada i allunyada del món real, no pot romandre durant més temps al marge dels nivells de responsabilitat i competència que s’exigeix a qualsevol altre treballador. És de desitjar que el president Bauzá tengui en compte això a l’hora d’aplicar el seu famós ERO entre els actuals 59 diputats balears. Si és així, molts, oposició inclosa, ja deuen estar fent examen de consciència.

Article publicat a l’Ara Balears (24/03/2014)

Antoni Janer Torrens

I per acabar de reflexionar sobre la nostra trista realitat, aquí teniu aquest interessant vídeo:

 

Les arrels hípiques dels derbis

divendres, 21/03/2014

Aquesta setmana està essent una setmana de derbis. Hem tengut ja el Betis-Sevilla i aquest diumenge gaudirem del Madrid-Barça. En l’origen d’aquest mot hi trobam una curiosa història hípica. Al 1780, lord Henry Durham, 12è comte de Derby, va organitzar una espectacular cursa de cavalls a Epsom Downs, al sud-est de Londres. Volia celebrar així el seu matrimoni amb lady Elizabeth Hamilton. Amb el temps, aquesta cursa, que encara ara té lloc a principi de juny, es convertí en una de les cites esportives més importants de Gran Bretanya, equiparable al torneig tennístic de Wimbledon.

La dimensió popular que tingueren els derbis hípics féu que el terme acabàs per al·ludir també als enfrontaments esportius, generalment futbolístics, de rivals de la mateixa ciutat o del mateix país anglosaxó. La resta d’Europa adoptaria aquest anglicisme a partir de la primera guerra mundial.

Etimologia d’esport
Gran Bretanya, el bressol de la competició esportiva, també seria l’encarregada de difondre la paraula esport. Fou un manlleu que féu de l’antic francès deport, que alhora contenia els ètims llatins de (prefix que indica procedència) i porto (“conduir”). Etimològicament, doncs, esport significa “sortir a fora”. Durant l’edat mitjana, però, la paraula adquirí el significat de “distreure’s”, “divertir-se”. Després, en anglès, fruit d’una afèresi, es passà de disport a sport. Amb tot això, doncs, ja podem gaudir tranquil·lament del derbi d’aquest diumenge. I compte a veure cavalls en lloc de futbolistes!

Antoni Janer Torrens

Gasos caòtics

dimarts, 18/03/2014

Segons la mitologia grega, la primera cosa que existí fou el Caos (χάος), una massa desordenada i confusa, un abisme (ἄβυσσος, “sense fons”). Avui en dia parlam precisament de caos per referir-nos a un estat de confusió i desordre. I de caos també deriva el mot gas. A principis del segle XVII un químic flamenc anomenat Jan Baptista van Helmont observava els vapors que sortien de la crema d’un tros de llenya. S’adonà que eren vapors sense forma, de manera que els batejà amb el nom de gas a partir de la pronunciació en llengua flamenca de la paraula llatina chaos.

El fuel que actualment s’utilitza en els automòbils és líquid quan entra al dipòsit. Però en el motor s’evapora i es converteix en gas. Només quan és gas pot combinar-se amb l’aire per moure els pistons i impulsar el motor. Atès que aquest líquid es converteix en gas tan fàcilment, se l’anomena gasolina.

Tal com relata el poeta Hesíode en la seva Teogonia, del Caos sorgiren les primeres forces de la naturalesa com Gea (“la Terra”) o l’Eros (“l’amor”), la força encarregada de convertir el caos en cosmos, una massa ordenada -la paraula prové de κοσμέω, “ordenar”. De cosmos tenim cosmopolita o “ciutadà del món”, el nom propi Cosme, és a dir, “l’ordenat”, i cosmètic, producte que serveix per “ordenar”, embellir els cabells, la pell, les dents, les ungles i altres parts del cos. L’equivalent llatí de κόσμος és mundus (“nét”, “endreçat”), d’on tenim el terme immundícia com a sinònim de brutícia –literalment significa “no nét”).

Quan parlam de cosmos el primer que ens ve a la memòria és el programa homònim dels anys vuitanta conduït pel divulgador nord-americà Carl Sagan (1934-1996). Ara National Geographic Channel acaba d’estrenar una nova versió adaptada d’aquest mític programa. És una nova oportunitat que tenim per tornar a extasiar-nos amb els misteris de l’univers i amb la relaxant banda sonora de Vangelis que acompanyaven les paraules de Sagan. Aquí la teniu:

 

Antoni Janer Torrens

Atles que sostenen el món

dimecres, 12/03/2014
Atlas de Farnese (segle II)

Atlas de Farnese (segle II)

En la mitologia grega el món era sostingut per Atlas (o Atlant), un tità germà del famós Prometeu. Després d’haver-lo tengut com a rival en la famosa titanomàquia, Zeus el castigà a sostenir la volta celeste sobre les seves espatlles –el nom d’Atlas prové d’una paraula grega que significa precisament “sostenir”. La primera escultura on surt representat Atlas patint aquest turment data del segle II. És l’Atlas Farnesi, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols (Itàlia).

Estàtua d'Atlas al Centre Rockefeller (Nova York)

Estàtua d'Atlas al Centre Rockefeller (Nova York)

Amb l’arribada del Renaixement i la pertinent recuperació de la cultura clàssica, es va començar a utilitzar la imatge d’Atlas a les obres cartogràfiques. Amb tot, va ser a partir del segle XVI quan el nom del tità passà a designar una col·lecció de mapes (en aquesta ocasió, en català, la desinència –as passà a –es). Fou al 1595, amb la publicació d’un llibre del cartògraf flamenc Gerardus Mercator, que la paraula atles tingué una àmplia difusió ja amb el seu nou significat –el llibre es digué Atlas siue cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura. A pesar que a la portada hi sortia la figura d’Atlas, amb aquest nom, es creu que, en realitat, l’autor volia homenatjar un extraordinari astrònom de l’antiguitat, natural de Líbia, que curiosament també s’anomenava Atlas.

Portada d'Atles Mercator

Portada d'Atles Mercator

Avui en dia, en anatomia, atles també és el nom que rep des del segle II la primera vèrtebra cervical que sosté el cap, tal com feia el personatge mitològic amb la volta celeste. En el camp de l’arquitectura, s’anomenen atlants les columnes masculines.  Atlas, però, també és el nom d’una serralada del nord del Marroc. El seu origen el trobam en un episodi protagonitzat per Perseu. Després d’haver-se fet amb el cap de la Medusa, de mirada petrificant, l’heroi grec s’aturà a descansar prop de l’estret de Gibraltar, al regne d’Atlas. Segons algunes versions, en veure’l, Atlas recordà una profecia de la deessa Temis no gaire bona relacionada amb l’arribada d’un fill de Zeus. El tità de seguida ordenà a Perseu que fugís del seu regne. L’heroi, molest, li ensenyà el cap de la Medusa que, a pesar d’estar morta, continuava tenint els mateixos efectes. És així com Atlas es va convertir en pedra, en una serralada.

Perseu ensenya la cara de la Medusa a Atlas

Perseu ensenya la cara de la Medusa a Atlas

Aquest mite segurament naixé de la fascinació dels grecs per l’altura d’aquesta serralada. I és que els grecs suposaven més bé que Atlas complia el seu càstig davall la Terra, submergit en aquell desconegut mar que es veia després de l’estret de Gibraltar –fins aleshores els hel·lens només es movien per la Mediterrània. És per aquest motiu que el poeta Hesíode l’anomenà mar d’Atlas o oceà Atlàntic. Per aquesta mateixa regla de tres, el suposat continent perdut, que havia quedat submergit en aquell mar, s’anomenà Atlàntida. I avui, en record d’aquell immens oceà, els impressionants vaixells que creuen tots els mars del món es diuen transatlàntics.

Atles Català
La cultura catalana disposa d’un tresor cartogràfic, l’Atles Català, considerat l’obra mestra de la cartografia medieval europea. Els seus autors són Abraham i Jatufà Cresques, dos jueus, pare i fill, que visqueren al Call Major de Palma al segle XIV. Aquest altes, que avui dia es pot consultar a la Bibliothèque Nationale de París, fou un regal que el 1373 l’infant Joan, fill del rei Pere el Cerimoniós, encarregà fer per al rei Carles V de França. A part de la seva sorprenent precisió en la cal·ligrafia de costes i rutes, l’Atles Català destaca per ser el primer on apareix la rosa dels vents.

Atles català

Atles català

El 1391, arran del saqueig del Call Major, Jatufà es convertí al cristianisme amb el nom de Jaume Ribes. Alguns estudiosos asseguren que aquest Jaume Ribes va ser el que a la dècada de 1420 va contractar l’infant Enric el Navegant de Portugal com a coordinador de l’escola naval de Sagres, la qual, amb el temps, esdevindria un dels puntals de l’expansió de l’imperi colonial lusità.

A l’hora de buscar una explicació a tant d’enginy cartogràfic, cal tenir present que en temps de la família dels Cresques el port de Palma era un dels més actius de la Mediterrània. És de suposar, doncs, que els jueus mallorquins es beneficiaren dels coneixements geogràfics de mercaders i mariners arribats de terres llunyanes. Aquests fets han portat a assegurar que el món fou dibuixat a Mallorca.

Antoni Janer Torrens

L’origen espanyol del dòlar

dissabte, 8/03/2014
Les columnes d'Hèrcules, amb el penyal de Gibraltar al fons

Les columnes d'Hèrcules, amb el penyal de Gibraltar al fons

La història de la divisa més important del món comença al segle XVI quan en una ciutat de Bohèmia (República Txeca), anomenada Joachimsthal, es descobrí plata. Amb aquest material s’inicià aleshores l’encunyació de moneda, concretament de florins. En alemany aquests florins s’anomenaren Joachimsthaler Gulden (“florins de Joachimsthal”). Després, per abreujar, passaren a ser coneguts com a Joachimsthaler. Com que la gent continuava abreujant, la paraula quedà finalment en Thaler.

Però no acabà aquí la cosa. En els dialectes alemanys del Nord la seva pronunciació era daler i amb aquesta forma passà a l’anglès. A les colònies angleses de Nord-Amèrica el terme dòlar s’usava per referir-se a les monedes espanyoles que hi circulaven. A finals del segle XVIII, després de la independència dels EUA, es decidí adoptar dòlar com a nom oficial de la nova divisa americana.

Hèracles i el dòlar
El famós símbol del dòlar ($) està molt relacionat amb un episodi que visqué Hèracles (Hèrcules llatí) a la península ibèrica. Segons la mitologia clàssica, el gran heroi grec havia erigit a l’estret de Gibraltar dues columnes que, amb el temps portaren la inscripció llatina non plus ultra (“més enllà, res”). Amb ella s’indicava que aquell lloc era la fi del món conegut a Occident. Al segle XVI, Carles I incorporà a l’escut d’armes d’Espanya les columnes d’Hèracles amb una cinta que portava la inscripció heracliana modificada: plus ultra –no debades, amb la descoberta del Nou Món, el non ja no tenia sentit.

Més endavant, es cercà un símbol per a la potent moneda d’aquell regne. Fou el format per dues retxes verticals (que representaven les columnes d’Hèracles) i una corba sinuosa (que representava la cinta amb el plus ultra). I fou aquest mateix símbol el que adoptaren els nord-americans per a la seva pròpia moneda després de la Guerra de la Independència (1775-1783). Amb el temps, s’eliminà una de les dues retxes verticals inicials del dòlar, de manera que quedà en la seva forma actual ($).

Columnes d'Hércules (Gibraltar)

Columnes d'Hércules (Gibraltar)

Antoni Janer Torrens

Dòlars clàssics

dimarts, 4/03/2014

Als EUA la influència de Roma queda ben palesa en els seus símbols, fixats als bitllets de dòlar. En una part, hi ha l’àguila imperial amb un lema, atribuït a August, E pluribus unum (literalment, “un fet de molts” o “a partir de la unió de diversos”). És la famosa idea de la unió fa la força.  En una de les seves urpes sosté un branca d’olivera, símbol de la pau; i a l’altra, tretze fletxes (les tretze colònies originals dels EUA), que representen la disposició a defensar el país.


L’altra emblema important és una gran piràmide inacabada amb tretze esglaons (una altra vegada els tretze estats inicials), coronada amb un ull, símbol de Déu, que tot ho veu. A dalt té la inscripció Annuit coeptis, “(La providència ha afavorit les nostres empreses). És una adaptació de l’inici de les Geòrgiques del poeta Virgili: audacibus annue coeptis (“Que la providència afavoreixi les nostres audaces empreses”). La versió adaptada suma tretze lletres i conserva així el seu significat esotèric.

A baix d’Annuit coeptis hi ha escrit, en nombres romans, 1776 i el següent llatinisme Novus ordo seclorum (“Un nou ordre de segles”). Es tracta d’una altra frase agafada també de les Bucòliques de Virgili. Al·ludeix al 4 de juliol de 1776, el dia de la Declaració d’Independència Nord-americana. De tota manera, la frase llatina té una petita modificació respecte a l’original, on trobam  seclorum, en lloc de saeclorum. Així, la inscripció suma un total de desset lletres, un altre número intencionat pels maçons.


La piràmide i l’ull que tot ho veu són també símbols maçons –paraula que prové del francès maçon, “picapedrer”. La piràmide conté setanta-dos totxos. Es tracta del número més esotèric de tots, ja que manté una connexió íntima entre l’home i el cosmos. Per exemple, un cor sa normal batega setanta-dues vegades per minut.

L’adopció de tots aquests emblemes per a la nació nord-americana no és casual. El primer president d’EUA, George Washington, va ser maçó, com ho foren també moltes dels signants de la Constitució. Els valors republicans nord-americans encaixen amb els de la maçoneria: el sentit del deure cívic i gran estima pel coneixement i el progrés. Qui manà imprimir tots aquests símbols maçons al bitllet del dòlar va ser el trigèsim segon president dels EUA, Franklin Delano Roosevelt (1933-1945), un dels maçons amb més poder que ha trepitjat la Casa Blanca.

Antoni Janer Torrens