Orgies amb orgasmes

La joventut de Bacus, Bouguereau (1884)

La joventut de Bacus, Bouguereau (1884)

La paraula grega orgia (“agitació”), que comparteix ètim (οργάω, “ser fèrtil”, “estar excitat”) amb orgasme, inicialment no tenia cap connotació sexual. En els seus orígens al·ludia a l’estat de frenesí (< φρήν, “entranyes”, “cor”, “ànim”) de certs cultes religiosos. Les orgies més famoses foren les que presidia el déu Dionís, que a Roma foren conegudes com a bacanals atès que Bacus era el nom que rebé entre els llatins el déu grec del vi i la disbauxa. L’objectiu del culte dionisíac era reviure el tràgic destí que havia marcat la vida del déu. Com que havia estat fruit de l’adulteri de Zeus amb Sèmele, Hera –l’esposa de Zeus- l’havia assetjat fins a embogir-lo, o fins a causar-li la mort, segons una altra tradició.

El culte dionisíac tenia lloc als boscos i era protagonitzat per unes dones conegudes com a mènades (< μανία, “bogeria”)  o bacants que s’entregaven, embriagades, a danses desenfrenades. La cerimònia solia incloure l’esquarterament d’animals salvatges (σπαραγμός) que eren devorats per l’enfollit seguici en el que es coneixia com a ὠμοφαγία (“ingestió de carn crua”). Atesos aquests orígens tan foscos, per als romans la paraula orgia només significà “culte misteriós”. Sota l’aparença del terme llatí bacanal, la cerimònia continuava essent per als no iniciats igual de misteriosa, de manera que, segons Tit Livi, el Senat la prohibí l’any 186 aC. I és que l’Estat romà no veia amb bons ulls unes celebracions que es desviaven de la religió oficial i que, a més, essent un focus de gent de tota condició social, podia donar lloc a conspiracions.

Bacanal, Rubens (segle XVII)

Bacanal, Rubens (segle XVII)

Tanmateix, a Roma les bacanals, en contra del que pensa molta gent avui, tampoc no tingueren un contingut sexual. Aquest significat li seria atorgat a partir del segle XIII per autors cristians. Si algú a l’antiguitat celebrava un simposi o banquet per beure i tenir sexe, això no era cap orgia ni cap bacanal; senzillament era una festa privada desenfrenada.

Els romans de la decadència
Si hi ha un quadre que associam a una bacanal aquest és Els romans de la decadència (1847), del francès Thomas Couture. L’obra, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París, forma part del gènere de la pintura històrica que havia de representar accions humanes i fomentar un missatge moral. Representa un matí de ressaca després d’una nit de sexe desenfrenat. Dins d’un saló amb columnes, hi veim una quarantena de figures vestides a la manera romana gandulejant i dormint. En el centre hi trobam el grup dels luxuriosos, alguns encara bevent i ballant.

Els romans de la decadència, Couture (1847)

Els romans de la decadència, Couture (1847)

En el primer pla, es troben tres homes que no participen de la disbauxa: a l’esquerra, un al·lot malenconiós assegut damunt d’una columna i a la dreta dos visitants estrangers que llancen una mirada reprovadora sobre l’escena. Envoltant els folgosos, columnes corínties i estàtues de romans augusts, inclòs Germànic –pare de l’emperador Calígula- al bell mig del quadre. Jacobí, republicà i anticlerical, Couture criticà amb aquesta pintura la decadència moral de la França de la Monarquia de Juli (1830-48) formada per una alta burgesia que aviat es veié desacreditada per una sèrie d’escàndols.

El quadre donava per bona la teoria, estesa pels autors cristians i sense cap base històrica, segons la qual l’Imperi Romà havia caigut per culpa dels relaxats costums dels seus governants. Ja al segle II aC Cató es queixà de com la influència de l’hel·lenisme estava corrompent els tradicionals valors de l’austeritat romana.

El 1847, el dia de la seva exposició pública, Couture va voler que el quadre aparegués amb dos versos de la Sexta Sàtira de Juvenal: “Més cruel que la guerra, el vici s’ha abatut sobre Roma i venja l’univers vençut”. Personificant aquesta cita, al mig del quadre, sota l’estàtua de Germànic, apareix tombada una dona, identificada pels contemporanis com una cortesana. El missatge, doncs, era clar: així com, segons la majoria d’autors cristians, les absorbents promíscues dones havien acabat amb Roma, de la mateixa manera la cortesana esdevenia una amenaça per a la noblesa i l’honor de França del segle XIX. Per tant, als romans de Couture la sexualitat femenina apareix com una decadència tràgica.

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes: ,

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús