Arxiu del mes: febrer 2014

Amb Carnestoltes s’acaba la carn

divendres, 28/02/2014

És temps de festa i de disbauxa, és temps de Carnestoltes. Si gratam en l’etimologia d’aquesta paraula trobam l’expressió llatina carnes tollitas (“carns llevades”), que és l’abreviatura de la frase domenica ante carnes tollendas (“diumenge d’abans de treure la carn”). En català, Carnestoltes és més genuí que no pas Carnaval. Aquest mot prové de l’italià carnevale, que alhora procedeix del llatí vulgar carne levare, (“treure la carn”). No debades, el dimecres després del Carnaval els catòlics inicien el període de Quaresma, quaranta (quadragesima) dies durant els quals no es pot menjar carn com a manera de preparar-se per a la Setmana Santa. Segons una falsa etimologia, Carnaval també podria venir de carne uale (“adéu, carn”).

En l’origen del nostre Carnestoltes trobam moltes festes romanes que celebraven la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions: les Saturnalia, les Lupercalia, les Quirinalia, les Fornacalia o les Mamuralia. En en cas de les Saturnalia, s’invertia l’ordre social com passa ara amb el Carnestoltes. Els esclaus feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula. Totes aquestes festes tenien lloc entre la fi de l’any i l’equinocci de primavera. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos davant la imminent arribada de la Quaresma, que, a Mallorca, la iconografia popular identifica amb sa iaia Corema, una vella amb set cames, les quals al·ludeixen a les set setmanes de la Quaresma.

Sa jaia Corema

Sa jaia Corema

Un Carnestoltes sense disfresses no és un Carnestoltes. Aquesta paraula és d’origen incert. Amb tot, podria derivar del llatí frictiare (“fregar”). Tal com apunta Coromines, la forma antiga “desfressar” degué ser primitivament “despistar, esborrar el rastre”; després hauria passat a significar “desfigurar-se amb vestits estranys o màscares”.

Antoni Janer Torrens

La moral del geni

dimarts, 25/02/2014
Allen, amb Mia Farrow i la petita Dylan, que ara el denuncia

Allen, amb Mia Farrow i la petita Dylan, que ara el denuncia

Les últimes acusacions de pederàstia llançades sobre Woddy Allen han reobert el debat sobre la relació entre geni i moral. Dylan, la filla adoptiva de 28 anys que el cineasta novaiorquès té amb la seva ex parella, l’actriu Mia Farrow, ha tornat a treure a la llum els suposats abusos sexuals que patí per part del seu pare quan ella tenia 7 anys. Al seu dia, però, aquestes acusacions, que el director de Blue Jasmine –candidata ara a tres Òscars- sempre ha negat, foren investigades i arxivades. La justícia nord-americà considerà que la menor no sabia distingir entre realitat i fantasia a causa de la influència d’una mare consumida llavors per la ira en assabentar-se que un Allen de 56 anys se n’havia anat a viure amb Soon-Yi, de 19 anys, una altra filla adoptiva de l’actriu fruit d’una relació anterior. Per aquells que l’acusen de depravat per haver-se acabat casant amb una dona molt més jove que ell –amb qui té dos fills més adoptats-, el maldestre antiheroi de Hollywood recorda que quan Mia Farrow va contreure matrimoni per primera vegada amb Frank Sinatra, ella també tenia 19 anys i el cantant de My Way més de 50.

Un cas similar al d’Allen és el de Roman Polanski. El cineasta francès d’origen polonès sí que té, en canvi, causes pendents amb la justícia. Després que el 1977 es reconegués culpable de violar una nina californiana de 13 anys que prèviament havia drogat i emborratxat, el director de Chinatown fugí d’EUA per evitar complir condemna. Aleshores, no va veure afectat el seu prestigi, però encara continua sense poder trepitjar sòl americà; el 2002 es quedà amb les ganes de recollir l’Òscar per a El pianista. Imbuït pel complex de Pigmalió, Polanski, com Allen, també s’acabaria casant amb una dona gairebé quaranta anys més jove que ell.

La història és plena de grans creadors de conductes reprovables. Caravaggio, considerat un dels genis de la pintura del segle XVI, contínuament es veié involucrat en baralles amb la policia i fins i tot matà un home. Louis-Ferdinand Céline, un dels escriptors més influents del segle XX, va ser declarat “desgràcia nacional” a França per col·laboracionisme amb el règim nazi i el 2011 se li va negar un homenatge institucional. Dalí, el màxim exponent del surrealisme, i el filòsof Ortega y Gasset, autor de la cèlebre frase “jo sóc jo i la meva circumstància”, varen coquetejar amb el franquisme. Picasso, un dels grans innovadors de la història de l’art del segle XX, mantingué un comportament molt destructiu amb les seves dones, a qui considerava “màquines de sofrir”. L’ombra de la misogínia també plana sobre l’existencialista francès Jean-Paul Sartre i el mag de l’animació Walt Disney, ja prou vilipendiat aquest últim pel seu antisemitisme.

Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo

Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo

El poeta xilè Pablo Neruda és un altre geni amb un passat fosc. El 1943 va tenir una filla del seu primer matrimoni amb l’holandesa María Antonieta Hagenaar. La nina va néixer amb una hidrocefàlia severa, que li féu créixer desproporcionadament el cap fins a provocar-li la mort als 8 anys. L’autor de Veinte poemas de amor y una canción desesperada no va voler saber res de la seva petita; no li dedicà ni un sol vers. Per contra, la seva obra, d’una gran sensibilitat, fou guardonada el 1971 amb el premi Nobel de Literatura. L’argentí José Luis Borges, en canvi, mai no el rebria, entre d’altres motius, per la seva connivència amb les dictadures llatinoamericanes. En l’àmbit de la creació femenina, el 1957 l’escriptora britànica de novel·la negra Anne Perry va ajudar una amiga seva de la infància a assassinar la seva mare –la història és recreada en la pel·lícula Criatures celestials.

Separar, doncs, persona i obra pot ser molt complicat. A vegades ens podem dur una gran decepció en conèixer un artista a qui admiram. Els genis, però, no tenen per què ser líders morals, ja que l’objectiu de l’art  no és educar èticament. Per suposat, seria més fàcil que els nostres ídols tenguessin conductes exemplars. Així podríem adorar-los sense remordiments de consciència. Que l’opinió pública o les institucions condemnin un creador pel seu comportament és comprensible. Això, amb tot, no ha de minar el seu talent.

Moltes coses ens perdríem si el valor de les obres radicàs en la qualitat ètica de la vida dels seus autors. Ara la infàmia persegueix de bell nou Woody Allen qui, tanmateix, mai no ha estat acusat formalment de pederàstia. Està per veure si, en la gala del proper 2 de març, Hollywood farà més judicis morals que no pas artístics respecte a les tres nominacions de la darrera pel·lícula de l’home que tants bons moments ha regalat al setè art.

I per acabar, aquí teniu l’excel·lent monòleg de Woddy Allen al principi d’Annie Hall (1997), tota una declaració d’intencions de la filosofia de vida del cineasta novaiorquès:



Article publicat a l’Ara Balears (24/02/2014)

Antoni Janer Torrens

Andrògins avui en dia

diumenge, 23/02/2014
Dibuix del segle XIX sobre l'andrògin de Plató

Dibuix del segle XIX sobre l'andrògin de Plató

Ja Plató, al segle IV aC, era conscient que la sexualitat humana era molt diversa. Així ho reflectí al famós mite de l’androgin, recollit en El Banquet i que amb el temps donà peu al mite de la mitja taronja.

El relat platònic explica que antigament la naturalesa humana estava formada per tres gèneres: el masculí, el femení i un de caràcter bisexual anomenat androgin (γυνή, “dona” + ἀνήρ, “home”). Cadascun d’aquests éssers era doble i amb forma rodona. Tenien quatre mans, quatre peus, dos rostres col·locats l’un contra l’altre i, per descomptat, dos sexes. En el cas del mascle, els dos sexes eren masculins; en el de la femella, femenins; i en el cas de l’androgin, un era masculí i l’altre femení. D’altra banda, la seva forma circular indicava el seu origen: el mascle era fill del sol, la femella, de la terra; i l’androgin, de la lluna.

Un dia aquestes criatures es rebel·laren contra els déus, i Zeus, com a càstig, els partí per la meitat. Des d’aleshores, les dues meitats que formaven cadascun dels tres éssers se cerquen. D’aquesta manera, ens trobam que, en l’homosexualitat masculina, els homes se cerquen entre ells; en la femenina, les dones; i en l’heterosexualitat, que correspon a l’ésser de l’androgin, són els sexes oposats qui se cerquen.

Aquest vídeo explica molt bé el mite de l’androgin segon El banquet de Plató:

Lluny de ser un hermafrodita, avui en dia un androgin es una persona que, físicament, juga amb la seva ambigüitat sexual. No necessàriament són transsexuals, és a dir, no són individus que senten que el seu sexe aparent és un error de la natura i, per tant, desitgen fer-se un canvi de sexe. A les passarel·les, l’androgin més famós és el model bosnià Andrej Pejic, de 23 anys.

Aquí podeu apreciar millor les intervencions d’Andrej Pejic:

A Hollywood, l’androgin per antonomàsia és l’actriu britànica Tilda Swinton:

El 1999, a la pel·lícula Boys don’t cry, l’actriu nord-americana Hillary Swank també s’aprofità de la seva ambigüitat sexual per interpretar una al·lota que volia ser un al·lot. El paper li valgué un Òscar:

A casa nostra, Bimba Bosé, la neboda del cantant Miguel Bosé, encaixa a la perfecció dins els paràmetres de l’androgin:

Hi ha qui considera que el cantant andalús Falete també és un androgin. D’altres, però, el veuen més com un homosexual a qui li agrada vestir-se de dona.

I per acabar, aquí teniu un videoclip titulat “Origin of Love” on la cantant transsexual Hedwig reversiona el mite d’El banquet de Plató:

Antoni Janer Torrens

Hermafrodites avui en dia

dimecres, 19/02/2014
La nimfa Salmacis i Hermafrodit (Francois Navez, 1787-1869)

La nimfa Salmacis i Hermafrodit (Francois Navez, 1787-1869)

Segons la mitologia grega, Hermafrodit, com el seu nom indica, era fill d’Hermes, el déu missatger, i d’Afrodita, la deessa de l’amor. De jove fou pretès per una nimfa anomenada Salmacis, que quedà captivada de la seva bellesa. Hermafrodit, però, no li féu cas. La nimfa, amb tot, no es donà per vençuda. Un dia, mentre Hermafrodit es banyava en un llac, l’abraçà fortament i suplicà als déus que els seus cossos no es poguessin separar mai. La petició fou atesa i ambdós foren units en un sol ésser, dotat de doble naturalesa.

Hermafrodit dormint (Museu del Louvre, còpia romana del segle II l'original grec)

Hermafrodit dormint (Museu del Louvre, còpia romana del segle II l'original grec)

Hermafroditisme
Avui en dia, en l’àmbit de la medicina, l’hermafroditisme és una malformació congènita en els genitals. Alguns prefereixen, però, el terme intersexualitat. El pateixen nadons que neixen amb dos genitals, un de masculí i un altre de femení. Aleshores els metges n’han d’extirpar un. Prèviament, però, s’encarreguen de confirmar, a través d’una sèrie de proves, el sexe real de la criatura per evitar que en el futur tingui un conflicte d’identitat. Aquí en teniu un exemple:


Hi ha persones, però, que no s’han operat i que conviuen amb la seva condició d’hermafrodita. És el cas de Caster Semenya, una atleta sud-africana de 18 anys que el 2009 es proclamà campiona del món dels 800 metres a Berlín.

Caster Semenya

Caster Semenya

Un tipus de pseudohermafroditisme és la síndrome de Morris. El cas més comentat d’aquesta patologia és del de la presentadora basca de TVE Anne Igartiburu:


Hermafrodites en zoologia i botànica

En zoologia, els animals hermafrodites són aquells en què cada individu produeix tant gàmetes masculins com femenins. N’hi ha de dos tipus: els hermafrodites seqüencials són els que poden canviar de sexe al llarg de la seva vida –passa sobretot amb alguns peixos com, per exemple, el peix pallasso, el mateix Nemo  de Disney.

Peix pallasso, com Nemo

Peix pallasso, com Nemo

Els hermafrodites simultanis o sincrònics, en canvi, són el que tenen en un mateix cos òrgans reproductors masculins i femenins. La majoria dels hermafrodites simultanis són no funcionals, és a dir, a pesar de tenir els dos sexes, l’individu necessita de l’altre per fecundar els gàmetes, funcionant com a mascle i femella alternativament. Així doncs, la fecundació sempre és creuada. És el cas dels caragols. Només en condicions especials, en què els individus es troben aïllats, es produeix l’autofecundació. És el cas d’alguns paràsits, com la tènia o solitària, que no pot trobar cap company a l’interior de l’aparell digestiu.


En botànica es consideren hermafrodites les plantes que tenen òrgans masculins i femenins en la mateixa flor. Algunes necessiten una pol·linització creuada per dur a terme la fecundació; d’altres, com les violetes, es poden pol·linitzar elles mateixes.

Antoni Janer Torrens

Orgies amb orgasmes

dilluns, 17/02/2014
La joventut de Bacus, Bouguereau (1884)

La joventut de Bacus, Bouguereau (1884)

La paraula grega orgia (“agitació”), que comparteix ètim (οργάω, “ser fèrtil”, “estar excitat”) amb orgasme, inicialment no tenia cap connotació sexual. En els seus orígens al·ludia a l’estat de frenesí (< φρήν, “entranyes”, “cor”, “ànim”) de certs cultes religiosos. Les orgies més famoses foren les que presidia el déu Dionís, que a Roma foren conegudes com a bacanals atès que Bacus era el nom que rebé entre els llatins el déu grec del vi i la disbauxa. L’objectiu del culte dionisíac era reviure el tràgic destí que havia marcat la vida del déu. Com que havia estat fruit de l’adulteri de Zeus amb Sèmele, Hera –l’esposa de Zeus- l’havia assetjat fins a embogir-lo, o fins a causar-li la mort, segons una altra tradició.

El culte dionisíac tenia lloc als boscos i era protagonitzat per unes dones conegudes com a mènades (< μανία, “bogeria”)  o bacants que s’entregaven, embriagades, a danses desenfrenades. La cerimònia solia incloure l’esquarterament d’animals salvatges (σπαραγμός) que eren devorats per l’enfollit seguici en el que es coneixia com a ὠμοφαγία (“ingestió de carn crua”). Atesos aquests orígens tan foscos, per als romans la paraula orgia només significà “culte misteriós”. Sota l’aparença del terme llatí bacanal, la cerimònia continuava essent per als no iniciats igual de misteriosa, de manera que, segons Tit Livi, el Senat la prohibí l’any 186 aC. I és que l’Estat romà no veia amb bons ulls unes celebracions que es desviaven de la religió oficial i que, a més, essent un focus de gent de tota condició social, podia donar lloc a conspiracions.

Bacanal, Rubens (segle XVII)

Bacanal, Rubens (segle XVII)

Tanmateix, a Roma les bacanals, en contra del que pensa molta gent avui, tampoc no tingueren un contingut sexual. Aquest significat li seria atorgat a partir del segle XIII per autors cristians. Si algú a l’antiguitat celebrava un simposi o banquet per beure i tenir sexe, això no era cap orgia ni cap bacanal; senzillament era una festa privada desenfrenada.

Els romans de la decadència
Si hi ha un quadre que associam a una bacanal aquest és Els romans de la decadència (1847), del francès Thomas Couture. L’obra, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París, forma part del gènere de la pintura històrica que havia de representar accions humanes i fomentar un missatge moral. Representa un matí de ressaca després d’una nit de sexe desenfrenat. Dins d’un saló amb columnes, hi veim una quarantena de figures vestides a la manera romana gandulejant i dormint. En el centre hi trobam el grup dels luxuriosos, alguns encara bevent i ballant.

Els romans de la decadència, Couture (1847)

Els romans de la decadència, Couture (1847)

En el primer pla, es troben tres homes que no participen de la disbauxa: a l’esquerra, un al·lot malenconiós assegut damunt d’una columna i a la dreta dos visitants estrangers que llancen una mirada reprovadora sobre l’escena. Envoltant els folgosos, columnes corínties i estàtues de romans augusts, inclòs Germànic –pare de l’emperador Calígula- al bell mig del quadre. Jacobí, republicà i anticlerical, Couture criticà amb aquesta pintura la decadència moral de la França de la Monarquia de Juli (1830-48) formada per una alta burgesia que aviat es veié desacreditada per una sèrie d’escàndols.

El quadre donava per bona la teoria, estesa pels autors cristians i sense cap base històrica, segons la qual l’Imperi Romà havia caigut per culpa dels relaxats costums dels seus governants. Ja al segle II aC Cató es queixà de com la influència de l’hel·lenisme estava corrompent els tradicionals valors de l’austeritat romana.

El 1847, el dia de la seva exposició pública, Couture va voler que el quadre aparegués amb dos versos de la Sexta Sàtira de Juvenal: “Més cruel que la guerra, el vici s’ha abatut sobre Roma i venja l’univers vençut”. Personificant aquesta cita, al mig del quadre, sota l’estàtua de Germànic, apareix tombada una dona, identificada pels contemporanis com una cortesana. El missatge, doncs, era clar: així com, segons la majoria d’autors cristians, les absorbents promíscues dones havien acabat amb Roma, de la mateixa manera la cortesana esdevenia una amenaça per a la noblesa i l’honor de França del segle XIX. Per tant, als romans de Couture la sexualitat femenina apareix com una decadència tràgica.

Antoni Janer Torrens

Valent Sant Valentí!

dijous, 13/02/2014
Primera representació del sant (1493), en un gravat de Nuremberg

Primera representació del sant (1493), en un gravat de Nuremberg

Sant Valentí ens té el cor robat. En la història del cristianisme hi ha fins a tres personatges que porten aquest nom marca de valentia (<ualens, “valent”). Un hauria mort un 14 de febrer de 270 dC, sota el mandat de l’emperador Claudi II el Gòtic. Hi ha dues teories que explicarien la seva conversió com a patró dels enamorats. Una assegura que Sant Valentí va ser condemnat a mort per haver casat en secret alguns soldats –aleshores, l’emperador havia prohibit el matrimoni als membres de l’exèrcit perquè considerava que les obligacions conjugals no eren compatibles amb la sacrificada vida militar. Sembla que l’oficiant de matrimonis furtius va ser lapidat, però, com que no hi havia manera de matar-lo a pedrades, va ser decapitat. La segona teoria, més romàntica, indica que el dia de Sant Valentí coincideix amb l’època de l’any en què els ocells comencen a aparellar-se.

La festa de Sant Valentí va ser establerta el 496 pel papa Gelasi I en substitució de la Lupercalia dels romans, que es feia al voltant del 14 de febrer, en honor de Luperc, déu de la fertilitat i dels pastors. En aquestes festes paganes, els sacerdots de Luperc sacrificaven un boc a la cova del Lupercal, on la lloba havia alletat Ròmul i Rem; després, anaven pels carrers de Roma fuetejant amb trinxes de pell de cabra les joves a fi de fer-les fèrtils. Atès el misteri que envolta el personatge, el 1969 el Vaticà retirà Sant Valentí del calendari catòlic. Avui, passats els segles, els grans centres comercials s’han apropiat d’un personatge que, si veiés des de la tomba en què s’ha convertit la seva efemèride, segur que diria: “tapa, tapa”.

Recordau amb el cor
Tanmateix, el record coratjós de Sant Valentí ha de servir per alleugerir els nostres cors (cor, cordis, en llatí) en un dia on les grans superfícies, per tal d’assolir rècords de vendes acordats, volen que regni la concòrdia conjugal a través de presents cordials. Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis). En portuguès, saber una cosa de memòria és conèixer-la de cor; en francès apprendre par coeur, i en anglès, to learn by heart. L’arrel indoeuropea *kerd- també es troba present en el verb “creure” que, per tant, voldrà dir “posar el cor en quelcom”.

Avui, doncs, us desitj de tot cor que eviteu les discòrdies de parella. No sigueu, per favor, un incordi en un dia tan assenyalat. I els que sou castellanoparlants deixeu-vos dur amb “cordura” (= seny) per les vostres “corazonadas” (= pressentiments).

Cupido concupiscent
Les actuals campanyes comercials han volgut associar Sant Valentí amb un altre personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal. De Cupido tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals. I d’Eros deriva la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama.

Venus i Cupido (Lorenzo Lotto)

Venus i Cupido (Lorenzo Lotto)

En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo. La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic. Relacionat amb aquesta patologia hi ha el complex de Diana que al·ludeix a la dona que rebutja qualsevol tipus de contacte amb el gènere masculí –en la mitologia grega, Diana, deessa de la caça i la vegetació, havia demanat expressament al seu pare Zeus romandre per sempre verge.

Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, “ànima”), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu,  Eros ja apareix adult.

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique, ja que la seva bellesa espantava els pretendents. Afrodita, indignada en veure que els seus temples romanien deserts mentre els honors se’ls emportava la seva jove rival, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique, impacients per casar-la, consultaren l’oracle. Aquest els ordenà que deixassin la seva filla en una roca, pomposament vestida per a unes noces donat que seria un monstre horrible qui l’esposaria. Els pares de Psique, desfets en plors, compliren l’ordre.

Aleshores, Eros davallà de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare i, desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs. Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí, però hi havia un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Psique es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva lletjor.

Eros i Psique (1889)

Eros i Psique (1889)

Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu. Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu espòs en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant, que la llàntia li tremolà i una gota d’oli cremant caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà i de seguida fugí per no tornar mai més i deixant Psique desconsolada.

Eros fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. La pobre Psique, en faltar-li la protecció del seu espòs, començà a fer tombs pel món, perseguida per la còlera d’Afrodita, que encara sentia enveja de la bellesa de la jove. Finalment, la deessa de l’amor aconseguí capturar-la i la tancà en el seu palau. Perquè desmostràs que seria una muller digna per al seu fill li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles. En el darrer d’ells comptà amb l’ajuda d’Eros. En acabar, Zeus, impressionat per les proeses de Psique, aplacà la còlera d’Afrodita i convidà la jove a beure el nèctar diví amb el qual es convertí en deessa. Psique i Eros tengueren una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Cupido i Psique (Antonio Canova, 1787-93)

Cupido i Psique (Antonio Canova, 1787-93)

Bé, després de totes aquestes històries, m’imagín que ja estareu més que embafats del dia de Sant Valentí.

Antoni Janer Torrens

El rapte d’Europa

dimarts, 11/02/2014
El rapte d'Europa (Rubens, 1628-29)

El rapte d'Europa (Rubens, 1628-29)

Els bitllets de cinc euros i les monedes gregues de dos euros ens recorden contínuament el nostre mite fundacional. Europa era una princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir (Líban). La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, que, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. L’innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins, portant aquella tota plorosa presa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seva vertadera identitat. Tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó) certificarien la unió –algunes versions parlen de violació- de l’exòtica parella. Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. És un misteri l’etimologia del personatge mitològic que acabà donant nom al nostre continent. Uns la vinculen amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec eurús (“ample”) i del substantiu ops (“mirada”).

Moneda grega de 2 euros

Moneda grega de 2 euros

Al llarg de la seva extensa història, el Vell Continent ha reproduït més d’una vegada el seu rapte fundacional en forma de guerres i de règims totalitaris. Ara, amb el greu context de crisi econòmica, Europa pateix l’amenaça de ser raptada de bell nou per partits d’extrema dreta. Així ho auguren els sondejos de les eleccions europees del maig vinent, que fins i tot els donen un grup parlamentari propi. Aquest és l’objectiu que s’han proposat conjuntament la dirigent del puixant Front Nacional (FN) francès, Marine Le Pen, i el líder islamòfob del Partit de la Llibertat d’Holanda (PVV), Geert Wilders. Ambdós volen acabar amb la Unió Europea -“el monstre de Brussel·les”, segons Wilders- i tornar la sobirania als estats.

La ultradreta, doncs, avança imparable per Europa. Als països escandinaus ja s’ha instal·lat en l’espectre polític amb el pretext de defensar l’estat del benestar d’una suposada amenaça en forma d’immigració. A Àustria, el Partit de la Llibertat Austríac (EPÖ), fundat pel desaparegut Jörg Haider, es manté fort amb un 20,5% de vots. A Bèlgica, el partit independentista de Flandes Interès Flamenc, que té com a premissa “revertir les errònies polítiques de multiculturalitat”, compta amb el suport d’un 7’7% de la població. A Hongria, el Moviment per una Hongria Millor, conegut com a Jobbik, de clars postulats antisemites, s’erigeix en la tercera força més votada.

Grècia, però, bressol de la democràcia, és l’únic dels països rescatats on l’extrema dreta ha mostrat la seva cara més agressiva. A les passades eleccions de 2012 Alba Daurada, amb un logo que recorda l’esvàstica, obtingué 18 diputats amb el 6’9% dels vots gràcies a una campanya que combinava l’ús de la violència amb un vistós “treball social”, repartint aliments “només a grecs”. Les seves ràtzies violentes contra immigrants varen culminar fa mig any amb l’assassinat d’un cantant, que ha costat la presó preventiva al seu líder parlamentari, l’exmilitar Nikolaos Mijaloliakos.

Curiosament, ni a Portugal ni a Espanya, que comparteixen amb Grècia un passat dictatorial, l’extremisme dretà no s’ha enlairat. A casa nostra es dóna la “tempesta perfecta” perquè així sigui: descrèdit institucional, erosió dels grans partits, un 26% d’atur i un 11’7% d’immigració de la població total. Amb aquesta conjuntura, però, tan sols tenim dos partits d’àmbit regional que conformen una dreta populista homologable a la d’Europa occidental: Plataforma per Catalunya (PxC), amb 67 regidors, i España 2000, establerta a València, on compta amb 4 regidors (i un cinquè a Alcalá de Henares).

Ara, amb tot, el procés sobiranista engegat a Catalunya sembla que està esperonant la ultradreta espanyola més virulenta. Així es pogué constatar en la passada diada de l’11 de setembre quan un grup de neonazis va sabotejar un acte institucional al centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. A pesar que condemnà l’incident, el PP continua donant mostres de suport tàcit a l’Espanya preconstitucional. La seva negativa a tipificar com a delicte l’apologia del franquisme és aprofitada per alguns dels seus cadells de Nuevas Generaciones, que no es cansen de fotografiar-se amb símbols d’El Caudillo. Davant aquest panorama, la desconhortada Europa plora, per enèsima vegada, el seu rapte, mentre el brau blanc d’Intereconomía –un logo prou revelador- no atura de treure pit.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (10/02/2014)