Sobre dones i homes

Edat d'Or, Cranach (1530)

Edat d'Or, Cranach (1530)

El terme que feien servir els romans per referir-se als dos gèneres era homo, -inis. La paraula deriva del llatí humus, -i (“terra”). Aquesta etimologia constata, doncs, que l’home era qui vivia a la terra en contraposició als déus, que habitaven altes esferes. Altres derivats d’humus, -i són humil (literalment, “qui toca amb els peus a terra”), humiliar (literalment, “tirar algú pel terra”), humit (no debades, la capa més profunda de la terra sol ser humida) i humanitat –hi ha humans, però, que no en tenen, la qual cosa suposa un autèntic atemptat etimològic.

L’equivalent grec d’homo, -inis és ἀνθρωπος, d’on tenim antropologia, ciència que estudia l’home. Segons una teoria, si dissecam aquesta paraula ens trobam amb la preposició ἀνά (“cap amunt”) i amb el substantiu ὥψς, ὠπός (“vista”). D’acord, doncs, amb aquesta versió l’ἀνθρωπος es caracteritzava per tenir sempre la vista posada al cel.

Mullers femenines
En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina, -ae i mulier, -eris. El primer, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. El segon designava la dona adulta en oposició a puella, -ae (“nina”). Amb tot, la paraula més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”– ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“gossa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), d’on també deriva dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (>fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”; felix, “el productiu”, –i, en el seu sentit secundari, “pròsper”, “afortunat”-; i fellare, “xuclar”, “mamar” –aviat adquirí un sentit obscè.

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”) -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtut, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)

Adam i Eva (Lucas Cranach)

El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex  (“ancià”), que s’anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Finalment, si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un  gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades.

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona– molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Telecinco “Mujeres y hombres y viceversa”.

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes: ,

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús