Arxiu del mes: gener 2014

Treballar és una tortura!

dijous, 30/01/2014

Per molt que diguin que dignifica l’home, el treball és un suplici, almanco etimològicament parlant. Els romans es referien al treball amb el terme labor, que en italià ha donat “lavoro” i que en la nostra llengua s’ha mantingut viu en esl derivats laboratori, elaborar, col·laborar, laboral, llavor i llaurar.

Treball prové del mot llatí tripalium (“tres pals”), el qual és un calc del grec τριπασσαλον. A l’antiga Roma el tripalium era un instrument de tortura format per tres pals creuats. En la seva evolució en les llengües romàniques, la paraula al·ludiria a qualsevol tipus d’activitat productiva: trabajo en castellà; travail en francès; o trabalho en portuguès. Això no ha d’estranyar, ja que a l’antiguitat la majoria de la població vivia al camp i treballar requeria un esforç físic sovint esgotador.

Treball, doncs, és un mot amb una herència cultural profundament negativa, lligada al dolor. Ja el Gènesi ens diu que és una maledicció divina. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front […]”, etzibà Déu a Adam com a càstig per haver menjat també el fruit prohibit del jardí de l’Edem que li havia passat Eva. L’estigmatització d’aquesta paraula, però, també és present en altres veus no derivades necessàriament del llatí. Així, en romanès fan servir la paraula munca, que prové de l’hongarès munka, el qual deriva alhora de l’antic eslau *monka, que significa “tortura”. I a Grècia s’empra δουλεια, que en la llengua clàssica estava relacionada amb l’esclavitud.

En italià, el verb “travagliare” també serveix per al·ludir als dolors que la dona pateix en el moment de donar a llum. L’anglès travel (viatge) és un altre exemple de la càrrega negativa de la paraula tripalium. Antigament, els viatgers no només s’havien de sotmetre als perills constants de ser atracat; també havien de patir les dures condicions climatològiques o físiques del trajecte. Així doncs, en la llengua de Shakespeare, en un principi la veu “travel” significava un viatge especialment dur i fatigós que després es generalitzà a tot tipus de desplaçament.

Obres laborioses
En llatí també existia el substantiu neutre opus (“acció”) i el seu plural opera que indicava les “obres realitzades”. Derivats d’aquest mot són: cooperar, obrer, operació, ofici, oficina (< opus + facere, “fer”) i opuscle (diminutiu d’opus i, per tant, al·ludeix a una obra literària o científica de poca extensió).

Feina també prové del llatí, en concret del gerundiu del verb facere amb el significat de “coses que cal fer”. La forma catalana medieval “faena” és l’origen del mot castellà. Com a sinònim de feina també tenim tasca, la qual, però, presenta una etimologia incerta.

Amb l’actual crisi, abunden les feines precàries, insegures, inestables, mal pagades. Així ho indica ja l’etimologia d’aquesta paraula, on trobam el mot llatí prex, precis (“prec”). O sigui, una feina precària és una feina obtinguda a base de precs. És com si diguessin: “Per favor, dona’m feina, m’és igual per quant de temps ni quant em pagaràs”!

Per ventura haurem de fer feina en precari fins a la nostra jubilació. Aquesta paraula podria venir de l’hebreu yobel, que era una espècie de trompeta que s’utilitzava per anunciar l’inici d’una festivitat. Després hauria passat al llatí iubilo (“donar crits d’alegria”). No sé, però, si el dia del nostre “retir daurat” estarem per pegar bots d’alegria!

I per acabar amb una rialla, aquí teniu una excel·lent reflexió sobre el treball feta pel nostre entranyable Rubianes.

La utilitat de la inutilitat

dimarts, 28/01/2014


El capitalisme, font d’idees materialistes, ens ha abocat a l’abisme de la ignorància. Per combatre aquesta alienadora dictadura del benefici, un grup d’intel·lectuals catalans acaba de presentar un manifest, Unes humanitats amb futur, que advoca per una major presència en els plans d’estudis d’unes matèries considerades l’espina dorsal d’Occident. Ja fa temps que en les actuals “democràcies comercials” s’estudia per exercir una professió i no per adquirir els coneixements necessaris que ens permetin interpretar millor el nostre llegat literari, artístic i científic. Un dels signants del manifest, Jordi Llovet, és l’opinió que no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel·lectualment per discernir, a partir del passat, les coses que passen al present.

Ja al segle I aC Ciceró parlava d’humanitas en el sentit de compassió envers els nostres semblants. Atès que, segons el seu parer, la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, el gran orador romà anomenà també aquesta “formació” com a humanitas. Durant l’edat mitjana les disciplines humanístiques foren conegudes com a arts liberals, les quals, encabides dins dels studia humanitatis, es dividiren en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia).

A partir del segle XIV, amb l’antropocentrisme del Renaixement, els studia humanitatis cobraren més sentit que mai ja que rescataven de l’oblit màximes com Homo sum, humani nihil a me alienum (“Home som, res del que és humà m’és aliè”), del comediògraf Terenci. La revolució cultural i científica que es produí durant aquesta època històrica fou precisament gràcies als “sabers desinteressats” de l’antiguitat clàssica que ara la humanitat, en un acte de supèrbia, rebutja titllant-los d’inútils.

El jove Ciceró llegint, Vicenzo Foppa (1464)

El jove Ciceró llegint, Vicenzo Foppa (1464)

La presentació del manifest Unes humanitats amb futur ha coincidit amb l’aparició al mercat editorial de La utilitat de l’inútil, un assaig del filòsof italià Nuccio Ordine. Aquest professor de la universitat de Calàbria es carrega de raons per justificar l’oxímoron del títol del seu llibre: “Certament no és fàcil d’entendre, en un món dominat per l’homo oeconomicus, la utilitat de l’inútil i, sobretot, la inutilitat de l’útil (¿quants béns de consum innecessaris se’ns venen com a útils indispensables?). És dolorós veure els éssers humans, ignorants de la creixent desertificació que ofega l’esperit, lliurats exclusivament a acumular diners i poder. És dolorós veure triomfar a les televisions i als mitjans noves representacions de l’èxit, encarnades en l’empresari que aconsegueix crear un imperi a força d’estafes o en el polític impune que humilia el Parlament fent-hi votar lleis ad personam”.

En el seu assaig, Ordine recull les opinions d’intel·lectuals que al llarg del temps s’han erigit en defensors de les “especulacions ocioses”. És el cas del dramaturg francès Eugène Ionesco, que ja el 1961 feia el següent diagnòstic: “L’home modern, universal, és l’home amb pressa, que no té temps, que viu presoner de la necessitat, que no comprèn que una cosa pugui no ser útil; no comprèn tampoc que, en el fons, l’útil pot ser un pes inútil, aclaparador. Si no es comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art; i un país on no es comprèn l’art és un país d’esclaus i de robots, un país de gent infeliç […].

El professor de Calàbria critica durament la “classe política obtusa i miop que, creient estalviar uns diners, programa la dissolució cultural del país i destrueix tota forma d’excel·lència”. “Si només –insisteix- escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. Aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat”.

Davant l’amnèsia institucionalitzada en l’actual regne de la superficialitat, cal, doncs, recuperar a les aules l’entusiasme per la cultura humanística entesa com el conjunt de sabers científics, artístics i literaris que ens han permès avançar intel·lectualment. Només amb esforç i temps podrem apreciar la utilitat de l’aparent inutilitat de tot aquest extraordinari llegat, únic al món animal. Aleshores disposarem de l’esperit crític necessari per plantar cara als totalitarismes que avui s’amaguen sota unes màscares del tot sofisticades.

Article publicat a l’Ara Balears (27/01/2014)

Antoni Janer Torrens

La veterania emèrita de la senectut

dijous, 23/01/2014
Senat romà

Senat romà

Avui en dia el Senat és vist per la majoria de la societat com un cementeri d’elefants, el retir daurat dels expresidents autonòmics. Aquesta paraula prové del llatí senex (“vell”), ja que a l’antiga Roma el Senat estava compost pels més ancians -i, per tant, més savis- del poble, que combatien amb el cap tota amenaça de senilitat. A pesar que només aconsellaven, les recomanacions d’aquesta antiga senectut tenien auctoritas, és a dir, una autoritat moral de tanta envergadura que eren rebuts pels magistrats com a lleis de rang superior. Avui en dia el Senat –que és la Cambra alta de les Corts generals- continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut la importància que tenia a Roma a causa de la constitució del Congrés, la Cambra baixa.

El comparatiu de senex és senior, d’on deriva la paraula senyor. D’altra banda, el mot misser, avui sinònim d’advocat, és fruit precisament de la contracció del llatí mi senior, “senyor meu” (vocatiu), que era el tractament donat antigament a persones d’autoritat i a la gent de lletres. L’apel·latiu de mossèn també deriva de la contracció meus senior.

Veterinaris veterans
A part de senex, en llatí hi havia un altre mot relacionat amb la vellesa: l’adjectiu vetus, veteris. D’aquest ètim deriva veterinari. Avui els veterinaris atenen tot tipus d’animals, des que neixen fins que moren. En els seus orígens, però, tal com indica el nom de la seva professió, només s’encarregaven dels animals vells, generalment animals de càrrega (ase, cavall, mula).

De vetus, també tenim els adjectius vetust, sinònim d’antic, i veterà. Aquest darrer mot continua mantenint el valor positiu i elogiós que els romans adjudicaven a la vellesa, entesa com a acumulació de coneixements i d’experiència. A la capital del Laci, era un adjectiu que s’assignava principalment al soldats jubilats, que esdevingueren tota una institució. De fet, l’ofici de soldat va ser el primer que va gaudir d’una pensió de jubilació. A més, la condició de veterà portava associats privilegis com ara la concessió de terres o l’exempció de pagar impostos. Era una manera de donar a entendre als joves reclutes que valia la pena enrolar-se a les legions de l’Imperi.

Emèrits amb berenar
Quan els soldats es llicenciaven per jubilar-se passaren a ser coneguts com a veterani emeriti (“els veterans que són mereixedors de quelcom”) –l’adjectiu deriva del verb emereo (“obtenir, merèixer, guanyar”). Avui en dia, en el món universitari, un professor emèrit és un professor que s’ha jubilat, però que “es mereix” continuar gaudint d’algun privilegi pels seus bons serveis –en aquest cas, pot continuar assessorant la universitat.

Teatre romà de Mérida

Teatre romà de Mérida

Altres derivats d’emereo són també paraules com dirimir (“resoldre una controvèrsia”), redemptor, mèrit, assumir (+ ad, “cap a” + sub, “sota”), assumpte, resumir, presumir, presumpte, consumir, sumptuós, exemple -cosa que s’ha extret (ex) d’un grup perquè servesqui de model.

Curiosament, d’emereo també tenim berenar, que és una simplificació del gerundiu femení merenda (“el que s’ha de mereix”). És possible que entre els romans la merenda fes referència al menjar que es mereixia un soldat després d’un esforç important –el castellà “merienda” és més fidel a aquesta etimologia. Això explicaria que la ciutat extremenya de Mèrida també provengui d’aquest verb llatí. Va ser fundada l’any 25 aC com a  premi a un conjunt de soldats veterans que havien lluitat a la península. Va rebre el nom d’Emerita pels veterani emeriti, i el d’Augusta per l’emperador Octavi August, promotor de la iniciativa. Avui Mèrida -resultat de la simplicació d’aquests dos mots llatins- encara conserva la glòria d’antany gràcies al reputat Festival de Teatre Clàssic que acull cada estiu.

Per acabar de reflexionar sobre l’actual utilitat del Senat, aquí teniu un revelador vídeo del programa Salvados:

 

L’origen medieval de l’@

divendres, 17/01/2014

 

L’arrova no és un invent propi de l’era Internet. Aquesta espècie d’a tancada en cercle té els seus orígens en una pràctica comuna entre els copistes medievals.  Aleshores, per formar la preposició llatina ad (“fins a”) –molt habitual-, s’utilitzava l’@ com a resultat de la unió de les lletres “a” i la “d”. El mot arrova, en canvi, prové de l’àrab  ar-rub, que, amb el significat de “quart” o “quarta part”, designa una unitat de pes variable segons les èpoques i regions, però que rondava el 11 kilograms i mig.

Al segle XVI ja era bastant habitual l’associació del terme àrab amb l’@ llatina com a indicació de mesura en el comerç. Amb el temps, el símbol deixà d’emprar-se i només es va mantenir més o menys viu al món anglosaxó, on s’acabà identificant amb la preposició at (“a”). Així, per indicar el cost d’unitat s’escrivia “12 productes @ 1$”. Això féu que l’@ aparegués en els teclats quan s’inventà la màquina d’escriure a finals del segle XIX. Després, els ordinadors també l’incorporarien.

Però la relació de l’@ amb el correu electrònic és molt posterior. Fou idea d’un jove enginyer nord-americà, Ray Tomlinson (Nova York, 1941), qui el 1971, en crear el correu electrònic, el trià perquè era un dels pocs símbols disponibles en els teclats. A més, no apareixia en els noms propis de les persones o empreses. Un altre punt a favor de la seva adopció és que l’arrova dóna una sensació de localització, atès que en anglès equival a la preposició at (“a”).

Ray Tomlinson, creador de l'emblema del món digital

Ray Tomlinson, creador de l'emblema del món digital

La primera direcció de correu electrònic de la història fou tomlinson@bbn-tenexa, la qual es podia interpretar com a Tomlinson a la (@) màquina bbn-tenexa” –aleshores el concepte de domini encara no estava definit. D’aquesta manera, un caràcter inventat pels copistes medievals com una forma de simplificar el seu treball es convertí en l’emblema de l’actual món digital.

Antoni Janer Torrens

Vencereu però no convencereu

dimecres, 15/01/2014
Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864- Salamanca, 1936)

Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864- Salamanca, 1936)

Els fets varen ocórrer el 12 d’octubre 1936 i són recollits per l’hispanista britànic Hugh Thomas en el seu llibre La guerra civil española (1961). El paranimf de la Universitat de Salamanca era l’escenari d’un acte de celebració del Día de la Raza –així s’anomenava aleshores el dia de l’aniversari del “descobriment” d’Amèrica. Entre els assistents hi havia el filòsof basc Miguel de Unamuno, rector de la universitat, el general franquista José Millán Astray, mutilat de guerra, i l’esposa de Franco, Carmen Polo. Després de les formalitats inicials, Millán Astray va atacar durament el nacionalisme català i basc: “¡Son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos”.

Aleshores, algú del públic exclamà “¡Viva la muerte!”, la qual cosa animà el general franquista a fer corejar als seus l’habitual lema “¡España, una, grande, libre!”. A continuació, tots els ulls es dirigiren cap a Unamuno, que havia donat suport a la insurrecció militar del juliol d’aquell mateix any. L’eminent rector s’aixecà amb parsimònia i es dirigí a l’enaltida multitud: “A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescència. […]El general Millán Astray es un inválido […]. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma […]. Me duele pensar que el general Millán Astray pueda dictar las normas de psicología de las masas. Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes […] suele sentirse aliviado viendo como aumenta el número de mutilados alrededor de él […]”.

En aquell moment Millán Astray no es va poder contenir i va cridar: “¡Abajo la inteligencia!” ¡Viva la muerte!”, a la qual cosa Unamuno va contestar: “[…] Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha […]”. Hores després d’aquesta famosa al·locució, Unamuno fou expulsat com a regidor del consistori municipal. I, deu dies després, Franco signava la seva destitució com a rector de la universitat de Salamanca. L’autor d’El sentido trágico de la vida moriria al cap de dos mesos a l’edat de 72 anys. Els seus últims dies els passà sota arrest domiciliari en un estat desolació i solitud.

Lamentablement, avui les paraules d’Unamuno cobren més sentit que mai a les Balears. Costa pensar que al PP tothom aplaudesqui amb el seu silenci la deriva ultraespanyolista que ha emprès el president Bauzá, obsessionat a eliminar qualsevol lligam històric de les illes amb la cultura catalana. Després del polèmic decret del trilingüisme a les escoles, ara, amb la imminent entrada en vigor de la Llei de símbols, cap edifici públic podrà exhibir, sense autorització prèvia, un llaç quadribarrat –les multes seran de fins a 10.000 euros. Així doncs, el Govern no vol que els seus treballadors es mostrin orgullosos d’un símbol ja present en el mateix escut de la comunitat autònoma, en el de molts municipis i en cadascuna de les banderes insulars.

Amb aquests antecedents, no sorprendria gens que el proper 31 de desembre Bauzá prohibís també, via decret llei, la celebració de la festa de l’estendard, la festa civil més antiga d’Europa que commemora l’entrada el 1229 de les tropes catalanes a la Palma musulmana. En la passada diada, els representants populars encarregats d’aguantar la “incòmoda” bandera quadribarrada hagueren de suportar l’escridassada d’un públic indignat amb la seva manifesta hipocresia. El dia anterior, a la tradicional ofrena floral al monument del rei Jaume I, algun batle del PP se sentí més a gust prenent part de la contramanifestació organitzada per grups ultra de Mallorca que onejaven banderes de la Falange, entre d’altres. Paradoxalment, aquesta ensenya, de records infausts, no està prohibida.

El president Bauzá s’escuda en la seva àmplia majoria absoluta per justificar la seva ferotge croada contra la llengua i cultura pròpies de les Balears. Tal com va dir Unamuno del general Millán Astray, dol pensar que polítics com ell, de qüestionada grandesa espiritual, puguin dictar les normes de psicologia de les masses. De moment, el farmacèutic de Marratxí ha vençut a les urnes tot traint les bases regionalistes d’un partit que ara té segrestat. En els propers comicis està per veure si haurà aconseguit convèncer un electorat que cada dia, a costa d’invocar els suposats “mals pancatalanistes”, es veu obligat a renegar dels seus trets d’identitat.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (14/02/2014)

Sobre dones i homes

dimecres, 8/01/2014
Edat d'Or, Cranach (1530)

Edat d'Or, Cranach (1530)

El terme que feien servir els romans per referir-se als dos gèneres era homo, -inis. La paraula deriva del llatí humus, -i (“terra”). Aquesta etimologia constata, doncs, que l’home era qui vivia a la terra en contraposició als déus, que habitaven altes esferes. Altres derivats d’humus, -i són humil (literalment, “qui toca amb els peus a terra”), humiliar (literalment, “tirar algú pel terra”), humit (no debades, la capa més profunda de la terra sol ser humida) i humanitat –hi ha humans, però, que no en tenen, la qual cosa suposa un autèntic atemptat etimològic.

L’equivalent grec d’homo, -inis és ἀνθρωπος, d’on tenim antropologia, ciència que estudia l’home. Segons una teoria, si dissecam aquesta paraula ens trobam amb la preposició ἀνά (“cap amunt”) i amb el substantiu ὥψς, ὠπός (“vista”). D’acord, doncs, amb aquesta versió l’ἀνθρωπος es caracteritzava per tenir sempre la vista posada al cel.

Mullers femenines
En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina, -ae i mulier, -eris. El primer, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. El segon designava la dona adulta en oposició a puella, -ae (“nina”). Amb tot, la paraula més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”– ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“gossa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), d’on també deriva dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (>fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”; felix, “el productiu”, –i, en el seu sentit secundari, “pròsper”, “afortunat”-; i fellare, “xuclar”, “mamar” –aviat adquirí un sentit obscè.

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”) -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtut, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)

Adam i Eva (Lucas Cranach)

El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex  (“ancià”), que s’anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Finalment, si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un  gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades.

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona– molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Telecinco “Mujeres y hombres y viceversa”.

Antoni Janer Torrens

L’etern mal uterí

dimarts, 7/01/2014
Eva prima Pandora (Jean Cousin, 1549)

Eva prima Pandora (Jean Cousin, 1549)

Últimament les dones han patit dos cops baixos molt durs. Primer ha estat el llibre italià Casa’t i sigues submisa editat a Espanya per l’arquebisbat de Granada. El polèmic títol, agafat d’unes paraules de sant Pau, és prou eloqüent de seu contingut: “Luigi [el suposat marit de l’amiga de l’autora] és el camí que Déu ha elegit per a estimar-te, i és el teu camí cap al cel. Quan et diu alguna cosa, per tant, l’has d’escoltar com si fos Déu qui et parla […] perquè sovint hi veu més clar que tu”.

Reflexions com aquestes semblen calcades del llibret Economia domèstica per a batxillerat i magisteri editat el 1958 per la Secció Femenina de la Falange Española. En ell s’hi podia llegir: “Pel que fa a la possibilitat de relacions íntimes amb el teu marit, és important recordar les teves obligacions conjugals. Si el teu marit suggereix la unió, accedeix-hi humilment, tenint sempre en compte que la seva satisfacció és més important que la d’una dona. Quan assolesqui el moment culminant, un petit gemec per part teva és suficient per indicar qualsevol goig que hagis pogut experimentar. Si el teu marit et demanàs pràctiques sexuals inusuals, sigues obedient i no et queixis. És probable que el teu marit caigui aleshores en un son profund”.

L’avantprojecte de llei de l’avortament del ministre Gallardón suposa un altre revés important per a la dona que ens remet de bell nou al temps del nacionalcatolicisme. Ara només es podrà avortar en cas de violació o quan hi hagi risc per a la salut física o psicològica de la mare. En cas, però, de malformació del fetus, la gestació haurà de seguir. Amb aquesta normativa –la més restrictiva d’ençà de la democràcia- el Govern del PP no només es proposa reduir el nombre d’embarassos no desitjats –cosa que està per veure-, sinó també defensar el dret de les persones discapacitades, tot un acte d’hipocresia donades les retallades en la llei de dependència.

Un altre pic, doncs, només les dones amb poder adquisitiu podran avortar marxant a l’estranger, mentre que moltes altres hauran de recórrer a pràctiques clandestines perilloses per a la seva salut. Així, el gènere femení haurà de reviure el calvari que el persegueix des dels inicis de la humanitat. Ja el Gènesi supedita el naixement d’Eva a Adam: “De la costella que havia pres a l’home, el Senyor va fer-ne la dona, i la presentà a l’home”. Un cop vinguda al món, Eva, temptada pel dimoni en forma de serp, s’atreví a menjar el fruit prohibit de l’arbre edènic del coneixement que no dubtà a compatir amb el seu company. Aleshores, Iahvè no escatimà injúries contra ella: “Et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar”. Per haver-li fet cas, Adam també va rebre: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front […]”. Fou així com diguérem adéu a les bondats del paradís.

En la mitologia grega, la dona representada per Pandora, també és vista com la perdició de la humanitat. Segons Hesíode, Zeus ordenà crear-la per castigar la desobediència dels homes, els quals s’havien deixat dur per Prometeu, el seu benefactor. Havent-se casat amb el germà d’aquest, Epimeteu, aquell “terrible engany” de gran bellesa tampoc no va poder reprimir la seva curiositat en obrir una capsa que contenia totes les desgràcies. Tan sols va estar a temps de retenir l’esperança, la qual pot esdevenir també una desgràcia en cas de frustració -d’aquí vendria la famosa expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.

Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1869)

Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1869)

El mite de Pandora no fa més que reflectir la misogínia imperant en la societat grega. La dona era considerada com una eterna menor d’edat de comportaments estranys per culpa del seu l’úter o hystéra (“les darreres parts”) –a partir d’aquest ètim la medicina moderna encunyaria el terme histèria, ja aplicat també, però, a l’home. Al segle I aC Virgili atiaria els prejudicis envers el gènere femení amb una frase de l’Eneida: uarium et mutabile semper femina (“la dona sempre és una cosa inconstant i mudadissa”). La seva versió més actual i cèlebre arribaria al segle XIX de la mà de l’òpera italiana Rigoletto de Giuseppe Verdi: La donna è mobile, qual piuma al vento, muta d’accento e di pensiero (“La dona és voluble, com una ploma al vent, canvia de paraula i pensament”).

Ara la dona continua estigmatitzada pel mateix “mal uterí”. Mentre l’Església li recorda les seves obligacions conjugals, l’Estat, amb la nova llei de l’avortament, li coarta la seva autonomia reproductora. I perquè tengui ben present quin ha de ser el seu rol, només li faltava la LOMQE, una llei que, en un Estat aconfessional com el nostre, recupera la preeminència de la religió a les escoles.

Article publicat a l’Ara Balears (06/01/2014)

Antoni Janer Torrens

Quina joia de joguines!

dissabte, 4/01/2014

Els nins esperen amb molta de joia el Nadal perquè és temps de jocs i de joguines. No saben, però, que l’etimologia actua sobre d’ells com si fos un autèntic imant. No debades, aquestes tres paraules deriven del llatí iocus (“broma”, “diversió”), que en anglès, a través del francès, donà joke (“acudit”) i en castellà “jocoso” com a sinònim de bromista. Durant l’edat mitjana, també produïa molta de joia escoltar els joglars, encara que fos per afinitat etimològica.

Una altra paraula llatina que s’utilitzà amb el mateix significat que iocus fou ludus. No deixa de ser curiós que a l’antiga Roma l’escola infantil s’anomenàs precisament ludus; això constata que la infància ja llavors era concebuda com una etapa per a l’esbarjo. De ludus tenim lúdic, ludòpata, ludoteca, preludi, al·ludir -originàriament, “fer broma amb algú”- i eludir -originàriament, “esquivar alguna cosa des de (ex-) la broma”. Il·lusió també conté el mateix ètim; amb la incorporació de la preposició in (“cap a”), antigament significava “burlar-se d’algú”.

Ara sabem, doncs, que incorrem en una redundància etimològica quan deim que la vida és un joc d’il·lusions –és a dir, un joc (iocus) d’il·lusions (<ludus, “joc”). A falta de motivar-nos nosaltres mateixos, sempre podem recórrer a un il·lusionista que amb els seus espectacles ens convidarà a divertir-nos. Amb el temps, però, la il·lusió perdria la seva base lúdica i esdevindria sinònima d’esperança sense fonament real. És per això que ara, per a molts, una il·lusió és una mentida que sembla real. Això, però, és millor que encara no ho sàpiguen els nostres il·lusos infants –ja s’ho trobaran. Deixem que aquests dies continuïn gaudint de la joia que els provoca saber que les seves il·lusions s’han fet realitat en forma de joc o de joguina.

Antoni Janer Torrens

Per què l’any comença al gener?

dijous, 2/01/2014
Numancia, Alejo Vera Estaca (1880)

Numancia, Alejo Vera Estaca (1880)

Si començam l’any al gener és gràcies a un poble celtibèric d’Aragó, pertanyent a la tribu dels bels, que fa més dos mils anys s’atreví a rebel·lar-se contra la totapoderosa Roma. El seu nom és Sekaisa (Segeda), l’actual Mara, situada prop de Calatayud (Saragossa). Després de vint-i-cinc anys de relacions pacífiques amb la metròpoli, el desembre del 154 aC els bels volgueren construir una imponent muralla al voltant de la seva ciutadella (oppidum) per poder acomodar millor la seva creixent població. Això irrità molt Roma, que trobà el pretext ideal per continuar amb la seva política expansionista a la zona.

Vista la caparrudesa d’aquells rebels, els romans decidiren passar a l’atac. En lloc, però, d’elegir, com era costum, un pretor per dirigir la guerra, es designà un cònsol, el càrrec polític-militar de major rang que existia a la República. Amb tot, hi havia un problema. Els cònsols prenien possessió de les seves funcions cada 15 de març, considerat aleshores el primer mes del calendari –no debades, per primavera és quan es produeix el despertar de la naturalesa. Davant la dimensió que havia adquirit el conflicte –Roma desplaçà fins a Segeda 30.000 soldats-, es prengué una decisió insòlita: avançar al gener la celebració dels comicis a cònsol, quedant així fixada una nova data d’inici del nostre calendari.

En els relats històrics no queda clar si quest canvi de dates fou per facilitar els complexos i costosos preparatius de l’expedició militar o si era per guanyar temps. En arribar els romans a Segeda, els bels cercaren refugi en la Numància dels seus aliats arevacs, que cauria el 133 aC després d’un llarg setge –els seus habitants varen morir de gana o es varen suïcidar abans de rendir-se; d’aquí ve l’expressió “resistència numantina”. La derrota de Numància marcaria l’inici del declivi de la cultura celtibèrica, una cultura a qui, vista aquesta història, també es mereix un bon brindis cada cap d’any

Gener, el déu de les dues cares
El mes de gener agafa el nom del deu romà Ianus. Una possible etimologia el vincula amb el mot llatí ianua (“porta”). No debades, és el deu que marca la transició entre la vida salvatge i la vida civilitzada. Se’l representa amb dues cares, una mirant cap endavant i l’altra cap enrere. Casat amb Càmeses, va engendrar diversos fills, entre ells, Tíber, que donà nom al riu del Laci.

Ianus

Ianus

La llegenda diu que l’artífex del calendari fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l’antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”). La suma dels mesos donava un any, mot que en llatí al·ludia al “cercle” que feia el Sol al voltant de la Terra –la teoria heliocèntrica de Copèrnic no s’imposà fins al segle XVI.

Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer era  martius (març); i l’últim,  december (“desè”). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

La primera modificació seriosa del calendari romà arribaria al segle VII aC de la mà del rei Numa Pompili. Fou aleshores quan s’introduí el gener juntament amb el febrer en record de les februa, les grans festes de purificació que se celebraven a Roma. Aquests afegitons eren fruit de la substitució del cicle lunar pel solar com a base per al còmput del temps. Alguns dels antics mesos del calendari lunar ja havien estat rebatejats a còpia de martius. Així, el segon mes fou conegut com a aprilis (abril), d’origen discutit, encara que es sol acceptar que deriva d’aperire (“obrir”) en al·lusió al floriment de les plantes en primavera; el tercer, maius (maig), en honor de la deessa Maia, mare de Mercuri i deessa de la fertilitat; i el quart, iunius (juny), en honor de Juno, dona de Júpiter i deessa dels matrimonis.

Al segle II aC el trasllat de l’inici de l’any al gener arran dels fets de Segeda no suposà un canvi en la nomenclatura del mesos amb nom de numeral. Així, a pesar de la seva aparença, el mes quintilis ja no seria el cinquè, sinó el setè, i així tots els altres fins a december, que no seria el desè, sinó el dotzè i últim. Al segle I aC, però, a proposta de Marc Antoni, el mes quintilis seria conegut com a iulus en record del gran general Juli Cèsar –era el mes del seu naixement. Poc temps després, l’emperador Octavi August no volgué ser menys i es consagrà un mes, el sextilis, que passà a anomenar-se augustus (agost).

Realment és fascinant la història del calendari que comença per un mes a qui tant dec. No debades, Janer és la castellanització de gener.

Antoni Janer Torrens