Dretes ensinistradores?

Les ments més malvades sovint recorren a l’etimologia per defensar que en català tenim més seny perquè en la nostra llengua “ensinistram” mentre que en castellà “adiestran”. Argumenten que “ensinistrar” deriva del llatí sinister (“esquerra”) i “adiestrar” de dexter (“dreta”). Aquesta interpretació, però, no té ni cap ni peus. La veritat és que ni els mateixos filòlegs es posen d’acord a l’hora d’explicar l’etimologia d’ “ensinistrar”.

Alguns defensen que “ensinistrar” seria el resultat de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter. No debades, una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp -de signum també tenim “ensenyar”. D’altres, en canvi, són de l’opinió que “ensinistrar” és un vestigi del significat positiu que antigament tenia sinister (“favorable”) –aquest antic significat encara es conserva en l’expressió “tenir mà esquerra”, que, procedent del món taurí, és sinònima de ser persona hàbil.

Tanmateix, amb el temps sinister adquiriria l’actual significat negatiu com reflecteix la paraula sinistre. A la dreta, en canvi, se li atribuiria un sentit positiu. Ja en la tradició cristiana se’ns diu que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt significatiu que “right” signifiqui tant dreta com correcte.

Atès que el sinister llatí acabà essent una paraula tabú, les llengües de la península ibèrica se sentiren en la necessitat de recórrer-ne a una altra. I en aquest cas optaren pel basc esquerre, format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”). Tanmateix, aquest mot basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió “aixecar-se amb el peu esquerre”. Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (“sinistra”). En castellà, aquesta arrel llatina es conserva en l’expressió a diestro y sinietro –en català, “a tort i a dret”.

Polítics d’esquerres i de dretes
La diferenciació política entre esquerres i dretes va néixer a França a finals del segle XVIII durant la Revolució Francesa. Durant els debats de l’Assemblea Constituent (1789-1791) els partidaris del poder reial seien a la dreta, mentre que els defensors del poder popular ho feien a l’esquerra. Tanmateix, aquesta disposició dels parlamentaris no degué ser casual. A la dreta del president, s’hi varen asseure els que volien mantenir l’ordre de sempre, els normals, mentre que a l’esquerra s’hi col·locaren els que volien modificar-lo, els transgressors.

 

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús