Dictadors contradictoris

Chaplin a El gran dictador (1940)

Chaplin a El gran dictador (1940)

Els dictadors solen ser contradictoris. No debades, ambdues paraules provenen de dico, dixi, dictum (“dir”). Aquesta base etimològica ens ha de servir d’indici per fer el nostre propi dictamen o veredicte sobre uns personatges del tot verídics addictes a tenir un gran predicament a cop d’índex i que avui compten amb la benedicció d’una democràcia que, paradoxalment, no es cansa de llançar-los malediccions. Amb una dicció que sovint deixa molt que desitjar, tenen com a condició dedicar-se a vindicar amb força (vis) les seves pròpies prediccions. Quan s’enfanden, fins i tot les reivindiquen. El millor que podrien fer, però, seria abdicar.

Cincinnat, el dictador modèlic
A l’antiga Roma, la paraula dictador no tenia la connotació negativa que té ara. Era el càrrec que, que en moments de crisi institucional o social, ostentava aquell general elegit pel poble per tal de posar ordre. Només podia ocupar el govern durant sis mesos, després dels quals havia de dimitir. Tanmateix, aquesta magistratura de caràcter excepcional, que recorda molt la del tirà a l’antiga Grècia, seria desvirtuada al segle I aC per Sul·la i Cèsar, els quals la varen emprar tan sols per legitimar el seu poder personal.

Cincinat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera  (1806)

Cincinat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera (1806)

Un cas il·lustre de dictador, en el sentit originari de la paraula, fou Luci Quinci Cincinnat. A mitjan segle V aC, a causa d’un incident, havia abandonat la política i s’havia retirat a viure a la seva casa de camp. Aviat, però, el Senat romà el va requerir com a dictador perquè sufocàs una rebel·lió dels pobles veïns. Després d’aconseguir la victòria sobre els invasors en un temps rècord de setze dies, Cincinnat refusà tots els honors i tornà a la seva vida de pagès.

El general George Washington, que es convertí en el primer president constitucional dels EUA (1789-1797), fou un gran admirador de Cincinnat a qui reté homenatge des de la presidència de la  Societat dels Cincinnati (plural de Cincinnat). Aquesta associació evocava el paral·lelisme històric entre la figura del líder revolucionari colonial i el romà: ambdós varen ser agricultors que deixaren el camp per dirigir l’exèrcit en moments d’emergència, varen triomfar i varen romandre al poder el temps suficient per garantir la governabilitat dels seus estats. Després, varen retornar a les seves respectives bucòliques llars, passant així a la història com a models de patriotes desinteressats. En el cas de George Washington, tanmateix, en acabar la Guerra de la Independència, fou requerit un altre cop per dirigir les regnes del nou país. El 1790 un membre de la Societat dels Cincinnati fundà la ciutat de Cincinnati a l’estat d’Ohio (nord-est d’EUA).

I per acabar de reflexionar sobre la figura dels dictadors aquí teniu un vídeo que parla de l’origen de la magnífica pel·lícula de Chaplin El gran dictador, la qual pretenia ser una paròdia de l’ascens del nazisme. La va començar a rodar el 1940 quan acabava d’esclatar la Segona Guerra Mundial. El mateix Chaplin reconegué que, si hagués sabut en què degeneraria el govern de Hitler, no hauria fet la pel·lícula. El darrer vídeo és el discurs final, del tot emotiu.

 

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús