Arxiu del mes: desembre 2013

28 desembre, quina innocentada de dia!

dissabte, 28/12/2013

Avui, 28 de desembre, dia dels innocents, celebram una innocentada de dia. Al Nou Testament, sant Mateu ens diu que Herodes el Gran, rei de Judea, s’alarmà en saber que uns reis mags d’Orient deambulaven per Betlem a la recerca d’un Messies que acabava de néixer. Aleshores, el monarca, que no podia consentir que algú li robés protagonisme,  els convidà a menjar al seu palau i els demanà  que, en cas de trobar-lo, li ho fessin saber. Després, però, d’adorar el celestial infant, els tres reis foren avisats en somnis que havien d’esquivar aquell dèspota dirigent provincial.

De seguida, Herodes, enfurismat, ordenà matar tots els infantons de menys de dos anys nascuts a Betlem i els seus voltants. Aquell 28 de desembre es produïa així la matança dels innocents, que era el nom amb què eren coneguts a l’antiga Roma els nins petits (< in-, “no” + noceo, “fer mal”). El nin Jesús se salvà de la massacre ja que Déu Totpoderós va ser a temps d’enviar un àngel a Josep per avisar-lo que se n’anàs ràpidament cap a Egipte amb la seva esposa i fill.

Aquest episodi està mancat de tota base històrica, més que res perquè se sap que Herodes el Gran va morir quatre anys abans del naixement de Jesús. A més, curiosament no hi ha cap historiador –ni Flavi Josep, el principal historiador jueu d’aquell temps- que mencioni un fet de tan trist record. Si sant Mateu en parla és perquè així estava escrit ja en algunes profecies de l’Antic Testament (d’Oseas i Jeremies). De tota manera, que l’arribada al món del Messies s’hagués produït enmig d’una matança és un detall literari que serveix per realçar la condició sobrehumana del fill de Déu.

En moltes cultures és habitual l’existència de mites on s’anuncia a un rei que un nounat el destronarà un dia. El monarca, per evitar-ho, ordena mesures expeditives. Per procediments prodigiosos, el nin es lliura de la mort i acaba essent el salvador del seu poble. Així, Moisès, nascut a Egipte a l’època del captiveri, és dipositat per la seva mare dins una cistella al Nil davant l’ordre d’extermini de tots els hebreus. I a Roma, Ròmul i Rem també són abandonats a un riu per evitar la ira del seu oncle Amuli.

Però aquí no acaben les incongruències històriques. Si la matança dels innocents es va produir després de l’arribada dels Reis (6 de gener), ¿per què, doncs, la celebració de l’efemèride és abans, un 28 de desembre? Fets aquests aclariments, és el moment de preguntar-nos també per què un fet tan luctuós com fou aquella massacre ha esdevingut avui motiu de bromes. Alguns estudiosos no descarten que el cristianisme fusionàs aquesta festa amb la d’una altra de pagana que se celebrava per aquelles mateixes dates, la de les Saturnals Romanes, dedicades a Saturn (Cronos), déu de l’agricultura.

El dia de les bromes
És curiós, però, que les bromes associades al 28 de desembre només se celebren a Espanya i a les seves antigues colònies, incloent-hi les Filipines. Avui, doncs, no ens hem d’estranyar si obrim el diari i ens trobam amb alguna notícia surrealista –tanmateix, ja no ens sorprenem de res atès que la realitat sol superar la ficció. Per ventura també hi haurà algun programa televisiu que, per vergonya nostra, encara insistesqui en la broma d’ensenyar gent penjant a l’esquena dels altres un ninot de paper retallat, més conegut com a llufa.

A molts països europeus, en canvi, aquesta tradició correspon al primer d’abril. Els britànics la coneixen com l’April Fools’ Day, i els francesos i els italians com el Peix d’Abril, poisson d’avril i  pesce d’aprile, respectivament –per a aquests dos darrers la broma consisteix a penjar a l’esquena un peix de paper. A Menorca també celebren el Dia d’enganar el primer d’abril, costum heretat de l’època de dominació britànica, en el segle XVIII.

Antoni Janer Torrens

La pèrfida sibil·la

divendres, 27/12/2013

Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.

Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!

A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.

No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.

A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l’adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.

Sibil·la cumana (Capella Sixtina, Miquel Angel, 1475-1564)

Sibil·la cumana (Capella Sixtina, Miquel Angel, 1475-1564)

Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.

Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (26/12/13)

25 de desembre, la història d’una estafa

dimecres, 25/12/2013
L'adoració dels reis mags (Albrecht Dürer)

L'adoració dels reis mags (Albrecht Dürer)

Durant aquestes festes de Nadal el consumisme fa que sovint ens oblidem del sentit i de la veracitat d’unes dates tan assenyalades. Tal dia com avui tothom evoca l’arribada al món del Messies fa més de dos mil anys. Hi ha historiadors de l’època que asseguren que Jesús va existir com a figura històrica; una altra cosa, però, és que hagués nascut un 25 de desembre. Els evangelistes no en diuen res. En tot cas, sant Lluc apunta que el natalici(< nativitas, d’on ve Nadal) hauria tengut lloc per primavera; no debades, molts dels pastors que van a visitar el nounat apareixen dormint a l’aire lliure, enmig del camp.
Fou al Concili de Nicea (325 dC) on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement tan esperat. L’elecció no fou casual. Aquest dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta. La festa coincidia amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord–seria més tard quan aquest fenomen astronòmic es desplaçaria al 21 de desembre. Aleshores el cristianisme volgué aprofitar el fort predicament que tenia aquest culte pagà entre la població per poder difondre’s més per tot l’Imperi Romà. Es tractava, però, d’una data amb un simbolisme especial. El solstici d’hivern és quan el dia es comença a estirar, de manera que representa la victòria de la Llum sobre les Tenebres –així s’entén també que altres divinitats solars de diferents cultures nasquessin aquest dia: Adonis, Horus, Dionís, Atis o Krisna.

Mitra, déus solar

Mitra, déu solar

Un altre error que ha perdurat fins als nostres dies és que Jesús va néixer sota el govern d’Herodes el Gran, quan aquest en realitat va morir quatre anys abans de l’arribada del Messies. Així ho interpretà al segle VI dC Dionís l’Exigu quan va rebre l’encàrrec papal de calcular amb precisió la data de Pasqua. Després de molts càlculs, el monjo va arribar a la conclusió que Jesús va néixer l’any 754 de la fundació de Roma. Aquest any serviria de punt de referència per a l’era cristiana.
En aquest còmput cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC, obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. Així, els segles comencen l’any 1 i finalitzen el 100 (i no del 0 al 99 com hauria d’haver estat). Però no és casual que l’era cristiana no comenci amb l’any zero. A l’època en què visqué Dionís, Europa encara no coneixia aquest número. El zero és un invent dels matemàtics de l’Índia i varen ser els àrabs qui al segle IX el varen introduir a Occident. Aleshores, però, ningú no es va prendre la molèstia de retocar un calendari plenament ja assimilat per tots els països europeus.
D’altra banda, el Nou Testament ens diu que Cèsar Octavi August va manar fer un cens de la població, i que Josep i Maria varen viatjar a Betlem per a enregistrar-s’hi justament quan va néixer Jesús. Aquest cens es va realitzar entre els anys 6 i 8 abans de Crist. Ja em perdonareu, doncs, si us he aixafat les festes. Molts d’anys!
Antoni Janer Torrens

Dretes ensinistradores?

dilluns, 23/12/2013

Les ments més malvades sovint recorren a l’etimologia per defensar que en català tenim més seny perquè en la nostra llengua “ensinistram” mentre que en castellà “adiestran”. Argumenten que “ensinistrar” deriva del llatí sinister (“esquerra”) i “adiestrar” de dexter (“dreta”). Aquesta interpretació, però, no té ni cap ni peus. La veritat és que ni els mateixos filòlegs es posen d’acord a l’hora d’explicar l’etimologia d’ “ensinistrar”.

Alguns defensen que “ensinistrar” seria el resultat de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter. No debades, una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp -de signum també tenim “ensenyar”. D’altres, en canvi, són de l’opinió que “ensinistrar” és un vestigi del significat positiu que antigament tenia sinister (“favorable”) –aquest antic significat encara es conserva en l’expressió “tenir mà esquerra”, que, procedent del món taurí, és sinònima de ser persona hàbil.

Tanmateix, amb el temps sinister adquiriria l’actual significat negatiu com reflecteix la paraula sinistre. A la dreta, en canvi, se li atribuiria un sentit positiu. Ja en la tradició cristiana se’ns diu que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt significatiu que “right” signifiqui tant dreta com correcte.

Atès que el sinister llatí acabà essent una paraula tabú, les llengües de la península ibèrica se sentiren en la necessitat de recórrer-ne a una altra. I en aquest cas optaren pel basc esquerre, format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”). Tanmateix, aquest mot basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió “aixecar-se amb el peu esquerre”. Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (“sinistra”). En castellà, aquesta arrel llatina es conserva en l’expressió a diestro y sinietro –en català, “a tort i a dret”.

Polítics d’esquerres i de dretes
La diferenciació política entre esquerres i dretes va néixer a França a finals del segle XVIII durant la Revolució Francesa. Durant els debats de l’Assemblea Constituent (1789-1791) els partidaris del poder reial seien a la dreta, mentre que els defensors del poder popular ho feien a l’esquerra. Tanmateix, aquesta disposició dels parlamentaris no degué ser casual. A la dreta del president, s’hi varen asseure els que volien mantenir l’ordre de sempre, els normals, mentre que a l’esquerra s’hi col·locaren els que volien modificar-lo, els transgressors.

 

Antoni Janer Torrens

Súbdits per tradició

diumenge, 22/12/2013

Avui en dia els polítics tenen molt en compte el verb llatí do, dare, datum (“donar”). És per això que, per tradició (< traditio < trans + dare, “donar a través de”), manen (<mandare) les masses com si fossin súbdits (sub, “sota” + dare) seus. A través dels donatius cada cop més additius que reben dels seus editors tan ben dotats, tenen el do de no fer cas de les recomanacions ni de les demandes ciutadanes. Tampoc no demanen perdó (< per + dare, “fer bo del tot”) en cas d’equivocar-se amb les dades, la qual cosa és una vertadera traïció (traditio, “entrega”) democràtica, convertida també en tradició (<traditio).

Sovint els nostres dirigents actuen com uns pares que volen casar la seva filla, de manera que no dubten a circumdar els seus afins amb dots entregats sota l’aparença de subvencions. Arribada la data de les eleccions, per tal de no perdre (< per + dare), no es rendiran i fins i tot es vendran (venum + dare, “donar a la venda”) a qualsevol preu. Aleshores, ens vindrà al cap l’equivalent grec del verb llatí do, δίδωμι, d’on tenim dosi, antídot i anècdota (“no publicat, “no donat”). Així, les dosis d’humor esdevindran el nostre millor antídot per combatre aquestes anècdotes tan miserables que, tanmateix –farem bé de saber-ho- provenen de la famosa capsa de Pandora (παν, “tot” + δῶρa, “regals”), mot que també conté l’arrel indoeuropea *do- (“donar”). Davant un panorama tan desolador no ens quedarà més remei que encomanar-nos a polítics amb nom providència com Isidre (“regal d’Isis”) o Teodor (“regal de déu”).
Antoni Janer Torrens

Prohibicions cohibidores

dijous, 19/12/2013


Ara ens sentim més cohibits que mai amb tantes prohibicions que ens fan oblidar l’enorme quantitat de mots derivats del verb llatí habeo (“tenir”). Aquest ètim ens indica que tenim el deure (<de + habeo) de desinhibir-nos i d’exhibir-nos fora de les nostres habitacions. I és que el nostre hàbitat natural és el carrer que hem d’habitar amb les nostres habilitats habituals sense por a què els més dèbils d’esperit, carregats de prebendes institucionals amb les quals eixuguen els seus dèbits, ens inhabilitin per a l’exercici dels nostres hàbits ciutadans. Aleshores, haurem de recuperar la cèlebre consigna del Maig del 68: Prohibit prohibir!

El verb habeo, doncs, ha de ser el nostre quadern de bitàcola (< habitaculum), la famosa caixa forta on els capitans solien guardar el seu diari de navegació -donada la seva importància per arribar a bon port, es custodiava en aquell habitacle. I, amb aquest coixí etimològic que tanta força ens dóna, no podrem més que alegrar-nos en sentir cada cert temps el crit de joia vaticà: Habemus papam! (“Tenim papa!”).
Per reflexionar sobre les nostres prohibicions internes, aquí teniu un poema deliciós d’Alfredo Cuervo Barrero titulat “Queda prohibido”. I en aquest enllaç el podreu acabar d’assaborir amb la veu de l’actor argentí Ricardo Darín.

¿ Qué es lo verdaderamente importante?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de falsas ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:
queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando les necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a toda la gente que me quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hacer mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
olvidar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
pensar que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

Irremissiblement insubmisos

dimarts, 17/12/2013

Irremissiblement, davant aquesta democràcia que tan poques coses permet, tots ens hem tornat insubmisos. Ja no admetem més estar sota (sub-) la missió de ningú. Tanmateix, el verb llatí mitto, misi, missum (“enviar, llançar”) ens remet a altres missatges que actuen com a autèntics míssils en les nostres compromeses consciències. Estam envoltats de comissaris que no paren de decomissar-nos. No podem aguantar més intromissions de gent remisa que actua com a corretja transmissora de premisses emeses sense fonament.

Estam farts de tanta comèdia, és a dir, d’entremesos protagonitzats pels emissaris de torn amb falses promeses regalimant de la comissura dels seus llavis. Reunits en comitè, hem de cometre el nostre destí per evitar que ens ometin més. Ja que ningú no dimiteix, ens convendrà anar a missa i transmetre la nostra pròpia pregària al cel. I, com si es tractàs d’una missiva, hi posarem també el remitent.
Antoni Janer Torrens

Ave, Caesar Matas

dijous, 12/12/2013
La mort de Cèsar (Gerome, 1867)

La mort de Cèsar (Gerome, 1867)

A pesar de l’escarni públic patit els últims anys, Jaume Matas es continua comportant com si encara fos el president del Govern. O, mutatis mutandis, com si fos el mateix Juli Cèsar, el general romà que al segle I aC es féu amb les regnes de la República. Així ha quedat demostrat recentment en el seu segon judici per corrupció. Un jurat popular l’ha declarat culpable de suborn per haver demanat a un hoteler amic seu que el 2006 contractàs la seva dona, Maite Areal, com a relacions públiques.
Davant del tribunal, l’exmandatari balear deixà a tothom atònic en assegurar que va actuar “com faria qualsevol pare de família: anar a un amic i demanar-li feina. Que no tens res per a la meva dona?”. D’aquesta manera, Matas s’apropiava de la famosa frase dels Evangelis: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. És la resposta que Jesús donà a un grup de fariseus que, en temps de l’emperador Tiberi –conegut també amb el sobrenom de Cèsar en honor al primer Vito Corleone romà-, li havien demanat si era lícit pagar impostos a la metròpoli. I, evidentment, els tres mil euros mensuals que cobrava Areal eren una mena d’impost al Caesar Matas pels suculents beneficis que reportaren a l’hoteler mallorquí els nombrosos actes celebrats pel Partit Popular en les seves instal·lacions.
No era la primera vegada que Areal aconseguia feina gràcies al seu influent marit, que no parava de dir que havia estat ministre d’Aznar. Abans, un despatx d’assessoria laboral ja l’havia contractada, però l’havia acomiadada al cap de poc temps per manca de resultats. En la seva segona oportunitat, la insigne esposa presidencial continuà demostrant sense complexos la seva ineptitud, no apareixent gairebé ni un sol dia al lloc de treball. Matas s’oblidà, per tant, que “la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho”. Segons l’historiador Plutarc, aquesta frase seria una interpretació de la resposta que el 62 aC donà el capitost romà quan, essent pretor, es divorcià de la seva segona muller, Pompeia, de qui hi havia rumors que s’entenia amb un aristòcrata.
Tanmateix, la figura de Matas recorda molt la de Cèsar. El 49 aC l’aleshores responsable de la província de les Gàl·lies pecà de supèrbia en creuar el Rubicó, un riuet a la frontera del nord d’Itàlia. Desobeí així el Senat, que li havia exigit la dissolució del seu exèrcit per poder tornar a Roma, on el seu amic Pompeu s’havia proclamat cònsol únic. Conscient que ja no hi havia volta enrere, pronuncià una cita grega més coneguda en la seva versió llatina: alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). Són les mateixes paraules que degué pronuncià Matas el 2003 quan es proposà disputar un altre pic a Francesc Antich (Pompeu) la presidència del Govern després de les seves “fulgurants” campanyes ministerials per les Gàl·lies de Madrid.
I la jugada li sortí bé. La majoria absoluta obtinguda llavors permeteren dir a l’exministre la cèlebre frase ueni, uidi, uici (“he arribat, he vist i he vençut”), amb la qual el 47 aC Cèsar havia tret pit davant el Senat de la seva ràpida victòria contra el rei turc Farnaces II. Un cop instal·lat al poder, Matas continuà emulant el seu homòleg clàssic: encarregà l’enaltiment de les seves gestes presidencials a un seguici de periodistes aduladors -liderats per  Antoni Alemany- i es deixà encisar pel glamur dels poderosos –en aquest cas Urdargarin actuaria de Cleòpatra.

Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

El “semidéu” megalòman que, en paraules de l’inquisitorial fiscal Horrach, hipotecà el futur dels illencs a cop d’ “hágase” tampoc no féu cas dels auguris que l’advertiren del seu trist final. Obvià, doncs, els temuts idus de març -15 de març en el calendari romà-, que el 44 aC portaren un grup de conjurats a assassinar el líder de la República. En veure que un d’ells era Brutus, un fill il·legítim seu, Cèsar exclamà: Tu quoque, fili mi (“Tu també, fill meu”). Idèntiques paraules deu haver mastegat Matas en saber que, en algunes les seves causes judicials –gairebé igual de nombroses que les vint-i-tres punyalades rebudes pel general romà-, s’hi ha personat com a acusació particular el mateix Govern presidit ara pel seu delfí Bauzá. Davant del retret del pare, Brutus digué: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Sembla, però, que Bauzá no n’ha après la lliçó. Si continua “trepitjant” tant el seu poble, corr el perill de convertir-se no en un nou Cèsar, com Matas, sinó en un nou Herodes, que tants d’innocents féu matar. Per evitar mals majors, seria recomanable que aquest Nadal anàs a veure l’obra Herodes rei, igual d’alliçonadora que la seva germana Acorar.
Article publicat a l’Ara Balears (11/12/2013)
Antoni Janer Torrens

Dictadors contradictoris

dijous, 5/12/2013
Chaplin a El gran dictador (1940)

Chaplin a El gran dictador (1940)

Els dictadors solen ser contradictoris. No debades, ambdues paraules provenen de dico, dixi, dictum (“dir”). Aquesta base etimològica ens ha de servir d’indici per fer el nostre propi dictamen o veredicte sobre uns personatges del tot verídics addictes a tenir un gran predicament a cop d’índex i que avui compten amb la benedicció d’una democràcia que, paradoxalment, no es cansa de llançar-los malediccions. Amb una dicció que sovint deixa molt que desitjar, tenen com a condició dedicar-se a vindicar amb força (vis) les seves pròpies prediccions. Quan s’enfanden, fins i tot les reivindiquen. El millor que podrien fer, però, seria abdicar.

Cincinnat, el dictador modèlic
A l’antiga Roma, la paraula dictador no tenia la connotació negativa que té ara. Era el càrrec que, que en moments de crisi institucional o social, ostentava aquell general elegit pel poble per tal de posar ordre. Només podia ocupar el govern durant sis mesos, després dels quals havia de dimitir. Tanmateix, aquesta magistratura de caràcter excepcional, que recorda molt la del tirà a l’antiga Grècia, seria desvirtuada al segle I aC per Sul·la i Cèsar, els quals la varen emprar tan sols per legitimar el seu poder personal.

Cincinat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera  (1806)

Cincinat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera (1806)

Un cas il·lustre de dictador, en el sentit originari de la paraula, fou Luci Quinci Cincinnat. A mitjan segle V aC, a causa d’un incident, havia abandonat la política i s’havia retirat a viure a la seva casa de camp. Aviat, però, el Senat romà el va requerir com a dictador perquè sufocàs una rebel·lió dels pobles veïns. Després d’aconseguir la victòria sobre els invasors en un temps rècord de setze dies, Cincinnat refusà tots els honors i tornà a la seva vida de pagès.

El general George Washington, que es convertí en el primer president constitucional dels EUA (1789-1797), fou un gran admirador de Cincinnat a qui reté homenatge des de la presidència de la  Societat dels Cincinnati (plural de Cincinnat). Aquesta associació evocava el paral·lelisme històric entre la figura del líder revolucionari colonial i el romà: ambdós varen ser agricultors que deixaren el camp per dirigir l’exèrcit en moments d’emergència, varen triomfar i varen romandre al poder el temps suficient per garantir la governabilitat dels seus estats. Després, varen retornar a les seves respectives bucòliques llars, passant així a la història com a models de patriotes desinteressats. En el cas de George Washington, tanmateix, en acabar la Guerra de la Independència, fou requerit un altre cop per dirigir les regnes del nou país. El 1790 un membre de la Societat dels Cincinnati fundà la ciutat de Cincinnati a l’estat d’Ohio (nord-est d’EUA).

I per acabar de reflexionar sobre la figura dels dictadors aquí teniu un vídeo que parla de l’origen de la magnífica pel·lícula de Chaplin El gran dictador, la qual pretenia ser una paròdia de l’ascens del nazisme. La va començar a rodar el 1940 quan acabava d’esclatar la Segona Guerra Mundial. El mateix Chaplin reconegué que, si hagués sabut en què degeneraria el govern de Hitler, no hauria fet la pel·lícula. El darrer vídeo és el discurs final, del tot emotiu.

 

Reflexions sobre la pervivència del món clàssic

dimarts, 3/12/2013

La setmana passada n’Elisa Moya i en Francesc Xavier Gras, alumnes de l’IES Premià de Mar de Catalunya, em varen fer una entrevista per al seu treball de recerca “A cada passa referents clàssics“, dirigit per Margalida Capellà. És d’elogiar la feina que estan fent aquests alumnes per donar a conèixer testimonis de la pervivència del món clàssic. I en aquesta tasca les noves tecnologies hi juguen un paper fonamental. Aquí teniu, doncs, l’entrevista.