Sobre nimfòmanes i sàtirs

Nimfes i sàtirs (1873)

Nimfes i sàtirs (1873)

En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat, però, el paranimf era l’amic que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi; després, en les universitats, fou la persona encarregada de fer el discurs d’inici de curs.

En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre representades amb poca roba, rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar)… En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso.

Diana i nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

Diana i nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

Satiriasi
També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa de cavall, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos. Eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren el vell Silè i Màrsias.

Silè ebri (Rubens)

Silè ebri (Rubens)

Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí (“suficient”). A l’antiga Roma, una sàtira era composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans.

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús