Arxiu del mes: novembre 2013

És realment fascinant!

dijous, 28/11/2013
Fascina

Fascina

A partir d’ara heu d’anar en compte a l’hora d’emprar l’adjectiu fascinant. A l’antiga Roma els fascina eren una mena d’amulets fàl·lics que portava la gent per protegir-se contra el mal d’ull. Eren, per tant, objectes apotropaics Una teoria diu que el mot ve del llatí fasces (“feixos”), el conjunt de vares lligades al voltant d’una destral que portaven els lictors per visualitzar l’autoritat dels alts magistrats a qui escortaven –de fasces també tenim feixisme i fascicle. Segons aquesta teoria, era habitual que en els actes de bruixeria on es llançaven mals d’ull s’utilitzàs una mena de feix per fustigar simbòlicament la víctima.

Tintinnabulum (campaneta) fàl·lica d'Herculà

Tintinnabulum (campaneta) fàl·lica d'Herculà

Els fasces i el feixisme italià

Els fasces i el feixisme italià

Una altra versió defensa que la mare de fascinant és el verb fari (“dir”). En aquest cas, l’etimologia al·ludiria a les paraules proferides en els conjurs. L’accepció de fascinar com a “atractiu, deliciós” s’hauria consolidat al segle XIX fruit d’una lectura positiva del mal d’ull, la d’embruixar. Davant l’impacte que m’ha produït descobrir la “fascinant” etimologia d’aquesta paraula i coincidint amb la notícia de la dissolució del fascinant grup mallorquí Antònia Font, no puc més que dir: “Me sobren paraules”.

 

Monedes admonitòries

dimecres, 27/11/2013
Moneda imperial romana (Trajà)

Moneda imperial romana (Trajà)

Les monedes porten gravades en la seva etimologia una advertència. En tenir-les a les mans, és com si ens diguessin: compte amb què em gastau! Vegem, doncs, a què ve aquesta reflexió.  Al món romà, la deessa Juno era coneguda amb el sobrenom de Moneta (“la que avisa”). La dona de Júpiter s’havia guanyat aquest apel·latiu arran d’un fet històric: la invasió que patí Roma per part dels gals a finals del segle IV aC. En el curs d’aquesta guerra, les oques sagrades del santuari de la deessa aconseguiren avortar, amb els seus crits, un intent d’atac nocturn dels gals. Això va fer que l’historiador Livi Andronic (segle III aC) conferís a la deessa el sobrenom de Moneta, que és un participi de verb moneo (“avisar”).

La paraula moneda, però, referida a l’objecte pecuniari amaga una altra història. A finals del segle III aC, durant la guerra que enfrontà Roma amb Pirros, rei de l’Epir, en una situació de manca de diners, els romans varen demanar consell a Juno. Aquesta els respongué que mai no els mancaria diners per guerrejar si emprenien guerres justes. Agraït per tan bon consell, el poble romà decidí instal·lar en aquest temple una seca, un taller d’encunyació de monedes. Conseqüència d’això va ser que amb el temps el sobrenom moneta acabà per aplicar-se als objectes que s’hi fabricaven.

Monitors monstruosos
El verb llatí moneo conté l’arrel indoeuropea *men- que inclou la idea de pensar i que també trobam en paraules com ment, dement, vehement (+ve, “fora  de”), comentar, mentir, activament, feliçment, commemorar, rememorar o Minerva, la deessa romana del pensament.

Si tornam a moneo, trobam un altre reguitzell de derivats: premonició, amonestar, admonició, monument (no debades, és una escultura que ens recorda, “avisa” d’algun fet històric) o monstre. Curiosament, aquesta darrera paraula és d’origen religiós. En llatí, monstrum significava “senyal d’advertència”. Feia referència a un prodigi dels déus que advertia sobre alguna cosa. Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.

Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma, 1866

Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma, 1866

De moneo també tenim la paraula monitor. A l’antiga Roma, un monitor era l’esclau que acompanyava l’amo quan sortia al carrer. Aleshores es col·locava al seu darrere i li anava recordant el nom de les persones amb qui s’anava trobant i alguna dada rellevant sobre la seva vida. Durant les campanyes electorals, els esclaus que feien aquesta funció amb els candidats rebien el nom de nomenclàtors (nomen, “nom” + calo, “anomenar”) –avui la paraula nomenclàtor ha passat a significar un catàleg de noms específics d’una ciència o art. A l’antiga Roma, un monitor també podia ser la persona que solia col·locar-se prop del faristol dels oradors i, en cas que aquests, quedassin en blanc, els ajudaven a reprendre el fil –avui la paraula monitor al·ludeix a un assistent personal o a un dispositiu que permet observar l’estat d’un sistema.

Antoni Janer Torrens

Per què en català deim vaga i en castellà “huelga”?

diumenge, 24/11/2013
manxa

manxa

El mot català vaga prové del verb llatí vacare (“estar buit, ociós”), d’on deriven també altres paraules com vacacions o vacant. En castellà, aquest ètim donà “vago” –en català, gandul, paraula d’origen àrab; o dropo, procedent del grec ὑδρωπικός (“d’aspecte d’aigua”). El “huelga” castellà, però, té un origen ben diferent. Es tracta d’una forma derivada del verb “holgar”, el qual procedeix del llatí follicare (“esbufegar”), que alhora deriva de follis (“manxa”; en castellà “fuelle”).

Aquest curiós origen etimològic té una explicació. El so de la manxa recorda l’esbufec d’una persona. I, com que quan hom s’atura de treballar, esbufega, per tant, descansa -els que sempre estarien descansant serien els “holgazanes” (gandul, en català); i els que sempre estan de festa, esbufegant, són amics de les “juergas” (gresca, en català). Amb l’associació d’idees abans esmentada, s’entén que follar també pogués derivar de follis. Amb tot, el gran mestre de l’etimologia, Joan Coromines, és de l’opinió que l’etimologia d’aquesta paraula és fullare (“batre”), que igualment tendria una forta càrrega metafòrica.

Tanmateix, avui en dia les paraules vaga i “huelga” tenen un significat més actiu del que indica la seva etimologia. Ho hem pogut veure a principi de curs amb les mobilitzacions que han protagonitzats els docents de les Balears per reivindicar un ensenyament públic de qualitat. Així doncs, “huelga” (sobra) qualsevol comentari tendenciós al respecte.

Antoni Janer Torrens

Etimologies “inaugurals”

dijous, 21/11/2013
Ròmul i Rem (Rubens, 1616)

Ròmul i Rem (Rubens, 1616)

La història de Roma arranca amb un drama familiar. La tradició diu que, quatre segles després que Ascani, fill de l’heroi troià Eneas, fundàs Alba Longa, aquesta ciutat del centre de la península itàlica passà a ser governada per un rei, Procas Silvius, que tenia dos fills, Numitor i Amuli. Numitor, el més gran, era de naturalesa pacífica, mentre que el seu germà petit Amuli era cruel i despietat. En morir el patriarca, Amuli, cobdiciós de poder, prengué el tron al seu germà i l’expulsà amb la seva esposa i els seus fills. Tot i que Amuli sabia que el seu germà no faria res per recuperar la corona, no estava tan segur del seus descendents, de manera que els féu matar a tots, excepte la jove Rea Sílvia. Aquesta se salvà gràcies a les súpliques de Numitor i fou nomenada sacerdotessa de Vesta, deessa del foc sagrat.

Per exercir el seu càrrec, Rea Sílvia havia de mantenir-se verge. El déu Mart, però, va enamorar-se d’ella. D’aquesta unió naixeren els bessons Ròmul i Rem. En assabentar-se’n, Amuli es va enfurismar i ordenà que els nadons fossin abandonats al Tíber dins un cistell que, tanmateix, acabaria recalant a una vorera del riu. Allà, els crits dels infants varen atreure l’atenció d’una lloba, que va córrer a alletar-los. Finalment foren recollits per un pastor, qui els crià amb la seva dona com si fossin fills seus.

Ròmul i Rem i la lloba, símbols de Roma

Ròmul i Rem i la lloba, símbols de Roma

Un cop arribats a l’edat adulta, Ròmul i Rem, sabedors del seu origen, aplegaren un exèrcit que aconseguí matar Amuli. D’aquesta manera, pogueren restablir el seu padrí Numitor en el tron d’Alba Longa. Al cap d’un temps, en convertir-se Alba Longa en una urbs superpoblada, els bessons foren requerits per fundar urgentment una nova ciutat. Ròmul va proposar fer-ho prop del mont Palatí, però Rem preferia el mont Aventí. El desacord es va resoldre consultant els auguris. Aquests es mostraren favorables a Ròmul que veié deu voltors, el doble dels que havia vist Rem.

Fou així com Ròmul, amb un bou i una arada, es posà a marcar els límits, el pomerium, on construiria les muralles de la nova ciutat. Aquests fets succeïen en la data mítica del 21 d’abril de l’any 753 aC, quatre-cents anys després de la caiguda de Troia. Rem, menjat per l’enveja, va cometre la ximpleria de creuar sense permís el solc fet pel seu germà. Això acabà d’irritar Ròmul, que el matà travessant-lo amb una llança. Es produïa així un dels més famosos casos de fratricidi de la història de la humanitat, juntament amb el de Caín i Abel, relatat per la Bíblia.

Sobre auspicis, temples, fanàtics i profans
La fundació de Roma seguí els paràmetres etruscos establerts al món itàlic. L’elecció de la ubicació d’una ciutat sempre se sotmetia al judici de les divinitats mitjançant la pràctica de l’auspicium, paraula composta dels ètims llatins avis (“au”) i spicio (“observar”). Aquesta pràctica consistia a interpretar la voluntat dels déus a través del vol de les aus. Els encarregats d’executar-la eren uns sacerdots anomenats àugurs. El seu centre d’operacions era el templum, paraula que conté l’arrel indoeuropea tem- (“tallar”). No debades, els àugurs “tallaven” un espai quadrangular del cel on feien les seves observacions, és a dir, des d’on contemplaven (+ cum, “amb”) les aus.

Templum conviuria amb dos termes més: aedes -d’on deriva edifici (en plural la paraula significa “casa”), que era el lloc sagrat que albergava una estàtua d’un déu i els seus exvots; i fanum, derivat de for (“parlar”), ja que es tractava d’un recinte que propiciava la conversa de l’home amb la divinitat –la paraula donaria fanàtic i el seu diminutiu fan. Aquell que no hi volia entrar i se situava davant del fanum era un profà –avui sinònim d’heretge- i amb el temps el verb profanar al·ludí a l’acció de violentar un espai sagrat.

Temple romà

Temple romà

Una possible etimologia d’àugur la relaciona amb el verb llatí augere (“fer créixer”), atès que, segons alguns escriptors romans, a través de la seva feina, el que feien aquests sacerdots era enfortir el funcionament de la República. Amb el temps, el terme auspicis passà a significar els diferents presagis: trons, raigs o esdeveniments fortuïts –presagi deriva de prae- “davant” i de sagire (“tenir olfacte”), d’on ve també sagaç. Avui l’expressió “tenir bons presagis” significar “tenir bons pressentiments”.

Inauguració
Un cop escollit, a través de la cerimònia de l’auspicium, el lloc més adient per establir la ciutat, els àugurs procedien a la seva inauguració, es a dir, a la seva sacralització -encara avui alguns capellans actuen d’àugurs quan, en la inauguració d’un edifici públic, procedeixen a la seva benedicció. Amb el temps, els àugurs evolucionaren i estengueren el seu saber a altres matèries. L’important rol que tingueren en l’antiguitat queda prou reflectit en el nostre vocabulari quan tenim “bons auguris” o fem una cosa “sota els millors auspicis” -d’àugurs també procedeixen les paraules averany (sinònim de pronòstic), benaurat (escurçament de benaugurat) o malaurat (escurçament de malaugurat). Agur, l’expressió de salutació de comiat de la llengua basca, també prové del llatí augur. D’aquesta manera, és com si els bascos sempre desitjassin “bons auguris” als seus interlocutors.

En el món comercial se sol fer servir l’expressió “sota els auspicis de” com a sinònima d’  “amb la subvenció de”. Sovint, però, en castellà es fa servir sponsor, un altre llatinisme arribat, aquesta vegada, a través de l’anglès de manera incorrecta -en l’àmbit jurídic romà era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”; el terme deriva d’spondere (“prometre, garantir”), arrel també present en els mots respondre i esposa.

Antoni Janer Torrens

L’Arcàdia perduda

dimarts, 19/11/2013
Et in Arcadia ego (Poussin, 1637-38)

Et in Arcadia ego (Poussin, 1637-38)

“Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”. Aquestes foren les paraules amb les que el 1929 la poetessa nord-americana Gertrude Stein convencé el seu amic Robert Graves perquè s’instal·làs a Deià. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, Graves trobà en la nostra illa la seva particular Arcàdia perduda. Aquest tòpic literari, que popularitzà al segle I aC Virgili amb les seves Bucòliques, al·ludeix a una regió grega del nord-est del Peloponès. Un segle abans l’historiador Polibi ja l’havia idealitzada com un locus amoenus, un lloc ple de pau i harmonia.

En trepitjar aquella Mallorca preturística, Graves, gran coneixedor del món clàssic, se sentí transportat no només a l’Arcàdia perduda, sinó també a l’Edat d’Or de la mitologia grega, una època en què els mortals vivien feliços alimentant-se dels fruits de la terra fèrtil. Fou enmig d’aquest entorn bucòlic, tan evocador també del jardí edènic, on l’escriptor anglès trobà la inspiració necessària per escriure Jo, Claudi, l’obra que li reportaria més fama internacional.

Robert Graves (1895-1985)

Robert Graves (1895-1985)

En la literatura clàssica les illes solen ser considerades espais meravellosos on poden ocórrer prodigis extraordinaris. També, però, estan associades al càstig a causa del seu aïllament geogràfic. No debades, durant l’imperi romà, fins a les Balears foren condemnats a la relegatio ad insulam alguns ciutadans acusats d’haver actuat de manera poc honrosa –ara ja sabem, doncs, quin és l’origen de l’actual corrupció illenca. En època moderna, Mallorca es tornaria a convertir en terra de desterrats. El 1801 el primer ministre Manuel Godoy ordenà la reclusió del progressista Jovellanos, primer a la Cartoixa de Valldemossa i després al castell de Bellver.

El polític asturià va saber aprofitar el seus set anys de confinament insular per prendre consciència d’una realitat social que li era del tot aliena. Ho demostra l’obra, titulada Tratado teórico-práctico de la enseñanza, que presentà el 1804 en un concurs convocat per la “Sociedad Patriótica” de Mallorca. Els nostres governants haurien de prendre bona nota del que hi deia en relació a l’ensenyament de la “lengua mallorquina” en un temps marcats pels Decrets de Nova Planta: “Siendo […] la que hablan en su primera edad […], merece mayor atención […]. El mejor modo de amarla será cultivarla […]. Entonces podremos irla llevando a la dignidad de lengua literata […]; y entonces, escribiendo y traduciendo en ella obras útiles y acomodadas a la comprensión general, abriremos las puertas de la ilustración a esta muchedumbre de mallorquines”.

Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)

Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)

El 1838 Mallorca rebria una altra visita il·lustra, la de Frédéric Chopin i la seva amant George Sand. El clima plàcid de Valldemossa havia de servir d’antídot per a la tuberculosi del músic polonès. Les desavinences que tingué, però, Sand amb la població local féu que la seva estada tan sols duràs tres mesos. Aquesta traumàtica experiència la reflectí en el llibre Un hivern a Mallorca (1841) que, tanmateix, serví per donar a conèixer a Europa el meravellós paisatge illenc.

Fou així com el 1867 desembarcà a sa roqueta l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. La seva fascinació per la costa nord el portà a comprar grans extensions de terres entre Valldemossa i Sóller que, amb una nodrida xarxa de camins i miradors, es convertiren en el primer parc nacional de les Balears. Per aquelles possessions aviat passarien la rebel emperadriu Sisí, cosina seva, i altres personalitats com Jacint Verdaguer, Miguel de Unamuno, Rubén Dario o Santiago Rossinyol, autor del sobrenom “l’illa de la calma”.

Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc

Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc

La faceta més humanística de s’arxiduc es veié reflectida en el Die Balearen (“Les Balears”), un impressionant estudi antropològic del nostre espai insular. El 1899 l’obra guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Des d’aleshores estaríem en el punt de mira de la incipient indústria turística internacional. Graves encara va estar a temps de gaudir del paradís que li recomanà la seva amiga Stein. Lluny de no suportar-ho, hi volgué ser enterrat després de viure-hi els seus últims quaranta anys. No sabem, però, si ara el podria suportar. No només ha canviat el seu paisatge, esquitxat per tones de ciment i asfalt, sinó també la seva massa social cada cop més pressionada per les institucions a desertar d’uns trets d’identitat que, segles enrere, tant lloaren els seus distingits hostes. Per sort, encara ens podem aferrar al robust pi de Formentor de Costa i Llobera, ensenya d’aquella Arcàdia perduda que “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (18/11/2013)

Sobre priapisme i onanisme

divendres, 15/11/2013
Fresc de Príap (Pompeia)

Fresc de Príap (Pompeia)

El priapisme és l’erecció contínua, dolorosa i involuntària del membre viril. És el que li passa al protagonista de l’excel·lent novel·la de Quim Monzó La magnitud de la tragèdia. Sovint està associat amb la satiriasi. Segons alguns mitògrafs, Príap fou el primer fill que tingué Afrodita després de sortir de l’escuma de la mar cretenca on anaren a parar els genitals que tallà Cronos (Saturn) al seu pare Urà. En presentar-se davant dels déus, Zeus quedà enamorada d’aquella imponent deessa i s’uní amb ella, deixant-la embarassada.

Quan Afrodita estava a punt de parir, Hera, la dona de Zeus, tement que aquella criatura agafàs la bellesa de la mare i el poder del pare, la maleí tocant-li el ventre. Com a resultat, el nadó sortí deforme, amb un penis descomunal. En veure’l, la deessa de l’amor, no volent ser la befa dels déus, l’abandonà enmig de les muntanyes. El nin fou descobert per uns pastors, els quals el criaren i el convertiren en el déu rústic de la fertilitat que protegeix els camps.

És molt habitual trobar en les diferents cultures de l’antiguitat escultures itifàl·liques, és a dir, amb fal·lus en erecció (ἰθυς). No debades, el membre viril era sinònim de fertilitat, abundància i bona sort. A més, tenia una funció apotropaica, és a dir, protegia dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). A part de Príap, els grecs i els romans comptaven amb nombroses divinitats itifàl·liques com Hermes, Pan o els mateixos sàtirs.

Amulet itifàl·lic

Amulet itifàl·lic

Mercuri itifàl·lic

Mercuri itifàl·lic

Onanisme
Segons la mitologia, Príap fou qui inventà la masturbació, donat que, en tenir un òrgan sexual de proporcions tan desmesurades, no podia copular. La necessitat impulsiva de masturbar-se rep el nom d’onanisme. L’origen d’aquesta paraula, però, no és clàssic, sinó bíblic. A més, és fruit d’una mala interpretació. Onan era un personatge que, en morir el seu germà, fou obligat a casar-se amb la seva cunyada vídua i a tenir-hi fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits.

Onan

Onan

Així doncs, etimològicament parlant, onanisme en un principi era sinònim de coitus interruptus. No sé què pensaria ara el cast Onan en veure el significat actual de la paraula que porta el seu nom.

Antoni Janer Torrens

Sobre nimfòmanes i sàtirs

dijous, 14/11/2013
Nimfes i sàtirs (1873)

Nimfes i sàtirs (1873)

En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat, però, el paranimf era l’amic que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi; després, en les universitats, fou la persona encarregada de fer el discurs d’inici de curs.

En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre representades amb poca roba, rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar)… En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso.

Diana i nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

Diana i nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

Satiriasi
També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa de cavall, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos. Eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren el vell Silè i Màrsias.

Silè ebri (Rubens)

Silè ebri (Rubens)

Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí (“suficient”). A l’antiga Roma, una sàtira era composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans.

Antoni Janer Torrens

Memento mori

dijous, 7/11/2013

La mort, única certesa de la vida que ens iguala a tots, és ben present en moltes possessions mallorquines. Penjats des d’imponents façanes, els rellotges de sol ens interpel·len amb punyents sentències llatines com Memento mori (“Recorda que has de morir”), Tempus fugit (“El temps fuig”) o Omnes ferunt, ultima necat (“Totes les hores fan mal, l’última mata”). Per molt totpoderosos i imprescindibles que ens creiem, ho podem obviar, però no oblidar: des que naixem, el nostre compte enrere ja està en marxa.

Els grecs foren plenament conscients que la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Tànatos (“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria identificat amb el sinistre personatge de la dalla.

Tànatos modern amb dalla

Tànatos modern amb dalla

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1909, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques també rebrien el nom de Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”, és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb l’enuig que ara implica aquest verb.

Les Parques (Goya)

Les Parques (Goya)

La mort, tanmateix, lluny de coartar-nos, ens ha d’animar a exprimir al màxim les nostres efímeres existències. Ja ens ho va advertir al segle I aC Horaci amb el seu famós Carpe diem (“Aprofita el moment”). I a principis del segle XX el grec Kostantin Kavafis, en el poema Ítaca, apuntà a una interpretació mortuòria de l’illa natal d’Ulisses, el qual hagué de viure una autèntica odissea per poder-hi retornar un cop finalitzada la guerra de Troia: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences […]. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca […].

Al 1975 Ítaca assoliria un nou nivell metafòric en ser musicat per Lluís Llach. El cantautor de Verges transformà la pàtria d’Ulisses en la il·lusió que necessita tot individu per mantenir-se viu fins al final. Aquesta força engrescadora és la que ens ha de permetre conviure millor amb l’altra cara del nostre atzarós pas per aquest món, la finitud. Per tocar amb els peus a terra, sempre tendrem les alliçonadores paraules sobre la fugacitat de la glòria que antigament escoltava el Papa moments abans d’assumir l’encàrrec diví: Sic transit gloria mundi (“Així passa la glòria del món”).

Amb la negra espasa de Dàmocles amenaçant, de res serveix preocupar-nos del somni etern. És més profitós ocupar-nos de viure el present amb els ulls ben oberts. I, mentre assistim a la nostra imparable decrepitud física –i sovint també moral-, ens podem consolar pensant que la immortalitat ens resultaria massa esgotadora o un autèntic malson en cas d’haver-nos convertit en una ànima en pena. Foragitada la por, ens queda el dubte que, tal com va plantejar Nabokov, si la vida és una sorpresa, per què la mort no hauria de ser-ne una de més gran?

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (06/11/2013)

La controvertida etimologia de puta

diumenge, 3/11/2013
Prostitució romana

Prostitució romana

Hi ha molta de controvèrsia sobre l’etimologia de l’ofici més antic del món. El gran etimòleg Joan Coromines (1905-1997) apunta a què la paraula seria el femení del llatí putus (“al·lot”), paraula relacionada amb puer (nin) i puella (“nina”). No debades, a la literatura romana hi ha textos del segle I aC on apareix el terme putus en al·lusió al jove que es dedica a la prostitució –aplicat a les dones, el terme no apareixeria fins uns quants segles més tard.

Hi ha hagut gent, però, amb molta més imaginació que Coromines, que ha fet altres propostes etimològiques d’un mot que per a alguns és el primer que varen cercar de petits en un diccionari. Encara que totes elles estan mancades de tot rigor científic, val la pena esmentar-les per fer justícia a la famosa dita italiana se non è vero, è ben trovato (“encara que no sigui vera, ben trobat sigui”).

Putes pudents o podrides
Tractant-se d’un ofici que a l’antiguitat no gaudia de les millors condicions higièniques, semblaria raonable pensar que puta ve del verb llatí puteo (“fer pudor”). Puteo, però també vol dir “estar podrit”, de manera que aquesta etimologia estaria més en sintonia amb la moral cristiana que des de sempre ha considerat la prostituta com una “dona podrida”.

Putes amb seny
Aquesta és la versió etimològica més surrealista de totes. Quan els romans entraren en contacte amb la cultura grega se sorprengueren que, al país veí, determinades prostitutes, a part de mantenir relacions sexuals, també es prestassin a conversar amb els clients. Eren les hetairai (“companyes”), dones de cultura refinada que es contraposaven amb les seves rivals més vulgars, les pornai (equivalent a les meuques), d’on deriva la nostra paraula pornografia.

Un text grec atribuït al gran orador atenès Demòstenes (384 a.C.-322 aC) diu: “Les hetairai serveixen per proporcionar-nos plaer, les concubines per a les nostres necessitats quotidianes i les esposes per donar-nos fills legítims i cuidar la casa”. Tal afirmació constata l’alta consideració que tenien aquestes prostitutes a l’antiga Grècia.

Algunes hetairai han passat a la història per la influència que exerciren sobre destacades personalitats del món grec: Aspàsia, amb qui es casà Pèricles després d’abandonar la seva dona; Diotima, freqüentada per Sòcrates i immortalitzada per Plató en el Banquet; o Friné, l’amant de Praxíteles, l’extraordinària bellesa de la qual serví al famós artista grec per esculpir al segle IV aC el primer nu femení integral de la història de l’escultura: Afrodita Cnídia.

Afrodita Cnídia

Afrodita Cnídia

 

Segons aquesta versió etimològica, els romans haurien exportat a la capital del Laci la figura de les hetairai que, en la nostra llengua romànica, serien conegudes com a putes. El nom derivaria del verb llatí puto (“pensar, considerar”). No debades, es tractava de prostitutes que enraonaven amb els seus clients. Tot i que sigui una hipòtesi del tot absurda, no deixa de ser curiós que a Mallorca prevalgui l’expressió “ets un puta” en el sentit de persona astuta, viva, que pensa. En aquesta accepció (que només té sentit en masculí), puta està relacionada amb el verb llatí esmentat.

Amb tot, de puto tenim altres paraules: pare putatiu (que no és un pare que se’n va de putes, sinó de qui es té dubtes que ho sigui), imputat (persona de qui es “considera” que ha participat en algun delicte), diputat (“considerat” el representat del poble), disputa i reputació. Així doncs, si hem de ser fidels a aquest argument etimològic, quan ens fan una putada hem de pensar que el que ens fan en realitat és una “consideració”.

Puta, deessa de l’agricultura
En la mitologia romana Puta hauria estat la deessa menor de l’agricultura. El seu nom derivaria d’una altra accepció de puto, la de “podar”. Segons aquesta teoria, durant les festes en honor a la deessa es podaven arbres i les seves sacerdotesses organitzaven bacanals sagrades on es prostituïen. El cert, però, és que la deessa Puta no és anomenada per cap autor clàssic ni apareix en cap diccionari mitològic.

 

 

Prostitutes romanes
A Roma els prostíbuls rebien el nom de lupanars –suposadament els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes (lupae). Els lupanars estaven regentats per un leno. D’aquí deriva l’expressió castellana “casa de lenocinio” com a sinònima de prostíbul; en canvi, la nostra paraula bordell probablement estaria relacionat amb bord (bastard) –de procedència cèltica- pel fet de ser un lloc d’eventual engendrament de gent borda.

Lupanar romà

Lupanar romà

Lupanar romà

Lupanar romà

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les professionals del sexe dels lupanars rebien el nom de meretrius (< mereor,“la que guanya”). En canvi, les que feien el carrer eren conegudes com a prostitutes (< pro, “davant” + statuo “estar dret”). Aquestes solien prestar els seus serveis sota la volta o arc (fornix) d’un porxo –i d’aquí tenim el verb fornicar.

Ser una messalina
Avui les dones més desinhibides sexualment solen ser titllades de “messalinas”. Valeria Messalina (17 dC-48 dC) fou la tercera dona de l’emperador Claudi. La seva lascívia (< lascivus, “juganer”) la portà a prostituir-se amb el sobrenom de Lycisca. Fins i tot s’atreví a llançar un repte al gremi de prostitutes de Roma: les desafià a saber qui seria capaç d’atendre més homes en una sola nit. Les prostitutes acceptaren el repte i, en representació seva, enviaren a competir amb Messalina la seva col·lega més famosa de Roma, la siciliana Escil·la.

 

Messalina (Bernardelli, 1878-86)

Messalina (Bernardelli, 1878-86)

Després d’haver estat posseïda per vint-i-cinc homes, Escil·la tirà la tovallola, de manera que Messalina en sortí victoriosa. Segons diuen les fonts escrites, però, fins i tot després d’haver atès setanta homes l’emperadriu no se sentia satisfeta –aquella nit hagué d’arribar a la increïble xifra de dos cents homes.

Antoni Janer Torrens

L’espasa de Dàmocles

divendres, 1/11/2013
L'espasa de Dàmocles, Richard Westall (1812)

L'espasa de Dàmocles, Richard Westall (1812)

Avui, dia de Tots Sants, tenim més present que mai l’espasa de Dàmocles, és a dir, la mort, que prest o tard caurà damunt nosaltres. L’origen d’aquesta expressió, que al·ludeix a una amenaça imminent, està relacionat amb un episodi on es mescla mite i realitat històrica i que fou recollit per diversos autors antics com Horaci o Ciceró. L’acció se situa al segle IV aC a Siracusa, en temps del tirà Dionisi II el Jove. Dàmocles, un servent grec adulador, considerava que el seu cap era un afortunat per tenir tant de poder i riquesa.

Aleshores, Dionisi decidí escarmentar aquell jove ingenu oferint-li intercanviar els papers per un dia. Aquella mateixa tarda, se li celebrà un banquet opípar. No fou fins al final de la vetllada quan Dàmocles es fixà en una espasa que penjava sobre el seu cap, fermada només per un finíssim pèl de crin. Aterrat, de seguida renuncià al seu càrrec i tornà al seu lloc de cortesà. La lliçó era clara: el poder i les riqueses sempre impliquen una amenaça. Durant molt de temps els nostres polítics no només s’han oblidat de la seva condició de mortals, sinó també de la seva pròpia espasa de Dàmocles. Ara, però, amb les recents actuacions judicials, estaran obligats a mirar contínuament, com Dàmocles, cap a dalt.

Antoni Janer Torrens