Les metàfores de la vida

 

A casa nostra només viatjam metafòricament amb les paraules. A Grècia, però, literalment, viatgen amb metàfores com el bus o el tren. I és que al país hel·lè han volgut donar un significat més ample a una de les seves paraules més genuïnes -ve de la preposició μετά (“més enllà”) i del verb φορεῖν (“portar”). Aquesta mòbil metàfora grega equival a la nostra paraula transport, que hem adoptat del llatí trans- (“d’un lloc a un altre”) i de porto (“portar”).

Si volem, doncs, viatjar amb metàfores haurem d’anar a Grècia. Els més mandrosos, però, sempre tendran l’opció de fer volar la imaginació amb la gran quantitat de metàfores que inunden la nostra vida quotidiana. No debades, vivim envoltats de segons sentits. Així ho assegura el gran lingüista Jesús Tuson en el seu llibre Això és (i no és) Allò: “¿Com podríem escriure, ara com ara i en la nostra cultura, una crònica esportiva sense referències a la guerra i a la violència, sense parlar de defenses i ariets, atacar i atacants, rematar i derrotar, canonades i fins i tot afusellaments? Per bé o per mal (més aviat, això segon), en aquesta cultura nostra, qualsevol competició esportiva s’associa a la guerra, a l’esperit bèl·lic, a l’enfrontament. I […] les metàfores diuen molt sobre com som, sobre els patrons amb què organitzem el nostre imaginari. Per les nostres metàfores ens coneixeran i ens coneixerem”.

Tuson aporta molts més exemples per demostrar que les metàfores són el nostre pa de cada dia. Així, el temps és assimilat als diners (l’ordinador ens estalvia moltes hores de feina i ens fa guanyar temps); les coses bones es troben amunt i les dolentes avall (té un esperit molt elevat/ la seva salut s’ha ensorrat); les teories són edificis (els fonaments del creacionisme no s’aguanten); l’ensenyament és aliment (no em puc empassar això que diu el professor); o bé l’amor és un viatge (hem arribat molt lluny). […] I ara la pregunta és aquesta: com podríem expressar tot això renunciant a les metàfores; això és, fent l’exercici, ascètic i inútil, de convertir-ho tot, absolutament tot, en expressions estrictament literals, despullades de ressonàncies, de dobles o triples sentits?”

I les reflexions no s’acaben aquí. “Comencem a veure -insisteix Tuson- que hi ha expressions que no les podem entendre tal com sonen. […] Un individu físicament tou pot ser qualificat de dur i, en el cas contrari, a una persona atlètica li pot escaure l’adjectiu tendra, si el seu caràcter i el seu capteniment així ho justifiquen. […] Tenim la urgència d’associar tot el que ens envolta, i que ens inquieta, a pautes familiars. Hem de reduir allò estrany a això conegut, a això nostre. I és aquesta la raó per la qual hi ha tantes metàfores que tenen com a punt de referència el cos humà i les seves parts: el món extern a nosaltres és ple de caps, ulls, boques, mans, braços, cors, pulmons i peus. Les viles tenen caps i cors, i el camp que les envolta és el seu pulmó. El mar té braços, entrades estretes i allargades, en les costes. Els transports subterranis tenen boques (i també les armes, ai!) […].

No podem, doncs, defugir les metàfores. Tal com recorda Tuson, “les metàfores formen part inexcusable no tan sols de la nostra manera de parlar, sinó també (i molt principalment) de la nostra manera de pensar, d’entendre el món i de categoritzar-lo”.

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris