Un pont de mar blava

 

Ja abans dels romans, els grecs s’encarregaren de bastir el famós “pont de blar blava” que el cantautor Lluís Llach immortalitzà en el seu  excels disc homònim. En llengua hel·lena hi ha fins a quatre mots que fan referència a la mar: θλασσα (de gènere femení), ἅλς (“mar salada”, també de gènere femení), πντος (de gènere masculí) i πλαγος (de gènere neutre) –per a nosaltres la mar només és bisexual, li podem atribuir tant gènere masculí com femení. El primer terme, que ha donat nom a un veterà programa del Canal 33, ens ha regalat paraules com talassocràcia –en al·lusió a l’hegemonia marítima- o talassoteràpia, el tractament de malalties mitjançant banys de mar.

Per la seva banda, πντος, originàriament, significava camí. Aviat, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lada fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el πλαγος (“mar endins”). I el pélagos més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes. Però, en castellà, pélagos també originà el verb “empalagar”, que en un principi significava “endinsar-se massa en alta mar”. Hem d’imaginar que quan estàs envoltat de “tanta mar” t’embafes com quan menges “massa”.

Trobareu més informació a l’article “Grecs a la Mediterrània” que m’han publicat al darrer número de la Sàpiens.

Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris